19/01/2022 | 06:00
Segur que en alguna novel·la o pel·lícula sobre la màfia heu escoltat la paraula omertà. Es tracta de la llei del silenci, la norma principal que han de complir els seus membres. Sense ella res no és possible. Els seus negocis, per poder-se desenvolupar, necessiten foscor. Aquesta llei ha funcionat durant dècades quan parlem del sector porcí industrial, i, quan el ministre Garzón ha obert el debat de les macrogranges, ha fet tremolar els grans actors polítics i econòmics. Però no només per aquesta qüestió, sinó, fonamentalment, perquè hi ha el risc que el focus es desplaci perillosament sobre un territori que fa dècades que es troba ocult.
Les macrogranges són la punta de l’iceberg d’aquest model industrial i globalitzat, però a sota hi ha més, molt més: el problema que tenim davant i del qual ningú no vol que es parli és la hipertròfia del sector porcí i carni. No és causal que un dels llocs on el ressò mediàtic de les declaracions de Garzón ha estat menys intens sigui, justament, Catalunya. Potser té a veure amb el fet que som l’epicentre d’aquest sector, i un dels centres més importants d’Europa. Estem asseguts sobre una bomba de rellotgeria: el sistema agrari a Catalunya se centra en la producció de carn de porc per exportar. Bé, doncs intentem posar llum a aquesta habitació tan fosca. Passin i vegin.
Produïm un autèntic ‘tsunami’ de carn: fabriquem 4,5 vegades la que consumim
La carn més produïda a l’Estat espanyol és la porcina (4 milions de tones). Espanya és el tercer productor mundial de porc (només la guanyen la Xina i els Estats Units) i el tercer exportador mundial. Produïm un autèntic tsunami de carn: fabriquem 4,5 vegades la que consumim i l’Estat porcí podria, ell solet, alimentar 211 milions de persones. O el que és el mateix: la meitat de la població de la UE. Tota aquesta carn prové d’unes 80.000 granges concentrades en 8 províncies de l’Estat, però la meitat d’aquestes granges es troba en només unes quantes comarques de Catalunya i d’Aragó.
Catalunya és l’epicentre absolut del negoci porcí. Aquí hi viuen, segons el darrer cens del 2020, 7,7 milions de persones i 7,9 milions de porcs. És a dir, hi ha més Sus scrofa domestica que Homo sapiens sapiens. Un de cada quatre porcs que hi ha a l’Estat espanyol és a Catalunya, però no estan repartits de manera homogènia pel territori català. Més del 40% dels animals es troben en només tres comarques: el Segrià, Osona i la Noguera, on la densitat porcina és equivalent a la densitat poblacional de Sitges, del Masnou, de les Franqueses del Vallès o de Lloret de Mar. Tampoc totes les granges no són iguals, ja que la meitat de la capacitat productiva es concentra en 1.000 de les gairebé 6.000 granges que hi ha al territori català. És a dir, el gran problema es troba en aquest 17% de les granges.
Malgrat les nombroses advertències d’organitzacions socials i institucions europees sobre la necessitat de corregir els impactes negatius del sector, el cens porcí català no fa altra cosa que créixer des de fa 25 anys, passant de 5 a 8 milions d’animals.
Catalunya exporta el 52% del total de la carn exportada per l’Estat i el 23% del que exporta la UE
L’objectiu principal d’aquesta producció catalana és l’exportació. Concretament, l’any 2021 s’ha exportat el 79% del que s’ha produït, segons dades de la consultoria agrària SIP. Catalunya exporta el 51,53% del total de la carn exportada per l’Estat i el 22,56% del que exporta la Unió Europea. Això vol dir que gairebé un de cada quatre quilos de carn de porc que exporta la UE és català. De fet, la taxa de cobertura de Catalunya pel que fa a la carn de porc és del 550%; és a dir, podríem alimentar 5,5 vegades Catalunya amb el que produïm.
