01/09/2026 | 07:00
Esteu estudiant la “gentrificació escolar”. Què està passant i quines conseqüències pot tenir?
M’interessa molt tot el que són canvis urbans i la relació amb l’educació. En aquests moments s’està produint un canvi sociodemogràfic accelerat i els perfils socials estan canviant, tant per dalt com per baix. A Ciutat Vella, per exemple, en els darrers 10 anys s’ha produït un volum d’incorporació tant de població immigrant pobre com d’expats. I això ve motivat per un increment de segregació residencial i alhora per un procés de gentrificació urbana impulsat pel mercat de l’habitatge i, també, per l’acció de les mateixes polítiques públiques. El que hem volgut analitzar és l’impacte d’aquests canvis. I la veritat és que la riquesa de l’estudi, que no està acabat, està sent elevada.
En quin sentit?
Ens hem focalitzat en els barris del centre de Barcelona. Hem mirat com l’arribada dels gentrificadors ha canviat en els últims anys la composició de les escoles, és a dir, quanta de la gent que arriba s’escolaritza dins o fora de la zona. I després ens hem dedicat a fer una anàlisi més qualitativa: intentar entendre el canvi pedagògic, les respostes que fan les mateixes direccions escolars a aquesta transformació urbana. I bé, a diferència del que estem observant en moltes ciutats europees, on domina l’efecte fugida —perquè no es fien de l’escola local o perquè la consideren massa gueto—, el que hem observat a Barcelona és que, malgrat que hi ha també una certa fugida, hi predominen les famílies que s’hi queden. I, per tant, hi ha nous grups socials, alguns expats, molt matrimoni mixt, que va a viure a aquests barris i escolaritza en aquests barris amb una clara aposta per la pública.
I això quins efectes té?
Amb aquest canvi, algunes escoles que eren guetos comencen a experimentar una transformació important. I es produeix un fenomen interessant: les noves famílies hi entren des d’I3, i, per tant, hi ha barreja, però no sempre és dins les aules, sinó que la composició social de cada nivell és diferent. Ens interessa veure com respon l’escola a aquest repte, ja que, per bé que moltes famílies poden tenir voluntat integradora, els hàbits i les formes de funcionar són molt diferents.
He llegit que un dels aspectes que estudieu és “la reclassificació simbòlica dels centres educatius dins dels mercats escolars locals”. M’ho tradueix?
En aquests mercats educatius locals, on hi havia molta polarització entre escoles, veiem com algunes passen de ser guetos a ser diverses, per dir-ho així, mentre que n’hi ha d’altres que potser tenien una situació més privilegiada, i a les quals, a causa del pla de xoc contra la segregació, també els canvia la composició i s’equilibren. O sigui que unes estan amb tendència cap amunt i d’altres cap avall en el mercat educatiu local.
Les estadístiques fan distincions entre fill d’immigrant pobre i fill d’expatriat?
No, i per això per a la part quantitativa agafem com a indicador les famílies amb estudis superiors, i mirem com aquesta proporció ha anat variant. Això et dona una idea del canvi de composició escolar. Amb la part qualitativa es pot afinar una mica més.
“El 47% dels alumnes que estan fent educació obligatòria a Barcelona ciutat tenen un dels dos progenitors estrangers”
Gentrificació és un concepte amb connotacions clarament negatives, però aquest efecte en les escoles potser no és tan negatiu… O sí?
És cert que la gentrificació urbana té una connotació molt negativa, però potencialment també pot obrir oportunitats, perquè hi ha un moment en què hi ha barreja social. Dependrà, doncs, de com es treballi políticament aquesta barreja, és a dir, si es pot mantenir i si es pot transformar en integració. Amb l’escola passa una mica el mateix. En la gentrificació escolar hi ha oportunitats, perquè la composició canvia en positiu, i parles amb el professorat d’escoles que eren guetos i et manifesta el seu entusiasme, perquè ara tenen famílies que hi participen. Però aquí voldria ser precís: la gentrificació suposa inicialment barreja, però aquesta és una condició necessària però no suficient en la lluita contra la segregació. Del que volem alertar amb aquesta recerca és que pots tenir els números de més barreja social a l’escola, però la barreja aritmètica no es tradueix necessàriament en integració dins l’escola. Pot haver-hi processos de diferenciació dins l’aula o respostes escolars diferenciades en funció dels perfils de les famílies.
