El cooperativisme com a laboratori de futur: quatre idees per a una transició ecosocial justa

La transició ecosocial és una urgència del present. La crisi climàtica, l’esgotament de recursos i l’augment de les desigualtats socials avancen en paral·lel, mentre el debat públic sovint es queda encallat entre solucions tecnocràtiques i discursos que no connecten amb la vida quotidiana de la majoria. En aquest context, el cooperativisme i l’economia social i solidària (ESS) són un laboratori on ja s’estan posant en pràctica algunes de les idees que haurien de sustentar una transició ecosocial justa.

Per parlar de tot plegat, CRÍTIC ha reunit Patrícia Lafuente (Nusos), Mireia Bosch (Opcions) i Laia Carulla (Rezero). Nusos, Opcions i Rezero són tres projectes que treballen en l’àmbit de l’educació ecosocial, el consum crític i la prevenció de residus. Les dues primeres són cooperatives sòcies del Grup Ecos, i Rezero una fundació amb 20 anys de trajectòria amb qui comparteixen espais i una gran part de la filosofia de treball. Totes tres coincideixen en una diagnosi compartida: el problema no és només ecològic, sinó també social i polític. I tenir la raó, alerten, no és suficient.

1. Acceptar els límits planetaris: l’adaptació a un nou model és inevitable

Un dels punts de partida compartits és el reconeixement dels límits materials del planeta. Patrícia Lafuente, de Nusos, cooperativa que promou la cultura científica, insisteix que la transició ecosocial no pot entendre’s com un futur desitjable, sinó com una adaptació inevitable: “Ja hem superat diverses fronteres planetàries i, des de mitjan any, consumim més recursos dels que la Terra pot regenerar”. El problema és que “hem construït una economia que actua com si el temps, l’energia i els materials fossin infinits”.

Patrícia Lafuente (Nusos): “El discurs tecnooptimista és una coartada per no afrontar el fons del problema”

Aquest diagnòstic xoca frontalment amb el discurs tecnooptimista, que confia que la innovació tecnològica acabarà resolent totes les contradiccions. Lafuente el qualifica de “coartada” per no afrontar el fons del problema: imaginar que podrem mantenir el mateix ritme de consum gràcies a noves tecnologies o fins i tot a l’extracció de recursos fora del planeta és, diu, poc creïble.

Laia Carulla hi afegeix que aquesta “negació dels límits” també té conseqüències directes sobre la salut. Rezero és una fundació que treballa perquè administracions, empreses i ciutadania avancin cap al “Residu zero”. Per això, des de la mirada de la “salut planetària”, recorda que la degradació ambiental no és neutra i impacta de manera desigual segons el gènere, la classe social o el territori. “La prevenció és clau”, defensa: reduir l’ús de materials i recursos abans de generar l’impacte, i no limitar-se a gestionar els danys un cop ja s’han produït.

2. No n’hi ha prou a ser verds: la justícia social i global, al centre

Per a Mireia Bosch, d’Opcions, una de les principals trampes del debat actual és confondre transició verda amb transició justa. “Hi ha moltes transicions possibles”, assenyala, “però una transició que només redueixi emissions pot deixar intacta —o fins i tot agreujar— la crisi social”. Per això defensa el concepte de transició ecosocial justa i popular, que integri de manera inseparable la dimensió ecològica, social i democràtica.

Mireia Bosch (Opcions): “Una transició ecosocial justa i popular ha d’abordar també els desnonaments o la precarietat laboral”

El concepte de transició justa i popular no és nou: Bosch recupera la idea de la sociòloga Maristella Svampa. “Es tracta d’una transició que abordi l’emergència d’habitatge, les polítiques migratòries, els desnonaments o la precarietat laboral. Tot això forma part de la crisi que hem d’afrontar”, afirma.

La mirada global també és imprescindible. Tant Bosch com Lafuente insisteixen en la necessitat de reconèixer el deute ambiental del Nord global envers el Sud, així com el deute intergeneracional amb les generacions futures. Les noves tecnologies verdes, adverteixen, no poden reproduir dinàmiques extractives que traslladin els costos ambientals i socials a altres territoris. “Quan parlem de decreixement”, resumeix Lafuente, “parlem sobretot de qui ha de decréixer”.

3. Assajar el futur: el cooperativisme com a laboratori

Davant d’un sistema que sembla bloquejat, el cooperativisme apareix com un espai d’experimentació concreta. “Som petits, però som punta de llança”, defensa Bosch. A Opcions i en moltes cooperatives, diu, es veuen com a “llavors de futur”: espais on ja s’estan practicant formes d’organització que podrien escalar-se en un altre context polític i social. Bosch fa referència també a la tesi que exposa Jordi Garcia Jané al seu nou llibre, Economia solidària d’emergència (Icaria, 2025): “La transició ecosocial només serà fruit de la lluita sostinguda per milions de persones a tot el món i la seva organització en estructures alteratives, entre elles, d’economia solidària”. Ens cal “una estratègia planificada i conjunta”.

Laia Carulla (Rezero): “No es tracta d’inventar el que ja existeix, sinó de reforçar iniciatives que ja funcionen”

Democràcia interna, repartiment del poder, jornades laborals més curtes, intercooperació o arrelament territorial són algunes de les pràctiques que Patrícia Lafuente identifica com a “assaigs d’un altre model”. A això s’hi sumen experiències com les biblioteques de les coses, impulsades per Nusos i Rezero, que qüestionen la lògica de la propietat i aposten per l’accés compartit als béns.

Laia Carulla destaca també el valor del treball en xarxa i l’acompanyament mutu. “No es tracta d’inventar el que ja existeix”, diu, sinó de reforçar iniciatives que ja funcionen i “evitar la competència entre projectes que persegueixen un bé comú”. Una manera de fer que, subratlla, contrasta amb la lògica dominant del mercat.

4. Tenir raó no és suficient: relat, aliances i contrapoder

Tot i la solidesa de les propostes, el moviment cooperatiu topa amb un límit evident: la batalla del relat. “Ens expliquem fatal”, admet Bosch parlant del decreixement. El concepte, diu, sovint s’associa erròniament a empobrir les classes populars, quan en realitat apunta a reduir els excessos dels qui acumulen més poder i recursos.

Lafuente coincideix que el capitalisme ha estat molt més eficaç a l’hora de normalitzar situacions indignes —lloguers desorbitats, explotació laboral, extractivisme— com si fossin inevitables. Davant d’això, el repte és construir imaginaris desitjables: treballar menys hores, tenir més temps vital, garantir drets bàsics. “No es tracta de tenir menys”, resumeix, “sinó de viure millor”.

Però el relat, per si sol, no basta. El poder dels lobbies i del capital fòssil continua sent enorme, amb capacitat d’influir en governs i en eleccions. Per això, totes tres coincideixen en la necessitat de construir aliances socials i polítiques, i de reforçar xarxes de suport mutu que actuïn com a contrapoder. La pandèmia, recorda Lafuente, va demostrar que l’autoorganització pot donar respostes reals quan les institucions fallen.

La feina, conclou Bosch, és lenta i constant, “com un baix continu”. Preparar el terreny, plantar discurs i sostenir alternatives perquè, quan s’obrin escletxes d’oportunitat, la transició ecosocial deixi de ser només necessària i esdevingui possible.