04/06/2020 | 07:00
La pandèmia i el confinament han evidenciat moltes flaqueses del model agroalimentari capitalista. A escala global, el tancament de fronteres ha fet palesa la gran dependència que tenim de les importacions d’aliments. Les primeres setmanes, els grans productors i distribuïdors mundials demanaven l’obertura de fronteres i pronosticaven “fam” per a molta gent si no es feia. Gran part dels aliments que consumim estan produïts en extensions de monocultiu i ramaderia intensiva i ja són diversos els experts que vinculen aquest model amb la propagació de virus com la Covid-19 als humans.
A casa nostra, les conseqüències de crisi sanitària també han destapat algunes de les vergonyes d’aquest model. Les grans distribuïdores d’aliments han apujat el preu de productes bàsics aquests darrers mesos. Paral·lelament, les xarxes de suports dels barris de les grans ciutats distribueixen més aliments que mai a gent que no se’ls pot pagar. Els temporers, que amb prou feines poden arribar a Catalunya a causa de les restriccions de mobilitat, malviuen un any més pels carrers amb un sou de misèria per collir la fruita. I, enmig de tot, els petits productors malden per sobreviure a preus dignes i fer arribar la producció a una ciutadania que els ha començat a valorar com a alternativa als grans supermercats.
És més important que mai decidir què volem menjar, en quines condicions ho produïm i quins costos té fer-ho
El moment que vivim és crític i és més important que mai fer-nos les preguntes correctes i decidir què volem menjar, en quines condicions volem produir-ho, a qui volem implicar i quins costos té fer-ho. Per ara, la realitat de quaranta anys d’agroindústria és que el sector està tocat de mort. Sabrem ser valents i prendre decisions per salvar-lo?
Agroindústria, contaminació ambiental i grans supermercats
Actualment la població agrària a Catalunya és inferior al 2% de la població activa. Es calcula que un 40% dels agricultors i agricultores que cultiven la terra tenen més de 65 anys. El nombre d’explotacions agrícoles ha passat de més de 200.000 el 1962 a poc més de 60.000 segons el cens de 2018. Els últims quinze anys, el 50% de les explotacions agràries familiars han hagut de tancar. “La pagesia, com a forma de vida, pràcticament ha desaparegut”, deia el pagès Gerard Batalla.
Aquesta és la fotografia d’una Catalunya sense terres cultivades i sense pagesia on, contràriament, hi ha grans empreses agroindustrials que fan molt negoci i que copen bona part dels suports que la Unió Europa dóna a la pagesia, les ajudes Política Agrària Comuna (la PAC). La PAC, que en teoria es dóna pel suport a la viabilitat econòmica del camp europeu i per evitar l’abandonament de la terra, acaba finançant a qui més explota la terra i no pas a qui és més vulnerable. A Catalunya, les grans ajudes van a parar a grups com Codorniu, Actel, Freixenet o Lidl. De fet, el 19% dels perceptors reben gairebé el 80% dels ajuts públics. Què estem finançant: el negoci o la producció sostenible d’uns productes de primera necessitat?
Gairebé un 34% de la superfície total de Catalunya està declarada com a vulnerable a la contaminació per nitrats d’origen agrícola
El món ramader no té una millor situació. La indústria ha desplaçat el petit ramader, que feia ramaderia extensiva i cuidava l’entorn i el medi ambient, i ha vist el gran negoci que hi ha en el sector porcí. Mengem més carn que mai (el consum de carn ha augmentat un 11%) i la mitjana d’animals per granja ha crescut. El que no ha crescut és la quantitat de granges, cosa que vol dir que els caps de bestiar estan en mans de menys persones: com més carn, menys pagesia? Les dades ho corroboren: les dues empreses més grans, Casa Tarradellas i Guissona, formen part del ‘top 5’ de les càrnies en l’àmbit estatal, on 10 empreses concentren el 40% de la facturació de la indústria càrnia.
Les conseqüències d’aquest tipus de ramaderia, que es basa en l’explotació animal i laboral per obtenir el màxim benefici, són moltes però, enmig d’una crisi climàtica sense precedents, és important destacar dues conseqüències mediambientals que s’han de denunciar. D’una banda, segons l’informe de l’Agència Catalana de l’Aigua el 2019, actualment, un 33,8% de la superfície total de Catalunya està declarada com a vulnerable a la contaminació per nitrats d’origen agrícola i afecta 422 municipis, és a dir, un 45% de tots els municipis catalans. De l’altra, la ramaderia industrial, que engreixa els animals a base de pinsos de blat de moro i soja transgènica, és la responsable d’entre un 15% i un 25% del total d’emissions d’origen antropocèntric a l’atmosfera.
Sortir d’aquesta roda no és fàcil i molts petits pagesos i ramaders (a destacar les ramaderes, en aquest món d’homes!) ho intenten. Però sembla que, si els productors petits volen sobreviure a Catalunya, han de cultivar més terra o criar més animals, produir més quilos i, més que una feina artesanal, convertir-se en una empresa qualsevol d’un mercat qualsevol. I així i tot, al final, pot venir un gran capital o una gran empresa i acabar copant el mercat com hem vist, cosa que també està passant amb l’agricultura ecològica. A Catalunya aquest tipus de producció va augmentar un 42% entre el 1995 i el 2018, però també han vist el negoci grans grups empresarials com el Corte Inglés, Alcampo, Carrefour… que deslocalitzen la producció a costa de rebaixar costos laborals i ecològics i rebeten preus al mercat. Com deia l’activista Paul Nicholson, podem deixar que el futur de la pagesia depengui del mercat?
Arribar al consumidor, cuidar la biodiversitat
Provocar un canvi a gran escala és molt difícil. D’una banda, perquè el 60% del menjar que ens posem a la boca és importat i, per tant, les condicions d’accés són les dels grans mercats. Mercabarna, el gran mercat central de Catalunya, que disposa de 6 grans naus destinades a les importacions d’aliments de fora amb els quals és impossible competir per al petit pagès. De l’altra perquè, encara que pagesos i consumidors es volguessin entendre, com impedim que els supermercats i les grans cadenes d’alimentació comprin als productors el producte per sota del preu raonable? Sis grans grups empresarials liderats per Mercadona es reparteixen la major part del pastís de la distribució d’aliments a l’Estat espanyol. El 60% del consum es fa en supermercats o en autoserveis i el petit comerç, en canvi, es mou aproximadament entre el 15% i el 20%.
L’emergència climàtica ja condiciona i ho farà encara més el nostre model de producció i de consum
I a tot això, ens trobem en un moment d’emergència climàtica que ja condiciona i ho farà encara més el nostre model de producció i de consum. De producció perquè les condicions climàtiques han canviat: més temps de calor i d’escalfament sobre la terra, més sequera i fenòmens meteorològics intensos que modifiquen el creixement dels aliments, els possibles contagis d’espècies noves o les seves propietats. De consum perquè els combustibles fòssils tenen els dies comptats i farà el model alimentari català, basat en la importació, no sigui possible per problemes de transport i s’hagi de repensar totalment, com advertia l’ecologista Jorge Riechmann.
Què estem disposats a canviar per tenir sobirania alimentària?
En aquest món globalitzat i deslocalitzat, en un mercat de grans indústries i en un temps procliu a les pandèmies mundials, podem caminar cap a un model agrícola i alimentari propi per garantir l’accés a aliments sans i produïts amb mètodes sostenibles? La resposta és que depèn de què estem disposats a canviar per aconseguir-ho.
Estem disposats a finançar prioritàriament l’agricultura per al consum casolà en lloc d’invertir tan en exportacions? A fomentar la diversificació agrícola en contra dels beneficis que aporta les grans extensions i el monocultiu? A prioritzar les petites produccions agrícoles en lloc de les grans empreses? A apostar per l’agricultura ecològica no com un apèndix de l’agroindústria sinó com el model agrícola de Catalunya? A reconvertir Mercabarna en el mercat central dels pagesos i pageses de Catalunya en lloc de rebentar-los els preus? A fer més curta la distància entre els productors i els consumidors perquè no hi hagi grans distribuïdores que facin negoci? Estem disposats a treure l’alimentació del mercat i a cuidar-la com a un dret bàsic per a tota la ciutadania que cal preservar de les lògiques capitalistes? Estem disposats a tenir un Sistema Alimentari Públic a través del qual el Govern garanteixi l’alimentació de tota la població com ho fa amb l’educació i la salut?
Estem disposats a treure l’alimentació del mercat i a cuidar-la com a un dret bàsic per a tota la ciutadania?
Catalunya produeix el 40% de tot allò que menja. Les condicions d’aquest país mediterrani fan pensar que seríem capaços d’abastir-nos gairebé totalment dels aliments que necessitem per a una bona dieta. Però, fer-ho ha d’anar de la mà d’un nou model que tingui en compte tots els factors: els productors, els productes, els consumidors, l’entorn i el medi ambient. Aquests és el repte. Evitar una possible deriva ecofeixista – com l’explicava l’ecofeminista Yayo Herrero– i lluitar perquè la producció i la ingesta d’aliments sans i sostenibles sigui un dret per tothom i no un privilegi per qui s’ho pugui pagar. Aprofitem que la Covid-19 ha esquerdat encara més el nostre model agroalimentari per canviar-lo.
