Per què anar al museu és transformador?

La perspectiva que ofereix un museu no és invariable respecte al temps ni a les qüestions socials: si la societat canvia, també ho han de fer els equipaments que fan cultura i que, per tant, parlen de la vida i la història de les persones. Aquesta nova visió de “museu social” que emprèn el Museu d’Història de Catalunya (MHC) després de 25 anys de trajectòria vol posar el focus en les necessitats de la comunitat per encaminar-se cap a una nova relació entre els equipaments i la ciutadania que els visita i que en consumeix les propostes. Es tracta d’una reformulació del paper que ha de desenvolupar la cultura, més propera i més oberta a les aportacions de tota mena de persones i col·lectius. Però què fa que un museu sigui transformador? Te n’exposem alguns motius.

1. Posa la comunitat al centre

Històricament, els museus han sigut elitistes, afirma Raquel Castellà, conservadora i encarregada del programa d’exposicions temporals del Museu d’Història de Catalunya. Abans, els equipaments culturals anaven dirigits a unes classes socials determinades i, amb els canvis que ha sofert la societat, s’han reajustat els seus principis, polítiques i pràctiques, explica Castellà. Avui, un museu que es vulgui considerar social i transformador ha de dirigir-se “al conjunt de la comunitat independentment dels seus orígens, procedències i particularitats”, hi afegeix. 

“El museu ha d’anar a buscar les persones i demanar-los què n’esperen i què en necessiten”

La gestora cultural Maria Cacheda coincideix que el relat dels museus està fet “per unes elits i per a unes elits”, però que, tot i la inamovibilitat d’algunes institucions, ja hi ha centres que estan canviant la perspectiva: “Si un museu és social i està pensat perquè la societat en faci un ús, hauria de fer visible a tothom, hauria de crear relats perquè totes les persones vegin que la seva història és important”. I aquest procés de transformació ha de sortir de l’equipament, assegura Cacheda: “El museu ha d’anar a buscar les persones i demanar-los què esperen i què necessiten del museu”. Guillermo Fernández, autor del llibre El museo de ciencia transformador, va més enllà en la seva proposta de participació, ja que planteja que el visitant també formi part dels organismes estratègics del museu, per exemple, en grups de treball.

En el cas concret del Museu d’Història de Catalunya, l’organització està duent a terme un procés de reflexió per crear un pla estratègic, que preveu una major implicació de diverses comunitats de la societat catalana. Per tal de transitar cap a un museu més social, obert i dialogant, han mantingut entrevistes amb persones vinculades al sector educatiu i a col·lectius com el poble gitano, LGTBI, la comunitat arabomusulmana, el de persones migrades i l’esfera feminista, per tal de trobar conjuntament una nova definició i uns nous valors del museu que posin la comunitat al centre de la seva activitat. L’equipament també ha obert una línia d’activitats d’acció comunitària amb l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Barcelona i el programa Apropa Cultura per abordar temàtiques com la memòria, la solidaritat i el civisme.

2. Ens apropa a la diversitat

Si un museu té el compromís de ser un servei públic, ho ha de ser per a tothom, i això significa ampliar les visions que hi tenen cabuda. És a dir, que també hi participin i siguin matèria d’exposició persones que normalment no visiten els museus o que han estat invisibilitzades, no només per tal que s’hi sentin acollides, sinó també per enriquir i ampliar el relat del museu amb les seves experiències. “Es tracta d’una retroalimentació dels uns amb els altres. Totes aquestes persones tenen drets i els museus han d’estar-hi oberts, per a tots els grups socials, intergeneracionals i amb diversitat funcional”, diu Cacheda. 

“Els museus han de ser una part més de l’ecosistema formatiu que ens ajuda a desenvolupar-nos com a persones”

Així ho recull, apunta la gestora, la Llei d’accessibilitat de Catalunya del 2014, que demana que els museus estiguin oberts per a tothom a escala física i cognitiva, com també la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social, que engloba el seu dret a la vida cultural i a la igualtat de tracte. “La diversitat cultural del país sovint no ha tingut cabuda a les narratives i col·leccions dels museus, i cal canviar això per tal que s’hi reflecteixi la pluralitat de la nostra societat”, expressa Castellà, conservadora de l’MHC.

Quan parlem d’inclusió de la diversitat, afirma Fernández, també s’hi engloba l’accessibilitat dels continguts que s’hi exposen, és a dir, que tothom els pugui comprendre, ja que “els museus han de ser una part més de l’ecosistema formatiu que ens ajuda a desenvolupar-nos com a persones”, de la mateixa manera que ho són les escoles, les biblioteques o el lleure educatiu. “S’ha d’apostar per intentar incorporar aquelles persones que mai no hi venen o que no hi venen perquè tenen sensació que se’ls escapa el que hi ha al museu”, apunta. Algunes de les apostes del Museu d’Història de Catalunya per a aquest curs que van en aquesta direcció són la inclusió de taules tàctils en l’exposició “Els Català, fotògrafs d’un segle“; la signoguia de l’exposició permanent, una guia de llengua de signes catalana per a persones amb sordesa; la instal·lació de bucles magnètics als taulells d’atenció al públic per a persones amb dificultats auditives, o la promoció d’aplicacions digitals i la millora en les xarxes socials per eliminar les barreres físiques.

3. Insisteix en la perspectiva feminista

“La perspectiva feminista és fonamental si volem aconseguir que els museus s’adaptin a la realitat social del segle XXI”, afirma Margarida Sala, directora del Museu d’Història de Catalunya. Segons Sala, les dones, que són la meitat de la població, “hem estat excloses de la història i s’ha menystingut la nostra participació en la construcció de la societat”, i per això cal ser conscients que els rols i estereotips de gènere són fruit d’una visió patriarcal del món. “Els museus hem de prendre el compromís de reivindicar la cultura de la igualtat i introduir la perspectiva de gènere en les nostres narratives”, sentencia.

La perspectiva feminista, considera Sala, permet crear sinergies de col·laboració i encaminar-se cap a uns museus que facin més visibles els col·lectius que participen en la construcció de la història, una línia que des de l’equipament situat a la Barceloneta treballen d’acord amb el grup de treball Museus i Gènere de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya.

Per a Cacheda, una visió feminista d’un museu implica canviar la visió androcèntrica dels museus i, per tant, incloure tothom qui ha estat silenciat, com ho han estat les dones al llarg de la història. Amb això, el Museu d’Història de Catalunya s’hi ha aplicat amb profunditat, ja que últimament compta amb un gran nombre d’exposicions i d’activitats que tenen dones com a protagonistes. També s’està treballant en la incorporació de les dones a l’exposició permanent. Aquesta primavera s’hi ha pogut redescobrir la figura de la fotògrafa Pilar Aymerich a través del cicle de contacontes “Petites històries, grans dones”. També visibilitza l’ofici de les bugaderes amb un Museu Presenta que destaca la seva feina com a patrimoni etnològic i històric de Catalunya i reflexiona al voltant de les joguines com a transmissores dels rols de gènere a partir d’una col·lecció que explora el patrimoni propi de la cultura infantil. I aquest mes d’abril ‘El Museu Presenta’ es dedica a l’obra i la vida de la pintora Eugenia Loutchinsky.

Per a Cacheda, però, una perspectiva feminista en un museu també engloba l’organització interna d’aquest, és a dir, les condicions de les persones que hi treballen i l’horitzontalitat en la gestió. Per a la gestora cultural, és important valorar tots els serveis que ofereix l’equipament, sobretot els que estan més precaritzats, com ho és, segons ella, el que s’encarrega de l’educació i la divulgació amb grups i centres escolars. “Les educadores patrimonials són les que expliquen el relat del museu i donen l’oportunitat al visitant de poder compartir les seves impressions”, apunta.

“El patrimoni és una eina educativa, i el museu, el mitjà de comunicació”

4. Parla de territori

A més de contribuir a explicar la història del país a través d’exposicions amb realitats i personalitats destacades, el Museu d’Història de Catalunya vol ser una eina de promoció del patrimoni català. Anar al museu és transformador perquè apropa el territori al visitant i perquè treballa allò local, explica Fernández. “El patrimoni té a veure amb el fet de valorar allò local com a mecanisme d’identificació dels trets propis, amb l’arrelament de les persones i amb el fet que la gent pugui veure quines capacitats tenen a l’abast”, diu. El patrimoni és una eina educativa, i el museu, el mitjà de comunicació, hi afegeix.

Per això, després de 25 anys de trajectòria difonent i conservant la memòria col·lectiva, la direcció de l’MHC reivindica formalment que es tramiti la declaració de Museu Nacional. Ho argumenta la directora del centre: “El creixement progressiu de les seves activitats i la dinàmica que ha anat assumint en els darrers anys, juntament amb la seva presència a tot Catalunya, fan que actualment sigui necessari fer aquest pas”. Sala explica que el Museu ofereix un relat interactiu del passat i del present de la història del país i que, tot i que no va ser creat amb la consideració de Museu Nacional, “la seva especificitat li confereix els trets que n’avalen la vocació com a tal”. A més, hi afegeix la directora, l’MHC lidera i articula la Xarxa de Museus d’Història i Monuments i la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya amb la finalitat de coordinar actuacions amb relació a la preservació, la documentació, la recerca i la difusió del patrimoni històric i etnològic de Catalunya.