24/02/2025 | 06:00
Tornen a passar massa coses en pocs dies, i no sembla prudent extreure’n conclusions grans i clares. L’última vegada que vam viure un moment de tensió geopolítica similar, al febrer del 2022, vaig qualificar d’“impensable” la invasió russa d’Ucraïna, i, quan aquesta es va produir, ara fa tres anys, vaig preveure una “fallida de Rússia”. Avui, en canvi, el que s’entreveu més aviat és la fallida de l’OTAN i, per tant, en bona part, de la Unió Europea, de la qual l’OTAN era guia, tutor i mentor en política exterior i de seguretat. Tanmateix, siguem ara més humils i reconeguem la dificultat d’extreure conclusions i pronòstics d’un món que és imprevisible. Limitem-nos a llançar un catàleg de preguntes i d’hipòtesis (conscients que la setmana vinent potser caldrà esmenar-les).
Ucraïna. Qui és el seu pitjor enemic?
“Solíem tenir por dels drons i dels míssils russos a la nit, però ara cada nit ens arriben noves declaracions dels Estats Units, i això també és preocupant”, diu la periodista ucraïnesa Kristina Berdínskikh. El subministrament d’armes dels Estats Units a Ucraïna ha cessat, va dir dijous el president del comitè de defensa de la Rada (Parlament ucraïnès), el coronel Roman Kostenko. “Tot està congelat, fins i tot les armes que es compraven”, diu. Les empreses esperen que es decideixi el restabliment del subministrament d’armes, “fins i tot les que paguem”, recalca. Cinc dies abans, el president, Volodímir Zelenski, va declarar a la cadena de televisió CBC que, sense armes americanes, “les possibilitats de sobreviure d’Ucraïna són molt reduïdes”.
Trump volia transformar oficialment Ucraïna en una colònia dels Estats Units
Zelenski és titllat de dictador i responsable de la guerra pel seu poc entusiasme davant l’oferta de Trump de transformar oficialment Ucraïna en una colònia dels Estats Units. Víctima propiciatòria de la política mantinguda envers Rússia pels Estats Units en les últimes tres dècades, Kíiv ha de pagar ara hipotecant els seus ingents recursos naturals al pinxo global a qui tan fidelment va servir. El gir dels Estats Units li retira qualsevol perspectiva de futures “garanties de seguretat”, li nega veu en la negociació amb Rússia i el col·loca en una situació en què l’enfonsament del front pot ser una qüestió de pocs mesos.
La derrota accelera la divisió entre els polítics ucraïnesos. En aquestes condicions, cap on es dirigirà el ressentiment dels ucraïnesos? El desencís vers l’amic que va afavorir la pèrdua de la cinquena part del territori, la desbandada de la tercera part de la població i el sacrifici de centenars de milers de soldats, morts, mutilats, vídues i orfes, es farà enorme. Aquesta no és la primera guerra civil internacionalitzada de la història d’Ucraïna. En els darrers 150 anys en vam conèixer diverses: a la guerra civil russa, a la primera i la segona guerres mundials i a l’actual que va arrencar després de la revolta/canvi de règim del 2014 a Kíiv. En totes aquestes guerres, la violència va ser exacerbada per l’intervencionisme exterior. Totes van conèixer vaivens, tombs i girs en les preferències dels ucraïnesos que al final van acabar orientant-se cap a Rússia.
Qui serà vist ara com el responsable principal de la misèria i la desgràcia que ha portat la guerra? Segurament en un país culturalment divers no hi haurà una resposta uniforme a aquesta pregunta, però és improbable que la part russòfila d’Ucraïna renegui de Rússia, mentre que a l’altra la narrativa prooccidental podria complicar-se en gran manera, amb un ressentiment etnonacionalista armat perillós per a tots els veïns d’Ucraïna, tant de l’est com de l’oest. Recordem que, després de la seva incorporació definitiva a l’URSS el 1945, els ucraïnesos occidentals van mantenir una resistència armada fins ben entrats els anys cinquanta.
Europa. Per on passa la bretxa?
Els qui defensen que Trump té una estratègia geopolítica en el seu desig de “fer novament gran” el seu país diuen que aquesta consisteix a separar Rússia de la Xina. La meva impressió és que arriben tard a aquest propòsit. Molt tard. A la cimera del G-20 de Johannesburg, el ministre xinès d’Exteriors, Wang Yi, va dir que la Xina dona suport a tots els esforços per la pau a Ucraïna, “incloent-hi el nou consens entre els Estats Units i Rússia”. Putin i Xi Jinping mantindran trobades i visites d’estat aviat.
De moment, la divisió que tenim servida no és entre Rússia i la Xina, sinó entre els Estats Units i la Unió Europea
De moment, la divisió que tenim servida no és entre Rússia i la Xina, sinó entre els Estats Units i la Unió Europea. Divisió fins i tot a l’interior de la Unió Europea. La Unió Europea no té cap pla de pau. Només de guerra. Recordeu l’escàndol que van fer a l’hongarès Viktor Orbán, a l’estiu passat, quan va intentar reactivar la diplomàcia amb Moscou. Que el restabliment del diàleg entre Washington i Moscou tingui lloc a l’Aràbia Saudita, i no pas a Suïssa, a Àustria o a Finlàndia, ens recorda que ja no hi ha països neutrals a Europa. Els europeus parlen d’enviar soldats a Ucraïna i de substituir el subministrament americà pel seu propi subministrament, però els líders es contradiuen entre ells.
L’opinió general és que la UE no té capacitat militar ni industrial per sostenir una guerra de la qual es retirin els Estats Units, que és qui posa els ulls i les orelles, els satèl·lits militars i l’electrònica que guia míssils i projectils. En 20 anys, els europeus han estat incapaços de fer res en matèria de cooperació per a la defensa, més enllà de la cooperació francoanglesa en matèria de míssils. Fa dècades que se’n parla, de l’avió francogermànic. Elevant al 5% del producte interior brut (PIB) la seva despesa militar, els països europeus reunirien, certament, molts diners, però ara seran capaços? Calen cinc anys perquè la UE sigui una potència militar a costa de menjar-se l’estat social i l’estat del benestar, però això és viable?
La Unió Europea no va entendre com i per què va ser arrossegada pels Estats Units a una guerra subsidiària contra Rússia i ara no entén per què l’han deixat fora. “Les relacions transatlàntiques en què la majoria de nosaltres sempre creiem fermament han estat destruïdes”, diu el president del comitè d’exteriors del Bundestag (Parlament alemany), Michael Roth. Europa s’ha quedat “sola a casa”, diu. L’única possibilitat que s’entreveu és que els europeus intentin aliar-se amb les resistències internes contra Trump que es puguin generar als Estats Units, però desconeixem la força d’aquestes resistències internes. Caldrà veure si aquesta aliança és possible.
Rússia. Serà la UE el seu nou enemic principal?
A Moscou hi ha, òbviament, un gran interès en el restabliment de la via diplomàtica amb els Estats Units, però “amb prudència i sense fer-se il·lusions”, diu Konstantin Zatulin, vicepresident de la comissió de la Duma (Parlament rus) per a la integració eurasiàtica. L’entusiasme envers Trump, per la difusa sintonia reaccionària amb el neoconservadorisme eslau, és patrimoni d’intel·lectuals nacionalistes marginals amb accés a la televisió com Aleksandr Duguin. Es constata que el gir de Trump ha acabat, almenys de moment, amb allò que anomenaven “Occident col·lectiu”, cosa que òbviament és una bona notícia per a Moscou; però, més enllà d’això, la línia oficial és freda i pragmàtica.
L’últim que desitja Rússia és més guerra. Necessita la via diplomàtica, però té una gran desconfiança envers Europa
Rússia no es ficarà en negociacions ambigües. A Moscou no li vendran collarets en matèria de “garanties de seguretat per a Ucraïna”. Encara que no hi siguin els americans, admetre “forces pacificadores” europees en sòl ucraïnès amb tropes de les nacions que li han estat fent la guerra per interposició aquests últims anys, algunes com el Regne Unit de forma molt directa, participant en atemptats en territori rus, és “completament inacceptable”, diu el general Evgeni Bujinski. “Seria com admetre una força d’ocupació”, diu. Hi ha l’experiència dels Acords de Minsk, que els europeus (la cancellera Merkel i el president Hollande) van utilitzar, segons les seves pròpies declaracions, perquè l’exèrcit ucraïnès s’enfortís, de comú acord amb els amics de Kíiv. La credibilitat dels europeus en matèria d’acords és igual a zero a Moscou, a menys que els europeus converteixin en realitat l’esbombada “amenaça militar de Rússia a Europa”; però això és una fantasia descomunal.
Moscou no ha pogut dominar Ucraïna. Li ha costat un enorme esforç i desgast arribar a la situació actual al front. L’última cosa que desitja és més guerra; però la narrativa russa també està girant en òrbita amb el gir de Trump i responent a les proclames dels europeus (britànics, francesos i alemanys) sobre gegantins rearmaments per valor de 700.000 milions d’euros contra Rússia per als anys que venen.
L’enemic principal ja no són els Estats Units, sinó Europa, es diu. “La classe mitjana europea s’està reduint des de fa 20 anys, l’elit europea necessita un enemic per consolidar-se i trampejar la seva pròpia crisi, necessita mantenir com sigui la tensió amb Rússia i provocar confrontació”, diu Serguei Karagànov, veterà analista, aquest sí amb una certa influència al Kremlin. “Si s’arriba a algun acord amb els americans, serà temporal. L’objectiu és derrotar Europa”, diu, en espera que apareguin allà dirigents de més talla que els líders actuals que estan al comandament a França, al Regne Unit i a Alemanya. La seva idea és respondre amb contundència a qualsevol provocació, del tipus que s’ha insinuat aquestes últimes setmanes al mar Bàltic al voltant de la idea de bloquejar la navegació de vaixells russos, cosa que equival a una declaració de guerra. El mateix, diu, cal esperar de part dels europeus al mar Negre, a Moldàvia, a Kaliningrad o Bielorússia.
Els Estats Units. Trump té un pla general?
És la incertesa més decisiva. En proposar aranzels i barreres comercials contra tots, socis i adversaris, Trump no sembla conscient de la interconnexió de les economies elaborada en les últimes dècades. Maltractant països com el Canadà, Mèxic, la Xina i els de la Unió Europea, proclama la fi d’aquella “globalització bona per a tots” i la seva substitució pel “tot per a mi”. Tenint en compte la deslocalització i la desindustrialització, així com la concentració en el benefici a curt termini del casino financer característic de les darreres dècades, Trump trencarà la cadena de subministraments i desestabilitzarà la indústria nacional que vol revitalitzar. El que passi a produir-se exclusivament als Estats Units incrementarà el preu. Trump sembla no entendre el sistema econòmic en què opera. En això recorda Borís Ieltsin i els seus economistes. Recordeu aquells Gaidar i Iavlinski? Prometien la “reforma de mercat” en 500 dies i van sumir el país en el col·lapse amb un enfonsament productiu i una inflació descomunal.
Volent fer Amèrica gran de nou, el més probable és que Trump acceleri el declivi de l’economia dels Estats Units
D’altra banda, en només tres setmanes ja es parla als Estats Units de “crisi constitucional”. El vicepresident, J. D. Vance, ha dit literalment que “els jutges no hi són per controlar el legítim poder de l’executiu”. Ieltsin deia el mateix del seu Congrés dels Diputats el 1993 (“el Parlament i els diputats no hi són per desafiar el president ni per fer política”) poc abans que els seus tancs disparessin contra la seu parlamentària. Això de Rússia es va sostenir perquè, enmig de tot aquell caos, l’elit administrativa es va reciclar a classe propietària mitjançant l’assalt als recursos del país afavorit per la privatització.
Als Estats Units, la barreja dels dos vectors, aquest interior combinat amb el de la seva diplomàcia enfocada a desestabilitzar tots els altres, podria produir un enfonsament estrepitós. Els aliats despitats dels Estats Units a Europa, com aquells de l’Europa de l’Est als quals la perestroika de Gorbatxov va deixar orfes i confusos, podrien aliar-se amb la possible “crisi constitucional” interna als Estats Units, la qual cosa resultaria un bon embolic. El desconcert de finals dels anys vuitanta va acabar amb el Pacte de Varsòvia; sobreviurà l’OTAN al curtcircuit actual?
“Trump té una agenda tan ambiciosa com difícil d’aplicar. I més en un sol mandat. Els jutges li repliquen; la inflació es resisteix; els socis s’enfaden. Li oferirà la història una excusa per fer un salt endavant?”, es preguntava Manel Pérez a La Vanguardia en un dels rars articles ben enfocats de la premsa espanyola, titulat “Necessitarà Trump el seu incendi del Reichstag?“.
No crec que Trump tingui una “agenda”, una veritable estratègia. El que té és el mateix que Ieltsin: una bona intuïció. A Ieltsin li va funcionar per aconseguir el poder, encara que fos carregant-se el país. El que va venir després és als llibres d’història: l’incendi de la Casa Blanca de Moscou (seu del Govern i del parlament russos) de l’octubre del 1993 i l’establiment del sistema presidencialista/autocràtic que dura fins avui a Rússia. Volent fer Amèrica gran de nou, el més probable és que Trump acceleri el declivi dels Estats Units, com va fer Ieltsin, primer amb l’URSS i després amb Rússia.
