19/07/2023 | 06:00
Dotar els animals de significats emocionals i supersticiosos és una pràctica antiga i arrelada que conforma en bona mesura els idearis populars, i que sovint no ens plantegem d’on neix. Les orenetes, per exemple, que formen grans grups i nien en colònies, han esdevingut un símbol de la classe obrera. Per això, i perquè la seva forma combinada amb eines de treball recorda una falç i un martell, les orenetes il·lustren i ambienten acústicament l’exposició “Obert per vacances”, del Museu d’Història de Catalunya, comissariada per Sergi Freixes.
El naixement d’”Obert per vacances” es remunta fins a un pamflet vermell i inèdit titulat Viatges i vacances obreres, que el comissari va trobar a la botiga d’un antiquari. El pamflet, creat per l’Oficina de Turisme de Catalunya a principis de la dècada de 1930, té com a element central una oreneta, obrera i viatgera, que a l’esquena duu un martell, i junts recreen el símbol del comunisme. Al llarg de les sales, es recorre la història del turisme a Catalunya i a Espanya des d’una mirada crítica amb el negoci turístic.
El primer turisme: excursionista i burgès
Els orígens del turisme es remunten fins a finals del segle XIX. La febre de la fugida rural i de la romantització de la muntanya no és res de nou. El 1890 va néixer el Centre Excursionista de Catalunya, un dels pilars excursionistes de Catalunya encara avui dia. Malgrat que actualment és una activitat estesa a una gran part de la població, aquesta pràctica era, en un inici, exclusiva de la burgesia catalana. Aviat, però, es transformaria en una activitat popular que massificaria els entorns rurals, i, lluny d’oposar-s’hi, els habitants d’aquestes destinacions turístiques començarien a treure rèdit econòmic dels forasters.
Freixes: “Les suposades propietats curatives dels balnearis són l’origen de l’aigua embotellada”
Entre aquestes escapades rurals també van prendre un paper molt important els balnearis, que els metges recomanaven a tall de sanatoris. A poc a poc es va deixar entreveure un negoci darrere d’aquests espais, i aviat els balnearis serien, a més de sanatoris, llocs d’oci i de trobada. “Els empresaris de l’època van saber treure profit econòmic d’aquestes activitats. Com que era una creença popular que l’aigua dels balnearis els sanava els mals, van decidir inventar l’aigua embotellada, per poder-la vendre a les grans ciutats prometent-ne propietats curatives”, explica Freixes. Durant aquesta època es van començar a popularitzar els souvenirs, com ara ampolles de vidre amb els noms dels balnearis, o postals amb dibuixos del lloc visitat.
Al llarg de l’exposició es pot veure com es desenvolupen paral·lelament els costums dels rics i els de la classe obrera, que llavors ni tan sols tenia vacances. El patró, però, és clar: cada vegada que un costum de la burgesia es feia accessible a la classe obrera, que aviat ja podria fer escapades al camp, els primers canviaven de tradicions. Així, a poc a poc, es van concebre les ciutats jardí com s’Agaró o Bellaterra, urbanitzacions amb piscines comunitàries que servien d’èxode lúdic de la burgesia i que posarien els fonaments de l’especulació urbanística.
El canvi més substancial per als obrers va ser durant la Segona República, moment en què tindrien dret a set dies de vacances i precisament quan es va produir el pamflet que il·lustra l’exposició. L’Oficina de Turisme de Catalunya, l’òrgan de la Generalitat que gestionava el turisme, va carregar-se sobre les espatlles la culturització de la classe obrera a través del turisme, fent-los accessibles viatges culturals, com ara les visites organitzades a Castelló d’Empúries.
“Spain is different”… i massificada
Mentre va durar la Guerra Civil i el període d’autarquia, el turisme exterior va deixar d’existir i Franco va impulsar “Les rutes de guerra”, excursions organitzades pel Servicio Nacional de Turismo que duien els viatgers per les trinxeres i pels enclavaments bèl·lics mentre la guerra encara durava.
“El turisme era una eina política de control per a Franco”, explica Sergi Freixes
Al llarg dels anys cinquanta, l’Obra Sindical de Educación y Descanso va encarregar-se de convertir el descans de la classe obrera en una eina de control i de propaganda. Una de les grans obres turístiques del règim franquista va ser la construcció de ciutats residencials turístiques, que acostaven als ciutadans més pobres la fantasia d’unes vacances idíl·liques. A la costa de Tarragona s’hi va construir una de les més importants. A través d’aquestes iniciatives, el règim s’assegurava de controlar l’oci de les classes treballadores: “El turisme es va usar, durant molts anys, com una eina del dictador per mantenir les famílies més pobres a favor del règim”, explica Freixes.
L’obertura d’Espanya al món exterior va ser un caldo de cultiu idoni per a la massificació turística i per a la mentalitat de “Tot pel turista”. “Si el turista volia veure flamenc ballat amb barrets mexicans, ballàvem flamenc amb barrets mexicans”, explica Sergi Freixes. “Molta població empobrida va trobar en el turisme una possibilitat d’enriquir-se, i vam estar disposats a donar-ho tot pel turista”, argumenta.
No era estrany de veure en municipis de la Costa Brava estampes com la de la imatge, on s’ofereixen els tòpics culturals espanyols, mentre dues persones passegen amb barrets mexicans. “Després de molts anys vivint amb pocs recursos econòmics, els habitants dels municipis més turístics van veure-hi una oportunitat per enriquir-se”, explica el comissari. Aquesta dinàmica va dur a l’estètica dels blocs altíssims edificats a pocs metres de les platges o d’altres entorns naturals. “Venien aquesta pràctica com a modernització del país, però era senzillament especulació urbanística”, explica el comissari.
Enmig d’aquesta voràgine turística relativament recent, van sorgir iniciatives curioses com la del “Menú turístic”, impulsada per Franco. El “Menú turístic” pretenia frenar els restauradors que s’aprofitaven del turista, i els obligava per llei a oferir un menú de plats i preus tancats per a tots els visitants. Posteriorment, aquesta iniciativa donaria lloc al que avui coneixem per “Menú del dia”.
Del “Catalunya és casa a vostra” al “Tourists go home”
Els Jocs Olímpics de 1992 van ser un abans i un després en la concepció del turisme a la nostra ciutat i van marcar tendències encara presents avui dia. La Unió Hotelera propagaria emblemes com “Ten en casa un amigo olímpico”, posant la primera llavor d’un model molt similar al que avui coneixem com a Airbnb. La Unió Hotelera oferia 125.000 pessetes a qui oferís el seu apartament i serveis de cuina i neteja a aquells que es van acostar a Barcelona durant els Jocs Olímpics.
L’embranzida es va aprofitar per professionalitzar la marca Barcelona amb lemes icònics com “Barcelona més que mai”, acompanyats d’una campanya gràfica d’alt nivell que calaria en la societat. La Generalitat, que al seu torn intentava professionalitzar la marca Catalunya —sense tant d’èxit—, impulsava campanyes d’atracció turística nacional i internacional mitjançant dossiers extensos molt propers a l’especulació immobiliària sota el lema “Catalunya és casa vostra”.
En els darrers anys, especialment després del confinament de la Covid-19 (una temporada sense turistes i terrasses massificades en cada barri de la ciutat de Barcelona), la ciutat s’ha omplert de pintades en murs i parets del ja famós “Tourists go home”, que genera photocalls de turistes aixecant el dit polze i retratant-s’hi somrient, sense entendre’n el significat més profund.
A les acaballes de l’exposició, les parets són plenes de propaganda d’associacions com SOS Pirineus, SOS Costa Brava o SOS Costa Daurada, plataformes que denuncien l’impacte de la massificació turística sobre el territori. “El que es diu al carrer i el que passa a les institucions, parlant de turisme, mai ha estat tan allunyat. Els polítics ens venen que “Catalunya és casa nostra”, però als carrers s’hi diuen coses molt diferents”, explica el comissari.
“La turismofòbia al nostre país fa molts anys que es cultiva”, conclou el comissari
I és que qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. En part per això i en part perquè considerava que no hi havia cap exposició que parlés críticament de la història del turisme al nostre país, Sergi Freixes exposa fins al mes d’octubre a Barcelona aquesta mostra històrica, que pretén trenar un fil conductor per entendre la situació actual del turisme: “La turismofòbia no neix només perquè ara hi hagi 3.000 creuers més que fa alguns anys, sinó perquè en molt poc temps hem hagut d’heretar molts canvis a causa del turisme”, conclou el comissari.