I l’escola concertada d’aquests barris que esteu estudiant?
En el treball de camp que estem fent també estem visitant algunes escoles concertades de Ciutat Vella i del Poble-sec, i estem veient que els està passant una mica al revés: el que abans podia ser entès com el refugi de la classe mitjana en aquests barris ja no és possible, perquè la immigració pobra creix significativament en aquestes escoles concertades. Ja no es distingeixen de les públiques des del punt de vista de la seva composició, i, per tant, qui vulgui fugir ha d’anar a l’Eixample. Quan aquest tipus de concertada reclama més recursos, crec que té tota la raó, perquè està atenent una població molt semblant a la de l’escola pública.
Semblaria que els expats haurien de buscar l’opció concertada o fins i tot privada per als seus fills…
Els de la privada no els podem estudiar perquè el RALC (Registre d’alumnes de Catalunya) no els segueix. Estem mirant de trobar maneres per estudiar-ho en el futur, perquè segur que hi ha un tipus d’expat que busca l’escola internacional, però hi ha un altre expat de classe mitjana que està apostant per la pública. No fa gaire vam observar, a partir de les dades del Consorci d’Educació, que el 47% dels nanos que estan fent educació obligatòria a Barcelona ciutat tenen un dels dos progenitors estrangers. La majoria és immigrant pobre, però hi ha un volum no menor, d’entre un 12-15 %, que són d’origen de països rics.
Parlem de la lluita contra la segregació escolar. Anem pel bon camí o és una batalla perduda, perquè està molt supeditada a la segregació residencial?
El problema continua sent gran, però de totes les comunitats autònomes no tinc cap dubte que Catalunya ha estat la més decidida a emprendre una política pública sobre el tema. I que hi ha resultats positius tampoc en tinc cap dubte. Per exemple, gràcies al decret del 2021 ara estem en nivells de detecció d’alumnat NESE (necessitats específiques de suport educatiu) que s’acosten als dels llindars de pobresa. Segur que hi ha elements a millorar en la detecció i segur que hi ha falsos positius, però veníem d’una detecció del 5-7 % de mitjana i amb unes diferències enormes entre municipis. També em sembla un gran pas el fet que aquesta detecció es tradueixi en reserva de places. El que passa és que el model i la lògica és reduir la segregació dins de cada zona, és a dir, que les escoles siguin representatives del barri. I això no acaba amb la segregació residencial, que està creixent, si bé tampoc tenim els nivells de ciutats com Amsterdam o Londres. Per tant, crec que és bo continuar amb aquesta política de distribució, i assegurar la gratuïtat a través dels complements econòmics (les anomenades “motxilles escolars”). Però ens enfrontem a un altre repte, que ja sortia en l’últim informe del síndic, que no és tant la segregació com l’aïllament.
“Quan el nano viu en condicions extremes, com pisos pastera, desnonaments o precarietat laboral dels pares, l’alienació de l’aprenentatge és altíssima”
Expliqui’m això.
En el seu estudi sobre els cinc anys del Pacte contra la Segregació Escolar, el síndic deia que hi ha menys distribució desigual, però que el volum d’escoles que concentra percentatges molt elevats d’alumnat immigrant pobre no es redueix tant. És a dir, som capaços de distribuir millor l’alumnat amb necessitats educatives, però som menys capaços d’eliminar guetos. Les dues coses poden estar passant. I sobretot quan aquests guetos s’accentuen amb segregació residencial, amb concentració de pobresa. Per tant, tenim un problema que ja no es resol estrictament amb una política contra la segregació; el que calen són polítiques que compensin com la pobresa està afectant l’aprenentatge i l’educació. En aquests territoris tan extrems et trobes que l’alienació de l’aprenentatge és altíssima, perquè el nano està vivint constantment en condicions extremes: pisos pastera, ordres de desnonament, precarietat laboral dels pares, problemes psicològics… Tot això impedeix que el nano pugui dedicar-se a ser alumne.
Hi ha qui diu que l’escola ha deixat de fer d’ascensor social. Ho comparteix?
Sí i no. Abans, quedar-te amb un grau podia ser suficient per entrar al mercat de treball; ara necessites un màster o titulacions fora de l’educació formal. I, per tant, aquesta inflació de qualificacions porta a la devaluació dels títols. És veritat que tenim una generació amb més nivells de qualificació que els seus pares, però no sabem si arribaran a la seva posició social o la milloraran. Ara bé, això que l’ascensor no rutlla s’acostuma a dir en el marc d’un discurs molt catastrofista i acusatiu sobre l’escola, i aquesta és la part que trobo injusta. L’escola pot fer el que pot fer i encara és una institució que és una condició molt necessària per a l’ascensor social.
He tingut alumnes fills de la immigració, no gaires, que han arribat a la universitat. Alguna cosa devem estar fent bé…
Tenim més mobilitat educativa (fills que estan superant els nivells educatius dels seus pares) que mobilitat social. S’han creat programes que acompanyen aquests joves en entorns de vulnerabilitat en el seu accés a la universitat, com el Prometeus, que em sembla magnífic. I, a més, aquests nanos després actuen com a models dels nois i de les noies que estan a l’ESO, i això té efectes molt positius. Jo fa molts anys que faig classe a l’Autònoma (UAB), i ara començo a veure perfils diferents dels que eren habituals. Això és un símptoma positiu. Una altra cosa és l’accés a la posició social i al mercat de treball, que té la seva pròpia lògica de desigualtat.
Anem a l’onada de malestar docent. Alguna explicació des de la sociologia?
Entenc que hi ha una part de malestar molt legítim, en especial pel que fa a les retribucions salarials, si les compares amb la resta de l’Estat. Ara bé, ja no es pot dir allò que “es guanya menys que un mestre d’escola”, perquè les condicions han canviat força i no són les pitjors del mercat per aquests nivells de qualificació. També entenc el malestar derivat de la qüestió dels recursos o la gestió de determinades situacions, sobretot perquè s’ha produït un canvi demogràfic que ha comportat una major diversitat social amb problemes socioeconòmics que es correlacionen amb temes conductuals, etc. Per tant, hi ha un malestar legítim, però no va acompanyat d’una reivindicació concreta, sinó de moltes. El cas és que des de la pandèmia l’increment de recursos ha estat molt notable, segurament és el més accelerat que s’ha vist mai, per sobre d’un 30 % en despesa corrent, i amb un creixement notable de les plantilles docents. I, en canvi, el malestar no desapareix.
S’ha vist amb una votació on una majoria ha tombat un acord firmat pels sindicats majoritaris.
Aquest resultat es veia a venir. Si tens la legitimitat per negociar en nom dels treballadors, aquesta consulta sobra. Tinc la sensació que les veus que se senten més són d’una part amb molt malestar, i que aquest negativisme provoca un cert efecte contagi. El professorat viu permanentment amb la imatge de ser un col·lectiu degradat, i que la societat no l’estima ni el valora, però això no és el que diuen les enquestes; recordo un article en el qual això ho explicàveu el Ricard Aymerich i tu. També penso que l’educació requereix un component vocacional i que això està a la baixa, especialment a la secundària.
“L’Agència d’Avaluació podrà avaluar polítiques i programes educatius, i també agents, com la inspecció o el professorat; necessitem saber on som”
Deu ser cosa dels temps actuals.
En altres països hi ha una formació docent específica per ser professor de secundària. Aquí abans teníem el CAP (certificat d’aptitud pedagògica) i ara el màster, que és d’un any, sí, però hauria de ser un nivell d’inversió equivalent a primària. Potser així l’aspecte vocacional estaria més present i potser així no seria majoritari un sindicat que diu que la inclusiva és un fake. Tenim molta feina a reformar la professió, i això vol dir la formació inicial, les pràctiques, l’accés… També em semblaria legítim que el professorat reivindiqués una carrera docent no tan plana, perquè les condicions no són dolentes en l’accés (si mires l’escala de l’OCDE, Espanya surt en els primers llocs), però 15 anys després abaixem a la mitjana. No hi ha un sistema d’incentius prou desplegat. I es podria aprofitar per fer una política més activa d’incentius professionals associats a la vulnerabilitat i la pobresa. De fet, sembla que el sistema faci el contrari, perquè pots ser en llistes i renunciar a anar a un centre de màxima complexitat sense que això et penalitzi.
Formes part de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, creada fa un any. Una de les primeres decisions ha estat canviar la mecànica de les competències bàsiques de 6è i 4t d’ESO, la qual cosa ha suscitat sospites sobre tupinades. Per què s’ha pres aquesta decisió?
No hi ha res d’estrany. En primer lloc, l’Agència és un òrgan independent que encara s’està creant, ja que no ha heretat tota l’estructura de l’antic Consell Superior d’Avaluació. Però sobretot s’han afegit les proves d’avaluació de diagnòstic que va fixar la LOMLOE, de mitjana etapa, 4t de primària i 2n d’ESO, que són censals, com fins ara havien estat les de final d’etapa. Els alumnes tenen PISA (Programa per a l’avaluació internacional dels estudiants), TIMSS (Estudi internacional de tendències en matemàtiques i ciències), PIRLS (Estudi internacional de progrés en comprensió lectora), les avaluacions de diagnòstic i les de final d’etapa. Aquestes últimes poden ser mostrals perquè serveixen per tenir una avaluació del sistema, mentre que les de meitat d’etapa, les de diagnòstic, és important que siguin censals perquè han de tenir un retorn a cada centre sobre mesures que pot aplicar en funció del resultat.
Què més haurà de fer l’Agència?
Hi haurà una part que assumirà tota la maquinària de les proves i després hi haurà una part d’estudis i prospectiva, responent al que diuen la LEC (Llei d’educació de Catalunya) i el decret. Cal anar articulant avaluacions de polítiques i de programes, especialment els que costen més diners. I després s’han d’avaluar serveis i altres agents, això també ho diu la LEC; per exemple, avaluació de la inspecció, del professorat o dels serveis educatius. Necessitem saber on som.
“El fet que els treballadors públics, siguin del sector que siguin, puguin ser avaluats, em sembla lògic”
Avaluació del professorat… Aquesta idea sempre aixeca espurnes.
A la universitat ens avaluen! No dic que s’hagi de pagar més salari per rendiment, però potser sí que el reconeixement dels sexennis podria estar lligat a aquesta avaluació en comptes de ser automàtic per antiguitat. En tot cas, el fet que els treballadors públics, siguin del sector que siguin, puguin ser avaluats, em sembla lògic.
Aviat coneixerem els resultats de PISA, però sembla que no ens serviran de res a causa de l’error en l’exclusió del 23 % d’alumnat. O sí que serviran?
No poden servir perquè la mostra està adulterada per l’elevat nombre d’alumnat exclòs. És inaudit que el sistema hagi fallat i que, pel que sembla, cap dels mecanismes de control s’hagi activat. Evidentment, no va afavorir el fet que en el moment que es van fer les proves s’estigués desmantellant el Consell d’Avaluació mentre arrencava la nova Agència. Malgrat això, el que ha passat és greu i no té justificació. És una llàstima no tenir dades, sobretot després dels mals resultats del 2022, ja que no podrem saber si érem davant d’una davallada puntual o estructural.
Es va culpar la immigració de la davallada.
A les dades PISA del 2022 hi havia un element, molt clar, de canvi de composició. Va haver-hi un error comunicatiu greu quan es van voler justificar dient que el percentatge d’immigrants era molt alt. No, el que és molt elevat és el volum d’immigrants pobres. El nivell socioeconòmic no explica tota la baixada, però sí bona part. No ens passarà com a Alemanya l’any 2000.
Què hi va passar?
Va quedar per sota de la mitjana de l’OCDE i es va produir un terrabastall impressionant, però es va reaccionar ràpidament, amb reformes en lectoescriptura i matemàtiques, i des d’aleshores són per sobre de la mitjana. Va ser una demostració de la importància de l’efecte PISA sobre les polítiques.
Veig que els resultats de PISA se’ls creu.
Me’ls crec amb matisos. Jo entenc què mesura PISA. El problema és que de vegades confonem PISA amb la qualitat del sistema i aleshores passa que els responsables polítics no volen millorar l’educació, sinó els resultats. Pels investigadors, PISA és un caramel, perquè disposem d’un examen que ens permet comparar països i regions i sistemes educatius, amb molt bona informació de context. I és comparable perquè mesura competències i no currículum. Ara bé, considerar que PISA és l’indicador i que tot el que hem de fer és millorar això seria un error.
