Crític Cerca
Sostre Crític

Més de 900 persones participen en projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a Catalunya

La primera edició de l’informe 'Llargavista' radiografia la situació d'aquest model, amb 46 grups impulsors, la majoria a Barcelona. El finançament i l’accés al sòl o a l’edifici en són les principals dificultats

20/05/2020 | 07:30

Projecte en construcció 'La Balma', al barri del Poblenou de Barcelona / LACOL COOPERATIVA

Catalunya va tancar el 2019 amb 46 grups implicats en projectes d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, que en total aglutinen 932 persones, és a dir, una mitjana de 23 per a cadascun d’ells. El nivell de desenvolupament dels grups és molt divers i, de fet, només n’hi havia sis que ja es trobaven en la fase de convivència —sumen un total de 145 persones— i tres més en la de construcció —61 persones més—. Aquestes són algunes de les dades que apareixen al primer informe de ‘Llargavista‘, l’Observatori de l’Habitatge Cooperatiu, que es presentarà virtualment el proper dia 2 de juny, a les 17 hores (inscripcions aquí).

El treball pretén oferir una fotografia exacte del sector i, alhora, difondre el model. El Llargavista és una iniciativa de Sostre Cívic, amb la col·laboració d’El Risell i iLabSo i la participació de la sectorial d’habitatge de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i té el suport i el finançament de la Direcció General d’Economia Social de la Generalitat, a més de col·laboració del Cercle de Consum de Coopolis.

L’informe, que té voluntat de continuïtat i, en principi, se n’elaboraran noves edicions en un futur, també documenta l’alta concentració geogràfica dels grups a Barcelona, d’on són 17 dels 46 projectes. A la mateixa comarca del Barcelonès n’hi ha dos més —un a Badalona i un altre a Santa Coloma de Gramenet—, mentre que al Vallès Occidental n’hi ha quatre, i a l’Anoia, el Bages i Osona, dos en cada cas. Entre les dades que permeten retratar amb claredat el sector destaca que només el 3% de les persones dels grups és racialitzada, gairebé el 2% és vulnerabilitzada i menys de l’1% té diversitat funcional, el que constata que el model encara estar lluny de ser realment inclusiu i accessible.

L’observatori ‘Llargavista’ mostra com el 2019 va ser un any important per a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, amb la creació de nous grups que van ajudar a expandir el model i una major aposta pública, materialitzada en qüestions com ara la licitació de sòl per desenvolupar tres projectes a Barcelona —un total de 107 habitatges— o que l’Institut Català de Finances (ICF) hagi començat a finançar promocions. En qualsevol cas, per a Mandi Domingo, tècnica de Sostre Cívic i coordinadora de l’informe, encara falta “que les administracions públiques hi apostin més” perquè el cooperativisme d’habitatge en cessió d’us faci un autèntic salt endavant. “No n’hi ha prou amb l’Ajuntament de Barcelona i amb fer concursos de solars o amb la cessió directa de sòl, també calen modificacions fiscals i que se subvencionin els projectes. En aquest àmbit, les persones van per davant de l’administració”, comenta.

També durant l’any passat, la sectorial d’habitatge de la XES va fer arribar a l’administració autonòmica la proposta d’un nou marc legal per a l’habitatge cooperatiu, impulsada en un primer moment per la fundació la Dinamo, amb la col·laboració de Sostre Cívic. “No només hi ha d’apostar l’administració local, també ho ha de fer l’autonòmica i necessitem un marc legislatiu que empari el cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús”, afegeix Domingo. La sociòloga i tècnica d’El Risell Mireia Sierra —coautora de l’informe— comparteix el diagnòstic que cal un major impuls per part de les administracions públiques i que es “mobilitzi més sòl públic”, el que permetria augmentar el nombre de projectes en marxa.

Presentació preliminar de l'Informe Llargavista, a la Fira d'Economia Social de Catalunya, l'octubre de 2019 / SOSTRE CÍVIC

La presència de zones comunes a l’edifici és un tret definitori de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús

Majoria de dones

Pel que fa a l’estat dels projectes, com hem dit, n’hi ha sis ja en convivència i tres en construcció, que previsiblement en els propers mesos passaran a la fase de convivència. Entre la resta, n’hi ha nou que tenen el patrimoni adquirit o adjudicat en cas de ser públic, quatre més que estan en projecte i si bé no tenen encara el patrimoni adquirit, tenen l’oportunitat d’adquirir-lo, ja sigui perquè han signat les arres o tenen un conveni amb l’ajuntament. Finalment, hi ha 15 projectes que ja són un grup consolidat i estable, amb unes bases mínimes acordades i n’hi ha 7 més que es troben en l’estadi previ, és a dir, que són un grup en definició.

A nivell de gènere, la majoria de persones implicades (58%) són dones, si bé en les promocions ja en la fase de convivència hi ha una lleugera majoria d’homes (51% a 49%). Les persones de més de 65 anys tenen molt poc pes en aquests sis projectes, ja que només representen el 2,8% del total de residents, però en canvi suposen el 19,1% en el total de grups. Una de les claus és que n’hi ha vuit per tirar endavant promocions de cohabitatge sènior, com ara la de Walden XXI, situada a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).

La presència de zones comunes a l’edifici és un tret definitori de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús que compleixen tant els grups en convivència com els que estan en la fase de construcció. Es tracta de jardins, terrasses, bugaderies, zones lúdiques o menjadors comunitaris, entre d’altres. A més a més, els grups en les fases més avançades (convivència i construcció) també coincideixen a comptar amb normatives pròpies de convivència i, en els que ja estan en marxa, la governança s’hi organitza a partir d’assemblees mensuals amb la participació de totes les persones que hi viuen, i també amb comissions de treball.

Dificultats compartides

Després d’entrevistar diversos grups, Mireia Sierra destaca que una de les conclusions és que fins arribar a la fase de convivència s’han de superar “processos llargs i difícils”, que requereixen “molt d’esforç” per culminar-se. De fet, difícilment les persones que inicien el projecte són les mateixes que acaben convivint-hi, ja que normalment durant el procés hi ha altes i baixes. Dit això, la majoria d’iniciatives comparteixen un seguit de problemàtiques o reptes, com ara l’obtenció del sòl o l’edifici i el finançament. En el primer cas, bàsicament els grups segueixen tres estratègies: la cessió directa per part dels ajuntaments i institucions públiques, com poden ser els casos de LaBorda i Princesa49, que van obtenir el solar i l’edifici, respectivament, a través de la cessió d’un dret de superfície a 75 anys; la compra directa, com han fet La Diversa (a Sants) i Cal Cases; i el concurs públic, que ja se n’han desenvolupat un parell a Barcelona, per cedir un total de set solars.

Pel que fa al finançament, l’informe reconeix que el procés per obtenir-lo és “difícil”, com ja havíem explicat en aquest article. “De fet és un dels punts que més tensions produeix al grup i el moment en què es produeixen més baixes”, assegura el document. El finançament s’obté a través de diverses vies, com són les aportacions de capital obligatori i voluntari de les persones sòcies de la cooperativa, el finançament extern i els títols participatius. La via del finançament extern ara mateix és limitada, bàsicament perquè a nivell català les úniques entitats que hi han apostat són Coop57 i Fiare i, des de l’any passat, l’ICF. “S’està treballant perquè altres entitats puguin finançar els projectes i s’està intentant que ho facin les entitats bancàries cooperatives, però de moment encara no ho han fet”, explica Mandi Domingo, mentre que Mireia Sierra afegeix que “el sistema bancari no està pensat per aquest tipus de projectes de propietat col·lectiva i es nota”.

Membres del col·lectiu que impulsa el projecte d'habitatge cooperatiu sènior Walden XXI, radicat a Sant Feliu de Guíxols / SOSTRE CÍVIC

Sostre Cívic confia que el cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús arribi cada cop a més territoris

El repte de millorar l’accessibilitat

La primera edició del ‘Llargavista’ també reconeix la necessitat de millorar l’accessibilitat de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. En les promocions actuals, les unitats de convivència hi han d’aportar un capital inicial que, tot i ser inferior a un procés de compra al mercat immobiliari, “no és assequible per a les persones en situació de vulnerabilitat econòmica”. El mateix passa amb les quotes mensuals. Per tot plegat, l’informe conclou que el gran repte del model “per esdevenir alternativa, és aconseguir que els projectes siguin assequibles, inclusius i diversos”. Mandi Domingo afirma que “hi ha molt camí a recórrer a nivell de classes socials, sectors vulnerables de la població i persones racialitzades, perquè en general les primeres apostes pel model han vingut de persones amb un cert nivell adquisitiu i amb un cert nivell cultural i amb carreres universitàries”.

Mireia Sierra insisteix que el model “encara no és una alternativa d’accés a l’habitatge, ni tampoc és inclusiu”, tot i algunes excepcions parcials, com pot ser La Diversa, on les quotes són més baixes perquè no s’havia de fer l’obra a l’edifici. “La idea és que com més cooperatives hi hagi en convivència i aquestes hagin completat el pagament del crèdit, es creï un fons que contribueixi a finançar altres projectes, que d’aquesta manera serien més assequibles. Però això encara és complicat i llunyà”, apunta.

Un altre dels reptes és augmentar la diversitat geogràfica dels projectes, atesa l’actual concentració que hi ha a la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, Mandi Domingo explica que Sostre Cívic té una “forta aposta per difondre el model a nivell territorial” i compta amb projectes a Sant Feliu de Guíxols (Walden XXI), Palamós o Palafrugell i confia que amb una major implicació de les administracions, a poc a poc, el cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús arribi a més territoris. I malgrat totes les dificultats i reptes, en els projectes en què ja es conviu hi ha una satisfacció comuna d’haver-ho aconseguir i de “recuperar el fet de viure en comunitat, de conèixer els veïns i sentir que tot l’edifici és un espai segur. Això genera molta satisfacció”, afirma Mireia Sierra. La promoció de La Borda, on les unitats de convivència hi viuen des de desembre de 2018, n’és un exemple.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies