13/01/2015 | 09:39
“El Minotaure és un personatge important de la Història i de l’actualitat. És el Poder. A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques. […] Generalment s’allunya i es fa respectar. El Poder és la pau i la guerra, la revolució i la reforma, la justícia i la injustícia, el mal i el bé comú. Abstracte en teoria, és una realitat quotidiana que cal saber manejar. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d’altres que no saben com fer-s’hi. Aquest darrer és el cas històric de Catalunya”.
Això escrivia Jaume Vicens Vives, mestre de diverses generacions d’historiadors, a la seva obra més cèlebre Notícia de Catalunya, publicada a mitjan anys cinquanta. Si hi ha hagut un polític català que ha mantingut una relació privilegiada amb aquesta encarnació del Poder en majúscules, aquest és Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió, president i portaveu de CiU al Congrés, president de la Comissió d’Exteriors de la cambra baixa, president de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat fins al gener passat i, fins al juliol de 2014, secretari general de la federació de CiU.
Nascut a Alcampell, a la Franja de Ponent, l’any 1952, amb 22 anys i llicenciat en dret, ingressa a l’històric partit democratacristià, del qual aviat destacarà com a primer president de la Unió de Joves. Regidor de l’Ajuntament de Lleida en les primeres eleccions democràtiques, l’any 1982 arriba per primera vegada al Congrés. Amb l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea representa les Corts al Parlament Europeu. Elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1999 i el 2003, en aquesta darrera legislatura abandona l’escó abans d’acabar la legislatura per encapçalar la llista convergent a Madrid. A l’inici de la darrera legislatura de Jordi Pujol és nomenat conseller de Governació i Relacions Institucionals, un càrrec que abandonarà al cap d’un any i mig, en plena batalla per la successió de Pujol, de la qual surt derrotat davant Artur Mas.
Duran i Lleida ha aconseguit fer-se un lloc al costat del Minotaure, gràcies a tres factors decisius: la negociació amb els successius governs de Madrid, especialment pel que fa referència als aspectes econòmics, el teixit d’una forta xarxa de contactes internacionals i, darrerament, l’oposició aferrissada al procés independentista català. Tot plegat, sobre el control ferri a un partit construït a la seva imatge i semblança.
“Amb l’únic suport de CiU”
Un dels punts forts de la llarga carrera política de Duran i Lleida ha estat saber presentar-se i exercir com a hàbil negociador amb els grans partits espanyols. Gràcies a aquesta posició de “tercer home” de la política espanyola va aconseguir aparèixer a les enquestes com el líder més ben valorat pels espanyols al baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A l’abril de 2010 va aparèixer per primera vegada com el líder parlamentari més ben valorat, per davant del llavors president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, i del líder de l’oposició, Mariano Rajoy. Va ser descavalcat com a primer polític després de la manifestació sobiranista de la Diada de 2012, quan va caure fins a la quarta posició.
Duran i, per tant, CiU han actuat com a falca d’algunes de les decisions més controvertides i de més pes polític econòmic, sent sovint l’únic suport del govern de torn. La convalidació al Congrés del primer decret de mesures urgents del Govern de Rajoy ja va comptar amb el suport de Convergència i Unió. També va comptar amb el suport del Grup Parlamentari Català el Reial decret llei 3/2012, que aprovava la reforma laboral, un suport que el mateix Duran va justificar i defensar davant les mobilitzacions dels sindicats que culminarien amb la convocatòria de vaga general.
Els partits d’esquerres han assenyalat la tendència de Duran a defensar els interessos econòmics de grans empreses catalanes a Madrid. Un dels temes més polèmics va ser l’esmena presentada per CiU als Pressupostos Generals de l’Estat del 2010 per tal que es compensessin les pèrdues de les concessionàries de les autopistes radials de Madrid, entre les quals la catalana Abertis però també ACS i Ferrovial, per no haver-se acomplert les previsions d’ús. Una esmena que havia de permetre que les concessionàries s’apuntin com a ingrés la diferència entre la facturació real i el 80% de la prevista, per un període de 10 a 20 anys.
Una altra de les intervencions destacades dels homes de Duran ha estat en la reforma del sistema bancari i de caixes, un tema destacat en els darrers temps, amb la bancarització de l’antiga Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona en l’actual entitat, CaixaBank, com a fet més destacat. El Decret de reestructuració bancària del PP també va ser convalidat amb el suport de CiU. I per premiar un dels principals protagonistes del nou escenari bancari català –i la consegüent desaparició de les històriques caixes de pensions–, CiU va presentar una esmena al projecte de reforma de la Llei de caixes, que incloïa una moratòria per tal que Isidre Fainé pogués compatibilitzar el càrrec de president de La Caixa i de CaixaBank durant sis anys més dels previstos. Segons la mà dreta de Duran al Congrés, el diputat d’Unió Josep Sánchez Llibre, calia “premiar les persones rellevants en la reforma del sistema financer que han tingut un important paper i han ajudat a fer que els resultats siguin favorables”.
Pel que fa a la polèmica reforma de la llei electoral, amb la qual el PP va voler contrarestar les perspectives més negatives per als seus interessos i que finalment va desistir de portar al Congrés, Sánchez Llibre es va mostrar disposat a donar-hi suport i va defensar alguns dels punts més polèmics de la proposta, com l’elecció directa d’alcaldes. Darrerament, també amb l’únic suport de CiU, es va aprovar el nomenament de la dimitida ministra de Sanitat Ana Mato com a nova vicepresidenta de la Comissió de Cooperació Internacional per al Desenvolupament.
Xarxa de suport internacional
Gran oficial de l’Orde “al Merito della Repubblica Italiana”, gran oficial de l’Orde Bernardo O’Higgins de Xile, president d’honor de la Cambra Oficial de Comerç de Xile a Espanya, medalla “Cavaller de Madara” de la República de Bulgària, “Orde del Príncep Trpimir amb collar i placa” de la República de Croàcia, Creu de Comanador de l’Orde al Mèrit de la República de Polònia… Són les distincions que ha rebut Duran i Lleida en la seva dilatada carrera, pràcticament totes atenent els “seus mèrits en l’àmbit de les relacions internacionals i la diplomàcia parlamentària”, uns mèrits que també li han valgut les més altes condecoracions espanyoles: la Gran Cruz de Isabel la Católica, la Gran Cruz del Mérito Civil i la Real y Distinguida Orden Española de Carlos III; fins i tot la Creu de Sant Jordi, que reconeixia l’any 2011 la tasca dels primers eurodiputats catalans.
La presidència de la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés, una de les més importants de la cambra, és la més alta responsabilitat representativa atorgada per l’Estat a un polític a qui en múltiples ocasions s’ha temptat amb un ministeri, sovint, precisament, el d’Exteriors. La continuïtat de Duran com a president de la comissió, i especialment la possessió d’un passaport diplomàtic, inherent al càrrec i els privilegis que això comporta, ha estat motiu de debat a la premsa madrilenya, i ha entrat al debat parlamentari per partits com UPyD, que va qüestionar a la cambra el benefici diplomàtic de Duran, que, segons Rosa Díez, reivindica “pancarta en mano, la secesión de Cataluña de España”.
De tota manera, els viatges que ha fet Duran i Lleida els darrers tres anys no tenen a veure amb el que s’ha anomenat la “internacionalització” del procés català, sinó que la majoria estan motivats per “l’exercici de l’acció exterior de l’Estat” situant-se al capdavant de delegacions de diputats en funcions de diplomàcia, en moltes ocasions vinculades a interessos econòmics d’empreses espanyoles. Un dels viatges més polèmics, en la legislatura passada, va ser el que va dur el líder d’Unió Democràtica a Guinea Equatorial, en una delegació encapçalada pel mateix president del Congrés, el socialista José Bono, amb el rerefons dels interessos petroliers i econòmics d’Espanya al país africà, i que va tenir com a plat fort una entrevista amb el dictador Teodoro Obiang Nguema. Duran, que davant les crítiques al viatge (el nacionalista basc Josu Erkoreka es va despenjar del viatge i el portaveu d’IU Gaspar Llamazares va criticar-lo) va afirmar que “no tenia més remei que anar-hi”, va defensar la reparació per part de l’Estat espanyol dels béns perduts pels colons espanyols repatriats arran de la independència del país africà, l’any 1968. El viatge encapçalat per Bono i Duran va despertar les crítiques dels opositors al règim d’Obiang, com l’escriptor i traductor Juan Tomás Ávila Laurel, en vaga de fam com a protesta contra la visita. Dins del mateix camp convergent, el diputat Carles Campuzano va mostrar el seu disgust pel viatge a una de les dictadures africanes més sanguinàries i repressives.
L’any 2007, en una altra visita a l’antiga colònia espanyola, Duran i Lleida va oferir una entrevista a la Gaceta de Guinea, on va afirmar, textualment: “Guinea Ecuatorial y su presidente han hecho un esfuerzo en la conservación de la hispanidad en el continente africano. España en el pasado hemos cometido errores respecto a la actitud política hacia Guinea Ecuatorial. Creo que es momento de empezar una nueva etapa política en la que lógicamente prime el respeto hacia Guinea Ecuatorial y viceversa.” Hi va afegir, sobre la política guineana: “Se reconoce que en los últimos tiempos ha habido evoluciones. He visto cómo recientemente el presidente de la República se reunía con los dos integrantes del Grupo Mixto [de la Cámara de los Representantes del Pueblo] y dirigentes del principal partido de la oposición”.
Però, curiosament, els viatges de Duran han servit per evitar moments delicats de la vida política catalana. En concret, al setembre del 2011 va evitar votar en la consulta sobre la independència promoguda per Barcelona Decideix, per tenir agendat un viatge a Alemanya. La Via Catalana de 2013 el va enxampar en un viatge a Panamà, des d’on es va desmarcar, una vegada més, de la reivindicació independentista. Des de Xile Duran va haver de fer front a les demandes de dimissió de la resta dels partits arran de la sentència de l’anomenat cas Pallerols, que va acabar en l’assumpció de responsabilitat per part dels acusats, l’empresari andorrà Fidel Pallerols i l’exsecretari d’organització d’UDC Vicenç Gavaldà, condemnats tots dos a la presó. Duran es va presentar com una víctima del procediment, que sempre ha considerat com un intent de desacreditar-lo, negant-se a dimitir com havia promès l’any 2000 si es demostrava que havia existit finançament irregular del partit.
La incomoditat amb el procés
Sectors independentistes de CDC atribueixen el descens del president Mas i l’auge d’ERC en les eleccions de 2012 al paper de Duran en la qüestió sobiranista. De fet, La Vanguardia, en una portada insòlita dos dies després del diumenge electoral, va distingir els escons de Convergència dels d’Unió, fent avinent el pes dels diputats democratacristians en l’afeblit grup parlamentari de CiU.
Setmanes abans, Duran i Lleida va decidir entonar a última hora el “Tots a la manifestació” davant la convocatòria de la Diada de 2012, tot i que en un principi havia rebutjat fer-ho pel caràcter independentista del lema. Finalment va assistir-hi, tot i que la seva presència, amb crosses i cadira de rodes, va ser accidentada, també per les crítiques i xiulets que va rebre d’alguns manifestants, fet que va motivar que abandonés precipitadament la marxa.
Si bé des del primer dia ha fet seva la bandera de l’antiindependentisme, fent un joc d’equilibris que inclou el dret a decidir –per decidir que Catalunya ha de continuar a Espanya– i la reinvindicació del confederalisme, la gènesi de l’anomenada “tercera via” de la qual Duran se n’ha destacat com a líder, es troba en l’article “Ara Consulta, després…”, publicat el 23 de setembre de 2013 a La Vanguardia, diari proper a les tesis de Duran. El 24 de març de 2014, a la portada del mateix diari es caracteritzava Unió com a “paladí de la moderació”, poc després que el mateix Duran es veiés obligat a deixar anar llast davant Convergència, renunciant a incloure en la llista per a les eleccions europees un dels seus homes, Salvador Sedó, atacat per sectors sobiranistes per la seva actuació política a Brussel·les.
A l’article que donava carta de naturalesa a la “tercera via”, Duran hi escrivia: “Seria bo que des d’Espanya no se’ns obligués a haver d’escollir entre la independència o la situació actual, recentralitzadora, uniformista i asfixiant. La possibilitat d’una tercera via sembla difícil si a l’altre costat no hi ha ningú, però pot convertir-se en un camí fructífer si es pot trobar el punt d’equilibri”. Més enllà dels sectors mediàtics i econòmics, la “tercera via” va trobar acollida en el llavors primer secretari general del PSC, Pere Navarro, que va donar un suport explícit a les tesis de Duran. Després de la dimissió de Navarro, l’idil·li entre Unió i el PSC ha continuat amb Miquel Iceta com a soci en els intents d’acord amb l’Estat. Mig any després, en una llarga entrevista amb portada inclosa, publicada, novament, al diari dels Godó, el mateix Duran afirmava que, contra el que alguns sostenien, “la tercera via és l’única solució i és més viva que mai”. Precisament, preguntat sobre un escenari de declaració unilateral d’independència, Duran afirmava: “Si fos així, em sentiria en l’obligació d’intentar evitar-la perquè seria un error per a Catalunya”.
Oposat a la darrera mobilització independentista, Duran es va negar a participar en la V. Sí que ho va fer en la jornada de participació celebrada el 9-N, votant “sí-no” i fent una crida al diàleg. Poc després, Duran va tornar a concedir una entrevista a Josep Cuní, on va mostrar-se contrari a un avançament electoral –“El país no està per fer eleccions cada dos anys; al país li convé estabilitat”– i no es va estar d’atacar el líder d’ERC Oriol Junqueras tot i ser socis de Govern, de qui va assegurar que “no s’ha mogut de casa i no sap què significa sortir de la Unió Europea o de l’euro. No ha parlat amb Merkel, amb Sarkozy o amb Hollande per saber si l’Europa que construïm acceptarà realitats com la nostra”. Amb referència al seu propi cap de files, va respondre que “a diferència del que pensa el president Mas, jo no crec que el futur passi pels estats petits en lloc dels grans; crec que és un fet bastant objectivable. No vull sacrificar una generació amb la independència”.
Control ferri del partit
El jove Duran i Lleida va fer la seva entrada a Unió a les acaballes del franquisme –una mostra d’oposició al règim de la qual sempre se n’ha vanagloriat– i l’any 77, en un partit històric envellit per 40 anys de dictadura, va impulsar la Unió de Joves. L’any 79 ja és membre del Comitè de Govern. L’any 1982 ja ascendeix per primera vegada a la presidència del Comitè de Govern d’UDC. És a partir d’aquest moment que el partit encapçalat per Duran i Lleida –l’any 83 plegarà; però, al cap de quatre anys i fins avui, tornarà a ser elegit president del Comitè de Govern– teixirà una espessa teranyina de lleialtats personals entorn del seu lideratge.
La relació entre CDC i UDC ha passat per diferents turbulències. Una de les més sonades va ser la seva dimissió com a conseller de Governació amb el desacord pel relleu de Jordi Pujol com a mar de fons. Arran del procés sobiranista, les relacions entre els dos socis de la federació són més tenses que mai, però Duran i els seus, tot i coquetejar amb la idea del trencament, han estat recelosos del poder que ostenten gràcies a la federació. Unió té 15 diputats al Parlament i la presidència de la cambra, tres conselleries al Govern de la Generalitat, entre les quals la vicepresidència, sis diputats al Congrés dels Diputats, tres senadors, un eurodiputat, regidors, alcaldes, secretaris i directors generals, entre els quals el director de Catalunya Ràdio, l’exmembre del Comitè de Govern Fèlix Riera.
El president del Comitè de Govern d’UDC té entre els més fidels el també diputat a Madrid Josep Sánchez Llibre –autèntica mà dreta–, els també dirigents Josep Maria Pelegrí, Ramon Espadaler, Joana Ortega o Benet Maimí. En aquests pràcticament 30 anys de poder de Duran en el partit, hi ha hagut diversos intents de rellevar-lo. L’última temptativa d’arrabassar el control a Duran, la va protagonitzar el batlle de Vic i president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d’Abadal, un nom històric dins del partit –el seu avi, Lluís Vila d’Abadal, havia estat un dels fundadors–, al congrés celebrat el 2012. Derrotat i davant la impossibilitat d’un canvi, Vila d’Abadal es va donar de baixa. També van estripar el carnet militants del col·lectiu El Matí, clarament sobiranista i que en el passat també havia intentat canviar l’orientació d’Unió, presentant oposició al Congrés de 2008. Dins, però, hi subsisteix encara un nucli sobiranista encarnat per la generació que als anys noranta formava part d’Unió de Joves, entre els quals Antoni Castellà, Assumpció Laïlla, Pep Martorell o Marta Vidal Marcó.
Crítiques a l’homosexualitat
Molt avesat a l’ús de les xarxes socials i amb certa tendència a la provocació, Duran i Lleida ha estat al centre de la polèmica en diverses ocasions. Especialment polèmica és la seva posició sobre l’homosexualitat. L’any 2010, en un article al seu blog titulat “Generalitat i Homosexualitat” criticava “l’únic govern que pertany a la Internacional gai i lèsbica” per la iniciativa de la Conselleria de Sanitat, en aquell moment encapçalada per Marina Geli, d’investigar clíniques que oferien tractaments per “curar” l’homosexualitat. A més, en una entrevista a la revista Vanity Fair, va tornar a defensar que “si hay un homosexual o un heterosexual que libremente acude a un psicólogo solicitándole ayuda porque cree que necesita un cambio en su sexualidad, tiene todo el derecho”. Davant el rebuig generat, el mateix Duran va haver d’admetre que no considera l’homosexualitat una malaltia, tot i que va reiterar el seu rebuig a la legislació sobre matrimoni i adopció aprovada durant el Govern de Zapatero. Una legislació que va animar a canviar durant la campanya de les darreres eleccions generals, sense èxit. L’any passat, Duran va reincidir en el tema, atacant a la seva carta setmanal la Proposició de Llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia aprovada al Parlament, que al seu parer “pretén la promoció que no la no-discriminació del col·lectiu homosexual”. De nou, les crítiques no es van fer esperar.
“De què viuré? De què menjaré?”
Un dels estirabots més polèmics de Duran va arribar en ser qüestionat per la seva possible retirada de l’activitat política: “De què viuré, de què menjaré?”, es va exclamar quan Mònica Terribas li va preguntar si en l’hipotètic cas de retirar-se es dedicaria a acabar la tesi doctoral i a exercir de professor [professió que havia exercit fugaçment abans de la seva entrada en la política]. “Els professors ho passen molt malament, no en guanyen prou; per tant, no en tindria prou”, va reblar. Més enllà de la famosa fotografia a la suite de l’Hotel Palace de Madrid publicada a El País, a la declaració de béns i rendes presentada al registre del Congrés al desembre de 2011, Duran i Lleida declara –a banda de les dietes com a secretari general de CiU (28.848 euros, els drets d’autor de la seva obra escrita (102 €) i una indemnització per vulneració del dret a l’honor (4.042 €, entregats íntegrament a Càrites) a la qual va ser condemnat Josep Vergés, fill de l’editor de Destino i una de les seves bèsties negres– un apartament i dues places de pàrquing a Lleida, un pis i tres places de pàrquing a Barcelona i una casa a Girona –a Aiguablava, on té amarrada la seva mallorquina Ítaca–, un compte corrent (8.906 €), dos vehicles i tres hipoteques, dues amb el Banco Santander i una amb el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria de 156.000 €, 150.253 € i 600.000 €, amb dues ampliacions de 200.000 i 60.000 respectivament, i, en el moment de la declaració, quedava pendent de pagar més d’un milió d’euros d’hipoteca.
De tota manera, hi ha indicis que permeten suposar que Duran, que enguany farà 63 anys, medita la seva retirada. Especialment si el procés independentista avança, i la seva aposta per la “tercera via” i per la refundació del centre polític a través de la plataforma “Construïm”, amb la presència del president de la CEOE Juan Rosell; el president d’Abertis, Salvador Alemany; el president de la Cambra de Comerç de Barcelona Miquel Valls, i el president de PIMEC, Josep González, no fructifica de la manera que ell desitja.
Pocs dies després de l’abdicació de Joan Carles I, El Periódico va informar en portada que Duran i Lleida dimitiria com a número dos de CiU, com a president de la Comissió d’Exteriors i que no repetiria com a portaveu en unes futures eleccions, en previsió d’una desfeta electoral i fastiguejat per decisions que havia hagut d’acceptar a desgrat, com l’abstenció de CiU a la llei d’abdicació del monarca. Darrerament, Duran ha demanat el canvi a la situació d’exercent al Col·legi d’Advocats de Barcelona i ha sol·licitat la preceptiva autorització a la cambra baixa per exercir la professió. Voldrà dir això que renuncia a tornar a encapçalar la llista de CiU a Madrid i, per tant, està decidit a posar fi a una relació de més de 36 anys amb el Minotaure?
