Crític Cerca
Espai Crític

Quatre bàsics per entendre què carai són els comuns i les relacions publicocomunitàries

“La política del comú: teoria i pràctica”, organitzada per la Fundació Sentit Comú, va servir per fer balanç de les pràctiques en tres àmbits d’allò comunitari o comú: el patrimoni municipal i la seva gestió, la cultura i les cures / la salut

29/02/2024 | 06:00

La presidenta de la Fundació Sentit Comú, Sara Moreno, fent la introducció de les jornades / LEYRE PÉREZ GONZÁLEZ – FUNDACIÓ SENTIT COMÚ

La pel·lícula El jove Karl Marx comença amb una escena terrible i que, alhora, il·lustra la desaparició dels béns comuns i els orígens del capitalisme. L’escena mostra una desena de camperols collint llenya seca d’un bosc perdut al centre d’Europa. De cop i volta, se sent remor de cavalls. Arriba la guàrdia i ataca amb duresa els pagesos. Tot i que durant milers d’anys s’havia pogut fer, ara ja és prohibit: els terrenys comunals ja no són comunals, sinó propietat privada, i, per tant, ja no es pot collir llenya seca de terra. S’escolta la veu del jove Karl Marx escrivint un article per a la Gaseta Renana l’any 1842: “Per collir llenya seca i caiguda a terra, no cal separar-la de la seva propietat. Només allò que ja ha estat separat de la propietat pot ser agafat. Però vosaltres anomeneu això robatori. Heu difuminat la diferència entre robar i recol·lectar. Però us equivoqueu. Els ciutadans reben el càstig, però no aprecien el delicte”.

Això del jove Karl Marx, la desaparició dels terrenys comunals i el naixement de la propietat privada a través dels enclosure anglesos pot semblar molt lluny… Però una modernització d’aquella essència es dona en la batalla actual per la propietat i la gestió comunitària o publicocomunitària. Una de les disputes, segons el sociòleg César Rendueles, que acaba de publicar el llibre Comuntopía (Akal, 2024), més importants del nostre moment polític: “En el primer quart del segle XXI, els comuns s’han convertit en un dels conceptes clau dels debats polítics i teòrics entorn de les possibilitats de transformació social antagonista”. Perquè, entre altres qüestions, Rendueles creu que posen al centre de la disputa la qüestió de la propietat.

El darrer cicle municipalista de governs d’esquerres, sobretot de Barcelona en Comú, però també d’altres esquerres arreu del país entre el 2015 i el 2023, va començar a situar en l’agenda política i mediàtica de Catalunya una nova visió de la propietat i de l’ús de la cosa pública: “La política del comú” i la gestió dels espais i les col·laboracions publicocomunitàries. La jornada de debats “La política del comú: teoria i pràctica”, organitzada per la Fundació Sentit Comú, va servir per fer balança a les teories i a les pràctiques en tres àmbits d’allò comunitari o comú: el patrimoni municipal i la seva gestió, la cultura i les cures / la salut.

Com es combina allò públic, allò comunitari i allò privat? Com es garanteix l’autogovern i la gestió comunitària d’un equipament?

Hi ha moltes preguntes encara sobre què carai significa avui l’espai publicocomunitari. Com es combina allò públic, allò comunitari i allò privat? Per exemple, quan un equipament o un projecte de ciutat, sigui cultural, de barri o sanitari o educatiu, vol transitar cap a la comunitat, com es fa? D’una banda, com es garanteixen l’autogovern i la gestió comunitària? I, al mateix temps, com es garanteix que allò no es queda en un accés per a minories… sinó un equipament o projecte d’accés universal, de gestió transparent i amb control públic? I, tot fent balanç de la feina de Barcelona en Comú en concret a l’Ajuntament: què se n’ha fet, de tot allò publicocomunitari durant el cicle municipalista? Quins problemes s’han trobat els governs d’esquerres a l’hora d’aplicar aquests projectes en el si d’una institució acostumada a altres models? I quins aprenentatges es treuen després d’aplicar-los? Ara és el moment de veure si aquesta llavor plantada ha funcionat, o, si no, quins límits i quina oposició han hagut d’afrontar?

El filòsof, sociòleg i investigador del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) César Rendueles va ser un dels ponents / LEYRE PÉREZ GONZÁLEZ – FUNDACIÓ SENTIT COMÚ

1) Què són els comuns i què és la gestió publicocomunitària

Els comuns són, segons la definició de Rendueles, “institucions socials col·laboratives que regulen recursos —materials o immaterials— de propietat col·lectiva”. Es distingeixen, doncs, de la propietat privada convencional —com un cotxe particular— però també de la propietat estatal o pública —com una autopista o una autovia—. Allò publicocomunitari és una altra cosa, tot i que té la mateixa arrel. Són espais de propietat pública, sigui municipal o d’una altra administració, però que són gestionats per la comunitat, sense ànim de lucre. Laia Forné, sociòloga i codirectora de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), va explicar en les jornades “La política del comú” que “allò publicocomunitari és també una manera de contraposar el model publicoprivat que ha operat a la ciutat de Barcelona durant dècades, i que va basar-se en la marca ‘model Barcelona’. Són exemples d’això el Consorci de Turisme, la Fira de Barcelona o l’empresa mixta de gestió de l’aigua”.

Laia Forné: “Cal reconèixer la capacitat de la ciutadania de gestionar els serveis i el patrimoni municipal”

En els últims anys, sobretot arran de l’arribada de Barcelona en Comú a l’Ajuntament, es va intentar recollir una demanda històrica del moviment veïnal i comunitari representada en la Plataforma de Gestió Cívica i la Xarxa d’Espais Comunitaris perquè, segons Forné, “aquesta demanda té a veure amb un canvi de mirada sobre allò públic, reconeixent la capacitat de la ciutadania de gestionar els serveis i el patrimoni municipal. No es tracta, però, d’una qüestió únicament tècnica o administrativa, sinó d’un reconeixement del fet que aquestes pràctiques comunitàries generen un valor afegit que no pot produir ni el mercat ni l’Estat”.

Fins i tot, quan parlem dels comuns o d’allò comunitari, podríem arribar a parlar també de les tecnologies com Internet o la intel·ligència artificial (IA). Gala Pin, que va tenir responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona i ara és diputada al Congrés, plantejava una “aliança amb l’Estat per repensar els béns comuns digitals”. Fet i fet, com deia Pin, “Internet o la IA tenen molt a veure amb una mena d’intel·ligència comunal, però privatitzada”.

La sala de la Casa Convalescència de Barcelona on es van fer les jornades / LEYRE PÉREZ GONZÁLEZ – FUNDACIÓ SENTIT COMÚ

2) D’on ve tot això dels comuns?

El model de propietat o de gestió comunal o col·lectiva era molt habitual a l’Europa prèvia al naixement del capitalisme, i, fins i tot, després del procés d’eliminació i d’il·legalització dels terrenys comunals al segle XVI, van continuar existint milers i milers d’espais comunals o comunitaris que van aconseguir sobreviure. L’enclosure (literalment en català, ‘encerclament’) és el tancament dels terrenys comunals a favor dels terratinents que va tenir lloc al Regne Unit entre els segles XVIII i XIX. La nova legislació per privatitzar aquestes terres va provocar que la majoria dels camperols haguessin de pagar per gaudir del dret d’accés i d’ús de les terres, i de la seva propietat, i deixessin de gaudir i d’utilitzar els béns comunals.

César Rendueles: “Podem aprendre del passat per als projectes que promouen una transició ecològica justa”

Durant milers d’anys, comunitats d’arreu del món han regulat, explotat i cuidat de forma col·lectiva boscos, prats, aigua, bancs de pesca, caça, camins i canalitzacions de tot tipus. David Casassas, professor de Teoria Social i Política a la Universitat de Barcelona, resumia tots aquests terrenys com a “espais autogestionats fora del mercat i de l’Estat”. De fet, com va explicar en les jornades de la Fundació Sentit Comú, “la propietat privada amb total lliure ús no va existir fins al segle XIX, i els propietaris havien de complir tota una sèrie de condicions amb la seva propietat, com garantir-ne l’ús, o el dret de pas, o la cura d’aquells espais per a les futures generacions”. Com diu Rendueles a Comuntopía, “avui podem aprendre les lliçons històriques per replicar en les societats industrials del segle XXI, i en especial els projectes polítics que aspiren a promoure una transició ecològica justa”.

En ciutats com Barcelona, però, sobretot arran de la recuperació de la ciutat impulsada pel moviment veïnal dels anys setanta i vuitanta, es va recuperar la idea de la gestió publicocomunitària, tot i que potser originàriament no sempre duia aquell nom. Forné explica que “a Barcelona i la seva àrea metropolitana en tenim molts exemples: des de la construcció d’infraestructures públiques i els contraplans urbanístics populars com el de Santa Coloma de Gramenet, passant pels espais socials autogestionats, la cooperativització del treball, les lluites feministes o les xarxes de suport mutu de barri”. Fruit d’aquest llegat, avui dia disposem de la xarxa d’equipaments culturals que foren reflex dels ateneus populars, i l’exemple més potent és la quarantena d’equipaments de gestió comunitària actuals, com ara l’Ateneu Popular 9Barris, que va néixer d’una ocupació veïnal d’una fàbrica abandonada als anys setanta, la Casa Orlandai, la Lleialtat Santsenca, etc.

Taula rodona moderada per Sergi Picazo, de CRÍTIC, amb Gemma Tarafa, Daniel Granados i Laia Forné / LEYRE PÉREZ GONZÁLEZ – FUNDACIÓ SENTIT COMÚ

3) Com aplicar els drets a la salut i a les cures en projectes publicocomunitaris?

“El 2015, quan vam arribar a l’Ajuntament de Barcelona, ens vam plantejar com podríem transformar una política històrica de salut pública municipal… en polítiques comunitàries o publicocomunitàries per impulsar la salut i les cures”. Aquest va ser un dels reptes que tenia en cartera Gemma Tarafa, activista social contra les desigualtats en salut, quan va ser nomenada comissionada de Salut en el primer govern d’Ada Colau. Va ser, segons ella, una tasca difícil i complexa, fins i tot des del punt de vista legal, ja que la xarxa de salut pública, tant a Barcelona com la que ha creat la Generalitat de Catalunya des dels anys vuitanta, es basa en el model publicoprivat, que dificulta l’entrada de la salut comunitària en la xarxa. De fet, encara era més difícil fer entrar en el sistema de salut les polítiques de cures, ja que, segons Tarafa, “les cures directament ja ni estaven dins del sistema públic i havien quedat majoritàriament relegades a la vida privada, a la família, a les dones, i allà no hi havia ja ni comunitat ni Estat”.

Gemma Tarafa: “A Barcelona, hem impulsat projectes de salut de col·laboració publicomunitària, com ara el servei Vila Veïna”

Tot i aquest panorama, Tarafa va reivindicar com a balanç dels dos mandats de Barcelona en Comú, la creació de projectes de salut basats en la col·laboració publicocomunitària com Vila Veïna – Ciutat Cuidadora. Vila Veïna és un servei gratuït de l’Ajuntament de Barcelona on informar-te dels recursos i serveis que tens més a prop per cuidar altres persones: gent gran, criatures, persones amb discapacitat…

A més, Tarafa també destaca altres iniciatives en el camp de les polítiques de salut municipals com Konsulta’m —sobre salut mental— o el dentista. Malgrat això, en les jornades sobre els comuns, va voler deixar clar que “un sistema sanitari 100% comunitari no pot garantir avui dia el 100% d’universalitat, qualitat i gratuïtat”. Tanmateix, “obre la porta a deixar de curar i cuidar en soledat, i ajudar a reconstruir les xarxes comunitàries”, sobretot a les grans ciutats.

4) Com aplicar els drets culturals en projectes publicocomunitaris?

Cultura Viva és un programa de suport creat per l’Ajuntament de Barcelona per fomentar “pràctiques culturals comunitàries de valor públic”. D’aquí han sorgit projectes de tot tipus amb l’objectiu de promoure la relació entre allò públic i allò comunitari en el món cultural barceloní: des de música al carrer, festivals i ateneus itinerants fins al foment de la cultura migrant o programes de ràdio comunitària. Cultura Viva és, doncs, un programa obert de recerca i desenvolupament de projectes per reconèixer i afavorir espais de participació, circulació i coproducció cultural a Barcelona que està coordinat per l’Institut de Cultura de Barcelona, en col·laboració amb diferents àrees de l’Ajuntament de Barcelona, entitats i projectes socials i culturals de la ciutat.

Aquest és un dels molts exemples exposats per Daniel Granados, investigador i productor cultural en les jornades sobre els comuns organitzades per la Fundació Sentit Comú, sobre com poden interconnectar-se millor allò públic i allò comunitari en el món cultural. Granados, que va ser delegat de Drets Culturals i impulsor del programa Cultura Viva a Barcelona, hi va afegir, a més, una qüestió rellevant a l’hora de posar en pràctica les polítiques públiques comunitàries, la cessió d’equipaments culturals per a la gestió cooperativa o comunitària, on ara per ara destaquen algunes experiències al barri del Poble-sec com el renaixement del Teatre Arnau i la sala de concerts i d’actes Paral·lel 62, on estava situada l’antiga sala Barts, però on podrien en un futur inscriure’s projectes com la recuperació del teatre El Molino.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies