Xavier Montanyà “He fet crítica d’esquerres al procés i m’han dit unionista i feixista”

Articles setmanals a Vilaweb de fa anys, antic membre del consell assessor del suplement Cultura/s de La Vanguardia, autor i director de diferents documentals premiats, escriptor i periodista d’investigació. Pas mal, no?

Quan es va traduir el meu darrer llibre al basc [El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta], a la solapa, hi escrivien “amb gairebé 40 anys d’ofici…”. Sí, ja són molts anys… I fent feines molt diverses. Des d’entrevistes a Lola Flores fins a articles sobre l’exili republicà.

Els que et llegim acudim puntualment a la cita dels dilluns al Joc de Miralls. Com va començar la col·laboració amb Vilaweb?

Vaig conèixer en Vicent Partal quan, estant a la universitat, vaig començar a fer col·laboracions al setmanari El Temps. En diferents formats: reportatges, entrevistes… En néixer Vilaweb, en Partal em va contactar per explicar-me com funcionaria el portal. Honradament, he de dir que jo no hi veia molt de futur a Internet. En un aniversari de l’assassinat de Puig Antich [2 de març de 1974] em van proposar d’escriure un article: “Un respecte per Puig Antich“. I, a partir d’aquí, van començar les col·laboracions regulars en l’espai Mail Obert o amb sèries d’articles.

Com veus el país? Fa algunes setmanes de les eleccions, s’està negociant el Govern i les forces que l’haurien d’integrar…

En general, sóc molt crític amb el procés. Hi ha hagut mentides per part de totes les forces polítiques que l’han dirigit. No hi estic gens interessat i n’he acabat fastiguejat. Sovint penso que m’agradaria viure en algun altre lloc. Portem ja 10 anys de procés (sense comptar-hi els 23 anys de pujolisme) i crec que hi ha hagut un tancament del país, els mitjans s’han abocat excessivament al voltant del tema, la cultura també se n’ha vist afectada i, fruit d’això, han emergit figures mediocres, com Quim Torra, que, gràcies a l’èxit social que el procés els ha proporcionat, s’han instal·lat al capdavant del país.

No has escrit gaire sobre el procés.

Vaig fer una sèrie d’articles perquè Vilaweb m’ho va demanar. El títol era La inòpia nacional. Els vaig escriure durant l’estiu del 2016. Eren uns textos sarcàstics. Van generar moltes reaccions hostils. Em van insultar, em van qualificar de feixista. No vaig voler continuar, malgrat que Vilaweb em va proposar de fer-ne una secció fixa. He intentat fer crítica d’esquerres al procés i m’han arribat a dir unionista… Els unionistes són aquells tipejus [sic] d’Irlanda del Nord. El procés no ens ha dut enlloc. Me n’he cansat, de veure com es perd el temps. Com a periodista, com a persona que escriu una sèrie de lletres a la setmana, puc explicar coses molt més interessants.

“Xavier Vinader era un periodista valent, que es va exposar físicament”

Anem a qüestions més interessants. Vas ser un dels coautors de La torna de la torna: Salvador Puig Antich i el MIL, treball col·lectiu editat sota el nom de Carlota Tolosa i publicat el 1985. Va ser una proposta d’en Ramon Barnils.

En Ramon Barnils va ser professor i amic. Érem alumnes, però ell era un professor heterodox. No exercia com un catedràtic. Vam aprendre, amb ell, molt més fora de l’aula que a classe. Perquè el periodisme és també actitud i caràcter. I ell, això, ho tenia. I llavors ens va proposar fer el llibre com a treball final de carrera. Era la primera investigació que explicava detalladament i amb molta informació què era el MIL, què eren els seus integrants, quina era la seva ideologia i què és el que havia passat amb en Puig Antich. Gràcies a en Barnils, vam poder accedir a bona informació i ho vam combinar amb inspiració i sort. L’any 1985 ja començava a ser possible escriure sobre el tema. L’obra va tenir repercussió. Com a periodistes poc experimentats que érem, que aquest sigui el primer treball que publiques comporta una satisfacció professional honesta. I ens va mostrar el camí. És així que s’havien de fer les coses.

El llibre ja no es troba…

Es va reeditar poc després i crec recordar que, arran de la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga, l’editorial es va proposar reeditar-lo, però em temo que va quedar en no res.

Bé, la pel·lícula…

Jo em vaig manifestar molt crític amb la pel·lícula: rebaixa molt el caràcter revolucionari del MIL i dels seus militants per accedir a un públic més extens.

El darrer llibre que has editat, l’any 2015, és sobre un mestre del periodisme. El títol ja ho diu tot: El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta.

En Xavier Vinader era un amic. Un periodista valent, que es va exposar físicament. Estava sempre atent a qualsevol notícia. Tenia una curiositat innata per tot. I una capacitat de treball enorme. Amb en David Fernàndez dèiem que en Vinader no tenia una redacció, però que l’havia inventat. Des de casa seva et trucava de tant en tant per saber en què estaves treballant o per donar-te alguna informació valuosa. El que explico al llibre també va ser possible perquè darrere la investigació d’en Xavier, en què va demostrar la col·laboració entre l’Estat, les forces de seguretat i l’extrema dreta en la guerra bruta al País Basc, hi havia un gran mitjà de comunicació [Interviú] que li donava suport i l’aixoplugava.

“Diuen que no hi ha censura, però sí que n’hi ha”

Ha mort fa poc Enrique Rodríguez Galindo, general de la Guàrdia Civil condemnat per segrest, tortura i assassinat de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, una de les moltes accions dels GAL. Expliques que en Vinader va ser objectiu dels GAL.

És que aquella gent matava! Hi havia atemptats dirigits a periodistes, a llibreries, per la connexió entre l’extrema dreta i l’Estat que ell va descobrir i documentar.

Vau arribar a treballar plegats en alguna investigació?

No vam arribar a treballar junts. Però sí que, al llarg dels anys, vam coincidir sovint i vam acabar tenint una relació molt intensa, especialment en els darrers temps. Fruit d’això, vam realitzar un documental sobre la seva investigació del terrorisme d’Estat [Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, 2014] que es va estrenar a la Filmoteca. Televisió de Catalunya no el va programar fins al febrer del 2015 i en una franja eufemísticament anomenada “segon prime time”. I, malgrat l’emissió a deshora, el documental va funcionar molt bé i va provocar un mail que reconeixia l’error en la programació. Per sort, en Xavier el va poder veure i tenir un petit reconeixement. Poc després, a l’abril d’aquell any, moria… Abans d’això, sí que vam coincidir al mateix mitjà. El 1994, quan el director de la Guàrdia Civil Luis Roldán va fugir a Tailàndia, l’Assumpció Maresma i jo el vam entrevistar sobre els GAL. I, a partir d’aquí, Vinader va començar a fer col·laboracions a El Temps.

Fa uns quants mesos, es va publicar Xavier Vinader. Confidencial [Tres i Quatre, 2020]. Al pròleg, en David Fernàndez et cita com un dels “vinaderians” indispensables. Dius sobre els lluitadors com Vinader: “Cal evitar que serveixin d’exemple”, ja que “esdevenen perillosos per a l’amic”.

Això ho vaig escriure per a un especial que la Directa va publicar quan en Vinader va morir. Feia referència als comunistes xilens i als passadors anarquistes del Pirineu. Quan les “democràcies” van triomfar, aquests homes d’acció, lliures, independents, es van convertir en una nosa per al nou règim i van ser deixats de banda. En Vinader era com aquests. Gent compromesa, que s’havia arriscat, que s’havia jugat la pell. I que ara era marginada pel poder.

Aquesta marginació va ser molt evident.

Amb el nou règim, el perill ja no és físic. Ja no et maten. Tot és més sibil·lí. En Vinader deia que l’havien condemnat lentament a una mort civil. És tràgic, perquè en comptes d’haver pogut ser, per exemple, un referent a la universitat, formant equips de periodistes d’investigació, va acabar de professor per als Mossos d’Esquadra… Va ser una manera de silenciar-lo. Diuen que no hi ha censura, però sí que n’hi ha.

“TV3 és més tancada i menys plural ara que en els seus primers anys”

Tu n’has patit, de censura, en alguns dels mitjans en els quals has col·laborat?

Sí, i tant. En diversos mitjans i de formes diferents.

A La Vanguardia?

Al suplement Cultura/s vaig estar mesos coordinant un dossier d’obertura, de quatre pàgines, que exigia justícia contra la impunitat del franquisme. Havia estat aprovat pel Consell Assessor de Cultura/s, del qual jo era membre, i estava pendent de publicació al febrer-març del 2013. Després de mesos de silenci, la direcció del diari em va comunicar que no es publicaria però que em pagaven la feina. M’hi vaig negar i vaig deixar de treballar per a La Vanguardia. Vilaweb es va oferir a publicar-lo íntegrament. I així ho vam fer. El més greu és que no només em censuraren a mi; també hi havia articles de Carlos Slepoy, advocat argentí, víctima de la dictadura militar del seu país, i un dels advocats de la querella argentina contra els crims del franquisme, i un altre de la Comuna de Presos del Franquismo, signat per Chato Galante (LCR) i Manuel Blanco Chivite (FRAP). [Chivite va ser indultat al darrer moment; si no, hauria estat un més dels cinc darrers afusellats de Franco d’ETA i del FRAP]. En marxar de La Vanguardia, ningú no em va fer costat. Ni els membres del Consell Assessor de Cultura/s, ni cap periodista amic, conegut o saludat es va interessar per la censura així que es va fer públic. Excepte en Xavier Vinader…

És una censura poc sofisticada.

Sí… també hi ha la censura del “mercat o de les audiències”. Ho he experimentat en algun dels documentals que he dirigit. Amb Memòria negra, sobre Guinea Equatorial. Era una coproducció catalanomadrilenya. De la productora de Madrid em van trucar un dia dient-me que algú important de TVE els comminava que “no em fiqués ni amb Obiang ni amb el petroli”. Altrament, el documental quedaria en un calaix. No en vaig fer cas. El documental es va emetre primer a Canal Plus i a TV3 quan tocava. Però TVE va complir la seva amenaça: el va emetre més de dos anys després i a altes hores de la matinada.

Un treball teu sobre els còmplices de Franco també va ser maltractat.

Era Els espies de Franco [2010]. Vam demostrar que la xarxa d’espies al servei dels revoltats feixistes no eren només Pla i Carlos Sentís als ports francesos informant de les entrades i les sortides de vaixells republicans. La xarxa era molt més àmplia i integrada per molts catalans. Era el SIFNE [Servei d’Informació del Nord-est d’Espanya]. Era una coproducció catalanofrancesa. Quan es va estrenar en prime time a França, a la televisió pública, el diari Le Monde el va qualificar de documental étonnant [sorprenent, increïble]. A Catalunya el van emetre a la una de la matinada, al Canal 33, i presentat per Joan B. Culla, un senyor capaç de fer dormir les ovelles.

La televisió pública d’aquest país no sembla interessada per segons quines investigacions.

Com és possible que a França emetin documentals que expliquen una història d’un altre país, i en un horari accessible a tothom, mentre que, aquí, Televisió de Catalunya, la televisió del país en què es desenvolupa aquesta història, el projecti en una hora destinada que el públic no el vegi? I amb la coartada de l’audiència? Aquesta ha estat la tònica habitual de TVC des de fa molts anys, una televisió que, a diferència de la primera època, és més tancada i menys plural. Amb aquestes condicions, no tinc intenció de tornar a treballar a TVC. De fet, ja els deu anar bé que segons quina gent no emprenyem…

“El periodisme ha d’il·luminar les zones fosques”

El periodisme d’investigació crític en els grans mitjans és anecdòtic.

Els grans mitjans ja fa temps que es van oblidar de fer periodisme incòmode. No hi dediquen recursos econòmics ni creen equips de treball que es dediquin a investigar. I compten també amb la precarització econòmica de l’ofici que cada vegada és més important. El que s’anomena periodisme d’investigació, actualment, es basa en fragments de sumaris filtrats… En paral·lel, molts periodistes cauen en l’autocensura i s’acaben identificant amb les opinions de l’amo del mitjà. Jo he mantingut sempre el meu criteri, la meva ideologia i manera de treballar. Sempre m’ha agradat anar més enllà dels límits hegemònicament establerts. Per això, probablement, he sortit volant de diversos mitjans. En canvi, però, a Vilaweb no he tingut mai cap problema per publicar el que escric.

L’alternativa per fer bon periodisme d’investigació, i que es publiqui, passaria per mitjans poc promiscus amb l’establishment com ara CRÍTIC.

Cert, no tot és tan negre. En mitjans joves com CRÍTIC s’hi detecten actituds d’un periodisme que vol ser socialment útil. I és que el periodisme ha d’il·luminar les zones fosques. Aquells indrets i racons que el(s) poder(s) vol(en) que es mantinguin a l’ombra. Els periodistes han de combatre aquesta tendència, tenir independència de criteri, investigar, arriscar.

“La memòria històrica ha estat un dels meus cavalls de batalla”

Has dedicat incomptables articles a parlar de memòria: des de documentar les impunitats del franquisme fins a la reivindicació dels combatents antifeixistes. Què et sembla la nova Llei de memòria democràtica?

Aquest ha estat sempre un dels meus cavalls de batalla. N’he demanat el parer a persones i entitats que ja denunciaven les insuficiències de la Llei del 2007 [aprovada pel PSOE, per IU, per ICV i amb el vot en contra d’ERC]. Les qüestions més greus que quedaven irresoltes continuen essent ambigües. Per a algunes víctimes, no hi ha la possibilitat de reclamar, i, per tant, no tenen accés a cap mena de compensació. I això va unit a la dignitat d’aquestes persones, famílies i col·lectius. Cal que una democràcia reconegui que aquestes persones que van patir la repressió, o la mort, no eren criminals i que van ser sotmeses a un rebuig social injust. Jo vinc d’una família que va haver d’anar a l’exili i va patir la repressió. Aquests forats negres de la meva pròpia història també són forats extensibles a la societat. Això s’hauria d’haver plantejat ja l’any 1977, però no es va tenir el valor de fer-ho. Es va arribar molt fàcilment a un pacte per no abordar i oblidar la repressió.

Una investigació teva va permetre resseguir què va passar amb Joan Peiró.

En vaig fer un documental; de fet, va ser un treball col·lectiu [Joan Peiró i la justícia de Franco, 2004]. Peiró, tot i ser de la CNT i fundador de la FAI, va ser ministre d’Indústria de la República, i passava per ser dels més moderats al sindicat. Vaig aconseguir el sumari als arxius de València on li van fer el consell de guerra que el va condemnar a mort [afusellat el 1942 després de ser entregat pels nazis a la policia franquista] i vaig poder comprovar com, per exemple, els Maristes Mataró van testificar a favor seu perquè ell els havia salvat la vida. Aquest testimoni, evidentment, no va servir per evitar la seva execució. Però sí que es desmenteix un tòpic que diu que la FAI es dedicava únicament a matar capellans. La història de Peiró era molt desconeguda i la vam poder explicar.

També has investigat i escrit sobre els combatents que van organitzar la lluita armada contra el dictador.

Gent com l’Octavio Alberola [anarquista i fundador del grup Defensa Interior], que era un dels caps clandestins de les accions contra Franco; Floreal Barberà; [anarquista], Stuart Christie, que era un voluntari britànic que, per edat, no havia pogut estar amb les Brigades Internacionals, i es va oferir per atemptar contra Franco… Aquests combatents tenien un objectiu clar: matar el dictador. Perquè pensaven que, si ell queia, s’ensorrava l’edifici de la dictadura. I és possible que, a principis dels anys seixanta, hagués estat així. I, davant d’això, potser països com França o els EUA haurien tingut una actitud més democràtica. Aquests militants eren gent que provenia de les classes populars, treballadors. La majoria de les accions dutes a terme per anarquistes que provenien de França es feien durant els mesos d’estiu, quan aquests estaven de vacances.

“Cada Govern espanyol té els seus amics amb la dictadura d’Obiang a Guinea Equatorial”

Em permeto recomanar als lectors i les lectores de CRÍTIC que busquin i llegeixin els teus articles sobre memòria. Parlem de cultura, si et sembla…

He escrit molt sobre cultura. I de fa molts anys. Més que sobre política. Evidentment, no soc ni crític d’art, ni literari, ni de cinema. Però sí que soc un periodista interessat en la producció cultural d’arreu. Faig articles sobre qüestions culturals que m’interessen, que penso que són objectivament rellevants. Escric sobre el que m’agradaria llegir. En paral·lel, parlo de temes que considero que és necessari que es coneguin i que generin un cert debat. Aquesta és, o hauria de ser, una de les funcions del periodisme.

Els teus articles sobre cultura a Joc de Miralls són exigents amb els lectors.

La cultura té moltes veus, moltes formes de representar la realitat, d’afirmar-la i explicar-la. Jo m’inclino per parlar de les veus més crítiques, les que estan en la línia del meu treball. A Joc de Miralls, no només em limito a fer una ressenya sobre un llibre, una pel·lícula o una exposició. Quan faig un article sobre un llibre, com a periodista, intento explicar per què crec que és necessari escriure sobre el llibre, per què el text és important. I hi afegeixo els meus propis coneixements sobre el tema.

Dediques molts articles a llibres que interpel·len els lectors: La pira al port, de Boris Pahor, el de les Brigades Internacionals de Giles Tremlett, el d’Orwell i Auden de Miquel Berga...

Fa alguns mesos vaig escriure sobre un llibre. Un relat sobre els anys del conflicte d’Irlanda del Nord, focalitzat en les accions de l’IRA, d’un periodista nord-americà: No diguis res, de Patrick Radden Keefe. Aquest és un treball periodístic de primer ordre. Excel·lent. Aporta una quantitat enorme d’informació que no tenia ningú. Que es parli d’aquest llibre em sembla culturalment imprescindible. Tant de bo, algun dia, algú al País Basc escrivís un llibre com aquest. Potser és encara massa recent. Quan preparava el llibre sobre en Vinader, vaig tenir una conversa amb l’Antxon. Em va dir: “Yo tengo muchas ganas de hablar”. Potser, com en el cas de No diguis res, caldria que algú de fora escrivís una història similar per oferir una bona informació a la societat…

Has fet estades en diversos països d’Àfrica. N’hem vist documentals, llegit llibres i articles. Has parlat de petroli i de multinacionals extractives, de complicitats amb dictadures, de moviments socials, de cultura. Abans esmentaves Guinea Equatorial.

Em vaig començar a interessar per Guinea Equatorial a través d’un amic guineà. I em vaig adonar que no se’n sabia res del país. Ni tan sols que havia estat una colònia espanyola fins a l’any 1968. Així que vam rodar Memòria negra [2006], un documental sobre l’herència política que deixa la colonització, fins a la dictadura d’Obiang, que s’aguanta per l’explotació dels recursos petrolífers. Avui veiem una part de les conseqüències del que el documental explica.

També en vas fer una sèrie d’articles, La trama espanyola de la corrupció a Guinea, on deixes ben retratats alguns prohoms nostrats.

Hi vaig fer un retrat, sobretot, de gent del PSOE (Moratinos, Bono) i els seus vincles amb la dictadura perquè era la informació de la qual disposava en el moment de fer els articles. Però també hi hauria pogut parlar del PP. De fet, cada Govern espanyol té els seus amics amb la dictadura. També hi surt el Borbó emèrit… En aquesta sèrie vaig intentar parlar del que no s’explica sobre el país. La corrupció a Guinea Equatorial, promoguda per aquesta gent, explica la nostra pròpia corrupció. L’actitud de les elits espanyoles, del Ministeri d’Exteriors, de l’Estat, quan van a Guinea, convençuts que en poden obtenir beneficis econòmics perpètuament, és d’una prepotència que recorda la situació colonial quan les elits espanyoles es creien amb tot el dret a explotar i espoliar el país. De fet, aquests articles s’han inclòs en un recull col·lectiu de dos volums sobre Guinea editat per la UNED i publicat l’any passat.