Resistir a Alcarràs

Alcarràs, el film que explica la història d’una família pagesa d’aquest poble del Segrià, ha guanyat un dels premis internacionals de cinema més prestigiosos: l’Ós d’Or de la Berlinale. Em sembla una notícia meravellosa. Primer, perquè conec la seva directora, la Carla Simón, i sé que el seu univers d’històries i de talent és immens. Estic segura que tot el que heu vist (Estiu 1993) i el que veureu (Alcarràs i tot el que vindrà!) us deixarà empremta. Espero que, durant molts anys, puguem gaudir de les seves històries íntimes i desacomplexades sobre les relacions familiars i humanes.

El premi també em sembla la millor oportunitat per posar el focus mediàtic en un poble rural de Ponent com és Alcarràs i en la petita pagesia, un sector cabdal per a la nostra supervivència però que mor lentament, cada dia més escanyat per les dinàmiques capitalistes. “Vull dedicar aquest premi a les petites famílies pageses que cultiven la terra cada dia perquè els aliments arribin a la nostra taula. La seva manera de fer agricultura respectuosa amb la terra és, probablement, avui en dia, una forma de resistència”, deia Simón en el seu discurs d’agraïment a la Berlinale. I sí, viure de cultivar aliments és, avui en dia a Catalunya, un acte de resistència, especialment en municipis agrícoles i ramaders com Alcarràs.

Alcarràs com a paradigma del món rural

Alcarràs és el paradigma de moltes de les coses que passen al món rural i pagès. És el segon municipi més poblat de la comarca del Segrià, després de Lleida. La seva economia és agrícola i ramadera industrial, i això té conseqüències econòmiques i socials. La renda familiar disponible per habitant (RFDB) d’Alcarràs, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), és de 13.000 euros, 4.000 euros per sota de la mitjana catalana (que es troba al voltant dels 17.000 euros). Per fer-nos-en una idea, la renda per habitant de Sant Cugat del Vallès és de 24.800 euros.

El 70% dels productes cultivats en terres lleidatanes es destinen a l’exportació

Aquesta realitat econòmica és habitual a la majoria de les comarques on el sosteniment principal és el sector primari. Mantenir una agricultura (i una ramaderia) de proximitat, respectuosa amb el territori i les persones que s’hi dediquen és pràcticament insostenible per a molt pagesos i pageses que no fixen el preu dels seus cultius ni en controlen la distribució ni el mercat. A més, bona part dels aliments que es cultiven a Ponent s’exporten fora de Catalunya, com segurament passa amb els préssecs que recull la família protagonista del film de Carla Simón. De fet, com explica la periodista de TV3 Cori Calero en aquest article, el 70% dels productes cultivats en terres lleidatanes es destinen a l’exportació, mentre que 9 de cada 10 patates que mengem són importades.

El resultat d’això és que en 10 anys s’han perdut gairebé 5.000 famílies pageses, cosa que fa de Catalunya un dels països del món amb menys terra cultivada per habitant. En temps de sequera com els que estem vivim, que hi hagi tanta massa forestal ens hauria de preocupar per l’alt risc d’incendis que representa, com avisava  el cap de l’Àrea del Grup d’Actuació Forestal (GRAF) dels Bombers, Marc Castellnou. Alcarràs, però, és un poble de regadiu i de fruita gràcies al canal d’Aragó i Catalunya, una infraestructura hidràulica promoguda per Francesc Macià fa més d’un segle. El sector hortofructícola ja fa temps que és en el punt de mira per les condicions que ofereixen als temporers que venen d’arreu del Sud global a treballar en semiesclavatge i que pateixen episodis de racisme com aquest. Si voleu conèixer de primera mà com viuen alguns temporers que fan feina als camps de Ponent, us recomano el documental El cost de la fruita, dels documentalistes Pablo Rogero i Carla Barbal.

Macrogranges i plaques solars

El cost de la fruita dona veu a les persones que venen a collir la fruita i també amb petits pagesos que expliquen com l’agroindústria els tenalla les possibilitats de sobreviure. Passa el mateix amb la ramaderia intensiva, aquell sector copat per macrogranges (a Catalunya se’n comptabilitzen més de 900) que fa que liderem les emissions de diòxid de carboni (CO2) a l’Estat espanyol i que tinguem gairebé un 40% de les terres declarades “vulnerables als nitrats”, com explica a CRÍTIC Manel Riu. Precisament Alcarràs és un dels pobles que agrupen més macrogranges de Catalunya, com detalla Mònica Bernabé al diari Ara. Compta amb gairebé 250.000 porcs, més de 26 porcs per cada habitant del municipi. No és estrany. De fet, com recopila el director de l’associació Justícia Alimentària, Javier Guzmán, més del 40% dels animals que viuen en macrogranges es troben en només tres comarques: el Segrià, Osona i la Noguera, on la densitat porcina és equivalent a la densitat poblacional de Sitges, del Masnou, de les Franqueses del Vallès o de Lloret de Mar.

Alcarràs és l’epicentre de la construcció d’un macroparc solar que ja ha rebut més de 2.000 al·legacions en contra

A Alcarràs hi ha petites famílies pageses que es veuen abocades a la dicotomia d’haver d’escollir entre plantar fruita o plantar plaques d’energia solar als seus camps, com passa al film de Carla Simón. De fet, el municipi és un dels espais del Segrià on s’hi vol instal·lar un macroparc solar i una línia d’alta tensió per evacuar l’energia generada per aquesta instal·lació. El projecte, que podria afectar les terres d’un centenar de pagesos i pageses, ja ha rebut més de 2.000 al·legacions en contra de la mà de la recentment constituïda Plataforma contra els Macroprojectes Energètics de Ponent. Aquest no és l’únic punt calent d’aquest territori agrícola: segons alerta la Plataforma, s’han presentat sis projectes de línies d’evacuació de l’energia produïda, que afecten un total de 49 municipis i més de 3.700 hectàrees de les comarques del Segrià, de les Garrigues, de la Segarra i del Pla d’Urgell.

De tot això no se’n parla gaire en els consells de redacció dels grans mitjans de Barcelona. Però el cert és que Alcarràs es debat entre la resistència de petits pagesos i ramaders i la piconadora del capitalisme agroindustrial. Hi ha responsables polítics que ara aplaudeixen el film i es mostren satisfets per com ajudarà a internacionalitzar el català. Sens dubte, la pel·lícula contribuirà a la dinamització de la llengua, i això és una gran notícia. Però aquests mateixos dirigents… estarien també disposats a invertir recursos, esforços i determinació per canviar les dinàmiques del model depredador que s’entreveu en el film de Simón? S’ho preguntava ahir l’escriptor i activista per la sobirania alimentària Gustavo Duch. Ara que Alcarràs és al centre mediàtic i polític de Catalunya i d’Europa, potser és bona hora per respondre la seva pregunta, fiscalitzar qui es beneficia del model actual i obrir cada vegada més recursos per transformar-lo davant els temps d’emergència climàtica que vivim.