18/08/2015 | 07:00
Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, va anunciar al desembre el projecte de construir un parc temàtic dedicat als Barrufets a les Basses d’Alpicat. A la ciutat de Barcelona tira endavant un complex dedicat a l’esport a l’anella olímpica de Montjuïc, mentre que l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia ha suposat la paralització dels projectes per fer-ne un d’infantil a la Sagrera i un palau de gel a la Zona Franca. Port Aventura preveu inaugurar el 2016 el Ferrari Land, dedicat a la coneguda marca automobilística, després d’una inversió de 100 milions d’euros. La Generalitat de Catalunya insisteix que BCN World es farà, tot i que ja reconeix que el complex no tindrà les dimensions projectades inicialment. Durant l’estiu passat va aparèixer a la premsa la idea d’aixecar un parc temàtic dedicat a l’automòbil a València, amb el nom de The Garage.
Podria semblar que els Països Catalans viuen un autèntic boom de parcs temàtics; però, si ens cenyim als precedents, és molt probable que la majoria d’aquests projectes o idees quedin en no res o, si finalment es converteixen en una realitat, les seves xifres —pel que fa a visitants, creació de llocs de treball i impacte econòmic— estiguin a anys llum de les anunciades inicialment. Salvador Anton, director de l’Escola Universitària de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i del Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci del mateix centre, matisa que el que hi ha són “idees relacionades amb possibles iniciatives d’equipaments d’entreteniment”. Anton, expert en la matèria i autor d’obres com Parques temáticos. Más allá del ocio (Ariel), hi afegeix que la consultoria Economic Research Associates afirma que “de les iniciatives que li arriben, només al voltant del 10% s’acaben materialitzant en un parc temàtic i d’aquestes moltes no tenen èxit”.
El projecte de fer un parc dedicat als Barrufets al parc de les Basses d’Alpicat de Lleida és el més recent i, segons la versió d’Àngel Ros, ara mateix ja hi ha 15 empreses interessades a participar-hi, tot i que no ha transcendit el nom de cap d’aquestes empreses perquè han hagut de signar clàusules de confidencialitat. L’Ajuntament de la capital del Segrià calcula una inversió de 47 milions d’euros per tirar-lo endavant, que han de servir per reformar el parc de les Basses, de 27 hectàrees, i aixecar el parc en si, que n’ocuparia 9 i implicaria una despesa de 30 milions. La previsió del consistori és que l’espai creï 200 llocs de treball, i que en el primer any de funcionament generi uns ingressos de 14,5 milions d’euros i rebi 330.000 visitants. El projecte no genera unanimitat i l’oposició política el rebutja, amb arguments que implica una inversió “desorbitada” i “privatitzar” un espai que ara mateix és públic. Així mateix, s’aposta per obrir un debat ciutadà per decidir el futur del parc. De fet, darrerament els nous regidors convergents s’han allunyat d’un projecte beneït per Ros.
A Barcelona, l’equip de govern encapçalat pel convergent Xavier Trias defensava la creació de diversos espais temàtics. Tots eren d’iniciativa privada, i almenys dos dels tres projectes van generar un fort rebuig polític i ciutadà, un fet cabdal per entendre’n la paralització. Són el parc infantil que l’empresa Barcelona Kids Entertainment pretenia fer a la Sagrera i el palau de gel que la companyia holandesa Snow World intenta promoure a la Zona Franca, de moment sense èxit. El de la Sagrera està plantejat en un solar municipal de 20.000 metres quadrats i, segons l’empresa, implicaria una inversió de 20 milions i suposaria la creació de 250 llocs de treball. El 17 de novembre, el govern municipal va retirar-ne l’aprovació del projecte de construcció de l’ordre del dia de la Comissió d’Economia per la falta de suport dels grups de l’oposició. A més a més, sis associacions veïnals van subscriure un manifest contra el projecte. El palau de gel es volia fer en un terreny propietat de l’Ajuntament i del Consorci de la Zona Franca, i aixecar-lo implicaria traslladar el Banc dels Aliments de Barcelona i les instal·lacions d’un institut, fet que motiva en gran part el rebuig de l’oposició. L’arribada de Colau a l’alcaldia ha suposat la paralització, probablement definitiva, d’aquests dos projectes. En canvi, el parc temàtic de l’esport sí avança. La companyia promotora, Open Camp SL, pretén estrenar-lo a la primavera de l’any vinent i estima la creació de 240 llocs de treball i un impacte econòmic de 53 milions anuals per a la ciutat. De moment, l’arrendament de l’anella olímpica suposa el pagament d’un cànon de 36 milions per a més de cinc anys.
Lleis a la carta
A l’estiu passat va sortir a la llum The Garage, el suposat projecte de dos empresaris valencians per construir una faraònica ciutat de l’automòbil al costat del circuit de Xest. Les xifres eren mastodòntiques: una inversió de 5.000 milions, 10 milions de visitants l’any i la creació de 40.000 llocs de feina. Ara bé, des d’aleshores no se n’ha sabut res més i les fonts consultades per CRÍTIC assenyalen que tot plegat no era més que fum per aparentar múscul de cara a intentar aconseguir el control del València CF. De fet, la poca credibilitat de les xifres i dels dos suposats impulsors —Mariano García Montes i Carlos Martínez de Coca, dos empresaris que acumulaven fracassos anteriors— va provocar que tampoc no tingués gaire recorregut mediàtic. Molt més factible de convertir-se en realitat és el Ferrari Land que Port Aventura promou en terrenys de la seva propietat i que, segons la companyia, obrirà l’any vinent després d’una inversió de 100 milions. Ocuparà 75.000 metres quadrats i, com el nom indica, estarà dedicat a la companyia automobilística, després d’esfumar-se la idea de fer-lo a València.
Salvador Anton defineix un parc temàtic com un “instrument de precisió”, en què cal encertar en àmbits tan diversos com el disseny, la planificació i la gestió per tal que funcioni. L’expert hi afegeix que la precisió també és clau en la “relació entre la dimensió [del parc] i l’àrea de mercat que pot satisfer” i que cal aconseguir que la “variabilitat de visitants en termes de fragmentació diària, setmanal i durant tot l’any estigui ben ajustada per tal que ni l’estructura sigui insuficient ni excessiva i generi costos innecessaris”. Anton conclou que “no és fàcil plantejar-se un negoci com aquest” i recalca que de parcs n’han tancat a “tot arreu”. De fet, en molts casos les previsions inicials estan completament sobredimensionades amb el que marca la realitat posteriorment, un fet que per a Anton és “crític” per dictaminar l’èxit o no de la instal·lació.
Més enllà de les crítiques que alguns sectors fan als parcs temàtics pel que suposen d’homogeneïtzació consumista i de comercialització de l’oci a gran escala, en molts casos aquest tipus de complexos vénen acompanyats de lleis a la carta. Per exemple, Port Aventura es va poder construir després de l’aprovació, el 1989, de la Llei de centres recreatius turístics, impulsada per la Generalitat pujolista. Terra Mítica també va anar acompanyada d’una normativa a la carta. Malgrat els fracassos dels plans per fer instal·lacions d’aquest tipus que s’hi han presentat, el Govern de les Illes de José Ramón Bauzá va aprovar el 2012 la nova Llei de turisme que, entre altres aspectes, permet declarar “projectes d’interès turístic” i que aquests s’instal·lin en sòl rústic o, fins i tot, protegit, sense cap tipus de control urbanístic i ambiental. Un altre cas extrem es va viure a l’Aragó, amb la Llei de centres d’oci d’alta capacitat, que va tirar endavant malgrat que el macrocomplex Gran Scala va esvair-se abans de la compra dels terrenys. Salvador Anton exposa que en molts casos les normatives són necessàries per fer un parc temàtic, però considera que “a vegades potser es corre massa i es posen els mecanismes quan encara no hi ha la certesa que pugui fer-se [el parc]”.
Amb l’excepció de Port Aventura, consolidat com l’únic gran parc temàtic de l’Estat espanyol amb unes xifres de visitants que permeten considerar-lo en certa manera un èxit i no una ruïna, la majoria de projectes similars als Països Catalans han estat un fracàs econòmic o han quedat en no res. En repassem els més significatius.
Terra Mítica 
El parc de Benidorm és un dels grans paradigmes de la política de desenvolupament impulsada pel PP des de la Generalitat valenciana durant les presidències d’Eduardo Zaplana i de Francisco Camps i basada en les grans infraestructures i en el macroprojecte. Iniciativa de l’exministre d’Aznar, que prèviament havia estat alcalde de Benidorm (1991-1995), i de les desaparegudes caixes regionals Bancaja i CAM, Terra Mítica va obrir les portes i prometia la creació de 2.000 llocs de treball directes, 3,5 milions de visitants i 90 milions de facturació l’any. Però la realitat ha quedat molt lluny d’aquestes xifres. El recinte mai no ha superat el milió i mig de visitants, el 2013 la facturació no va arribar ni als 14,5 milions i al tancament d’aquell any tenia 251 empleats. La construcció del parc va costar més de 425 milions, més de la meitat dels quals eren públics, que mai no s’han recuperat. Després d’acumular suspensions de pagaments, acomiadaments massius i vendes de terreny per intentar evitar-ne el tancament, el 2012 el parc va canviar de mans. Aqualandia, de l’empresari francès George Santa María, va comprar-lo als aleshores propietaris: el Govern valencià, la CAM, Bancaja i el Banc de València. En el seu historial també hi ha un enorme escàndol de frau, que va esquitxar Zaplana.
Ferrari World
Al novembre de 2012 s’esvaïa el Ferrari World, el parc temàtic vinculat a la marca automobilística que el fons Alrasoul Ltd (30%) i els bancs Credit Suisse (60%) i Banco Santander (10%) projectaven al costat del circuit de Xest. Els promotors volien la cessió gratuïta de 400.000 metres quadrats de sòl públic i prometien una inversió de 1.000 milions d’euros i 2.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Abans que es trenquessin les negociacions amb la Generalitat valenciana, l’Executiu d’Alberto Fabra ja preparava canvis normatius per fer possible la “implantació de projectes urbanístics d’especial interès”, en un altre cas de llei a la carta. Finalment, el parc de Ferrari es farà a Port Aventura.
Mundo Ilusión
Durant una dècada, Carlos Fabra, aleshores totpoderós president de la Diputació de Castelló i actualment empresonat, va defensar la viabilitat de Mundo Ilusión, un parc temàtic vinculat a la màgia. Però el 2009 va haver-hi de renunciar i acceptar que la “il·lusió” tot just havia estat seva i de les constructores que van implicar-se en un projecte estretament lligat a l’especulació urbanística i l’orgia constructora que va viure el litoral valencià durant els anys del boom immobiliari. Plantejat inicialment com un parc d’atraccions, el seu desenvolupament va acabar vinculat al desenvolupament d’un macroprojecte urbanístic —amb milers d’habitatges i un camp de golf— per part de Marina d’Or als municipis d’Orpesa i de Cabanes. L’esclat de la bombolla va liquidar els plans de la immobiliària, i el parc, del qual sempre se’n va qüestionar la rendibilitat, va quedar en fum.
Eurovegas
Tot i no tractar-se d’un parc temàtic, Eurovegas va idear-se com un dels majors complexos del joc i de l’oci del sud d’Europa. Iniciativa de Sheldon Adelson, magnat dels casinos als Estats Units, plantejava la urbanització d’espais del delta del Llobregat i, inicialment, va anunciar una inversió d’entre 15.000 i 18.800 milions d’euros per construir 12 ‘resorts’ que sumarien 36.000 habitacions; sis casinos, amb més de 1.000 taules de joc i 18.000 màquines escurabutxaques; tres camps de golf, nou teatres i restaurants per a 50.000 persones, i la creació de 162.000 llocs de treball fins al 2017, 30.000 per a la construcció del complex i 132.000 per a l’explotació. El suflé de les descomunals xifres va rebaixar-se progressivament i el 2012 va anunciar-se que Adelson optava per ubicar-lo a Alcorcón, Madrid, després d’una forta mobilització ciutadana en contra. Però, com tants altres projectes mastodòntics, Eurovegas va esvair-se i no es farà.
Parc sobre l’Oest (Costa Brava)
Les comarques gironines han estat escenari de diverses idees per ubicar-hi parcs temàtics de diferents tipus, però a l’hora de la veritat no se n’ha materialitzat cap de certa envergadura. Al març de 2009 va saltar a la llum el suposat projecte d’un grup d’inversors de l’Estat espanyol i d’Alemanya per aixecar un parc temàtic ambientat en l’Oest americà prop d’algun nucli urbà de la Costa Brava. L’espai crearia 300 llocs de treball i necessitava 40 hectàrees de terreny i una inversió de 19 milions, però va ser rebut amb recel per les administracions locals i va quedar en no res. Prèviament, el 1988, la multinacional nord-americana Anheuser-Busch va intentar comprar uns terrenys a Sils i a Vilobí d’Onyar per fer-hi Port Aventura, però finalment el parc va fer-se a Vila-seca i Salou. Només un any després, Warner Bros va valorar l’opció d’aixecar un gran parc prop de l’aeroport de Girona, amb una inversió de 360 milions i la creació de 4.000 llocs de treball. El 1990, una empresa alemanya va fer una oferta per fer un petit parc a Lloret, però tampoc no va fer-se.
Terra de la Música
Dimensions colossals tenia també el complex Terra de la Música, que volia fer-se a Maçanet de la Selva. Incloïa un pavelló dels instruments, un gran parc d’atraccions, un campus universitari, un espai amb música al carrer i una zona hotelera. Tot plegat, amb una inversió de més de 500 milions. El projecte comptava amb el suport de l’alcalde Antoni Guinó (CiU) —que continua al càrrec—, però no de la Generalitat. La ciutadania també s’hi va mobilitzar en contra, fins al punt de crear una plataforma opositora.
Gran Scala
El projecte que havia de revolucionar una àrea dels Monegres i de la Franja es va transformar en un gran engany. La promotora, ILD, parlava, el 2007, de 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, set parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de treball directes, 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants de cara a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i de l’oci estigués a ple rendiment. Avalat pel Govern autonòmic de l’època, format pel PSOE i pel PAR, que va aprovar una llei a mida de Gran Scala —la Llei de centres d’oci d’alta capacitat—, al febrer de 2012 el projecte d’ILD –societat formada per comissionistes i deutors d’Hisenda– es va convertir en fum, ja que l’opció de compra sobre les 3.000 hectàrees que volia adquirir a Ontinyena (Baix Cinca) no es va fer efectiva.
Tierra Santa
El que es va vendre com a primer parc temàtic catòlic d’Europa continua sense ser res més que un dossier cinc anys després de donar-se a conèixer. Tierra Santa, promogut pel Grupo Sigma, ha vist frustrada la idea d’aixecar un parc religiós en algun municipi de Mallorca, malgrat les facilitats normatives que li va posar el Govern de Bauzá amb la nova Llei del turisme. Capdepera, Alcúdia, Sencelles, Calvià, Bunyola, ses Salines i Inca són els municipis amb què s’ha vinculat un projecte del qual fa temps que no se’n sap res. Les últimes informacions el situaven a Extremadura, però tampoc no s’ha materialitzat. El seu dossier parlava d’un parc que ocuparia 21 hectàrees, donaria feina a 800 persones i tindria 12 restaurants, una muralla, un amfiteatre, botigues, escultures i espais d’oci, amb l’objectiu de reunir-hi 60.000 turistes mensuals.
Parc de dinosaures
Al març del 2014, el Consell de Mallorca va anunciar que havia desestimat el pla per fer un parc de dinosaures a la carretera de Sineu a Inca, just on abans hi havia un paintball. La promotora era Jusaldino SL, que volia aixecar-lo en uns terrenys rústics de 37.000 metres quadrats.
Parc d’atraccions de Campos
L’empresa danesa Theme Park Group volia construir un parc d’atraccions a Campos (Mallorca), gràcies a un suposat pacte polític amb dirigents del PP. El complex estava planejat en uns terrenys agrícoles i el GOB va denunciar-lo el 2011. Des d’aleshores, no se n’ha sabut res més.