També cal tenir present que el consum de carn actual és molt més alt que el recomanat; però, si seguim les recomanacions del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya (1,5 racions de carn vermella la setmana), la taxa de cobertura ascendeix als 3.500%. És a dir, produïm ni més ni menys que 35 vegades més carn de la que hauríem de consumir.
Catalunya ha esdevingut una immensa plataforma productora i exportadora de carn de porc, un polígon industrial de fabricació porcina que importa una part dels components necessaris per a la fabricació (pinsos, animals, additius, farmacologia, etc.), els encasta aquí, provocant greus impactes socials i ambientals, i finalment exporta el producte final (la carn de porc) a mercats internacionals.
Segons càlculs de la mateixa Unió Europea, la UE dels 27 és responsable, com a mínim, del 10% de tota la desforestació mundial vinculada a les matèries primeres importades, especialment la soja, el blat de moro, l’oli de palma i el cacau. En el cas de la soja, els càlculs europeus indiquen que un mínim del 22% de la soja importada que s’utilitza en els pinsos de la ramaderia industrial té un alt risc de provenir de la desforestació. Si assumim que aquesta ràtio europea funciona també en l’àmbit català (i res no indica el contrari), això implicaria que, dels 1,5 milions de tones de soja importades a Catalunya per elaborar el pinso que es menja la ramaderia industrial, 330.000 tones provindrien de zones desforestades. Això equival a unes 100.000 hectàrees, gairebé tota la superfície agrícola utilitzada (SAU) de les Comarques Centrals, o la meitat de la de l’Alt Pirineu i l’Aran. Cent mil hectàrees desforestades, cada any, no és poca cosa.
Ningú a Europa no fabrica tant pinso com l’Estat espanyol, ni ningú a l’Estat fabrica tant pinso com Catalunya. Segons dades de l’any 2020, Catalunya fabrica un 22% de tot el pinso estatal. Espanya és una autèntica potència, la quarta productora mundial (al costat de Mèxic i de l’Índia), només superada per la Xina, pels EUA i pel Brasil. I ho és gràcies a Catalunya.
Els ports catalans són un ‘hub‘ mundial d’entrada de cereals i de soja destinats a l’alimentació animal
Cal veure els ports catalans com el que són: un veritable hub mundial d’entrada de cereals i de soja destinats a l’alimentació animal. L’Estat espanyol és, de fet, el primer importador europeu de primeres matèries per a pinso. Espanya importa un de cada tres quilograms de cereal que importa Europa, i és, bàsicament, per a la seva indústria càrnia. El 78% de tot el pinso fabricat a Catalunya es destina a la producció càrnia, i el 60%, a la indústria porcina.
En termes de canvi climàtic, aquest sector, tal com existeix avui, no té cap futur. Si agafem només un dels factors d’emissió –els pinsos– a l’Estat espanyol, i si tenim en compte l’anàlisi de cicle de vida, els pinsos emeten pràcticament el mateix que tota la indústria energètica, el doble que la resta del sector industrial (exclòs l’energètic), 3 vegades més del que generen tots els residus a l’Estat, 12 vegades les emissions del transport aeri, el doble de l’emissió del transport de camions per carretera i el 80% de les emissions de turismes.
I no solament això. La hipertròfia del sector carni industrial ha donat lloc a un consum excessiu de carn, de manera que a l’Estat espanyol es menja 6 vegades més carn que la recomanació màxima de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Però, a més, mengem 10 vegades més carn vermella de la recomanada i 8 vegades més de la processada. La conseqüència d’aquest excés i la tendència a l’alça són dramàtiques i inassumibles des del punt de vista dels impactes en la salut de les persones, i posen en risc la sostenibilitat del sistema públic de salut.
El 60% de la salut perduda per una alimentació insana es pot atribuir al consum excessiu de carns vermelles i processades
No oblidem que l’alimentació insana és el factor que més incideix en la nostra salut, el que més ens emmalalteix i el que més ens mata, a una distància considerable d’altres factors com el tabaquisme, l’alcoholisme, les drogues o les malalties transmissibles. Bé, doncs dins de la categoria “risc alimentari”, el més important és el carni. Concretament, el 60% de tota la salut perduda per culpa d’una alimentació insana es pot atribuir al consum excessiu de carns vermelles i processades.
En grans xifres, sabem que a Espanya hi hauria 270.000 persones menys amb malalties cardiovasculars si el consum de carns processades fos el recomanat, 1,8 milions de persones menys amb diabetis, i cada any es podrien evitar 17.500 casos i 8.200 defuncions de càncer colorectal si es mengés la quantitat màxima de carn recomanada.
Aquest impacte en la salut òbviament té una conseqüència directa en la despesa pública sanitària. Concretament, la factura del tractament de les malalties derivades de l’excés de consum de carn és de 7.400 milions d’euros, entre costos directes i indirectes. Això suposa una despesa per persona de 157 euros per any, que equival al 13% del total de la despesa sanitària pública per habitant.
Només amb alguna d’aquestes dades ja s’haurien d’haver encès totes les alarmes. I acabarà passant, no ho dubtin, en el moment en què aquest sector es col·lapsi. Fora més intel·ligent abordar, abans no sigui massa tard i traumàtic, una planificació per a la reducció i reconversió del sector. Però per fer això caldran voluntat política i diners públics.
Sí, diners públics. Es tractaria de fer servir la immensa dinerada pública que es destina a subvencionar un sector sense futur per ajudar-lo a fer la reconversió necessària. I és que els diners públics expliquen una gran part d’aquesta hipertròfia a la qual hem arribat: malgrat que es repeteix el contrari, la ramaderia industrial és un dels sectors més subvencionats per la política agrària comuna (PAC), el gruix de la qual està dissenyat, justament, per abaratir les matèries primeres que necessita la indústria càrnia (el pinso). Una PAC, que és la política europea més gran, amb un pressupost de 50.000 milions l’any, dels quals es calcula que entre el 69% i el 79% es destina directament o indirectament a la ramaderia. Això representa entre el 18% i el 20% del pressupost anual total de la UE. En resum, de mitjana a la UE i al nostre país, el 55% del cost de produir un quilo de carn de porc està subvencionat. Per tant, podem dir que la carn viu en una promoció eterna.
La producció i el consum de carn actuals han desbordat tot límit ecològic i saludable
Ja ho veieu. No estem parlant d’un petit sector econòmic basat en unes quantes granges familiars, sinó d’un sistema integrat de fabricació massiva de carn. Tampoc no parlem d’empreses locals que elaboren productes de xarcuteria, sinó d’actors corporatius globals que condicionen consums, imaginari i, per descomptat, polítiques públiques. La producció i el consum actuals han desbordat tot límit ecològic i saludable. Hem de començar a veure la carn industrial com el que és: una font inqüestionable de problemes per a la societat. I, com sempre que hi ha problemes d’aquesta mena, haurien d’actuar polítiques públiques per balancejar l’equilibri, sempre inestable, entre la rendibilitat econòmica corporativa i l’interès general. Ara mateix, no hi ha contrapoders davant d’aquesta indústria que destrueix la nostra terra i la nostra salut.
La ramaderia té un lloc clar i demostrat en els agroecosistemes: compleix una funció de simbiosi amb el sistema agrari i, si es fa bé, permet tancar i completar els circuits energètics i materials d’aquests sistemes, a més de ser una bona font d’alimentació sana i equilibrada. És per això que necessitem una reconversió urgent del sector en què no es perdi cap ramader, perquè en aquest país ens falten més agricultors i ramaders que mai en la història si volem un sistema alimentari sa, sostenible i amb futur. La pregunta és: qui s’atrevirà a posar el picarol al gat, o, més exactament, a Godzilla?