Vuit propostes per millorar la gestió dels residus a Catalunya

Quines alternatives tenim per minimitzar l’impacte dels residus al nostre país? Aquesta va ser la pregunta que va centrar el debat sobre “El futur dels residus”, qüestió principal del darrer Ateneu CRÍTIC, espai informatiu organitzat conjuntament pel nostre mitjà de comunicació i la Direcció General de Difusió de la Generalitat, que es va fer el dimarts 8 de novembre al Palau Robert de Barcelona. Conduït per Sergi Picazo, periodista i codirector de CRÍTIC, va comptar amb la presència de la secretària d’Acció Climàtica del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat, Anna Barnadas, màxima responsable de la gestió autonòmica dels residus, així com d’altres àrees importants per a la lluita contra l’emergència climàtica, com són les polítiques referents a l’energia, l’aigua o la contaminació atmosfèrica.

Barnadas va explicar les grans línies estratègiques del Govern català en aquestes matèries: però, un cop vam centrar el debat en els residus, vam comptar també amb l’ajut de dues expertes de prestigi sobre el món dels residus, com són la directora del Gremi de Recuperació de Catalunya, Victòria Ferrer, i la directora de la Fundació Rezero, Rosa Garcia. Durant el debat, que podeu visionar íntegrament en l’enllaç següent, van sorgir diverses propostes de millora de la gestió dels residus, en múltiples àmbits, que hem agrupat en vuit grans accions que caldria emprendre en un futur immediat. Són les que us resumim en aquest reportatge.

1. Aprovar al Parlament una nova llei de residus

La màxima responsable del Departament d’Acció Climàtica, per sota de la consellera Teresa Jordà, va anunciar que espera que durant el primer trimestre del 2023 pugui entrar al Parlament l’avantprojecte de la nova llei de residus catalana. Aquesta llei, va avançar Anna Barnadas, introduirà el concepte d’economia circular i regularà tota la cadena de producció, no només la part final, un cop els productes o els envasos passen a ser residus. En aquest sentit, distribuirà les responsabilitats entre els productors, les administracions públiques i la ciutadania.

Rosa Garcia, de la Fundació Rezero, va ser contundent en aquesta reivindicació: “Hem d’exigir als productors que deixin de fer productes que no estan pensats per ser reparats, reutilitzats ni reciclats, perquè això vol dir que els deixem externalitzar els costos econòmics, ambientals, socials i de salut dels residus que ells, no pas nosaltres, creen i amb els quals fan negoci”. Garcia va anar encara més enllà i va demanar que es prohibeixi que determinats productes continguin substàncies tòxiques per a la salut humana. “La ciutadania ha de reclamar el dret a consumir sense generar residus“, va dir la directora de Rezero.

Anna Barnadas (Generalitat): “Els residus han de deixar de ser anònims; hem de generalitzar la recollida ‘porta a porta'”

2. Incrementar la recollida selectiva d’alta eficiència dels municipis

En l’àmbit dels residus municipals, és a dir, els que provenen de les cases particulars o dels comerços, el marge de millora en la selecció per fraccions és encara molt alt, segons que va reconèixer Anna Barnadas. Actualment, el 46% d’aquests residus es recicla, però els experts opinen que es pot arribar fins al 84%. “El camí per avançar en aquest àmbit el tenim en marxa”, va dir la secretària d’Acció Climàtica; “cal fer créixer la recollida selectiva d’alta eficiència, és a dir, la que es fa porta a porta o bé amb contenidors que s’obren i es tanquen amb targeta personalitzada de cada domicili o local comercial. És un camí sense retorn: els residus han de deixar de ser anònims”.

Barnadas va explicar que la Generalitat està augmentant els recursos per ajudar els ajuntaments a fer aquest pas i que enguany ja s’hi han destinat 13,5 milions d’euros. I hi va afegir que “ha arribat l’hora que el porta a porta deixi de ser un afer dels municipis petits i passi a implementar-se a les grans ciutats i, especialment, a l’àrea metropolitana de Barcelona”. Només disminuint el volum de residus de la fracció “resta” i facilitant la feina de les empreses de triatge, es pot avançar cap a l’eliminació d’incineradores i d’abocadors, va concloure.

3. Impedir la perversió del concepte de reciclatge

La vigilància del greenwashing que fan moltes empreses va ser una altra de les accions proposades. Ho va fer la directora del Gremi de Recuperació, Victòria Ferrer, que va qualificar de “perversió del concepte de reciclatge” el fet que, per exemple, s’estiguin fabricant ampolles de plàstic que mai serviran d’ampolles, per passar-les a la indústria tèxtil i que aquesta pugui dir que fa roba amb plàstic reciclat. Ferrer també va advertir que demonitzar determinats productes no és convenient: “Si el plàstic passa a ser l’enemic número 1 del medi ambient, els productors es passen a altres envasos que són molt més difícils de reciclar que el plàstic, com ara tetrabrics o combinacions de diferents materials”, va posar com a exemple. En aquest sentit, va dir que determinades directives europees que exigien un percentatge de material reciclat eren contraproduents per avançar en la recuperació dels productes, és a dir, en la transformació dels residus en matèries primeres per poder donar-hi una segona vida.

Victòria Ferrer (Gremi de Recuperació): “Exigir un percentatge de material reciclat en un producte nou pot ser contraproduent”

4. Reduir el consum i reutilitzar els productes ja existents

“Ni el reciclatge ni la tecnologia salvaran el planeta“, va expressar en un moment del debat Rosa Garcia, directora de la Fundació Rezero. I les altres dues ponents hi van estar d’acord: cal alguna cosa més. Aquest pas, que no tothom sembla disposat a fer, i menys encara els governs de la majoria dels països del món, és el de reduir el consum, especialment d’aquells productes que no són de primera necessitat. “Això és un canvi radical del model productiu del món”, va admetre Garcia, “però és que no hi ha més remei si no volem esgotar els recursos del planeta en menys d’una generació”. Posar l’èmfasi en la erra de reducció, més que no pas en les erres de reciclatge o de recuperació és bàsic per avançar, tot i que el mercat capitalista, basat en el consum frenètic i constant, no vol canviar de model, perquè atempta contra els seus principis bàsics.

Reparar i reutilitzar productes que ja s’han fabricat serien les passes lògiques per reduir el consum. “Hem d’exigir que les màquines, des d’una rentadora o un mòbil intel·ligent, fins a les coses més simples, puguin ser reparades quan s’espatllen”, va assentir Anna Barnadas. “Hem de posar fi a la cultura de llençar les coses perquè s’espatlla una peça i llavors surt més barat comprar el producte sencer de nou que reparar aquella peça en concret”. El malbaratament de recursos que això suposa és incalculable. L’obsolescència programada dels aparells electrònics hauria de ser perseguida i penalitzada per la llei, com ja comença a passar en alguns països amb lleis avançades que incideixen sobre tota la cadena de producció.

5. Redistribuir les responsabilitats i no culpar només la ciutadania

Les tres participants en el debat van estar d’acord que sovint es culpabilitza excessivament la ciutadania de no reciclar prou, però no es posa el focus en els productors i distribuïdors, que cada vegada utilitzen més embolcalls per a coses que no n’havien tingut mai o fan petits canvis innecessaris només per poder rentar la imatge de l’empresa i fer creure al consumidor que sí que pensen en l’impacte ambiental. “Les marques ‘eco’, ‘bio’, ‘verd’, ‘ecològic’… sovint són veritables cortines de fum dels productors per continuar fent el mateix, tenint els mateixos beneficis i externalitzant els costos dels residus cap a tercers”, va explicar Anna Barnadas. La nova llei de residus haurà d’abordar aquesta situació, però ho haurà de fer “amb pactes amb la indústria”, va aclarir, no en contra de la indústria.

Rosa Garcia (Rezero): “Ni el reciclatge ni la tecnologia salvaran el planeta; hem de reduir el consum”

6. Exigir als productors que millorin l’ecodisseny de productes i d’envasos

Canviar el disseny dels productes perquè puguin morir millor o puguin ser reciclats més fàcilment és un dels grans reptes de la indústria. Victòria Ferrer, del Gremi de Recuperació, creu que aquí hi ha una de les claus d’una millor gestió dels residus. “Cal que el productor pensi en què passarà quan aquell producte ja hagi tingut un ús i passi a ser un residu, com de fàcil o difícil serà separar-ne els components, quins costos ambientals o socials tindrà a partir d’aquell moment”, va concretar. És el que en diem ecodisseny, és a dir, aquell disseny de producte que, a més de tenir en compte aspectes habituals com són els funcionals, estètics, econòmics o de distribució, també pren en consideració els aspectes ambientals i, cada cop més, els socials, i així esdevé un disseny per a la sostenibilitat del producte i del planeta en el seu conjunt.

7. Agilitar els tràmits administratius per autoritzar empreses de recuperació

Una proposta que pot semblar menor però que també incideix en l’eficiència del sistema integrat de tractament de residus és la feixuga burocràcia administrativa per posar en marxa una empresa autoritzada a fer tasques de recuperació de productes. Ho va demanar la directora del Gremi, Victòria Ferrer, que es va queixar que el termini mitjà perquè la Generalitat concedeixi una llicència és de tres anys, i que això dificulta les inversions empresarials i afavoreix la desindustrialització del sector. Anna Barnadas va dir que s’està treballant en aquest sentit, per tal que les autoritzacions dels diferents tràmits indispensables per autoritzar una empresa recuperadora no siguin consecutives, sinó totes a la vegada, d’una forma integrada, com ja s’ha fet per desblocar el sector de les energies renovables.

Anna Barnadas (Generalitat): “Caldran pactes amb la indústria per canviar la mentalitat del sol ús”

8. Distribuir millor territorialment les instal·lacions de gestió de residus

Tot i que aquest punt no es va abordar a fons, en diverses intervencions de les ponents de l’Ateneu Crític va quedar clar que caldria redistribuir territorialment les instal·lacions de tractament de residus amb més impacte socioambiental, en especial les incineradores i els abocadors o dipòsits controlats d’escombraries, ja que l’àrea metropolitana de Barcelona genera molts residus i, en canvi, els exporta cap a comarques pròximes, perquè no té gairebé cap instal·lació d’aquest tipus dins dels seus límits. En aquest sentit, Anna Barnadas va dir que difícilment es podria fer cap pla de tancament d’incineradores o de redistribució d’aquestes en el territori si no s’avançava abans en la recollida selectiva d’alta eficiència per part dels municipis.