13/03/2025 | 06:00
Donald Trump, amb més poder que en el seu primer mandat, està impulsant un gir radical de la política exterior dels Estats Units. D’ençà de la seva investidura, el 20 de gener, no fa ni dos mesos, acumula els cops d’efecte, des de les amenaces contra Groenlàndia, Panamà i el Canadà fins al pla per convertir la Franja de Gaza en un complex turístic, després d’expulsar-ne els palestins. Trump també ha canviat la posició de Washington respecte a la guerra d’Ucraïna. Ha insultat Volodímir Zelenski i l’està mirant d’empènyer a un acord de pau ràpid amb Rússia, encara que impliqui cessions per a Ucraïna que fins ara eren inacceptables per a Occident (com la pèrdua d’una part del territori envaït per Vladímir Putin). Una treva de 30 dies podria ser el primer pas.
El nou president estatunidenc també ha canviat la política nord-americana respecte a Europa. Després d’exigir als estats europeus d’incrementar la seva despesa militar, ara amenaça de reduir la cobertura militar que els Estats Units han proporcionat històricament al Vell Continent a través de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). La Unió Europea (UE) ha reaccionat al gir de Trump refermant el seu suport incondicional a Zelenski i llançant un pla de rearmament que pot arribar a costar més de 800.000 milions d’euros.
Repassem les claus d’aquest gir històric amb Rafael Poch (Barcelona, 1956), periodista i excorresponsal internacional de La Vanguardia durant dues dècades a Moscou, a Pequín i a Berlín, i actualment col·laborador habitual de CRÍTIC.
És realment necessari el rearmament europeu? D’on sortiran els recursos?
La invocada “invasió russa d’Europa” és una fantasia, xoca amb la realitat del lent i penós avanç militar rus a Ucraïna i amb la mateixa narrativa europea: durant anys, la UE ha sostingut que la inclusió d’Ucraïna en l’OTAN és la garantia de la seva seguretat, perquè Rússia no s’atreviria a atacar l’OTAN, però al mateix temps s’aferma aquesta possibilitat en agitar el crit “que venen els russos”.
“Europa no té un complex militar industrial unificat, i això no s’improvisa; hi ha dubtes d’aquest rearmament”
Els pressupostos de defensa combinats dels estats europeus sumen xifres enormes, ben superiors a les de Rússia, però és un mosaic operativament incoherent de retalls de diferents sistemes d’armes molt difícils d’integrar, com ha demostrat l’estratègia militar occidental a Ucraïna. Europa no té un complex militar industrial unificat, i això no s’improvisa. Amb molta voluntat i moltes retallades socials, seria cosa de 5 o 10 anys, però hi ha dubtes sobre la seva viabilitat. D’on sortiran els 800.000 milions anunciats per al rearmament? Alemanya, la principal potència europea, és a les portes d’un altre any de recessió. Permetran els europeus que es retallin la sanitat i l’educació en nom d’una nova croada contra Rússia?
En els últims cinc anys, els països europeus de l’OTAN van doblar les seves importacions d’armes. Segons l’Stockholm International Peace Research Institute, més del 60% de les seves compres es van fer als Estats Units i una gran part del material comprat es va reexpedir a Ucraïna. Això vol dir que els europeus compren les armes als Estats Units per lliurar-les als ucraïnesos. El més probable és que els 800.000 milions previstos segueixin una lògica de negoci semblant.
Acabarà aviat la guerra d’Ucraïna?
En sis setmanes de Donald Trump a la Casa Blanca, hem assistit a una sèrie efectista de declaracions que mostra un canvi de prioritats, des de les amenaces d’annexió de Groenlàndia i la decisió d’imposar aranzels contra tots els països que comercien amb els EUA, fins al projecte genocida i immobiliari a Gaza. De tot això, el més concret és el desig de negociar la pau a Ucraïna. Això obre una clara finestra d’oportunitat per posar fi al conflicte, però Trump pot ser una anomalia passatgera.
Té a favor seu el xoc que provoca l’anunci de les seves polítiques entre els seus adversaris, als Estats Units i a Europa, però la seva majoria en el Congrés és minsa, de només tres vots. En el dossier ucraïnès, ni el Partit Demòcrata ni una part del Republicà no sintonitzen amb el gir de Trump cap a un acord amb Rússia. En el probable cas que l’economia se li torci, Trump perdrà en dos anys la majoria en les eleccions de mig mandat i rebrà l’energia opositora que ja s’està gestant contra ell.
“Hi ha una finestra d’oportunitat per posar fi a la guerra, però Trump pot ser una anomalia passatgera”
L’Europa partidària de la guerra podria sumar-se a aquesta pressió opositora. El bel·licisme europeu podria coordinar-se amb l’oposició a Trump dins l’establishment de la seguretat dels Estats Units i del Partit Demòcrata per fer fracassar una negociació a Ucraïna. El mateix Trump sembla conscient d’aquest perill. En les seves recepcions a la Casa Blanca, va maltractar Zelenski, però es va cuidar molt de fer el mateix amb el president francès, Emmanuel Macron, i amb el primer ministre britànic, Keir Starmer, els quals, aliats amb els seus enemics dins dels Estats Units, poden ser perillosos per a ell. A més, desconeixem quant durarà la unitat en l’estrany equip de Trump, format per criteris de fidelitat. Amb tots aquests factors, al Kremlin es deuen estar preguntant fins a quin punt és ferma l’oportunitat d’un acord de pau.
Si acabés la guerra, quins objectius polítics i econòmics tenen els Estats Units i Rússia en el postconflicte?
Rússia té objectius clars: restablir la neutralitat d’Ucraïna i evitar-hi el desplegament de bases i d’armes de l’OTAN, restablir els drets de la població russòfila de la regió i renegociar un sistema de seguretat europeu integrat en el qual els interessos de Rússia siguin tinguts en compte.
Els objectius estatunidencs són menys clars, encara que, d’entre tot allò declarat, s’extreu una lògica d’economia de recursos [com l’acord sobre les terres rares d’Ucraïna] per poder continuar dominant el món, contenint la Xina. En termes històrics, l’hegemonia occidental s’està enfonsant al món i la conducta dels països que van a menys és plena de perills.
Quin rol pot tenir Europa respecte a Ucraïna a partir d’ara?
No hi ha objectius definits. Hi ha un partit de la guerra, amb un gran pes dels estats bàltics, nòrdics i Polònia, que arrossega la resta i que podria degenerar fàcilment en una guerra del nord en l’àrea de la mar Bàltica. L’escenari que el Govern de Donald Trump sigui un parèntesi anòmal i provisional a Washington pot ser l’esperança de futur dels dirigents europeus, que busquen en la continuïtat de la guerra una boja sortida a la seva desfeta.
“Europa no pot resoldre un conflicte que no entén: no pot negociar amb Rússia perquè no coneix els seus interessos”
L’elit política europea es caracteritza per la ineptitud. En gairebé la seva totalitat, es tracta de gent que durant dècades va externalitzar als Estats Units la funció de pensar políticament. En el seu lloc, va adoptar l’infantilisme polític, el narcisisme i l’arrogància d’uns “principis i valors” que, per descomptat, la Unió Europea no encarna (vegeu el que fa amb Palestina). Practiquen una política basada en la imatge i es creuen la seva pròpia propaganda sobre el motiu i l’origen del conflicte d’Ucraïna: el desig d’un malvat dictador d’ampliar el seu imperi i recrear una mena d’Unió Soviètica.
La Unió Europea no pot resoldre un conflicte els motius del qual no entén. És incapaç, per tant, de negociar, perquè desconeix els seus propis interessos: no els ha formulat, limitant-se a seguir els dels Estats Units, que ara gira i la deixa a l’estacada. Europa no vol acabar la guerra d’Ucraïna perquè la seva burocràcia oligàrquica ha trobat en la confrontació amb Rússia la fórmula per consolidar el seu poder, la seva raó de ser. Aquest cúmul de circumstàncies explica el seu despropòsit actual: pretendre guanyar sense els Estats Units una guerra que, tal com està ara, ha perdut amb els Estats Units.
Els polítics europeus haurien d’obrir la seva pròpia negociació amb Rússia, en lloc de pidolar un lloc a la taula de Trump. Abans haurien de reconèixer que l’única “garantia de seguretat” d’Ucraïna és la seva neutralitat.
Quines noves aliances podem esperar a partir del gir geopolític de Trump?
Tot depèn de quant duri l’anomalia Trump a Washington. Trump vol acostar-se a Rússia perquè aquesta s’allunyi de la Xina, però em sembla que, a això, hi arriben tard. Respecte a Europa, no crec que els Estats Units l’abandonin i se’n vagin de l’OTAN, com diu Elon Musk. Europa és massa important com a factor de projecció del poder mundial dels Estats Units al món.
Ara bé, s’ha obert una finestra d’oportunitat per a la distensió entre els Estats Units i Rússia, en la qual, per exemple, Moscou podria retirar les seves tropes de Bielorússia a canvi d’una retirada de tropes estatunidenques de l’Europa de l’Est, així com una retirada mútua de míssils d’abast mitjà de tots dos espais.
