Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Zaida Muxí “L’urbanisme feminista permet la igualtat real entre homes i dones a la ciutat”

Com s’han construït històricament les ciutats? Les ciutats, tenen gènere? Què vol dir feminitzar l’urbanisme? Zaida Muxí Martínez (Buenos Aires, 1964) és arquitecta i urbanista, professora d’urbanisme a l’ETSAB – UPC, autora de Mujeres, casas y ciudades. Más allá del umbral i referent de la feminització de l’urbanisme. L’any 82 va començar els seus estudis a la Facultat d’Arquitectura, Disseny i Urbanisme de la Universitat de Buenos Aires durant el final de la dictadura i la guerra de les Malvines. Vuit anys després, va deixar la capital argentina i va venir a Barcelona, on resideix actualment.

04/07/2023 | 06:00

Com i quan comences a veure les ciutats amb perspectiva de gènere?

Va ser a partir de l’any 1999 o 2000, quan vaig fer el màster “La ciutat: polítiques, projectes i gestió”. Vaig treballar amb el director del màster, Jordi Borja, i vaig tenir la sort de tenir com a professora Isabel Segura Soriano. En aquell moment vaig començar a prendre consciència de la perspectiva de gènere a l’urbanisme. De fet, tot allò em va permetre revisar la meva pròpia història i entendre moltes coses que fins aleshores desconeixia. Jo vaig créixer a Buenos Aires i de jove sortia al carrer pensant molt quina roba portaria, a quina hora havia de tornar a casa i com em movia per la ciutat. Perquè, evidentment, el carrer era un lloc hostil per a nosaltres, les dones…

Per quin motiu?

Perquè el mínim que et podia passar era que et diguessin coses pel carrer, o tocar-te. Era molt molest, i per això venir a Barcelona va ser alliberador. De cop vaig entendre que hi havia alguna cosa estructural que feia que les dones visquem de manera diferent les ciutats. Quan vaig acabar la tesi doctoral, una de les meves conclusions va ser que, si hi ha una solució possible per a les ciutats, aquesta ha de passar per la participació, per la perspectiva de gènere i pel medi ambient.

Dius que “les ciutats no estan pensades per a les dones”. Per què?

Perquè vivim en una societat patriarcal que considera únicament valida l’experiència dels homes i el que els homes fan. Per descomptat, això en part és al cos sexualitzat de les dones, però hi ha una altra qüestió que té a veure amb els rols que se’ns assignen quan naixem, en funció del sexe, que suposadament ens dona unes capacitats que són per a tota la vida. A les dones se’ns pressuposa responsables de les tasques de l’interior domèstic, de les cures i la reproducció, mentre que als homes se’ls assignen les tasques productives, l’espai públic o l’economia.

Això continua sent així?

És clar, només cal observar les campanyes de publicitat que inunden les nostres vides i el missatge que envien. De fet, si ens fixem en la vida quotidiana, les tasques relacionades amb les cures a les nostres ciutats, com ara portar els infants a l’escola, acompanyar-los a cal metge, o tenir cura de la gent gran o, fins i tot, l’ús del transport públic, constatem que, a dia d’avui, qui s’encarrega d’aquestes tasques continuen sent, principalment, les dones. Partint d’aquesta realitat, podem detectar les diferències i, per tant, les desigualtats que genera exercir el gènere masculí o femení a les nostres ciutats. Cal que totes les persones, independentment de les circumstàncies d’interseccionalitat que ens travessen, és a dir, independentment de l’edat, de la classe, de l’origen o del gènere, tinguem els mateixos drets a les ciutats.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Feminitzar l’urbanisme és posar les cures i la vida al centre; el treball productiu no ho és tot”

De fet, el Pla per la justícia de gènere de Barcelona (2016-2020) constatava que més del 75% de les dones fan un ús elevat de botigues de consum quotidià. I les diferències més destacades respecte als homes es troben en l’ús d’equipaments i serveis vinculats a la cura: mentre que els centres d’ensenyament obligatori, les llars d’infants i els parcs infantils són més utilitzats per les dones, els equipaments esportius i els equipaments d’oci i lleure són més utilitzats pels homes…

Aquestes dades són una demostració d’aquesta desigualtat. I, més enllà del que hem parlat, i més enllà d’aquesta constatació, configuren una altra radiografia clau: aquest percentatge elevat de dones no fan servir els serveis públics per elles mateixes, sinó per les persones de les quals tenen cura. En canvi, els homes ho fan servir per ells mateixos. Sovint es diu que les dones no fem esport. És clar, com n’han de fer, si no tenen temps lliure? Les estadístiques del temps ho deixen clar: les dones no tenen temps entre el treball reproductiu i productiu. Els homes, en canvi, acostumen a tenir temps per a ells mateixos.

Què és l’urbanisme amb perspectiva de gènere?

L’urbanisme amb perspectiva de gènere és aquell que aplica una metodologia d’anàlisi que ens permet veure aquestes diferències que tenim a l’espai públic, a causa dels rols de gènere de la nostra societat. És a dir, l’urbanisme amb perspectiva de gènere ens permet posar els mitjans per reduir les desigualtats mesurables, quantitativament i qualitativament, de l’ús de l’espai públic, del gaudi i de la capacitat de moure’ns. En definitiva, del dret a viure la ciutat en igualtat de condicions.

I què vol dir la feminització de l’urbanisme?

Fer un urbanisme feminista ens permet assolir la igualtat real de drets entre homes i dones a les ciutats. No totes les persones tenim les mateixes necessitats, però cal que qui dissenya les ciutats detecti on són les dificultats que pateixen els diferents col·lectius i persones, per tal de crear els mitjans necessaris que garanteixin els drets de totes elles. Les ciutats, històricament, s’han pensat com si fossin ciutats dormitori en les quals la gent el que fa és el treball productiu, quan hi ha moltes coses més a fer. Feminitzar l’urbanisme és posar les cures i la vida al centre. I, sigui qui sigui qui fa aquestes tasques, no s’estan tenint en compte dins de la perspectiva patriarcal i masclista de la producció de la vida.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’urbanisme no és suficient per eliminar les violències, però és determinant per generar espais que donin percepció de seguretat”

Què vol dir que hi hagi espais segurs i no segurs a les ciutats?

Quan parlem de seguretat en clau urbanística, no ens referim exclusivament a la seguretat, amb relació als béns o a les propietats, que és la seguretat que més s’ha treballat en termes normatius i punitius. Garantir espais segurs a les ciutats vol dir reconèixer la inseguretat específica que patim les dones pel simple fet de ser dones. Encara que sabem que aquesta inseguretat majoritàriament es produeix a l’interior domèstic i privat, a l’espai públic patim altres tipus d’agressions que no estan tipificades i que són difícils de comprovar, però que coarten la nostra llibertat i el dret a la ciutat. Per això, és important que els barris de les ciutats tinguin barreja d’usos; calen espais públics adequats per caminar, i amb prou il·luminació perquè la percepció de seguretat augmenti. Perquè, de nou, el patriarcat considera que les dones som cossos apropiables. En definitiva, l’urbanisme no és suficient per eliminar les violències, però és determinant per generar espais que donin percepció de seguretat.

Què els cal, a les ciutats, perquè siguin feministes i tinguin en compte les necessitats de les dones?

Les ciutats han estat construïdes per homes, i les poques dones que han estat en els pocs llocs de decisió ho han fet, com en qualsevol altre àmbit, marcades per una educació patriarcal i masclista. Per tant, primer de tot, calen dones polítiques feministes i compromeses al capdavant de les ciutats i, per descomptat, cal una societat compromesa i feminista. A partir d’aquí, cal un canvi de perspectiva, una desconstrucció de la nostra formació com a tècniques, per ser capaces de pensar ciutats feministes. Necessitem estadístiques segregades, acurades en tots els àmbits socials, econòmics i d’usos d’espais i d’equipaments, per poder demostrar que encara perduren les desigualtats en l’accés de les dones als recursos de les ciutats. A més a més, també cal una educació sentimental i social per als homes; no pot ser que molts homes continuïn veient normal l’assetjament al carrer, camuflat de floretes verbals, o que considerin que “alguna cosa deu haver fet la dona” quan ha estat assetjada o violada. No pot ser que no ens espantem com a societat quan diem que quatre dones en un dia són assassinades pels seus companys o per persones properes. Cal una educació, que trigarà anys a consolidar-se, per reconstruir el sistema social. I, finalment, cal posar les necessitats de les cures al centre de la pràctica política i urbanística.

Hi ha qui veu l’urbanisme com una producció més. Tu, en canvi, defenses que aquest sigui una eina de redistribució i de cures. Ens ho pots explicar?

Te’n poso un exemple. Una ciutat pot distribuir els seus recursos de diferents maneres. No té res a veure una ciutat que és pura dispersió i en la qual només et pots moure amb transport privat amb una altra que et permeti fer-ho amb transport públic, a peu i amb bicicleta. Aquesta segona opció és molt més igualitària, equitativa, i fa servir l’urbanisme de redistribució dels recursos. Si posem al centre les necessitats de les persones que es fan càrrec de les cures, construïm ciutats segures, verdes, caminables, transitables amb barris mixtos, amb espais i activitats per a totes i cadascuna de les persones que les habiten.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Barcelona ha fet moltíssimes polítiques d’igualtat real, d’equipaments de cura, i ha incorporat a tot arreu la normativa de gènere”

Què vol dir que la població sigui “actor constant en el fer de la ciutat”?

