Crític Cerca
Foto: PATRICIA ESCRICHE
Entrevistes

Ska Keller “La Comissió Europea ha de mediar en el conflicte a Catalunya”

Franziska Keller (Guben, antiga República Democràtica Alemanya, 1981), coneguda popularment per Ska, va entrar l’any 2009 al Parlament Europeu com l’eurodiputada alemanya més jove de la història. Deu anys després, la líder d’Els Verds alemanys s’ha convertit en una de les veus més crítiques amb el gir ultradretà i contrari a la immigració a la Unió Europea. Ska Keller va néixer en un règim autoritari com el de la República Democràtica Alemanya, i per això assegura que la democràcia s’ha de defensar diàriament. Va estudiar ciències islàmiques, turcologia i estudis judaics, i el català és un dels cinc idiomes que coneix. Té molt bones relacions amb ICV a Catalunya. Tot i concentrar-se en la política comunitària que es fa a Brussel·les i a Estrasburg, observa amb atenció els esdeveniments a Catalunya i a la resta d’Espanya.

07/05/2019 | 19:14

Les properes eleccions al Parlament Europeu semblen les més decisives de la història. Les forces ultradretanes es podrien convertir en el tercer grup parlamentari més gran. Els comicis podrien accelerar un procés de desintegració?

Molta gent està preocupada pel perill ultradretà, és cert, però no crec que calgui parlar d’un escenari catastròfic. Tot i això, sí que són unes eleccions molt importants. Es tracta d’escollir quina Europa volem per al futur.

Veiem com la socialdemocràcia s’està enfonsant i fins i tot està desapareixent en bona part de la UE, mentre la ultradreta i el nacionalisme creixen. Vostè aposta per un “moviment verd europeu” per fer front a aquest nou escenari. Realment estan en disposició els partits ecologistes d’ocupar la posició que deixa lliure la socialdemocràcia?

No volem ser els socialdemòcrates. Nosaltres som Els Verds i existim a tot Europa. Som una
família gran i forta. Ens distingim en molts punts dels socialdemòcrates, sobretot en la qüestió ecològica i del canvi climàtic. Per a nosaltres és important la defensa del medi ambient, però també la justícia social, la justícia global o la igualtat de gènere. Nosaltres lluitem per les nostres conviccions: no volem assumir el rol de cap altre partit.

Foto: PATRICIA ESCRICHE

“És increïble i inacceptable que un bot amb persones naufragui davant la UE, tothom ho sàpiga i ningú se n’ocupi”

Quan parlem de la Unió Europea, també és inevitable parlar del dèficit democràtic: el president del seu poder executiu, la Comissió, no és elegit pels ciutadans, i els poders del legislatiu, el Parlament al qual vostè treballa, continuen estant molt limitats. És aquest dèficit democràtic el gran pecat original de la UE?

Increïblement, hem aconseguit molts avenços per a la democratització de la Unió Europea. El Parlament Europeu és avui més poderós que mai i continuem ampliant les seves competències. És cert que el president de la Comissió Europea no és escollit directament, però almenys ara els grups parlamentaris han de tenir clar quin és el candidat o candidata a la presidència per aconseguir una majoria parlamentària que el ratifiqui. És de dir, que hem millorat moltíssim. Evidentment, això no significa que tot sigui perfecte.

I, ja que parlem de democràcia a Europa, veiem que sorgeix un nou problema: que alguns estats membres estan soscavant l’Estat de dret al seu interior. Hongria, Polònia o, fins i tot, Àustria en són alguns exemples. No es tracta només d’un problema de l’Europa Oriental. Aquest és un gran desafiament per a la UE. Els ciutadans que es manifesten en aquests països ho fan amb banderes de la UE perquè esperen realment de la Unió que faci alguna cosa, perquè els seus governs nacionals no els escolten. I la UE no té els instruments necessaris per fer front a aquest problema. Tenim l’article 7 del Tractat de Lisboa, és a dir, el mecanisme per defensar l’Estat de dret. Però es tracta d’un procés molt complicat d’activar, perquè necessita la majoria al Consell, i, en segon lloc, l’article 7 sempre arriba quan ja és massa tard.

Necessitem, per tant, nous instruments. Els Verds proposem la creació d’una comissió d’experts independents que controli constantment cadascun dels països membres i que doni periòdicament recomanacions als seus governs. D’aquesta manera, hi hauria un instrument de control despolititzat. La Comissió va activar, per exemple, l’article 7 contra Polònia. Per què? Perquè el PiS, el partit que governa Polònia, no forma part de l’EPP, del Partit Popular Europeu, de la gran família europea dels conservadors. Contra Hongria, en canvi, no hi ha hagut cap procés de defensa de l’Estat de dret, perquè Viktor Orbán, el primer ministre hongarès, és membre de l’EPP i és protegit pels conservadors europeus.

És l’objectiu d’Els Verds que el Parlament Europeu funcioni com un Parlament nacional, amb les mateixes competències i drets?

Volem més dret de decisió per a l’Europarlament, que ja compta amb el poder de colegislar en gairebé tots els nivells, però nosaltres els volem tots. I una altra cosa molt important: volem que el Parlament Europeu tingui dret a impulsar iniciatives legislatives. Fins ara, només la Comissió pot fer propostes de llei. Òbviament, el Parlament pot fer propostes a la Comissió, però per a nosaltres és molt important que tingui l’opció d’activar propostes legislatives pròpies.

L’altre gran pecat de la Unió és la seva política migratòria. La UE es presenta com un reducte de la defensa dels drets humans al món i, alhora, practica una política migratòria que vostè qualifica d'”insolidària i horrible”, que deixa morir gent al Mediterrani. Què creu que s’ha de canviar més urgentment de la política migratòria europea?

El punt clau és la qüestió del repartiment. Els Verds volem un sistema de repartiment de peticionaris d’asil just i solidari per a tota la Unió Europea, i cal subratllar que la gran majoria del Parlament Europeu comparteix aquesta posició. El 2017 vam arribar a un compromís entre fraccions parlamentàries, des dels conservadors fins a l’esquerra, que proposa reformar el Sistema de Dublín, que estableix la distribució dels refugiats a Europa. Des d’aleshores estem esperant una reacció del Consell Europeu, que no aconsegueix arribar a un acord. Només cal voluntat.

A més, necessitem una estratègia europea de rescat marítim. És senzillament increïble i inacceptable que un bot amb persones naufragui davant la Unió Europea, tothom ho sàpiga i ningú se n’ocupi. També necessitem urgentment passadissos legals i segurs per a persones que busquin asil, i visats humanitaris. Totes aquestes mesures no són noves: només cal aplicar-les.

I també es molt important afrontar les raons per les quals la gent fuig dels seus països. Ningú fuig voluntàriament del seu país. Evidentment, no podem solucionar tots els conflictes del món immediatament, però sí que podríem limitar les nostres exportacions d’armes o desenvolupar una política comercial europea més justa.

Foto: PATRICIA ESCRICHE

“És un gran problema que tots els governs europeus s’estiguin sumant al discurs de la dreta sobre immigració”

Els Verds aposten per una legislació d’asil igual per a tota la UE. Podria concretar com hauria de funcionar?

Ja tenim una legislació d’asil europea comuna, però actualment funciona amb uns estàndards mínims. Nosaltres apostem pel fet que en el futur tinguem els estàndards més alts en tots els països de la UE. És absurd que un refugiat rebi l’estatus d’asilat en un país, mentre que al país veí li sigui denegat. Això no pot ser.

El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va arribar al poder amb un discurs de respecte als drets humans i de portes obertes amb els refugiats, però després el seu Govern va bloquejar el vaixell d’Open Arms. És possible guanyar eleccions a Europa amb un discurs de solidaritat amb els refugiats i de defensa dels drets humans?

Absolutament. I crec que un problema fonamental és que ara tots se sumen a aquest discurs dretà. Aquesta estratègia dels partits de centre enforteix les posicions de l’extrema dreta, perquè transmet la sensació que els segons tenen la raó. És una manera de legitimar el seu discurs. És absurd que els partits polítics, especialment els conservadors, assumeixin aquesta estratègia malgrat que, gràcies a això, els ‘ultres’ roben una part dels seus votants.

Crida l’atenció que durant el Govern de Mariano Rajoy, tot i que ja hi havia migració, el PP mai parlés sobre el tema, que no fos part del seu discurs públic, i que, tot just va començar el Govern de Pedro Sánchez, el PP comencés a parlar només de la immigració. És a dir, que fan exactament el que deia abans: assumeixen el discurs més dretà i el situen dalt de tot de l’agenda. I, de cop i volta, la migració és el gran tema. No m’agrada que el Govern de Sánchez bloquegi els vaixells d’Open Arms, sobretot perquè només arribar al poder els va deixar atracar a la costa espanyola. Però també veig com el PP intenta fer a Sánchez la traveta parlant només de migració.

Foto: PATRICIA ESCRICHE

“A Espanya, el Govern progressista del PSOE amb el suport de Podem va ser un raig d’esperança per a Europa”

Parlem d’Espanya i de Catalunya: arran del 15-M i del sorgiment de noves forces polítiques d’esquerres, molts ulls a Alemanya i a la resta d’Europa es van posar a l’Estat espanyol. Ara veiem, però, que forces com Podem estan entrant en crisi per divisions internes. Com veu vostè la situació?

No estic activa en la política espanyola i, per tant, no tinc una visió gaire sofisticada sobre el que realment hi està passant ni sobre les divisions internes. El que sí que puc dir és que Espanya va ser un bon exemple, en primer lloc, perquè hi va sorgir una aliança d’esquerres amb una visió clarament social. Crec que poder apartar Rajoy del poder va ser una molt bona notícia, una decisió correcta. Tot plegat demostra que és possible desfer-se dels conservadors, construir aliances noves sense perdre la teva identitat política com a partit petit o no majoritari. Seria molt trist si aquesta alternativa no pogués continuar funcionant, perquè la construcció d’un Govern progressista a Espanya va ser un raig d’esperança per a la resta d’Europa.

Vostè ha denunciat al Parlament Europeu la situació dels presos polítics catalans a l’Estat espanyol i, fins i tot, ha subratllat que la justícia de Bèlgica i d’Alemanya no accepta les acusacions de rebel·lió i de sedició que afronten a Espanya. Creu que l’Estat de dret i la separació de poders estan funcionant efectivament a Espanya?

Crec que aquesta és una pregunta que ha de respondre la gent a Espanya. Encara no tenim cap sentència judicial i tampoc sabem quina decisió prendran els tribunals. Estem òbviament molt atents. El que tenim clar és que un conflicte polític com el de Catalunya no es pot solucionar amb els tribunals. Es tracta d’una qüestió política i, per tant, s’ha de solucionar políticament. Per a mi, aquest és el punt central.

Per què creu que la Comissió Europea es pronuncia amb duresa sobre les derives autoritàries d’altres països de la Unió, com ara Hongria o Polònia, i, en el cas de la qüestió catalana i la resposta repressiva de l’Estat espanyol, Brussel·les no deixa de repetir que és un “afer intern espanyol”?

Des del meu punt de vista, és un error que la Comissió Europea s’abstingui de pronunciar-s’hi. Nosaltres sempre hem reclamat que la Comissió s’ofereixi com a mediador. Evidentment, un mediador ha de ser reconegut per les dues parts, tant a Catalunya com a Espanya. No pot funcionar si una de les parts s’hi nega. En tot cas, l’oferta de la Comissió hauria de ser almenys sobre la taula. És la nostra opinió.

Recentment vostè va demanar al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, diàleg com a única via per solucionar el conflicte polític que viu Catalunya. Quin tipus de diàleg?

Hauria de ser un diàleg seriós i formal, i necessitaria gestos de bona voluntat de les dues parts. Necessitem aquest diàleg, un diàleg obert, i evidentment hauria d’abordar la situació dels polítics i els activistes empresonats, que també necessiten una solució.

“Les imatges de l’1-O van canviar alguna cosa a Europa sobre la qüestió catalana”

Les imatges de repressió policial que va deixar l’1-O van fer la volta al món i també van canviar, en certa manera, la percepció de la qüestió catalana a la resta d’Europa. Creu que aquelles imatges suposen ‘un abans i un després’ en la percepció que es té a Europa i concretament al seu país, Alemanya, de les demandes nacionals catalanes?

Jo sí que crec que les imatges d’aquell dia van canviar alguna cosa, van fer augmentar l’atenció sobre la qüestió catalana. Però aquest canvi de percepció no es pot mantenir per molt de temps. Vull dir que, si llegim la premsa alemanya, veurem que no informa constantment sobre la situació a Catalunya. L’atenció creix puntualment, com, per exemple, va ocórrer amb la presència de Carles Puigdemont a Alemanya, però definitivament no de manera duradora. No és una situació que m’agradi, però és així.

Vostè aposta per un referèndum pactat i una solució de caràcter polític per a Catalunya. Realment creu que un referèndum d’autodeterminació és possible a l’Estat espanyol?

No sóc cap experta en dret espanyol ni estic activa en la política espanyola, però entenc que s’ha de reformar la Constitució espanyola per fer aquest referèndum. Segurament no es tracta d’un procés polític senzill, però les constitucions es poden reformar. Si existeix voluntat, hauria de ser possible.

Foto: PATRICIA ESCRICHE

“L’antiga Alemanya Oriental és més complicada per a Els Verds que la part occidental”

Parlem de política alemanya. El taló d’Aquil·les del seu partit a Alemanya continuen sent els estats federats de l’Est, de l’antiga RDA, la desapareguda Alemanya socialista, on Els Verds continuen tenint greus problemes fins i tot per accedir folgadament als parlaments regionals. Per què no són creïbles a l’Est?

Bé, Els Verds cogovernen en dos estats federats orientals i les últimes enquestes a l’Alemanya Oriental han sigut molt bones; ens donen un 12% dels vots. Evidentment, es tracta només d’enquestes, és a dir, que no signifiquen res. Però sí que mostren que a l’Alemanya Oriental també avancem. Són motius per a l’optimisme. És clar que per a nosaltres l’Alemanya Oriental és més complicada que la part occidental del país. A què és degut? Vam començar més tard com a partit als territoris orientals que als occidentals. Els alemanys orientals també han experimentat molts canvis històrics radicals, i tot plegat fa que la situació sigui complicada per a nosaltres, però no desesperançadora.

La ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) amenaça de convertir-se en un ‘partit’ gran als estats federats orientals, en alguns dels quals podria fins i tot rebre més del 20% dels vots, i també a la resta de la República. Els ‘ultres’ estan capitalitzant electoralment fins i tot una part important del tradicional vot d’esquerra. Per què creu que passa això?

Crec que, d’una banda, això té a veure amb el discurs dretà que ja he esmentat abans: la gent veu que el seu lloc de treball està en perill, està en l’atur o té un sou increïblement baix, i des de la política sent el missatge que els culpables de la seva situació són els estrangers. I aquest missatge comença a calar en la població. Que polítics o primers ministres parlin d’aquesta manera contribueix que tots els problemes que tenim caiguin sobre les espatlles dels estrangers.

D’altra banda, també crec que entre els votants d’AfD també hi ha molt vot de protesta. És a dir, gent que veu que els partits tradicionals no han millorat la seva situació, persones que diuen: “He votat tres vegades l’esquerra i, tot i així, no em va millor”. Gent que vol provar una altra cosa i que fa del seu vot a la ultradreta la seva manera de protestar.

Tot això té a veure, per cert, no només amb els llocs de treball, sinó també amb les infraestructures; és a dir, que un bus ja no circuli per una petita ciutat o que tanquin l’oficina de correus en un poble provoca la sensació que l’Estat està abandonant moltes localitats i regions a l’est d’Alemanya, i també a l’oest. I això genera vot de protesta.

Certament, els governs federals alemanys dels últims 20 anys han aplicat una política econòmica neoliberal. El seu partit, per cert, va donar suport a aquestes polítiques durant l’últim Govern roig verd del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder a inicis de segle i el seu famós paquet de reformes anomenat ‘Agenda 2010’. No creu que Els Verds s’han convertit en un partit liberal-conservador pel que fa a les seves propostes de política econòmica i que això contribueix que una part del vot assalariat voti ‘ultra’?

No, no crec que sigui el cas. Aleshores, nosaltres ja vam criticar durament el paquet de reformes ‘Agenda 2010’, unes reformes que avui pràcticament tothom considera un problema a Alemanya. Hem d’abandonar aquestes polítiques i necessitem una política social que sigui realment solidària. Aquest és un dels elements centrals del nostre programa.

La cancellera Angela Merkel ja ha començat a acomiadar-se del poder. Creu vostè que Alemanya i Europa podrien trobar-la a faltar quan finalitzi definitivament la seva carrera política?

Dependrà del que vingui després. [Riu.] Parlant seriosament, crec que, si analitzem la seva biografia política, Merkel va prendre una decisió fonamental: obrir les portes d’Alemanya als refugiats quan Hongria i Àustria van decidir tancar les seves fronteres.

Pel que fa als aspectes negatius, Merkel també va cometre molts errors: la seva política econòmica, l’austeritat, els sous baixos, el fracàs de l’acollida i la integració dels refugiats. Moltes coses no han funcionat durant el seu Govern. La seva política europea estava massa enfocada a guanyar eleccions nacionals i massa poc en Europa. El seu estil d’exercir el poder, que ha intentat neutralitzar el debat polític, ha contribuït a debilitar els socialdemòcrates i també a crear un cert malestar social. Per tot això crec que, personalment, no trobaré a faltar Merkel.

“A Europa encara ens hem de conscienciar que el canvi climàtic és un tema fonamental”

Donald Trump i Jair Bolsonaro, per posar dos clars exemples, suposen un atac frontal als acords internacionals per intentar frenar el canvi climàtic i l’escalfament global. Què podem fer des d’Europa contra aquests nous moviments reaccionaris i negacionistes?

En primer lloc, a Europa encara ens hem de conscienciar que el canvi climàtic és un tema fonamental. No ens podem conformar amb les decisions que pren Trump respecte a això i acceptar-les. Europa ha de fer més i ha de treballar per pressionar Trump i Bolsonaro davant les seves negatives a complir els acords internacionals sobre les metes contra el canvi climàtic.

Per exemple, nosaltres apostem per no signar cap tractat comercial amb països que no acompleixen els acords internacionals contra l’escalfament global; per això, Els Verds ens oposem a signar un acord comercial amb el Mercosur, per exemple. Aquesta mena de mesures podria ajudar a fer pressió. El clima ha de ser un dels elements centrals dels nostres esforços diplomàtics.

Vostès aposten per la construcció d’una economia verda com a alternativa al neoliberalisme contaminant. Podria posar exemples de com hauria de funcionar aquesta nova economia ecologista al segle XXI?

L’economia circular significa que no compro un telèfon mòbil, que ha sigut fabricat amb matèries primeres importades des de Bolívia o des del Congo, per llençar-lo 2 anys més tard, sinó 10 anys després si és que ja no funciona. I també que, una vegada que ens hem desfet d’aquest telèfon, sigui desmuntat per reciclar les matèries primeres per fabricar un nou telèfon, en lloc d’importar-les de nou de Bolívia o del Congo. Això últim és absurd: danya el medi ambient, les persones, provoca explotació. Tot aquest procés és l’economia circular.

També és aplicable per a moltes altres coses, com, per exemple, els envasos. Hem de fugir, per exemple, dels envasos d’un sol ús, perquè això genera contaminació a través de la seva crema, acaba en altres països o genera greus problemes com el que veiem ara amb els plàstics, un material inventat perquè durés per sempre i que ara fem servir per envasar productes una sola vegada. Hem de construir, per tant, una economia sostenible no només respectuosa amb el medi ambient, sinó també amb les persones.

Quants anys creu que ens queden per intentar frenar les conseqüències irreversibles del canvi climàtic?

Els científics que se n’ocupen parlen d’un període d’entre 12 i 30 anys: si en 12 anys aconseguim, per exemple, establir una economia amb nul ús de carbó, podríem evitar una crisi climàtica. Si esperem 30 anys, tindrem molt pitjors possibilitats.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació