Crític Cerca
Espai Crític

Set visions sobre la ciutat a la nova instal·lació performativa del CCCB

La companyia de teatre Rimini Protokoll estrena "Urban Nature", una pel·lícula transitable que contraposa maneres de viure les metròpolis a partir de les històries reals de set personatges

20/07/2021 | 06:00

Exposició "Urban Nature", de Rimini Protokoll, al CCCB

Quantes realitats poden conviure en una ciutat? La instal·lació performativa “Urban Nature” del CCCB, que es podrà visitar fins al 19 de setembre, proposa un relat audiovisual per la vida de set persones que viuen la metròpolis des de realitats, necessitats i concepcions molt diferents les unes de les altres. Com a negoci, com a inversió, però també com a espai de supervivència i d’hostilitat on és difícil desenvolupar-se si les condicions no acompanyen.

Aquesta experiència té lloc en una sala d’exposicions del CCCB que el públic, dividit en grups, recorre a partir de les instruccions que ofereixen els audiovisuals de la instal·lació. Cada parada que fan els assistents té lloc en un escenari amb un decorat diferent (per exemple, una plaça, un bar, un alberg o un despatx), on un dels set personatges de la mostra explica la seva visió de la ciutat. D’aquesta manera, l’espectador va descobrint noves perspectives de l’urbs i al mateix temps es converteix en part de la massa anònima que hi transita. Aquestes són set visions sobre la ciutat que ofereix Urban Nature”, de la companyia Rimini Protokoll.

1. És sostenible viure a la ciutat?

Quan era petit, Enric Tello pensava que viuria al camp perquè les ciutats havien estat construïdes per als cotxes i no per a les persones. Ara, però, en el primer escenari del relat d’”Urban Nature” afirma que “la millor manera de viure és a la ciutat”. Tello és catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona i creu que és més sostenible viure en metròpolis que en “el malson del suburbi dispers”: “En una ciutat, el consum és més baix que si ens escampem en suburbis pels afores. Compartim espais, recursos i energia; viure en una ciutat ajuda a reduir”. La seva filosofia, doncs, és compartir, i per això demana una cosa: “Si us plau, no abandoneu la ciutat”.

Si ho compara amb la ciutat de la infància, Tello veu molts canvis, sobretot pel que fa a negocis que s’estan abandonant per posar-hi botigues per al turisme. També lamenta, per exemple, que recursos tan bàsics com l’aigua estiguin controlats per grans companyies internacionals, en el cas de Barcelona, pel grup Agbar. De fet, segons dades de la plataforma Aigua és Vida, més del 80% dels catalans obtenen l’aigua a través d’un servei totalment o parcialment privatitzat. Tello creu que no hauria de ser així: “Els diners i l’aigua no haurien d’anar junts. Només els més pobres vindrien a una font pública per suplir les seves necessitats”.

Escenari d'un bar del CCCB on parla el cap de polítiques públiques de Glovo

Per a Ferrer, els algoritmes amb què treballen aplicacions com Cabify o Glovo “construiran una ciutat millor”

2. La ciutat del futur i els algoritmes

Miguel Ferrer és el director de polítiques públiques de Glovo i viu la ciutat des d’una altra perspectiva: com el que en anglès s’anomena sandbox, una caixa de sorra que és un espai de proves per testar les innovacions que canviaran la ciutat del futur. Per a ell, els algoritmes amb què treballen aplicacions com Cabify, Glovo o Tinder “construiran una ciutat millor”. De fet, Ferrer assegura en un vídeo de la instal·lació “Urban Nature”, que “els missatgers en són una part fonamental, fan l’últim quilòmetre” per tal que tot el món pugui contactar amb qualsevol botiga o empresa sense necessitat de moure’s. Alguns sectors dels anomenats riders, però, van començar una batalla judicial contra empreses com Glovo per reclamar millores en les condicions laborals i ja s’ha aprovat al Congrés dels Diputats la llei rider, que obliga les plataformes de repartiment a domicili a contractar els repartidors.

Aquest empresari es reuneix amb el públic a la performance del CCCB en un bar de luxe, en què explica quins són els beneficis que, segons ell, han aportat els algoritmes en la dinàmica de la ciutat: que petits negocis es puguin desenvolupar digitalment, més oportunitats per entrar al mercat laboral o menys trànsit de cotxes i, per tant, més sostenibilitat. Els espectadors són, als ulls de Ferrer, “responsables públics de les seves ciutats”, i també els qui decideixen com valorar les afirmacions del cap de polítiques públiques de Glovo, una de les empreses més salvatges de l’anomenat “capitalisme de plataformes”.

A Barcelona hi ha més de 4.700 persones sense llar, segons ha recomptat Arrels Fundació

3. Al marge del sensellarisme

La Siham té 21 anys, va arribar a Melilla per sota d’un camió. Explica la seva història en el marc de la instal·lació performativa del CCCB, en un escenari que simula un alberg on dorm sovint perquè no té casa. “Quan estàs sense casa, sempre has de dormir amb un ull obert, no tens una porta a tancar a la nit”, afirma. Passeja per la ciutat i a vegades dorm al carrer; tot el que necessita cap en una bossa. “Hi ha gent que té de tot i gent que no té res, i els de dalt ho veuen i no hi estan fent res”, es queixa la Siham, a qui ningú li està posant fàcil sobreviure a la ciutat.

A Barcelona, per exemple, hi ha més de 4.700 persones sense llar, segons ha recomptat Arrels Fundació. A la Siham, no tenir casa li provoca cansament, tristesa i malestar, i lamenta que les institucions de la ciutat no facin res per ella: “Vull un futur i ningú m’ajuda. Com ho faré?”, es pregunta.

4. Què fa perillosa una ciutat?

Leyla Mancebo és menor d’edat i camina per la ciutat sense sentir-se del tot segura. Es pregunta: “Per què els adults han creat una ciutat tan perillosa en la qual els seus fills no poden caminar sols?”. Mira la metròpolis des dels ulls d’una noia que no entén per què algunes coses es consideren perilloses i d’altres no. La ciutat fa més perillosa la gent o és més perillosa a causa de l’abundant nombre de persones que hi ha? Són perillosos els que fan les regles de la ciutat?

“Em sento molt petita en aquesta ciutat”, afirma en l’audiovisual d’”Urban Nature” la Leyla. Mentre passeja pels edificis de cartró pedra de l’exposició performativa, la menor d’edat explica que viu en un barri amb molta gent de molts països diferents, al Raval, un dels més colpejats per la Covid-19 durant la segona onada, en contrast amb barris de rendes més altes com Sant Gervasi, que en van registrar menys incidència. “És perillosa la diferència? I ho és buscar alternatives?”, es pregunta. Mira el bar on el cap de polítiques públiques de Glovo es reuneix amb uns inversors i considera que “la ciutat és exclusivament per a la gent rica que seu en bars. És perillós ser ric?”. O potser està feta per als turistes o per al mercat immobiliari: “No m’agrada que les ciutats creixin i creixin cada vegada més”, lamenta.

Audiovisual d'"Urban Nature" amb una espectadora

5. La metròpolis com a negoci

A qui sí que li agraden les ciutats que creixen, especialment amb edificis alts, és a Calamanda Grifoll, responsable del banc privat Pictet a Catalunya, que sempre s’ha sentit atreta pel poder: “Des del poder pots veure la ciutat des de la perspectiva d’un ocell”, afirma. L’edifici que la Leyla faria escurçar, la Calamanda el fa créixer: ella anima cada dia els seus clients a invertir en el sector immobiliari.

Des del seu despatx, la mirada de la Calamanda sobre la metròpolis és molt diferent de la de les persones que hi passegen per buscar-se la vida, però ella afirma que sempre ha volgut pertànyer “a la part de la ciutat rica i glamurosa”. En una línia similar a la del membre de Glovo, Grifoll també creu que està treballant per a la prosperitat: “Les ciutats estan afrontant una nova era, i nosaltres invertim en diferents aspectes de la ciutat del futur”. La seva és una mirada que busca el negoci en el creixement de l’urbs. A vegades, però, li agradaria posar-se en la pell d’altres persones: “M’agradaria, de tant en tant, viure la vida d’una altra persona, posar-me en la seva situació per adonar-me que soc una privilegiada”.

“A la presó tenim tots els serveis, cobrim totes les necessitats diàries. Hi ha menys desigualtats que en una ciutat”

6. Presons: una ciutat dins d’una ciutat

Una part sovint ignorada de les ciutats són les presons, que el funcionari Christian Pérez, un dels set protagonistes del relat audiovisual del CCCB, considera “una ciutat dins de la ciutat”. La seva feina consisteix a controlar-ne els habitants: Espanya, diu, és el país europeu amb més presos per habitant. El Christian parla des de la seva taula de vigilància, mentre els espectadors, que fa una estona estaven dins del despatx d’un banc privat, ara s’han convertit en presidiaris en un taller que confecciona peces d’aire condicionat.

El funcionari de presons parla de les dinàmiques internes de la presó, que es donen al marge del que passa fora dels murs. Els presos treballen i poden guanyar entre 180 i 800 euros, segons explica Pérez a “Urban Nature”, uns diners que sovint envien a la família, amb qui hi tenen un contacte escàs. “Tenim presos que no han vist l’euro!”, se sorprèn el Christian, que creu que la presó és una “miniciutat”: “Tenim tots els serveis, cobrim totes les necessitats diàries. Hi ha menys desigualtats que en una ciutat”, afirma.

L’economia submergida del país suposava, el 2014, un 17,2% de la riquesa d’Espanya

7. Noves economies submergides

“La ciutat em feia viure la vida com en una roda de hàmster: tot el dia corrent sense arribar enlloc. En el moment en què vaig saltar, em vaig connectar amb els ritmes de la natura: ara soc agricultora”, comenta Camila Verde, l’última de les veus que expliquen la seva experiència a la instal·lació performativa del CCCB. La Camila treballava en l’àmbit de la publicitat, però no li agradava la seva feina i no podia veure el seu fill pels horaris que feia. Avui dia cultiva marihuana a casa seva: va comprar l’equip per plantar-ne a Wallapop i ven el gram a 2,8 euros a dues associacions de cànnabis. La Camila té punxada la llum; si no, no podria mantenir el negoci. Com moltes d’altres, la Camila forma part de l’economia submergida del país, que el 2014 suposava un 17,2% de la riquesa d’Espanya, segons un informe de l’IAW (Institut de Recerca d’Economia Aplicada) de la Universitat de Tübingen. Lluny d’economies com les del capitalisme de plataforma o la banca privada, aquesta també sosté i configura les ciutats com Barcelona.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies