Quan els infants d’un mateix barri no comparteixen escola

La segregació escolar crea una fractura que perjudica les oportunitats educatives dels infants més vulnerables, afebleix la cohesió social i empitjora els resultats del sistema educatiu català. Tot i que el Pacte contra la Segregació Escolar ha demostrat que revertir-la és possible, reduint la segregació un 25% a I3 a Barcelona, cal una nova empenta política per consolidar els avenços i garantir un sistema educatiu més equitatiu per a tothom.

La segregació escolar, el fenomen pel qual les escoles no representen la realitat social dels seus barris, ha esdevingut un tema central en el debat públic i polític. Però, com passa amb moltes grans causes, un cop superada la primera onada de preocupació, sovint s’instal·la una sensació que el problema ja està encarrilat.

Cal continuar insistint-hi: la segregació escolar és un mal viu i estructural que afecta la majoria dels municipis. A Catalunya, 3 de cada 10 escoles i instituts tenen una composició desequilibrada respecte al seu entorn. Alguns concentren un alt nombre d’alumnat vulnerable; d’altres agrupen pràcticament només infants de famílies benestants. Aquesta fractura entre el territori i les aules no és neutra: condiciona les oportunitats educatives i mina la cohesió social.

Catalunya està parcel·lada en petites bombolles educatives que segreguen des de la infància

Els municipis catalans són molt més diversos que les seves escoles. Els infants que s’encreuen cada matí pels carrers sovint no es troben a les aules. Vivim en una Catalunya plural, però parcel·lada en petites bombolles educatives que segreguen des de la infància.

Els primers que ho paguen són els infants més vulnerables, però no només aquests infants. Un alumne escolaritzat en un centre segregat acumula, de mitjana, 2,5 anys menys d’escolarització que els seus iguals als 15 anys. Aquest greuge sobre els resultats llasta al conjunt de Catalunya, ja que, quan una part de l’alumnat queda sistemàticament enrere, tot el sistema retrocedeix. Ara que la preocupació pels resultats educatius torna a centrar l’agenda política, cal tenir-ho clar: Catalunya no millorarà els seus resultats globals mentre mantingui nivells elevats de segregació escolar.

A més, les conseqüències van molt més enllà del rendiment de l’alumnat. Quan els infants d’un mateix barri no comparteixen escola, es trenquen els vincles que sostenen una comunitat i desapareixen el sentiment de pertinença i la perspectiva d’un futur compartit.

El Pacte contra la Segregació Escolar és excepcional i transformador, un compromís sense precedents

La bona notícia és que revertir la segregació és possible. Les polítiques que s’han desenvolupat els darrers anys ja ho han demostrat i no requereixen grans inversions econòmiques. Principalment, calen dues coses: mesures clares i valentia política. I, sobretot, la convicció que dessegregar no és només una política educativa, sinó una aposta de país en un context de creixement de la immigració i de les desigualtats.

Sis anys amb un compromís consensuat

Enmig d’una Europa crispada, on la xenofòbia, la fractura social i les desigualtats guanyen terreny, Catalunya va assolir fa sis anys un compromís sense precedents: el Pacte contra la Segregació Escolar. Aquest acord és excepcional i transformador per diversos motius. Primer, perquè no és fum. El seu contingut és sòlid i té vocació de dur a terme canvis reals en la societat catalana. Les mesures que proposa, aplicades amb una voluntat política autèntica, poden aconseguir escoles més heterogènies. I, segon, perquè compta amb el suport de múltiples sectors socials (partits, municipis, sindicats…). El consens, avui dia, és un bé escàs i valuós, especialment en educació i al voltant de reptes tan contraculturals com la lluita contra la segregació escolar.

Malgrat els avenços, encara hi ha veus que consideren que el Pacte fa curt, i d’altres que alerten que planteja canvis que el sistema educatiu no pot assumir. I tenen part de raó: calen més mesures per seguir avançant i cal corregir amb determinació allò que no ha funcionat o que encara està pendent.

Ara bé, més enllà de detectar els obstacles, cal fer-se la pregunta clau: estem millor des que hi ha el Pacte contra la Segregació Escolar? La resposta és clara: sí. I, si no sabem explicar amb contundència el valor del que ja s’ha aconseguit, serà molt difícil exigir més compromís i prioritat política per abordar els aspectes que encara necessiten millora.

No ens enganyem: que infants d’orígens socioculturals diferents vagin cada dia junts a l’escola no és una tasca fàcil, encara que siguin veïns. Per què? Perquè tenim tendència a ajuntar-nos amb qui és com nosaltres, per pors i prejudicis envers qui és diferent, per la desconfiança envers determinades escoles, o per barreres d’accés com la falta de gratuïtat real de l’educació encara avui. El Pacte contra la Segregació Escolar proposa mesures efectives per combatre aquests obstacles.

Està demostrat que, tot i el creixement de la pobresa i l’augment de l’alumnat migrat, revertir la segregació escolar és possible

Sis anys després del gran consens —i de la seva concreció en un decret d’admissió i un Pla de xoc a Barcelona— sabem que les polítiques contra la segregació funcionen i expliquen el 90% de la reducció del problema que hem vist els darrers anys. Una avaluació recent, desenvolupada per un equip d’investigadors de la UAB en el marc del projecte “Polítiques de dessegregació escolar a la ciutat de Barcelona” (Desegpol), demostra que la segregació escolar ha disminuït un 25% a I3 a la capital des de l’aplicació del Pla de xoc, especialment a les zones on el sector concertat s’ha implicat amb més determinació. La detecció de l’alumnat vulnerable i les mesures per afavorir la gratuïtat de l’educació han estat les eines clau.

Els resultats de l’anàlisi demostren que, fins i tot en un context d’empitjorament de la pobresa i d’increment de l’arribada d’alumnat migrat, revertir la segregació escolar és possible. Tanmateix, encara hi ha escoles i instituts d’elevada complexitat en barris heterogenis on les mesures tenen molt marge de millora. Ara el perill és conformar-se. Per continuar avançant cap al gran objectiu compartit —un país sense escoles segregades—, és imprescindible obrir una nova etapa en el desplegament del Pacte contra la Segregació Escolar. En aquest punt, no aprofitar el consens per anar més enllà seria desaprofitar una de les fites més importants assolides en educació a Catalunya.

Reptes pendents

L’avaluació del Pla de xoc posa en relleu els avenços, però també els reptes pendents que cal abordar en aquesta nova etapa. I són urgents. Els nivells de segregació, malgrat el canvi de tendència, continuen sent elevats i la relaxació política en el desplegament de mesures pot fer tirar enrere aquests primers brots verds. Els aprenentatges de Barcelona sobre què funciona i què no han de ser també els de Catalunya, que aplica les mateixes mesures a escala nacional i pateix els mateixos obstacles.

El Departament d’Educació i el Consorci d’Educació de Barcelona han de garantir la plena gratuïtat de l’educació per a l’alumnat vulnerable —incloent en el finançament addicional conceptes no clarament previstos, com les colònies escolars—, detectar tot l’alumnat en risc de pobresa —un 30%, en el cas de Barcelona—, revisar els concerts educatius que generen sobreoferta, redissenyar les zones escolars per tal que no reprodueixin la segregació residencial, establir una persona referent d’acollida en tots els centres per afavorir la inclusió i la comunicació amb les famílies vulnerables, i impulsar una xarxa d’aprenentatge entre centres que proporcioni pautes d’acollida als centres que comencen a tenir una composició més complexa.

Si es cedeix a la temptació de treure el peu de l’accelerador, la segregació tornarà a créixer

És el moment i és de justícia, d’una banda, reconèixer l’encert del Pacte contra la Segregació Escolar i el compromís de governs, Síndic de Greuges, municipis, comunitat educativa i partits polítics. I també és l’hora de reforçar els suports que hi donen legitimitat i continuïtat i d’obrir una nova etapa en la lluita contra la segregació escolar centrada a abordar les mesures encara pendents.

En aquest camí per construir una escola sense exclusions i que construeixi cohesió social, la inacció ens abocaria al retrocés: cal una clara priorització i una voluntat política decidida per part de l’Administració. Si es cedeix a la temptació de treure el peu de l’accelerador sense invertir en noves polítiques, la segregació tornarà a créixer. I Catalunya haurà perdut una de les seves millors oportunitats per construir un sistema educatiu més equitatiu.