Que no ens limitem a anar a votar un cop cada quatre anys, que és molt important fer-ho, però hem d’anar més enllà. Hi ha posicionaments quotidians que tendeixen cap al fet que aquest govern representatiu també tingui instàncies d’acció directa de la ciutadania, per decidir i expressar les seves necessitats envers el que es fa a les ciutats.

Existeix alguna ciutat referent amb urbanisme feminista?

En l’àmbit europeu, Viena ha estat referent en l’aplicació de la perspectiva feminista a l’urbanisme. Des de l’any 1992, la capital austríaca ha fet moltes propostes, a totes les escales, tant de disseny de nous barris, d’habitatges, com d’una mirada diversa sobre la rehabilitació de l’espai públic de la ciutat, posant les vides reals al centre i entenent quines dificultats tenen les persones i els col·lectius determinats per desenvolupar la seva vida. Han buscat solucions perquè no hi hagi cap persona que, per qualsevol condició d’edat, sexe o econòmica, quedi relegada a les ciutats.

I a casa nostra?

Ara mateix diria que la ciutat referent en termes d’urbanisme feminista és Barcelona. Durant els últims vuit anys, amb Ada Colau al capdavant, s’han fet moltíssimes polítiques d’igualtat real, d’equipaments de cura i de polítiques que han incorporat la normativa de gènere a partir de marxes exploratòries o de recomanacions de dissenys. I s’ha fet tenint en compte les necessitats que tenen les dones, diverses, a la ciutat. Hi ha un pla, que a mi em sembla fantàstic i exemplar d’aquest canvi de mirada, que és el Pla del joc a l’espai públic, que ha posat al centre les necessitats de la infància, focalitzant-se als espais de jocs infantils, i que busca convertir tota la ciutat en un espai segur i jugable. D’aquesta manera, prop de qualsevol habitatge i escola trobem espais per al joc inclusiu i col·laboratiu, construït amb materials sostenibles. També la iniciativa de protegir les escoles va en aquesta línia, és a dir, generar un espai segur de trobada i joc a les portes dels establiments educatius, tot generant l’oportunitat per a una interacció social importantíssima i imprescindible. Aquest Pla representa clarament el canvi de mirada que requereix l’urbanisme.

A cada onada del feminisme li ha correspost un posicionament sobre l’urbanisme. En quin moment es comença a parlar de l’urbanisme amb perspectiva de gènere en el feminisme?

Efectivament, cada onada feminista ha anat reclamant aquests espais d’igualtat per a les dones que es consolida a l‘espai públic. I sempre hi ha hagut propostes d’una altra manera de fer les ciutats i l’habitatge. A finals del segle XIX i principis del XX, la cura i la qualitat dels espais públics, especialment als barris més desfavorits i amb una mirada cap a la infància, eren ja reclamacions per a les sufragistes. Posteriorment, la primera vegada que s’estableix aquesta idea del sistema sexe-gènere va ser l’any 1975, quan Gayle Rubin publicava “El tráfico de mujeres: notas sobre la economía política del sexo”. És aleshores quan es pot començar a parlar de gènere, entre el rol assignat i el cos biològic. Posteriorment, l’any 1995, a Pequín, a la IV Conferència Mundial sobre les Dones, es va introduir la igualtat de gènere com a punt fonamental de l’agenda global.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha veus en contra de l’urbanisme feminista; molts homes creuen que els seus privilegis estan en perill”

En quin punt som ara?

El meu desig seria que no fóssim davant d’una nova onada feminista, sinó d’una presència permanent dels valors del feminisme a la societat i, per tant, també a l’urbanisme. És cert que s’han despertat moltes veus en contra d’aquesta feminització de l’urbanisme, perquè hi ha qui encara no entén el feminisme i creu que els seus privilegis estan en perill. Evidentment, hi ha privilegis que estan en perill: els cossos de les dones han deixat d’estar al seu servei, i això per a molts homes és un problema. Però soc optimista i crec que, a diferència d’altres contextos històrics, ara formem unes xarxes locals i internacionals molt fortes i tenim uns altaveus, com ara els mitjans de comunicació i les xarxes socials, que ens permeten tenir un control sobre la difusió i la comunicació; ara la difusió no depèn només de grans editorials…

Abans d’acabar, quins consideres que són els reptes principals sobre la feminització de l’urbanisme?

Sens dubte, constituir una altra manera d’apropar-nos a l’urbanisme, posant al centre les vides i entenent què vol dir això, que no és fàcil, perquè l’urbanisme històricament ha posat al centre les formes i la gestió política i no les qüestions socials. Som davant d’un canvi que ha estat possible gràcies a les dones que, al llarg dels segles, han aconseguit que les ciutats siguin una mica més amables, per polítiques integradores que incorporin les cures al centre. El repte ara és seguir ampliant aquesta base.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies