16/10/2023 | 06:00
El Patronato de Protección a la Mujer era la institució franquista destinada a “la dignificació moral de les dones” per “apartar-les del vici i educar-les d’acord amb la religió catòlica”. Els centres que hi pertanyien o hi col·laboraven, dirigits per ordes religiosos, funcionaven com a reformatoris i s’hi vivia, segons recorden les internes que hi van passar, “sota una disciplina militar”. En algunes ocasions, això incloïa maltractaments, humiliacions i proves de virginitat. Què se n’ha fet avui de les supervivents del Patronato? Quin paper tenen les congregacions religioses que en gestionaven els reformatoris?
CRÍTIC ha parlat amb quatre dones que van passar pels correccionals d’aquesta institució, que expliquen en aquest reportatge la seva vivència. Amb les aportacions de la investigadora Consuelo García del Cid, també ha resseguit la xarxa de més d’un centenar de centres que operaven arreu de l’Estat i la vintena que estaven ubicats als Països Catalans: els ordes religiosos que els dirigien, com les Adoratrices i les Hermanas del Buen Pastor, no han demanat perdó ni han fet cap autocrítica d’aquell període. Encara més: algunes han rebut premis als drets humans i han signat convenis amb l’Administració —també amb la Generalitat— per gestionar llars d’infants tutelats o de dones embarassades.
Reformatoris “controladors de la moral”
El Patronato de Protección a la Mujer es constitueix formalment i per Decret l’any 1941, assumint les atribucions de l’extingit Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas. Depenia directament del Ministeri de Justícia i tenia com a finalitat “la dignificació moral de les dones, especialment de les joves, per impedir la seva explotació, apartar-les del vici i educar-les d’acord amb la religió catòlica”. Era presidit per Carmen Polo, dona del dictador Francisco Franco.
Els centres pertanyents a aquesta institució funcionaven com a reformatoris i les internes eren tutelades per l’Estat fins a la majoria d’edat i més enllà, en algunes ocasions. Bàsicament, fins que s’aconseguís la reforma moralitzadora perfecta de les joves. L’últim internat del Patronato va tancar en democràcia, l’any 1985.
“Al Patronato s’hi arribava a través de batudes policials al carrer, de denúncies familiars o de veïns, de capellans parroquials, de professors d’escola, de senyores de criades i, fins i tot, per voluntat pròpia de la menor en cas d’abandonament i/o mendicitat”, escriu l’escriptora i investigadora Consuelo García del Cid al seu llibre Las desterradas hijas de Eva. A banda de fer pública la realitat als reformatoris franquistes en set obres, García del Cid va ser una de les dones internes en un centre del Patronato. Així és com descriu aquesta institució: “Funcionava com un element controlador de la moral pública, principalment dirigit a les adolescents pobres, però qualsevol jove rebel, díscola, mala estudiant o amb trets de caràcter inconformista podia acabar en les seves mans a instàncies de la família”.
“El Patronato funcionava com un element controlador de la moral pública”
Aquest últim supòsit, de fet, és el que va viure ella. Un matí de l’any 1975, un metge de capçalera va presentar-se a la casa on vivia a Barcelona per posar-li una vacuna contra la grip. L’endemà, es va despertar en una habitació tancada amb clau amb una finestra amb barrots i una maleta amb roba. Tenia 16 anys i des de feia algun temps havia començat a participar en manifestacions antifranquistes; un fet que la seva família, burgesa i de dretes, no tolerava.
El lloc on havia estat traslladada era el reformatori que regentava l’orde de les Adoratrices Esclavas del Santísimo Sacramento y de la Caridad, al carrer del Padre Damián, 52, de Madrid. Un any més tard, la Consuelo va ser reubicada en un reformatori gestionat per la Congregació de Nuestra Señora de la Caridad del Buen Pastor, aquest cop a Barcelona, i en va sortir quan tenia 17 anys.
“Es parlava d’internes, mai d’alumnes, ja que es tractava d’un procés moralitzador en el qual la docència no tenia una rellevància especial”, escriu García del Cid. La religió i el treball eren els dos pilars en què es fonamentaven els centres del Patronato. A les pregàries diàries, les oracions vespertines i nocturnes o la confessió, s’hi sumava la feina de les recluses en els anomenats tallers de treball, que “aportaven ingressos extres amb mà d’obra gratuïta, en la majoria dels casos”. En aquests tallers s’hi feien activitats manuals com el muntatge de caixes, ninos de drap, bates de cirurgià, mocadors o flors de plàstic. En essència, explica la investigadora, els centres esdevenien “autèntiques fàbriques destinades a la reeducació de les internes, on la feina i l’oració es contemplaven com una forma d’expiar els seus pecats”.
Als correccionals, diu, es vivia “sota una disciplina militar”: les monges que gestionaven els recintes controlaven la correspondència de les joves, no se’ls permetia disposar de res de privat i, fins a mitjan anys setanta, estaven obligades a dutxar-se amb un camisó “per evitar les males temptacions”. La relació amb les altres internes no sempre es podia mantenir, ja que era habitual que fossin reubicades cada cert temps en altres reformatoris del Patronato.
Les insurrectes del Patronato
A la Maria Forns la van enviar al reformatori de les Adoratrices, al carrer de Casanova de Barcelona, per recomanació d’un capellà del seu poble que havia abusat d’ella i que tenia una gran influència en la seva família. “Crec que va organitzar-ho per curar-se en salut”, explica a CRÍTIC. En aquell moment, la jove tenia 16 anys i feia dos mesos que els pares no la deixaven sortir al carrer. “Feia campana a l’Institut i alguna vegada m’havia escapat de casa”, recorda. “Van decidir que m’havien d’internar perquè no “contaminés” les meves germanes“. El dia que la van traslladar al centre del Patronato de Protección a la Mujer, va haver de recuperar les faldilles “que feia un any que no duia” i va agafar un necesser. Res més. “No sabia on em portaven, ni quant temps m’hi estaria. Quan entraves allà, no sabien quan en sortiries”, rebla.
“Una manera de tenir supeditades les internes més rebels era per mitjà de fàrmacs”
Anar a missa, resar l’àngelus i el rosari, assistir a sessions de catequisme, netejar i cosir al taller. Així resumeix Forns la seva estada sota la tutela de les Adoratrices, tant en el correccional de Barcelona com en el de Sant Just Desvern, on va ser traslladada mesos després. També parla del control al qual estaven sotmeses les internes i de la por. “Una manera de tenir supeditades les més rebels era per mitjà de fàrmacs, i, quan ja no sabien què més fer-ne, les enviaven al psiquiàtric”, comenta. “Jo vivia amb terror que m’hi poguessin portar, perquè era l’època dels electroxocs i sabia que en practicaven”. Malgrat que ella se’n va deslliurar, sí que va ser visitada per un psiquiatre que li va receptar “alguna cosa que m’adormia i feia que les cames no em subjectessin”, diu. “Al final feia veure que les prenia, però vaig optar per no fer-ho”.
Una experiència similar a aquesta és la que va viure Rocío Paso Jardiel, filla d’un dels dramaturgs més populars del franquisme, Alfonso Paso Cid, i neta de l’escriptor Enrique Jardiel Poncela. “Jo protestava en contra del franquisme, però provenia d’una família fidel al règim”, comenta la Rocío. “Volien desfer-se de mi, i el 1968, amb 16 anys, em van portar al correccional de les monges Oblatas, a Carabanchel”. Explica que en la fitxa del seu ingrés, a la qual va accedir anys després i on constava l’aval dels seus pares, la qualificaven de “rebel”. Aquesta és la raó per la qual va estar mesos en aquest centre del Patronato. “Vaig tenir sort. Tinc companyes que s’hi van estar anys”.
“Els centres del Patronato eren llocs de terror on et castigaven pel fet de ser dona”
Defineix el recinte com un lloc “de terror on et castigaven pel fet ser dona” i on hi havia des de prostitutes fins a joves acusades pels seus marits d’adúlteres, nenes de famílies pobres o les considerades “desobedients i insubmises”. Relata càstigs físics i psicològics per part de les religioses, insults —”passaven el dia dient-nos putes”—, pallisses i treballs forçosos. “Ni tan sols podíem parlar les unes amb les altres, perquè les monges consideraven que podríem embrutar les que estaven menys corrompudes”, sentencia.
Pilar Dasi, per la seva banda, tenia 19 anys l’any 1970 i treballava en una important empresa a València quan un grup de policies va entrar al seu despatx, la va emmanillar i se la va endur al convent Madre Sacramento del carrer Hernan Cortés. Allà s’hi estaria cinc dies fins que va ser traslladada a un altre centre del Patronato de Protección a la Mujer, regentat també per la congregació Hermanas de la Madre Sacramento. Mai ningú li va explicar per quina raó la van recloure. “Arribava tard a casa, era moderna, anava al cine, portava mini i tenia uns interessos diferents als que es pressuposava que havia de tenir”, resumeix. “Els meus pares eren d’esquerres, però hi havia alguna cosa en aquell moment amb la sexualitat de les filles: era dramàtic només de pensar que podien tenir relacions”.
“Vaig sortir del centre amb moltíssima impotència, perquè les meves companyes s’hi quedaven. Algunes s’hi van estar set i vuit anys”
Per aquesta raó, diu Dasi, la seva mare va parlar amb una familiar que els va dir que el Patronato l’encarrilaria. “Ells no tenien informació sobre el que això representava i hi van accedir”. Al segon recinte s’hi va estar només uns mesos i en va sortir després que l’advocat Alberto García Esteve, contactat per la parella de la Pilar, enviés una carta a la institució amenaçant que portaria el cas als tribunals si no alliberaven la jove. “Això fa que la meva experiència no fos tan dura com la de les meves companyes”, comenta ella. “Jo tenia un entorn amb recursos i vaig sortir al cap de poc, però amb moltíssima impotència, perquè elles s’hi quedaven. Algunes s’hi van estar set i vuit anys”.
Premis, convenis amb l’Administració i participació en el 8-M: què se n’ha fet de les congregacions que gestionaven els reformatoris a Catalunya?
Segons les investigacions de Consuelo García del Cid, hi va haver al voltant de 120 correccionals (sota el nom de residències o escoles) arreu de l’Estat espanyol que depenien del Patronato o que hi col·laboraven. A banda, existien també quatre centres d’observació i de classificació, per on passaven les internes abans de ser derivades a un recinte o a un altre. Només als Països Catalans se n’hi ubicava una vintena: com a mínim, sis al País Valencià (dos a Alacant, un a Castelló i tres a València), dos a les Balears i deu a Catalunya (set a Barcelona, un a Tarragona, un a Lleida i un a Girona). El darrer va tancar deu anys després de la mort del dictador. Però què ha passat amb els principals ordes religiosos que els regien?
Els correccionals de les Hermanas del Buen Pastor, reconvertits en centres concertats per la Generalitat
La Congregació de Nuestra Señora de la Caridad del Buen Pastor, més conegudes per Hermanas del Buen Pastor, dirigia dos centres a Barcelona vinculats amb el Patronato: l’Hogar Santa Marta i el Colegio María Reina. En el recinte de l’Hogar Santa Marta, situat al carrer del Bosc, número 2, s’hi ubiquen avui les dependències d’EINA, el Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona. Tanmateix, entre els anys cinquanta i vuitanta, la seva funció era completament diferent: durant el franquisme, l’edifici operava com un internat que allotjava, principalment, mares solteres. Es tractava d’un lloc “de reclusió i control moral de dones que es consideraven desencarrilades” i que va ser fundat per Àngela Castells, guionista del programa radiofònic Consultorio de Elena Francis. Amb la recuperació de la democràcia, es va reconvertir en un reformatori de menors que va estar en funcionament fins a l’any 2012.
El Colegio Maria Reina, al carrer del Cister, 36, era una entitat col·laboradora del Patronato de Protección a la Mujer, de manera que també podia albergar noies particulars que no depenien directament de la institució. El 1963, en aquestes instal·lacions s’hi va obrir un Centre d’Orientació i Classificació (COC). Segons consta al document El Buen Pastor en España, les joves s’hi estaven tres mesos i un equip format per un psicòleg, un psiquiatre, treballadors socials i les religioses de la congregació elaboraven un informe “que orientaria la seva derivació en finalitzar el període d’observació”. Tal com explica Consuelo García del Cid, a les internes detingudes per “les guardianes de la moral” o per ordre de les seves famílies “se’ls feia un examen ginecològic a partir del qual eren catalogades com a completes, les que eren verges, i incompletes, les que no ho eren. Aquest fet era determinant perquè fossin conduïdes a un centre o a un altre de menor a major disciplina”.
“Als centres d’observació i de classificació es feia un examen de virginitat a les internes per catalogar-les com a ‘completes’ o ‘incompletes'”
El COC va tancar l’any 1984, però el Colegio María Reina va estar en funcionament com a escola de primària fins al 1990, i llavors es va reconvertir en un centre de menors. El 1995, el Centre Maria Reina es va ubicar en una nova adreça, al carrer dels Dominics.
Ni els vincles entre les Hermanas del Buen Pastor i el Patronato de Protección a la Mujer, ni tampoc el tracte que rebien les internes a les mans d’aquestes religioses no van ser motius suficients perquè les administracions públiques democràtiques hi deixessin de col·laborar. De fet, el Maria Reina opera encara avui com un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) en el qual la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que depèn del Departament de Drets Socials, hi delega la cura de menors tutelats. Fins al 2018, aquest CRAE seguia gestionat per la Congregación de Nuestra Señora de la Caridad del Buen Pastor, però aquell any es va cedir el servei a la Fundació Resilis.
No és un cas aïllat: el Consorci de Serveis Socials de Barcelona, integrat per la Generalitat de Catalunya (60%) i l’Ajuntament de Barcelona (40%), també manté actualment un concert amb el CRAE Turó Blau, un centre de titularitat de les Hermanas del Buen Pastor. Segons els comptes anuals del 2020, els darrers disponibles, el Consorci li hauria transferit un import de 492.672 euros per atendre “situacions educatives i assistencials” de menors tutelats. De la mateixa manera, fins a l’any 2017, la congregació gestionava el CRAE Santa Clotilde, a Girona, també concertat per la DGAIA. Aquell any, però, la Fundació Privada Resilis en va assumir la gestió i el va rebatejar com a CRAE Abona, un centre “especialitzat en l’atenció a joves migrats”.
Les Adoratrius: medalles, reconeixements i premis als drets humans
Les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat són actualment una congregació orientada a l’ajuda a les víctimes de tràfic, prostitució i violència de gènere. A Catalunya, per exemple, ha impulsat el projecte SICAR, que ofereix acollida, assessorament, atenció residencial i inserció sociolaboral per a aquestes dones. La tasca que duen a terme els ha valgut nombrosos reconeixements: han rebut condecoracions al mèrit policial, el Premi Pere Casaldàliga a la Solidaritat, el Premi Drets Humans de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, el Premi als Drets Humans del Rei d’Espanya, que concedeixen la Universitat de Alcalá de Henares i el Defensor del Poble, i una menció honorífica del Departament de Justícia, entre d’altres.
Tanmateix, la seva trajectòria està lligada al Patronato de Protección a la Mujer: durant la dictadura, va gestionar centres a Barcelona, a Badalona, a Sant Just Desvern i a Girona a petició d’aquesta institució. Segons l’obra De los controles disciplinarios a los controles securitarios, les Adoratrius “recollien les noies que es creien més fàcilment regenerables, mentre que les Oblatas s’ocupaven de les caigudes més reticents a l’acció reeducadora, i les religioses del Buen Pastor, de les que oferien fonamentades esperances de rehabilitació”.
L’edifici de Barcelona era el Colegio Nuestra Señora del Rosario (actualment, l’Escola Mare de Déu del Roser), que operava d’una manera similar a la del Colegio de las Adoratrices de Badalona i a la del Madre Sacramento de Sant Just Desvern. Algunes de les internes recorden que les monges les sotmetien a càstigs durs. “Vaig intentar escapar-me amb una companya, però ens van enxampar i ens van tancar en cel·les d’aïllament entre tres i quatre dies”, explica Maria Forns. “Per fer-nos companyia, picàvem a la paret; era una forma de dir-nos que seguíem allà i que érem vives“. Aquest no va ser l’únic correctiu que va patir l’altra jove: “Les monges sovint amenaçaven de rapar-nos els cabells, i a ella li ho van fer”, diu.
A Girona, la congregació regentava un convent situat a la ronda de Sant Antoni Maria Claret. El recinte va ser inaugurat com a col·legi i internat de monges el 1892, però el 1936 seria desallotjat per convertir-se en presó per als militars alçats. Amb la victòria del règim franquista, les Adoratrius van recuperar l’edifici i van mantenir-hi la funció de presó habilitada, amb les monges com a carcelleres. L’any 1941, l’espai es va transformar de nou en un reformatori per a joves o “presó especial per a prostitutes”, com el denominaven. Fins al 1944, hi van ingressar noies sense cap judici previ, moltes amb criatures petites.
Les Adoratrices han signat convenis amb l’Administració i el 8-M reivindiquen la seva tasca per l'”alliberament” de les dones
Què va passar amb aquesta congregació amb l’arribada de la democràcia? El 1994, va signar un conveni de col·laboració amb la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència per acollir dones majors de 18 anys i fer un treball preventiu amb menors en situació de risc. El 2006, en va signar un de nou amb l’Ajuntament de Barcelona i, dos anys més tard, amb el Consorci de Serveis Socials de Barcelona per disposar de pisos destinats a l’autonomia de les usuàries. El 2018, el va revalidar. També ha signat convenis de col·laboració amb l’Institut Català de les Dones i amb els Mossos d’Esquadra.
El 8 de març, Dia Internacional de les Dones, la congregació reivindica la seva tasca en “la defensa i l’alliberament de les dones”. També integra el Consell Nacional de les Dones de Catalunya, l’òrgan de consulta de l’Institut Català de les Dones del qual formen part les entitats “que treballen en favor de la igualtat i la promoció de les dones”.
Les Siervas de la Pasión: presumptes robatoris de nadons i convenis amb l’Ajuntament de Barcelona
Les religioses Siervas de la Pasión es presenten com a dones que, “motivades per Jesucrist, posem la nostra vida i il·lusió a defensar el dret a la vida integral del no nascut”. Aquest era l’esperit que deia defensar l’Hogar Santa Isabel de Barcelona, que, a instàncies del Patronato de Protección a la Mujer, funcionava com un internat i com un centre de maternitat. Tanmateix, els darrers anys, la congregació ha estat acusada d’haver participat en el robatori de nadons de les internes que tenia recloses en aquest recinte. Segons va explicar Jordi Perales, un d’aquests nens, les monges van entregar-lo a la seva família adoptiva l’any 1977 a canvi de 20.000 pessetes, assegurant-los que la mare biològica l’havia cedit voluntàriament. El del Jordi no és un cas aïllat: a Vigo s’han produït com a mínim dues denúncies similars en llars regentades per aquesta congregació.
Del 2014 al 2017, l’Ajuntament de Barcelona va atorgar 40.000 euros anuals a la congregació per “empoderar” dones en el seu procés maternal
Malgrat això, durant la primera dècada dels 2000, les Siervas de la Pasión van formar part de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar, en la qual participa una trentena de col·lectius, incloent-hi l’Ajuntament de Barcelona. A més, com a mínim des del 2014 i fins al 2017, el consistori atorgava 40.000 euros anuals a l’orde. La transferència inicial d’aquests recursos tenia com a objecte subvencionar “el programa integral maternoinfantil Llar Santa Isabel”. Els darrers anys, s’emmarcava en un conveni “per al desenvolupament del projecte d’acompanyament i suport per a l’empoderament i l’autonomia de les dones en el seu procés maternal”.
Les Siervas de la Pasión gestionen centres a Barcelona on atenen dones embarassades o mares de fills petits “promovent la seva reinserció en el món social i laboral, per poder-se reintegrar en una situació normalitzada”. Això inclou “la reeducació cultural i en valors [de les usuàries], destacant especialment el de la maternitat, la vida com a do acceptat amb alegria”. També són propietàries de l’Escola Bressol Mare Teresa, a Sant Hipòlit de Voltregà; de la residència per a gent gran i malalts Madre Gallifa, a Barcelona, i han impulsat la Fundació Privada Teresa Gallifa.
Les Hermanas Trinitarias: 15 escoles concertades a Catalunya i a l’Estat espanyol
L’internat que regentaven les Hermanas Trinitarias a l’avinguda d’Esplugues de Barcelona, conegut llavors per Colegio de las Trinitarias, segueix obert encara avui. Funciona com una residència per a noies joves que, “desplaçades de la llar o que no en tenen per diferents motius, busquen allotjament, orientació, treball o promoció”. En aquest recinte s’hi segueixen fent “activitats pastorals” com grups d’oració o preparació per a la confirmació i altres sagraments.
La Congregació de les Hermanas Trinitarias també és titular d’un centre educatiu a Barcelona, l’Escola Santíssima Trinitat, i d’un altre a Badalona, el Col·legi Santíssima Trinitat. Tots dos estan concertats pel Departament d’Educació de la Generalitat. A tot l’Estat tenen 15 col·legis en total, i tots reben recursos públics. Això, malgrat que el 1961, a petició del Patronato para la Protección a la Mujer, aquesta congregació va obrir a Madrid un dels centres d’observació i de classificació, on s’examinava les menors i se les enviava a l’un o l’altre centre.
Les proves ginecològiques a les quals eren sotmeses les internes constituïen “una violació dels drets humans”
El relat de les joves obligades a passar pel COC difereix del de les Hermanas Trinitarias, per les quals en aquest recinte “es rebien les noves joves necessitades i amb dificultats serioses”. I hi afegien: “Aquest centre [el COC] estava patrocinat per a la protecció de la dona, amb professionals especialitzats per oferir una atenció adequada”. En canvi, segons l’informe Violación de los derechos humanos de las mujeres en las Lavanderías de la Magdalena de Irlanda y los centros del Patronato de Protección a la Mujer de España, les proves ginecològiques a les quals eren sotmeses les internes constituïen “una total falta de respecte a la dignitat i intimitat de les dones”. També una “violació dels drets humans representativa del valor concedit a la prova d’haver mantingut o no relacions sexuals, fins i tot en aquells casos en què fossin conseqüència de violacions dins l’àmbit de la família.
Maria Raventós, que consta al directori d’associacions provida, acull mares menors derivades de la DGAIA
Segons consta al document L’obra benèfica de Maria Raventós, als anys cinquanta es definia com una institució d’“ajuda moral i material a la jove per a la seva reeducació i adaptació a una vida normal”. Entre les obres que impulsava hi havia la gestió de la Residència Maternal Santa Eulàlia, que tenia la finalitat de reeducar i rehabilitar la jove mare. “Els mitjans de rehabilitació són els mateixos principis que la resta d’obres, amb la característica especial que tot convergeix en la reeducació per al fill. Per tant, el reglament de la casa, de la feina, etc., se centra en les necessitats del nen, amb la finalitat que la mare s’ocupi d’ell el màxim possible”.
Les monges que gestionaven el centre també han estat acusades d’haver estat vinculades amb robatoris de nounats per vendre’ls a famílies amb més recursos que les recluses. El diari El Mundo va publicar el cas de l’Alfonsa, que va parir al prestigiós Institut Dexeus l’any 1987, ja en democràcia. Quan es va quedar embarassada, amb 14 anys, va ser internada a la Residència Maternal Santa Eulàlia i la seva tutela va quedar en mans de l’Administració. Al cap d’uns quants mesos, va ser traslladada a la Casa de la Jove, un centre que també tenia vinculació catòlica, i, quan estava embarassada de 37 setmanes, la directora del recinte va donar-li dues pastilles i va portar-la a la Dexeus, on va parir. Segons el seu testimoni, la ginecòloga que va assistir-la li va comunicar que el seu fill havia mort. L’any 2013, va saber que aquell nadó havia estat donat en adopció de forma il·legal.
Juntament amb la Llar Santa Isabel de les Siervas de la Pasión, la Residència Maternal Santa Eulàlia també consta en un directori d’associacions provida de Barcelona, contràries al dret a l’avortament. La que pertany a la Fundació Maria Raventós segueix funcionant com una llar d’acollida per a mares menors que són derivades de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència o que provenen de serveis socials.
Les Hermanas Franciscanas: residències de gent gran i cases de formació per a joves
A banda dels reformatoris i de les residències maternals, per iniciativa estatal també es van crear els preventoris amb la finalitat teòrica de prevenir la tuberculosi. A Tarragona hi havia el Preventori de la Savinosa, on les cuidadores eren les Hermanas Franciscanas de la Natividad de Nuestra Señora. Es va inaugurar el 1932 i va funcionar fins al 1936 com un centre antituberculós per a nens, però aquell any es va reconvertir en un hospital de sang per atendre els ferits republicans. El 1946, però, va recuperar la seva funció original i va tancar com a preventori l’any 1967. Així i tot, mai no va acollir nens malalts, sinó aquells que podien contagiar-se si vivien en condicions precàries o els fills de famílies pobres procedents de tot l’Estat.
Alguns dels infants que van passar pel preventori relaten haver patit abusos físics, psíquics i sexuals per part de les monges
Al documental Els internats de la por, emès per TV3, alguns dels infants que van passar pel preventori relataven haver patit abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses a les mans de les monges que n’havien de tenir cura. Els càstigs eren indiscriminats i col·lectius. “Les nenes que s’orinaven al llit eren objecte de tota mena d’humiliacions: es mostrava públicament la taca d’humitat al llençol, ens obligaven a riure’ns d’elles i se les ruixava amb ortigues a les zones íntimes”, va publicar una de les antigues internes l’any 2012.
Què se n’ha fet de les Hermanas Franciscanas? Actualment, la congregació gestiona diversos recintes a Barcelona: residències d’ancians, una casa de formació per a joves, centres assistencials per a persones dependents, ofereix serveis religiosos a hospitals i col·labora amb Càritas, entre d’altres.
Reconeixement, memòria i reparació
Al gener d’enguany es va fer una taula sobre el Patronato de Protección a la Mujer al Born Centre de Cultura i Memòria. Fruit d’aquesta trobada, es va formar un grup de supervivents, investigadores i activistes de Catalunya i d’arreu de l’Estat que reclamen el reconeixement dels crims contra les dones comesos per aquesta institució i les congregacions que regentaven els seus centres. El 19 d’octubre vinent, el Departament d’Igualtat i Feminismes i el Departament de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat havia convocat més de 15 testimonis de tot l’Estat espanyol perquè participessin en un acte públic de reconeixement. Aquest acte, finalment, s’ha cancel·lat, però la lluita per la memòria persisteix. “La nostra història s’ha de saber”, sentencia Consuelo García del Cid. “No pot ser que a les religioses se’ls hagi fet un rentat de cara, que rebin premis i recursos públics o que es manifestin el 8-M.”
CRÍTIC s’ha posat en contacte amb les congregacions que gestionaven els centres del Patronato, però o bé han rebutjat respondre a les preguntes d’aquest mitjà, o bé ha estat impossible parlar amb cap responsable de comunicació abans de publicar-se l’article.
