22/06/2023 | 06:00
La història de la indústria tèxtil de Catalunya sovint ha oblidat una part imprescindible del seu relat, el de les dones que en van sostenir el creixement. Elles van incorporar-se com a treballadores a les fàbriques catalanes a finals del segle XIX i van ser fonamentals en el procés d’industrialització. “Sense les dones no hi hauria hagut Revolució Industrial”, diu la conservadora del Museu d’Història de Catalunya, Raquel Castellà. A l’equipament, situat al Palau de Mar de Barcelona, la mostra “Tecla Sala i Miralpeix. Empresària, benefactora i mecenes” precisament s’endinsa en la memòria tèxtil amb una mirada de gènere a través de la trajectòria de Tecla Sala, la propietària de les fàbriques de La Blava a Roda de Ter i de la fàbrica Tecla Sala a l’Hospitalet de Llobregat. La mostra també és un recorregut per les condicions en què treballaven i vivien les seves treballadores.
En la col·lecció s’hi exposen diversos objectes que van formar part del dia a dia de les treballadores tèxtils de les fàbriques de Tecla Sala, com bates amb les inicials de la propietària, el rellotge per fitxar les hores treballades, bitlles i fusos i fins i tot algunes carmanyoles que duien les empleades per transportar-hi el menjar. Una de les peces destacades de la col·lecció és una capsa de llapis del despatx de La Blava del reconegut poeta Miquel Martí i Pol, que hi va treballar durant 29 anys i que li va inspirar poemes com els que formen el poemari La fàbrica (Edicions 62, 1972).
La Blava va obrir les portes l’any 1926 després de la reconstrucció de l’antic edifici fabril que hi havia a Roda de Ter: s’hi va instal·lar maquinària provinent d’Anglaterra i un total de 10.000 fusos. Tecla Sala va ampliar el patrimoni amb una nova fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat, que ja a principis dels anys vint es va convertir en la tercera empresa més gran de la ciutat, amb 322 treballadors, 271 dels quals eren dones. L’empresària, que va quedar viuda quan tenia 40 anys i, amb 5 fills a càrrec, va continuar liderant el negoci i va ser una de les poques dones de la burgesia catalana que eren al capdavant de patrimonis tan grans.
La veu de les treballadores
Un dels poemes més cèlebres de Martí i Pol és precisament “L’Elionor”, una obra que recull la vida d’una nena que va posar-se a treballar quan va fer 14 anys. Com ella, van ser moltes que van sumar-se al món industrial: l’any 1855, de fet, les dones ja representaven el 45% del total de persones treballadores de Roda de Ter. La Montserrat Pujolar és una d’aquestes dones que van treballar a La Blava i que també apareix a l’audiovisual que ha editat el Museu d’Història de Catalunya sobre la vida de les proletàries a la fàbrica de Roda de Ter. Aquest vídeo, que es pot veure a la seu de l’equipament i al canal de YouTube del Museu, recull la veu de diverses antigues treballadores, que hi exposen què suposava treballar en una de les fàbriques més importants de Catalunya. Pujolar hi explica que tant ella com la seva germana van començar a treballar-hi de molt petites, quan tenien 11 i 13 anys, aproximadament. Pujolar hi recorda que, quan van obrir la fàbrica, la seva tieta va escriure a la seva mare per tal que les filles hi anessin a treballar: “Feu venir les nenes, que han engegat La Blava!”, va dir-los.
“Abans d’anar a treballar a La Blava havia de fer el dinar, cuidar la canalla i fer les feines de casa”, diu Victòria Pujol
En créixer, les treballadores es casaven i havien d’encarregar-se també de la vida familiar i domèstica; per tant, moltes feien una “doble jornada”, és a dir, les feines de casa i també la jornada a la fàbrica. “Les dones hem treballat sempre i fa molts anys que ho fem. Aquestes indústries van començar a finals del segle XIX, i les dones feien la jornada a la fàbrica i a casa, portaven l’hort, venien l’excedent, es dedicaven a cosir o filar a casa seva i cuidaven els fills. Hi ha una manca de coneixement sobre això”, expressa Raquel Castellà.
Victòria Pujol i Roser Llimós són dues dones que també apareixen al vídeo explicant el seu pas per La Blava quan eren joves i totes dues recalquen que la doble jornada dins i fora de casa era difícil de gestionar. “Abans d’anar a treballar havia de fer tot el dinar, cuidar la canalla i fer les feines de casa. A vegades, quan jo arribava a quarts d’onze, encara s’havia de fer el sopar”, comenta Pujol. Llimós argumenta que no era fàcil mantenir aquest ritme: “Aquesta vida sí que era dura. Llevar-te a dos quarts de cinc del matí, anar-te’n a treballar fins a dos quarts de dues, del dilluns al dissabte”. Teresa Ferrer també té records similars: “Abans d’anar a la fàbrica ja havia fet un jornal a casa. Érem de pagès, i a vegades anava a buscar menjar per al bestiar, a segar o a buscar menjar per cuinar-lo”.
Tot i fer la mateixa feina i haver de carregar les tasques reproductives, les dones cobraven menys que els homes. Maria Costa, una de les entrevistades que van treballar a La Blava després de la Guerra Civil Espanyola, explica que les dones no podien cobrar més de 48 pessetes, però “els homes en cobraven 50”. A més, segons revela la conservadora del Museu d’Història de Catalunya, el salari també era lleugerament superior a la fàbrica de l’Hospitalet de Llobregat que a Roda de Ter.
Teresa Ferrer explica que algunes persones es referien a les treballadores tèxtils com a ‘xinxes’
Les antigues treballadores de La Blava han explicat també com eren percebudes per la resta del poble i de la societat pel fet de ser obreres de la fàbrica de Roda de Ter. Teresa Ferrer relata que moltes treballadores venien de municipis propers com Folgueroles, Tavèrnoles i Sant Julià de Vilatorta, i que feien el camí juntes. En aquest camí, alguns pagesos els cridaven “oita! Ara passen les xinxes!”. A la Teresa, que era una de les més petites, li deien “fins i tot tu, cremalluda, vas amb les xinxes! Seràs una xinxa com les altres!”, recorda. Aquesta manera d’insultar està recollida al diccionari, que descriu xinxa com una “treballadora d’una fàbrica, sobretot de filats o de teixits, que sol anar bruta i fer olor dels materials amb què treballa”.
El tracte que rebien moltes de les treballadores de les fàbriques venia d’una campanya en contra de l’entrada de la dona en el món laboral dels homes, ja que des dels sectors més religiosos es considerava que desatenien els seus deures com a dones de la llar i que no era correcte que es barregessin en un mateix recinte amb altres homes. Eren fins i tot considerades una competència per als homes perquè feien la mateixa feina, però cobrant menys.
La visió de la propietària
A més del relat audiovisual de les proletàries de La Blava, el Museu d’Història de Catalunya vol recuperar la figura de Tecla Sala, que es va convertir en una de les poques excepcions dins del món empresarial de la burgesia catalana. Com ella, que va dirigir una de les empreses més grans de filatura de cotó, també es coneixen exemples com el de la targarina Dolors Sangrà, dedicada a negocis vinculats al transport, als productes agraris i a l’hostaleria.
Segons explica la neta de Tecla Sala, Anna Boatella, l’empresària i àvia era molt religiosa i estricta, i aquestes creences i caràcter la van dur a desenvolupar canvis dins la fàbrica. Per exemple, va fundar escoles per a dones i biblioteques i guarderies per a les treballadores. La investigadora Raquel Castellà, de l’equipament situat al Palau de Mar de Barcelona, que ha pogut fer una investigació sobre la figura de Tecla Sala, les seves empreses i les treballadores amb la beca Premi Ajuntament Manlleu i la beca del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, la destaca com a “catalanista, benefactora i mecenes” i com una de les impulsores de l’escoltisme català.
L’exposició de petit format que recull el Museu d’Història de Catalunya aprofita el cinquantè aniversari de Tecla Sala per parlar de les dones empresàries del segle XX, però també per recordar la importància de totes les treballadores que van participar en la industrialització del país mentre tenien cura de la vida domèstica. “Si no recuperem els seus testimonis, es perdrà el paper de les dones en la indústria del país; la memòria oral té una caducitat”, afirma la conservadora de l’equipament. Tots els objectes i testimonis que contribueixen a preservar la memòria tèxtil del país, en clau femenina i centrada en la fàbrica La Blava, es poden veure a la mostra del Museu d’Història de Catalunya fins al 31 de desembre de 2023.
