Crític Cerca
Espai Crític

Agustí Alcoberro “L’Edifici Històric consolida el retorn a la ciutat de la Universitat, que Felip V desterra el 1714”

A partir del 3 d’octubre, la Universitat de Barcelona inicia els actes de commemoració del 150è aniversari del primer curs acadèmic que es va fer a l’Edifici Històric, situat a la Gran Via de la capital catalana entre els carrers d’Aribau i de Balmes, obra de l’arquitecte Elies Rogent. Per saber més detalls d’aquesta commemoració, que s’allargarà tot el curs 2022/2023, conversem amb Agustí Alcoberro i Pericay (Pals, 1958), vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, professor d’Història Moderna, exdirector del Museu d’Història de Catalunya, expresident de l’ANC i divulgador incansable de la nostra història en tots els àmbits possibles. Escoltant-lo, s’entén perfectament com la trajectòria de la Universitat de Barcelona s’imbrica en la difícil conjuntura política dels últims 300 anys del país.

02/10/2022 | 06:00

Si us plau, posi’ns en context a la Catalunya de l’època, per entendre la importància que va tenir la construcció de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, del qual ara fa 150 anys.

La Universitat de Barcelona té una història gairebé tan complicada com el mateix país. Vam néixer el 1450, vinculats al Consell de Cent, l’autoritat política de la qual depeníem. Però, el 1714, la Universitat va ser desterrada a Cervera, com les altres universitats catalanes, per ordre de Felip V. Un segle més tard, amb la fi de l’absolutisme i l’inici de la Revolució Liberal, l’Ajuntament de Barcelona va pressionar per recuperar la Universitat. No va ser un procés gens fàcil: hi va haver un primer intent en el Trienni Liberal que va fracassar, però a partir del 1835, de manera progressiva, es va anar consolidant com a Universitat de Barcelona, que és el que som. Això va suposar un pelegrinatge per diferents espais i en concret, a partir del 1838, la majoria d’estudis es van concentrar al convent del Carme, que és al carrer del mateix nom, davant mateix de l’antic Hospital de la Santa Creu, on hi havia Medicina. Però era un espai petit i insegur: com a conseqüència de la bullanga del 1835, una part de l’edifici havia estat incendiat, i, per tant, no era un lloc adequat. A partir del 1861, es va plantejar la necessitat de construir un nou edifici, i la novetat és que això coincideix amb el moment en què s’està definint l’Eixample de la ciutat.

Ja s’han enderrocat les muralles medievals, o si més no, bona part d’aquestes muralles…

Exacte. S’enderroquen a partir del 1855. Aleshores, es decideix no ampliar l’espai del convent del Carme, sinó crear un espai nou fora del recinte emmurallat. Aleshores, això era la perifèria, en ple camp; els estudiants es queixaven que els dies que plovia tot era fang. A partir del 1863 es comença a edificar aquest edifici i la construcció durarà fins força després de la data que commemorem. La Junta d’Obres no es va dissoldre fins al 1899, que és quan s’acaben de tancar tots els serrells que quedaven.

Agustí Alcoberro, a l'interior de la Universitat de Barcelona / UB

En concret, doncs, de què celebrem el 150è aniversari? Què va passar el 1872?

Som en ple Sexenni Democràtic, s’ha produït la Revolució Gloriosa, al setembre del 1868, i l’Ajuntament revolucionari va decidir, com una de les primeres mesures, treure la guarnició militar de la Ciutadella per enderrocar-la. Però aquesta guarnició militar havia d’anar a algun lloc, i l’únic edifici públic en construcció, molt avançat, és el nostre, i de fet, les tropes van ocupar una part d’aquest edifici. La inauguració del 1872, d’alguna manera, es precipita per evitar que, allò que ha costat tants anys d’aconseguir, ho acabem perdent. Durant alguns anys, han de coexistir —no sé si en podem dir conviure—, en aquest mateix edifici, la caserna militar i els estudis universitaris. L’ala que ara en diem de ciències, la que dona al carrer de Balmes, era militar, i l’ala de lletres, que dona al carrer d’Aribau, era universitària. Això s’acaba curiosament quan l’Ajuntament pot oferir una caserna nova, en condicions, a l’exèrcit, que és la de Jaume I, que avui és la Universitat Pompeu Fabra, al campus de la Ciutadella. El “joc” entre estudiants i soldats s’ha anat bellugant per la ciutat.

L’edifici de la UB se li va encarregar a Elies Rogent. Per alguna raó en concret? Era un arquitecte important en aquell moment?

Sí, jo crec que, en aquell moment, ja era un dels arquitectes més prestigiosos que hi havia. I, en tot cas, l’encàrrec no era gens fàcil, perquè es tractava d’aplegar en un mateix espai totes les facultats; però, a més a més, també altres estudis superiors, com ara les escoles d’enginyeria o d’arquitectura. Cal tenir en compte que, durant gairebé cent anys, en aquest edifici hi havia la totalitat d’estudiants universitaris de Catalunya i de les Balears, és a dir, una xifra important.

El primer projecte que va fer Elies Rogent no era per anar aquí, sinó al carrer del Carme. I sobre la marxa, quan es va decidir sortir de Ciutat Vella i construir aquest edifici de bell nou a la Gran Via, ell va haver d’adaptar el projecte original a les noves circumstàncies.

Sí, aquesta qüestió a la premsa de l’època va generar molta polèmica. D’una banda, hi havia el factor positiu que aquí es podia disposar d’un espai molt més gran: són dues illes de cases de l’Eixample. En sentit contrari, hi havia l’argument que era sortir de la rambla del Raval i, per tant, del centre de la ciutat, i algunes queixes deien que, al darrere d’això, hi havia motius especulatius. No sé fins a quin punt és cert o no, però aquí el sòl era públic, i, per tant, gratuït, i, en canvi, l’àrea on hi havia el convent del Carme, que ara s’anomena l’Eixample del Raval, és una àrea d’un cert luxe en comparació amb la resta del barri.

L'edifici en construcció l'any 1865, amb l'Eixample pràcticament buit al darrere / MARCOS SALA – UB

Aquí a l’Eixample no hi devia haver gairebé res; s’estava tot just començant a urbanitzar…

Tenim fotos que som l’únic edifici que es veu des de la plaça de la Universitat mirant cap a Collserola. On és ara la plaça de la Universitat, encara quedaven les restes del que havia estat el baluard de Tallers, que formava part de la muralla, i, de fet, ho hem estudiat i molts dels carreus que componien aquell baluard van ser utilitzats directament per a la façana del nostre edifici. La sensació de llunyania es percep en protestes d’estudiants, i amb l’argumentari de la presència dels militars: diuen que això queda molt lluny, molt perifèric, no ho he dit però som alhora en la Tercera Guerra Carlina i, per tant, és un espai més fàcil de ser atacat que no pas el centre de la ciutat.

Amb els anys, això va anar canviant i l’edifici ha quedat situat en un entorn central de l’Eixample, en plena Gran Via, i a un pas de la plaça de Catalunya.

En general, el que anomenem l’Esquerra de l’Eixample és una àrea on es van enviar coses que la ciutat o no volia o no considerava problemàtiques, com la Universitat (els estudiants sempre porten gatzara i moviment), l’Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, al començament del segle XX, i també la presó Model o l’escorxador. Eren un tipus de serveis que diguem que la ciutat expulsava de l’interior. En canvi, la Dreta de l’Eixample va acabar tenint un esperit més residencial, més senyorial.

L'edifici, pràcticament acabat, cap al 1872-73, però la Gran Via encara està pendent d'urbanitzar / GRAN FOTOGRAFÍA DEL TELÉGRAFO – UB
Imatge actual de l'Edifici Històric de la UB, amb la torre del Rellotge en primer terme, a la cantonada Llobregat / UB
Anterior Següent

L’estil arquitectònic d’aquest edifici, quina importància té?

Hi ha tota mena d’opinions; hem organitzat un congrés científic al voltant d’aquest tema: és una obra que té un regust final medievalitzant. És una reivindicació, per part d’Elies Rogent, de la continuïtat, en una universitat que havia estat dissolta el 1714. Cal tenir en compte que l’Edifici Històric era a la Rambla, a la part que encara en diem dels Estudis, tot i que la gent l’anomena també rambla de Canaletes, i que es va convertir en caserna militar i més endavant va patir un incendi i va desaparèixer. Aquest estil medievalitzant o romànic és molt evident, però després té espais d’un gran luxe, com ara el paranimf, entre altres coses perquè entenc que feia competència a l’espai que s’havia construït per a la Universitat de Cervera, que és un edifici també imponent i amb un paranimf, que ara recentment s’ha pogut restaurar, amb una qualitat arquitectònica molt poderosa. La idea de Rogent crec que era que, a banda que havia de tenir aules i amb les activitats pròpies del món acadèmic, havia de tenir tres potes. La primera era la biblioteca, que, a més a més, van venir a parar aquí tots els fons dels convents desamortitzats, com ara els de les biblioteques de Santa Caterina o del Carme; això vol dir d’uns 120.000 llibres, entre manuscrits i impresos, i que ara formen una de les col·leccions més importants de les universitats espanyoles. La segona pota era el jardí, que és un jardí botànic, i que recull moltes espècies que venien de l’antic jardí de la Facultat de Farmàcia, amb arbres i plantes d’una longevitat extrema. I la tercera pota, que no es va arribar a materialitzar aleshores, era la creació d’un museu. El debat que hi havia aleshores, i que apareix en el mateix discurs inaugural del 1872, és si s’ha de fer un museu global de la Universitat de Barcelona o bé cada facultat o cada departament —aleshores en deien, cada “gabinete”— ha de tenir la seva pròpia col·lecció amb objectius didàctics. Es va optar per aquesta segona opció, però el que hem creat recentment és el Museu Virtual, que, de manera digitalitzada, presenta digitalment totes les col·leccions, des de belles arts fins a mineralogia, des d’instruments científics fins a instruments mèdics.

