Artesania i cultura al territori de masies

“Els pagesos construeixen cada any el paisatge. I el resultat no falla mai. L’operació els surt bé i la bellesa del que els flueix de les mans és inesgotable. Es repeteix cada any. Si els pagesos no estimaven el camp, com s’explicaria aquest resultat? Com s’explica la calma i l’ordre que els pagesos projecten sobre el paisatge que construeixen cada any?”. Aquestes paraules de Josep Pla escrites el 1978 a El pagès i el seu món encapçalen la cinquantena de pàgines del document Ideari de Territori de Masies, la cooperativa formada per veïns, associacions i empreses dels pobles del Baix Solsonès que treballa per promoure, reivindicar i protegir les maneres de fer, els paisatges i la vida d’aquesta part de Catalunya.

Més enllà de la protecció i revaloració de la pagesia, però, Territori de Masies ha tingut molt clar des dels seus inicis, en una tasca que es va gestar ara ja fa més d’una dècada, que aquest singular territori de masies ha de servir, alhora, per viure-hi i per viure’n, sigui treballant la terra, o bé de la restauració i l’agroturisme sostenible, o del treball manual, artístic i de difusió del paisatge i la cultura del territori; donant cobertura a projectes de tota mena d’aquest àmbit, o amb iniciatives com la Diada de Territori de Masies, que cada mes d’agost reuneix al santuari del Miracle desenes de persones, veïnes i visitants de la zona.

“Un Solsonès pagès, actiu, viu i cooperatiu”

“Els actes que organitzem pretenen posar en valor la cultura popular, el patrimoni, el paisatge i l’alimentació del territori”, diu Marina Vilaseca, de Territori de Masies. S’organitzen amb l’objectiu no només de potenciar la coneixença del territori per part del veïnat i dels visitants, sinó també “per defensar i treballar per un Solsonès pagès, actiu, viu i cooperatiu”. Pagès no només des del punt de vista econòmic i de treball, sinó fonamentalment cultural, com a manera de fer i de ser, i això implica també treballar, de manera directa (produint aliment) o indirecta , explicant que som pageses, que ho volem continuar sent, aquí, ara, demà i en el futur llunyà”, conclou Vilaseca.

Sàmara Natura és un espai on fer créixer la consciència ambiental i el contacte respectuós amb la natura

Aquest any es va celebrar la desena edició de la Diada de Territori de Masies, que va començar amb una ruta interpretativa al voltant de la bassa del Miracle dinamitzada per Sàmara Natura i que va posar l’accent en els paisatges naturals del Miracle i la seva biodiversitat. Sàmara Natura és una cooperativa que s’acaba d’incorporar a Territori de Masies. Nascuda al bosc del Solsonès com un espai on fer créixer la consciència ambiental i el contacte respectuós amb la natura, es tracta d’un projecte cooperatiu sense ànim de lucre d’educació i serveis ambientals que vol acompanyar la societat a connectar amb la natura i a teixir-hi lligams emocionals.

Natura modelada al llarg dels segles

“El Solsonès té la gran sort de ser rica en natura, i a cavall de la Depressió Central, del Prepirineu i dels Pirineus, té una gran varietat d’ambients”, opina Montse Rodríguez, fundadora amb Cristina Torres de Sàmara Natura. Rodríguez reivindica no només la descoberta i el vincle amb l’entorn natural, sinó també del patrimoni cultural i etnològic fruit de segles de vida humana que han modelat i el territori i hi han donat caràcter. “Des de les trementinaires, dones amb grans coneixements sobre les plantes medicinals, fins als treballadors del bosc i la pagesia, amb tota la fauna i la flora associades als entorns agraris”, esmenta Rodríguez, que reivindica l’educació ambiental en l’actual context de canvi climàtic i disminució de la biodiversitat. “Estimar i conservar la natura és essencial i hauria de passar a ser una prioritat dins i fora de les escoles”, conclou.

Alea Joieria Botànica és una joieria artesana que s’inspira en les fulles, les plantes i els arbres

Montse Rodríguez recorda que els va costar força trobar un nom per a la cooperativa i que finalment es van inspirar en un collaret amb una joia en forma d’una sàmara d’auró, obra de l’artesana lleidatana establerta al Solsonès Carla Bellera. “S’hi relacionava molt bé: la sàmara és el fruit de molts arbres presents al Solsonès, i que es dispersa amb el vent per créixer en un altre indret i esdevenir arbre, com nosaltres, que volem sembrar consciència ambiental i ajudar a crear vincles amb la natura”, explica Rodríguez.

La sàmara no és l’únic element natural de la col·lecció de joieria artesana botànica de Carla Bellera, una altra de les sòcies de Territori de Masies. Alea Joieria Botànica, el projecte artesanal de Bellera, neix ja fa alguns anys fruit d’un seu viatge per l’Amèrica Llatina, i més concretament de l’estada a l’Equador, on va conèixer la feina del Julio, el taller del qual visitava setmanalment per aprendre la tècnica de la joieria artesana. En tornar a Catalunya, va continuar-ne explorant les possibilitats, i en viure al Solsonès, “en sintonia amb la natura, inspirant-me en les fulles, les plantes i els arbres, va acabar naixent Alea, amb aquest format de joieria botànica”.

“Joies per vestir-se de bosc”

Bellera converteix en joia fulles que ha sortit a collir al bosc. Fins i tot fulles que li porten per a un encàrrec personalitzat. Ho fa combinant les tècniques més tradicionals de tractament de la plata, com soldar, polir, calar o decapar. Però ho completa treballant amb una plata reciclada molt més modelable a la qual dona la forma de fulla, de tal manera que aconsegueix un nivell de representació molt acurat. Bellera combina la seva activitat artesanal amb altres de més conceptuals en tasques de desenvolupament local.

L’artesania permet diversificar i complementar-se amb altres activitats que es poden donar en un territori

“Les joies d’Alea són joies per vestir-se de bosc”, expressa de forma poètica Bellera. I recorda com al principi de treballar les joies dubtava si era massa frívol, “fins que ho vaig madurar, en el sentit que la joiera en diverses civilitzacions havia estat una forma d’expressió artística més”, perquè “també quan ens vestim estem parlant de nosaltres: una joia parla molt de tu, dels teus valors i els teus gustos”. I per això, recalca, “aquesta connexió amb el bosc i la natura, és important posar-la en relleu”. Diu que no només et poses un bocinet de plata per fer goig, sinó que transmet també l’amor per la natura de qui se la posa. “Diu tant de la persona com una bossa de mà de Prada o uns pantalons esparracats, o tot de negre o de coloraines”, hi afegeix.

Per Bellera, l’artesania també cohesiona el territori, des de dos vessants ben diferents, un de més emocional i un altre de professional. “L’artesania aporta diferenciació, identitat, i això acaba fixant la població en el territori, fa d’eix vertebrador”, indica. En clau més econòmica, l’artesania permet diversificar i complementar-se amb altres activitats que es poden donar en un territori. Més quan en un municipi rural és més fàcil accedir a determinats espais per muntar-hi el taller, o en una època en què a la ciutat es pot trobar de tot ràpidament, i també industrialitzat, “aquí encara hi ha una sensibilització per les coses fetes a mà, i hi ha una coneixença; no ets tan anònima, i això apropa i fa que en puguis viure”.

“Cases amb ànima”

I si Sàmara Natura ha fet de l’educació ambiental i de la descoberta del territori i del seu patrimoni natural la seva principal activitat econòmica, i Aleia Joieria Botànica li permet a Carla Bellera complementar-la amb l’artesania, altres sòcies de Territori de Masies també han fet de l’apoderament de les persones, una de les seves motivacions principals. És el cas de Maria Àngels Miramunt, amb els sabons artesans d’Ensabona’t, o de Sílvia Ferrer-Dalmau, que ha traslladat a una masia de Clariana de Cardener el seu Espai René de calma, repòs i celebració de la vida.

Espai René és un projecte divulgatiu d’un estil de vida saludable

Espai René té els seus orígens sobre una antiga botiga d’electrodomèstics de Barcelona, com una extensió més d’un negoci que ja tenia per objectiu “canviar el model de societat, despertar consciències, a través d’un consum diferent”, en paraules de Sílvia Ferrer-Dalmau. Ella i Alfred Capdevila gestionen el projecte: ell, des de la botiga; ella, arquitecta de formació, oferint serveis diversos, molt relacionats amb la divulgació de què representa una llar saludable. “Jo no diferencio una cosa de l’altra: m’agrada tenir-ne una visió molt holística”, adverteix ella.

Coincidint amb la pandèmia, van tancar l’Espai René del primer pis de la botiga de Barcelona i van reobrir-lo a la masia del Solsonès on s’havien traslladat feia algun temps. Són amants d’experimentar amb l’autosuficiència, “i arribar a la gent que no té ganes ni temps d’explorar com estem explorant nosaltres”, diu Ferrer-Dalmau. “Ho fem per passió, perquè ens agrada, i perquè tinc l’obsessió de facilitar el camí a la gent, que pugui fer els trànsits fàcils, facilitar-li que comenci a fer un canvi d’hàbits”, hi afegeix, en referir-se a l’activitat que du a terme al nou Espai René del Solsonès.

Espai René, explica Sílvia Ferrer-Dalmau, és un projecte divulgatiu d’un estil de vida saludable, “entenent el concepte de salut de manera holística: la salut del nostre cos, de l’espai on vivim o treballem i de l’entorn exterior, el nostre jardí comú”. I mostra la seva satisfacció per poder-ho fer des del Solsonès, i més concretament des d’un espai que ja ha reformat seguint paràmetres de bioconstrucció, i envoltada de natura. Amant de la part més creativa de l’arquitectura, “i cansada de la part més administrativa i del dibuix amb l’ordinador”, ara es pot permetre explotar més la part que li agrada, que ella defineix com “l’artesania de la casa, feta a mà, amb cura i subtilesa”, i, en un temps que qui més qui menys va a Ikea, poder transmetre el seu concepte de “cases amb ànima” tot apoderant les dones que participen en les activitats que hi organitza. “Cases amb ànima és un projecte que neix de la necessitat de recuperar el sentit tradicional de l’arquitectura de l’habitatge”, afirma.

Ensabona’t és el projecte de Maria Àngels Miramunt per fer sabons amb les tècniques apreses de les seves àvies

Ensabona’t sense química

“Que la gent sàpiga que una cosmètica molt més natural no només existeix, sinó que fins i tot és possible produir-se-la una mateixa”, diu Maria Àngels Miramunt, referint-se a la pedagogia que fa amb els tallers de sabons naturals que fa amb el projecte Ensabona’t. Ella va aprendre les tècniques de les seves àvies i de la seva mare, i ara, tot i estar ja quasi jubilada i gairebé ni vendre els sabons, sí que li agrada impartir els tallers, tant a casa com allà on la demanin.

Miramunt no utilitza ni conservants ni cap mena de producte químic en l’elaboració dels sabons; només hi empra olis, sosa i altres productes naturals, alguns com el romaní i l’espígol collits a l’hort de casa seva, per extreure’n l’essència i donar-hi olors i propietats diferents. Sí que hi ha incorporat el mètode anomenat en fred, diferent del que s’havia fet tradicionalment a pagès de sabó en calent, remenant moltes hores fins que es feia una gran mola que deixaven quallar abans de treure-la i tallar-la en forma de pastilles per rentar la roba i les mans. Ara, amb el seu mètode, igual d’artesanal i natural, pot fer també sabó per al cos i, posant-hi una mica més d’oli del que necessita, no hi queda gens de sosa dins el sabó.

“En un moment que tot es fa ràpid i de forma industrial, fer-ho com ho fem nosaltres no surt gaire a compte”, reconeix Miramunt, que tot seguit expressa que “per mi té tot el sentit treballar-ho de forma artesana en un territori com aquest”. Amb tot, el que li dona més satisfacció és transmetre la seva tècnica tradicional d’elaborar sabó a les persones que participen en els tallers. “Potser no n’acaben fent, però sí que entenen per què es fa, i que fer-ho de forma natural permet preservar la pell i el cos d’alguns elements químics que són molt dolents”.

Lluerna Arquitectura aplica mirades bioclimàtiques en les rehabilitacions de les cases

Arquitectura saludable

Agnès Guasch i Sandra Alcázar van crear fa quatre anys la cooperativa Lluerna Arquitectura. Ho fan sense marxar del Solsonès, com han hagut de fer abans molts altres professionals. “Ho fem davant la necessitat de buscar un tipus d’arquitectura molt més arrelada al territori, buscant estratègies per rehabilitar de forma conscient”, recorda Guasch. “I aplicar la sostenibilitat també en els materials i les maneres de construir, així com les energies que s’utilitzen a casa”, hi afegeix Alcázar. En definitiva, el que anomenen “arquitectura saludable”, aplicable sobretot en la rehabilitació de masies i cases de nucli antic.

Apliquen mirades bioclimàtiques en aquestes rehabilitacions, aprofitant al màxim els recursos naturals. “Saber on ets i aprofitar al màxim allò que l’edifici ja té de forma natural, l’orientació, la ventilació, que moltes cases són de pedra, i això genera unes condicions determinades”, diu Alcázar. “La tendència del segle XX ha estat aprofitar les tecnologies per buscar el confort dins els edificis, i nosaltres ho girem i ens aprofitem primer dels recursos climàtics del lloc buscant el mateix confort però amb uns edificis eficients i amb l’ús mínim d’energies extractives”, complementa Guasch. “Són coses de sentit comú, però que s’havien anat perdent, com que una finestra ha d’estar enfocada al sud per captar el màxim de radiació solar en comptes del nord”, matisa Alcázar.

“Recuperar el que s’ha fet tota la vida”, conclouen aquestes dues artesanes de l’arquitectura. I així en tot, com l’ús de materials propis de la comarca amb els quals s’havien construït tradicionalment les cases, o treballant amb professionals de la comarca, “que són els que coneixen les tècniques que s’havien utilitzat tota la vida amb la pedra de les pedreres del territori”. “Tot plegat, molt bucòlic, però costa inculcar aquesta visió, ja que tothom s’ha acostumat a la visió de les instal·lacions del segle XX, i anem abans a posar domòtica que a aplicar qüestions ben senzilles que permeten optimitzar l’energia”, apunta com a matís final Agnès Guasch.

La part més contemporània del disseny s’ha vinculat molt més al món urbà, i Porta Disseny aporta aquesta visió també a l’entorn rural

El paisatge sonor de l’edat mitjana

Aquesta visió artesanal de diferents camps de la cultura, com és en aquest cas l’arquitectura, és replicable també en altres àmbits, com el disseny gràfic o la musicologia i la il·lustració. És el cas de Ramon Porta, de Torà, que ha hagut de deixar el territori per muntar l’estudi de disseny gràfic a Manresa, però sense perdre mai del tot les arrels, o de Laura de Castellet, que treballa des de casa seva al petit nucli de Sant Just d’Ardèvol, d’on és l’única habitant fixa tot l’any.

Ramon Porta, de Porta Disseny, parteix de la base que “el disseny gràfic és comunicació, i l’objectiu és afavorir la vida de la gent”. Ell, conscient que la part més contemporània del disseny s’ha vinculat molt més al món urbà, intenta aportar aquesta visió més moderna també a l’entorn rural. “No ho focalitzaria tant en el lloc, com en cada projecte amb el qual es treballa”, matisa. Malgrat tot, reconeix que “la vinculació hi és, i el lloc on pertanys té uns codis i d’alguna manera són dins teu i a vegades els pots acabar explotant”. Com un dels projectes que està treballant actualment, un estudi sobre la boira, “una cosa que m’he emportat i que l’he viscuda”; ell que reconeix que, per les dificultats d’emprendre un projecte de disseny gràfic en el territori, se n’ha sentit “una mica expulsat”.

Laura de Castellet es dedica a la il·lustració, la recerca i la divulgació històrica i a la música medieval; un perfil transversal i alhora molt específic, que es guia pels mateixos paràmetres. Formada en Belles Arts, s’ha doctorat recentment en Història Medieval amb una tesi sobre el paisatge sonor. “Hi restitueixo i analitzo la banda sonora de l’edat mitjana, tant dels instruments i la seva sonoritat, que té molt poc a veure amb el que s’ha divulgat habitualment, com també dels sons de comunicació”. Es refereix als tocs i avisos que es feien amb corns, trompes o campanes, per exemple. Tant en escenaris bèl·lics com en la comunicació entre pobles i als pobles mateix. Ara mateix, per exemple, també està treballant en un estudi sobre els sons de les campanes dels famosos campanars de la vall de Boí. “Tan famosos que són els campanars, del campanar i les campanes de Taüll no se n’ha parlat mai”, declara.

Laura de Castellet treballa en un estudi sobre els sons de les campanes dels famosos campanars de la vall de Boí

I, ara que ve Nadal, aquesta artista polifacètica també és coneguda pel fet d’interpretar el Cant de la Sibil·la a la catedral de la Seu d’Urgell. Tot plegat, en territoris rurals, tot i que a ella, “més que parlar de territori urbà i rural, m’agrada més parlar de territori no urbà, perquè el concepte rural a vegades ha quedat com molt desprestigiat i ens imaginem que al Solsonès tothom va amb tractor”. Reivindica poder treballar des del territori, ja d’abans de la pandèmia i del teletreball, com una part més del paisatge. Com a única habitant de Sant Just d’Ardèvol, no hi treballa la terra, “però el sol fet que hi hagi algú, que surti fum de la xemeneia, que hi hagi roba estesa, llenya tallada, hi dona vida”.

I també reivindica poder treballar des del territori i per al territori, com amb les il·lustracions que ha fet per a Territori de Masies. “És molt diferent dibuixar una masia del Penedès o una del Solsonès, i, per saber-ho, s’ha d’haver trepitjat territori, com amb les plantes o els marges que apareixen en les meves il·lustracions, que hi són perquè aquests i no uns altres són els que realment hi ha en el lloc”, remarca. Tot plegat, formes artesanals d’interpretar la cultura i, en definitiva, el territori i la vida.