26/04/2021 | 16:00
Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat; Neus Sanmartí, experta en didàctica de la ciència, i Marina Subirats, doctora en Sociologia i exregidora d’Educació a l’Ajuntament de Barcelona. Les tres dones han tingut i tenen un pes molt especial en l’educació a Catalunya i, per això, es trobaran a la taula rodona “De la instrucció a la llibertat” del Born Centre de Cultura i Memòria, un acte que connectarà el passat amb el present educatiu a través de les seves mirades. La xerrada serà el pròxim 28 d’abril, a les sis de la tarda, i s’hi podrà assistir presencialment o seguir-la pel canal de YouTube del centre cultural.
Aprofitant que aquesta és una de les activitats organitzades al voltant de l’exposició “Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola. 1908-1979“, CRÍTIC ha parlat amb Martí, Subirats i Sanmartí per resseguir el llegat educatiu que ens ha portat fins al segle XXI. Què van representar les pedagogies del primer terç del segle XX? Van trobar escletxes enmig de la dictadura? On se centra el debat educatiu actualment?
La renovació necessària de principis de segle
Per a Francina Martí, el context històric del 1908 pot arribar a ser difícil d’imaginar des del present: “Hi havia un elevat percentatge d’analfabetisme; els infants patien moltes malalties respiratòries, malalties relacionades amb dèficits nutricionals, etcètera. En paral·lel, es va plantejar el que es va anomenar Escola Nova, una idea d’educació pública, des d’un punt de vista progressista, adreçat a tota la població i no solament a les elits”. La presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat considera que es van alinear els astres: “L’auge d’una visió pedagògica progressista va confluir amb una voluntat política d’aplicar-la. L’Administració va fer una aportació pública amb recursos, que va passar per la construcció d’escoles i la cerca de pedagogs com Rosa Sensat i Vilà, que s’havia format a Europa”.
Aquest procés històric, com tants d’altres, va viure moments d’impuls, aturades, marxes enrere i revifades com la de l’escola republicana, prèvia al triomf del cop d’Estat nacionalcatòlic. “Va haver-hi dificultats i els efectes no van ser immediats ni tampoc generalitzats, però l’impacte positiu de les polítiques d’aquells anys va ser real”, explica Neus Sanmartí. En paral·lel, s’havia anat desplegant un teixit d’ateneus i de biblioteques populars. Per a Marina Subirats, aquestes entitats no substituïen els esforços per una educació pública “però sí que eren complementaris. I representaven una etapa en què la classe treballadora estava organitzada i tenia la idea que la cultura era un camí de millora intel·lectual i també de possibilitat de millora de les condicions de vida”. Segons la sociòloga, l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia va representar una escola que connectava en certa manera amb aquesta sensibilitat: “Era un projecte que pensava en la classe treballadora, encara que advoqués pel fet que les criatures de tots els grups socials coincidissin al mateix lloc per facilitar la comprensió mútua”.
Una espurna de llum enmig de la foscor
La dictadura va imposar moltes inèrcies autoritàries a les escoles. Però, malgrat el sistema homogeneïtzador que es va imposar durant quatre dècades, el pòsit de l’escola progressista i de l’etapa republicana no va desaparèixer del tot. Així ho considera Marina Subirats, que no va ser escolaritzada durant la República, però va créixer en un dels vestigis d’aquest impuls de renovació pedagògica que va sobreviure a la desfeta: l’Escola del Mar de Barcelona. L’autora de Coeducació, aposta per la llibertat explica que “allà es valoraven igual capacitats molt diverses, no solament les intel·lectuals, que acaben generant una mena de jerarquia dels molt estudiosos i els poc estudiosos. S’hi tenia en compte la capacitat de lideratge, l’habilitat en el treball manual, en les arts… I els alumnes, des dels cinc anys i en proporció amb l’edat que tenien, assumien responsabilitats”, explica la sociòloga. “Tot el que es va fer abans de la guerra va servir per a la renovació pedagògica dels anys seixanta i setanta, encara que les idees s’aplicaven sense anar tan lluny, perquè el context dictatorial no ho permetia”, destaca Subirats. Sanmartí va en la mateixa línia: “El contacte amb mestres de l’època, les lectures sobre les seves experiències, ens van ajudar a plantejar-nos una manera de fer classes diferent de la que promovia el franquisme”.
Marina Subirats: “Tot el que es va fer abans de la guerra va servir per a la renovació pedagògica dels anys seixanta i setanta”
El retrocés educatiu que va tenir lloc durant la dictadura se sol identificar amb l’adoctrinament ideològic totalitari, amb el càstig corporal i també amb un model memorístic. Subirats subratlla, des de l’experiència personal, que hi havia moltes més diferències que recorrien tot el fet educatiu. I afirma que “si no hi hagués hagut la guerra i s’hagués pogut seguir amb aquestes pedagogies, Catalunya hauria estat un país diferent. El franquisme va suposar que anéssim un segle enrere”. Fora d’aquesta mena d’oasi de l’Escola del Mar i uns quants espais més, descriu, hi dominava un model que defineix com a autoritari: “Ara tots havíem d’estar drets, ara tots havíem de seure, ara tots havíem de cantar el ‘Cara al sol’…”.
Formació del professorat, educació col·lectiva, pensament crític
L’educació ha evolucionat amb el pas dels anys, i els canvis respecte a l’època franquista són evidents, encara que Martí apunti la dificultat de desfer-se d’algunes inèrcies, un substrat de 40 anys de dictadura. En tot cas, la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat recalca la diferència “entre un ensenyament com el de la dictadura, que es basava en la instrucció d’un pensament únic, i un ensenyament que ha de ser lliure, que associo molt amb el pensament crític”. En aquest sentit, Sanmartí subratlla la importància dels docents: “Als professors ens costa fer canvis. Hem estat alumnes durant molts anys, i tendim a repetir els mateixos patrons que vam viure. Les famílies també tendeixen a pensar que l’escola que van experimentar ells és la mateixa que han d’experimentar els seus fills. Així que tenim el desafiament d’estar més oberts als canvis a l’escola i a tota la societat”, afirma.
Martí assenyala les dificultats de ser un professional de l’ensenyament: “Cal que un mestre pugui treballar en una escola amb un projecte educatiu que sigui col·lectiu de debò, que no ho digui solament als documents. Parar atenció a les dimensions col·lectives té tot el sentit quan es tracta d’educació, perquè formem individus perquè visquin en una societat”. Per a Subirats, aquest aspecte s’ha desvirtuat perquè “l’escola d’accés universal s’ha anat convertint en un mètode classificatori de recorreguts laborals. I s’ha perdut aquella vella consigna grega de tenir l’objectiu de conèixer-te a tu mateix i les teves capacitats”. Sanmartí destaca la importància que les nenes i els nens “puguin preguntar i fer propostes, que les coses no estiguin decidides de dalt a baix, que el mateix alumnat incideixi en el camí del seu aprenentatge”. I assumeix la dificultat d’equilibrar “el potenciament de l’autonomia i alhora conscienciar en la responsabilitat col·lectiva”.
Neus Sanmartí: “Cal fer una feina didàctica perquè les nenes estiguin apoderades, no romanguin segregades…”
Pel que fa als desafiaments que afronta l’ensenyament a la Catalunya actual, la presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat té una visió força positiva de la gestió de la diversitat cultural i lingüística: “Diria que el món educatiu és un dels sistemes socials que més han entomat el repte de la diversitat d’orígens dels alumnes. Hi ha hagut una voluntat d’equitat i d’acollida que desgraciadament no s’ha donat en altres àmbits”. Sanmartí també apunta altres reptes de la inclusivitat: que les noies i els nois, que poden tenir orígens i llengües diferents, aportin coses diferents sense ser separats per motius de gènere, renda o procedència. La química recorda que “ajuntar les nenes i els nens de manera efectiva s’ha de treballar; no passa únicament per situar-los en un mateix espai. Cal fer una feina didàctica perquè les nenes estiguin apoderades, no romanguin segregades…”.
Pot haver-hi pactes de país en l’àmbit educatiu?
La constatació que, avui en dia, l’educació continua tenint un evident component polític i també és una arma dins de la lluita partidista fa difícil imaginar un futur amb lleis educatives més duradores. Per a Subirats, ara no sembla un moment procliu a pactes: “Estem passant una etapa de crispació política extraordinària. En molts països s’està anant cap a l’extrema dreta. La lluita política s’aguditza i també ho fa a l’escola”. Per a Martí, l’educació té molt de política “però hauríem de trobar un marc en què una majoria important de la societat se sentís còmoda”. Sanmartí considera que “les polítiques educatives estan massa vinculades amb els idearis dels partits al Govern. I això fa que fins i tot decisions que tindrien un fonament científic, basat en estudis i en recerques, estan subjectes al debat ideològic. Està demostrat que els països on s’avança més són aquells on s’aconsegueixen acords, com Finlàndia”.
Subirats, per la seva banda, posa l’exemple de França (“Va instaurar una escola pública molt potent que ha fonamentat un escenari més estable”, afirma), però assumeix que la batalla per l’escola és constant i parla per experiència pròpia. Com a regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, no va aconseguir que les escoles concertades fossin obertes a tothom: “Quan hi van les famílies més pobres, se’ls treuen de sobre. Perquè l’escola també és la principal màquina de reproducció de les classes socials”. Subirats considera que les classes altes i les classes mitjanes tendeixen a rebutjar que els seus fills s’ajuntin amb gent de rendes més baixes. “Una bona part de la lluita política al voltant de l’educació ve d’aquí, del desig d’alguns sectors de disposar d’una màquina de reproducció social que sigui exclusiva i que, a més, es pagui amb diners públics”, afirma.
Francina Martí: “Els governs poden dir que estan per l’educació, però això s’ha de demostrar amb les partides pressupostàries”
Tothom sembla demanar un sistema educatiu de qualitat, però l’educació no sembla una prioritat quan es tracta d’invertir. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), la despesa en educació a Catalunya se situava un punt per sota de la mitjana de la Unió Europea. Es tracta d’una diferència enormement significativa: del 3,62% al 4,64%, més un 25% de diferència del pes de la despesa en ensenyament respecte al pressupost total. Per a Martí, “els governs poden dir que estan per l’educació, però això s’ha de demostrar amb les partides pressupostàries”. Sanmartí considera que no solament s’ha de repensar la inversió, sinó també la manera de distribuir-la. I en posa un exemple: “Podem veure grups optatius de batxillerat formats per només 6 o 7 alumnes, mentre que els grups de primer d’ESO són de 30 alumnes. I això és així malgrat que el primer d’ESO és el curs que ens suposa un desafiament més fort pel que fa a l’atenció a la diversitat”.