Per acabar amb l’edifici, vaig llegir fa poc un fil de Twitter, d’un perfil que es diu Efemèrides d’arquitectura, que explicava per què hi ha una torre que té campanar i rellotge, la de la banda Llobregat, i, en canvi, l’altra, la de la banda Besòs, no en té, i que això provoca un cert desequilibri a la façana. Crec que l’heu restaurat fa poc, aquesta torre del rellotge, i ja es pot visitar…

Sí, hi hem fet unes obres de consolidació i restauració, i ja hi han començat les visites guiades, i s’hi podrà pujar en grups d’un màxim de 10 persones, perquè l’espai és petit i no es pot sobrecarregar. Aquestes visites són obertes a tota la ciutadania, no només a la comunitat universitària, i, malgrat que fa molt poc que hem obert les inscripcions, ja tenim plenes les visites dels primers mesos: és un èxit.

Entrem en els actes de commemoració d’aquest 150è aniversari de l’Edifici Històric. Com els heu plantejat?

La nostra idea és que la commemoració duri tot el curs 2022/2023 i que el protagonisme sigui la comunitat universitària. En aquest sentit, hem fet una crida perquè la gent ens passi fotografies de la seva vida universitària dins de l’edifici —n’estem rebent moltes— i alhora hem fet una recerca per tots els arxius importants de fotografies de Catalunya. La intenció és fer una doble exposició: virtual i presencial, al mateix edifici, on, en cada espai per on passis, hi trobis fotos d’aquell espai en diferents èpoques.

Vau convocar també un concurs per escollir el cartell commemoratiu, que va guanyar Raúl Deamo, artista d’urban sketching i tècnic de la unitat d’Audiovisuals de la UB.

Aquest cartell ens va agradar perquè té les dues dates, la inicial, en vermell, i l’actual, en blau. L’autor ha recollit elements simbòlics dels dos moments. Curiosament, això no ho sabíem i ho hem anat descobrint, el 1872 és l’any en què Barcelona va tenir els primers tramvies tirats per cavalls o mules. En el cartell es recull aquesta circumstància, amb un d’aquests tramvies, mentre que a la dreta hi ha un taxi actual, amb els colors groc i negre tan característics. Anirem alternant aquest cartell amb d’altres amb fotografies d’aquestes que deia abans, perquè n’hem trobat de molt bones.

Cartells de la commemoració. A la dreta, el guanyador del concurs, obra de Raúl Deamo / UB

El 3 d’octubre s’inaugura el curs actual i ja hi haurà referències a la celebració, oi?

Sí, farem algunes seqüències dramatitzades, tant de l’acte inaugural del 1872 com d’alguns episodis de la història d’aquests 150 anys. Després tenim un concert, on l’orquestra de la Universitat de Barcelona i les diverses corals que hi tenim —no només el Cor UB, sinó les corals de diverses facultats— ens oferiran un repertori amb peces de compositors catalans d’aquests 150 anys, que comença amb Anselm Clavé i acaba, crec recordar, amb Raimon, Lluís Llach i un fragment del musical Mar i cel, d’Albert Guinovart i de Dagoll Dagom, passant per Enric Morera, Pau Casals i Eduard Toldrà. Això serà el 20 d’octubre al vespre.

També és prevista una conferència del doctor Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la UB, el 22 de novembre…

Al doctor Jordi Casassas, que és un gran expert en el període del segle XIX a Catalunya, li hem demanat que faci aquesta descripció de com, des del 1821, amb la fi de l’absolutisme i la Revolució Liberal, hi ha tots aquests esforços per recuperar la Universitat de Barcelona i després per buscar-li una seu definitiva a la ciutat. Per tant, farem una mirada al període 1821-1872. I després també presentarem, alguns dies abans d’aquesta conferència, el 10 de novembre, un nou Catàleg de pintura de la UB, és a dir, una descripció i anàlisi crítica de totes les obres de la Universitat. Això serà en tres volums, però de moment en presentarem el primer, format per peces que són propietat del Museu d’El Prado, i això la gent no ho sap, la UB custodia. En els anys setanta i vuitanta del segle XIX, per tant, just en aquella època de la inauguració d’aquest edifici, hi ha molt bona relació entre la UB i El Prado, i el Museu ens cedeix tot un seguit d’obres, dels segles XVII, XVIII i XIX, que són no només aquí, sinó també a les facultats d’Econòmiques, de Medicina, etc.

Quin sentit té, a la vida universitària d’avui dia, mirar al passat, com ho fareu amb aquesta àmplia celebració?

La Universitat de Barcelona està ben situada —sense entrar en detalls— en els rànquings internacionals de docència i recerca, i entenem que un element clau que ens fa singulars és justament la nostra història. Recordar i conèixer el passat i el patrimoni històric de què disposem és un element més a l’hora de construir el relat d’aquesta universitat que vol ser històrica, però alhora moderna i clarament capdavantera. De tant en tant, aturar-se i mirar enrere, òbviament de manera crítica, és convenient. Tot suma en l’excel·lència universitària.

Tots els actes commemoratius d’aquest 150è aniversari es poden consultar a la web ub.edu/edificihistoric150.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies