28/01/2025 | 06:00
Convulsió geopolítica, guerres, rearmament, conflictes, batalles tecnològiques, retorn de Trump i les democràcies més masegades… Davant d’aquesta incertesa, més que les respostes, quines són les preguntes per donar-hi sentit?
Costa trobar sentit a la situació, sí, i ens movem en la perplexitat i l’angoixa. Venim d’una postguerra llarga, en què s’havia aconseguit produir tant de sentit, que alguns van atrevir-se a parlar del final de la història, com si els conflictes s’haguessin evaporat perquè un nou sistema econòmic establia els seus darrers objectius. Ara bé, l’assagista Robert Kaplan ja advertia que, si bé el sistema liberal havia guanyat la partida al bloc soviètic, ningú havia de caure en l’error que vindria un món millor. Ell refutava la idea que tot el que vindria seria pla. Kaplan afirmava que veuríem terrorisme a gran escala i estats desapareguts; i ho hem vist. Fins i tot deia que els Estats Units es podrien trencar, perquè a l’interior brollarien interessos molt diferents; i ara estem dins d’aquesta dificultat per donar sentit a la realitat.
Però, què ens està passant?
Que s’estan reconfigurant molts aspectes de la vida. Les fàbriques han desaparegut de la nostra vista; disminueixen els treballs industrials; augmenta l’economia de serveis; es modifica l’escala de competició econòmica; les ciutats es mouen; i s’instal·len pors noves en la consciència de les persones. Tots vivim una sensació de fragilitat més gran, com si la vida es pogués trencar en un no res. Tot el que és sòlid és susceptible d’enfonsar-se.

“Hi ha possibilitats d’enfonsament. Una empresa o un projecte polític poden desaparèixer en dues setmanes”
Em fas pensar en el món líquid de Zygmunt Bauman.
Sí, però, més que líquid, jo ara parlaria de les possibilitats d’enfonsament. La vida d’una persona es pot arruïnar en 24 hores. Sempre ha estat així, però ara ho palpem. Una empresa solemne, de llarga trajectòria, pot desaparèixer en dues setmanes. Un mal pas, i adeu-siau. I, en aquesta reconfiguració, la construcció europea havia aconseguit donar sentit, sobretot a la societat espanyola, perquè es percep que, gràcies a aquesta inserció en el món europeu, aquest país s’ha allunyat dels seus fantasmes històrics. Ara, però, per primera vegada, com que aquesta font de sentit i seguretat és qüestionada, sentim el risc. I això, és clar, genera inquietud. Passen tantes coses alhora, i en tan poc temps, que la llista s’allarga. La societat catalana, molt proeuropea, de cop i volta, s’adona també de la basarda. De fet, vivim una experiència inèdita; com si s’afeblís la malla de les coses.
“Els EUA volen competir en el món i no admeten que la UE els sigui una nosa”
Tots aquests fenòmens d’inquietud —guerra entre Ucraïna i Rússia, conflictes a l’Orient Mitjà, “aliança Trusk”, és a dir, entre Trump i Musk; Groenlàndia; la Xina; l’antipolítica…— són fenòmens aïllats? A què responen?
La qüestió fonamental és la regulació de l’economia i de la societat. Els Estats Units (EUA) senten hostilitat envers la Unió Europea (UE) perquè la identifiquen amb la fracció del capitalisme que regula. Avui, a Europa, es comencen a implementar normes sobre la intel·ligència artificial (IA), fet que no agrada als EUA, perquè consideren important el mercat europeu per a la seva competitivitat; i contemplen Europa com un topall a l’expansió de la tecnologia. Ara bé, ho veurem també en qüestions com el medi ambient, la indústria, etcètera. A més, tot el debat al voltant de la regulació pot traslladar-se a altres contextos, com el del mercat laboral o el de les proteccions socials. Aquestes són les batalles que s’acosten.
Que la qüestió clau es plantegi en la regularització equival a l’aparició d’un nou centre de poder occidental, lluny d’aquell esperit del 1945?
A veure, els Estats Units, ara, tenen altres prioritats. Després de la guerra, ja van protegir l’Europa occidental perquè fos un bon aparador de prosperitat de la democràcia liberal. Ho van fer a Espanya amb el pla d’estabilització de l’any 1959: inversió estrangera, turisme, pesseta… Per tant, aquell esperit del 1945 s’està afeblint; ja han passat molts anys. Avui, ells volen competir en el món i el que no admeten és que la UE els sigui una nosa. El que Trump etziba d’una manera brutal és el que els demòcrates sempre deien d’una manera sinuosa, mantenint les formes diplomàtiques tradicionals. És a dir; que Europa ha de pagar més en defensa, recorda que qui primer ho planteja no és Trump, és Obama. Trump, però, ha construït un concepte: aquest paio parla clar i planteja sense embuts el que ens interessa a nosaltres. Ara bé, tampoc ens hem de sorprendre amb els EUA, perquè la història és la que és: han promogut cops d’estat, han permès matances…
El que sobta ara, però, és veure al costat de Trump tota l’oligarquia tecnològica, amb Elon Musk com a símbol d’aquest nou poder.
Silicon Valley era demòcrata; però, com que Trump mana, aquests senyors, d’una forma desinhibida, s’han alineat al seu costat; i a la fi contemples l’oligarquia tecnològica aplegada allà. Ara bé, què ens pensàvem de Facebook i de Twitter? Que era una àgora grega? És un negoci: l’economia de l’atenció, la “indústria del jo”, sí, molt fructífera durant anys. El que passa és que, ara, aquests senyors ja no necessiten l’aparença de neutralitat que els interessava mantenir abans; perquè el negoci ja és prou madur, i avui els convé aparèixer com a poderosos. Si fa no fa, diuen: Trump és el cèsar, i nosaltres els cònsols. I que se sàpiga.

“La digitalització ha creat una il·lusió, però la geografia marca diferències: hi ha qui té recursos i qui no en té”
De la “indústria del jo” a la idea de l’”egopolítica”, oi? Però això s’ensumava. Ve de lluny. Penso en Silvio Berlusconi…
Quan Berlusconi entra en política, en el seu primer acte públic, es passeja per l’escenari amb un micro sense fil, i trenca el polític que planta un discurs avorrit rere un faristol. Berlusconi parla com si fos en un plató de televisió, de manera directa. Aleshores, la primera reacció va ser titllar-lo de populista: l’escenari polític es fusionava amb l’escenari televisiu. Però, al cap de 10 anys, tothom comença a imitar-lo. La política i les maneres de transmissió de les idees han evolucionat; i Trump és això: la imatge d’ell llançant les plomes estilogràfiques després de firmar un munt de decrets.
La imatge de transgressió?
Exacte, perquè dona vitalitat; i tots quedem en xoc davant d’aquestes formes. Aquests senyors de les tecnologies el que volen fer és negoci: atrapar un nombre indeterminat de persones que poden passar la tarda davant d’un ordinador dialogant amb una entitat virtual; i el que no volen és que la Unió Europea, de cop i volta, plantegi una norma perquè els condiciona el negoci. La cosa és aquesta.
I com és que en un món tan digitalitzat, de sobte, es parla de fronteres, de mapes, de territoris, de geografia, d’imperis?
La digitalització ha creat una il·lusió, perquè et pots connectar en qualsevol indret del globus, com si la dimensió física del món fos una idealització. Ara bé, la digitalització no fa que la competició entre els països es plantegi en termes diferents. De fet, els elements físics adquireixen força perquè intervenen en la competició entre països: hi ha qui té recursos i hi ha qui no en té. I de sobte es recupera la lectura física del món: la geografia.
Deu ser molt important, la geografia, que, fins i tot, el territori marca diferències de vot, oi?
Sí. És un patró polític que es repeteix a tot el món. Als Estats Units, els demòcrates van guanyar amb claredat a les grans ciutats. Després, però, t’endinses a les àrees rurals, i Trump hi obté el 63% dels vots. És una separació: dos mons que lluiten i que no es parlen.
I mentrestant les fronteres es rearmen. Augmenta la despesa militar.
Sí. Mira, la guerra a Ucraïna em sembla un error de càlcul rus, perquè els russos no pretenien un conflicte de dos anys. Pensaven que, gràcies a la dependència del gas rus, Europa no es posaria en contra d’ells. Però per això la reacció en cadena i el rearmament d’Europa sobre la taula. I els americans, què en diuen? Que, si volem armes, els les hem de comprar a ells.
“Pels Estats Units, Espanya són les bases militars de Rota i de Morón. Són molt a prop del nord d’Àfrica”
En aquest context convuls escrius que només tens la certesa que la política exterior modelarà la política espanyola. Ho tanques així: “Espanya davant el nou moviment imperial dels Estats Units”.
Exacte. Situa’t en una habitació de l’Estat Major nord-americà. A la paret penja un mapa: Espanya. Dins, en vermell, el més important per a ells: les bases de Rota i de Morón. Saben que la distància entre Rota i el nord d’Àfrica és inferior a la que hi ha entre Miami i Washington. I no volen problemes. El futur d’aquest país es determinarà amb la reconfiguració de les línies internacionals, segons el que passi a Europa i als Estats Units, entrelligades.
Malgrat les singularitats espanyoles que has esmentat alguna vegada? Espanya és el país amb més creixement demogràfic de la UE; té un govern d’esquerres; existeix la trituradora de Madrid… A què són degudes aquestes singularitats?
Aquí hem de tornar a la geografia. Un amic meu em diu que Espanya és un subsistema continental, com si fos una Índia en petit: un país molt muntanyós amb la frontera natural dels Pirineus. El cas espanyol té aquest punt, sí, perquè és un país europeu amb un vincle amb l’Amèrica Llatina; d’on arriba una migració amb la qual es comparteixen referències culturals properes i una mateixa llengua, que fa que se suavitzi la col·lisió entre una comunitat i l’altra. A més, molts llatinoamericans tenen accés a la nacionalitat, i això significa que la política sap que, d’aquí a dos o tres anys, el nacionalitzat serà un elector; i, per tant, a algú amb dret a vot no cal fotre-li el dit a l’ull. A Madrid, jo no he vist per part de la dreta cap discurs contra els llatinoamericans. El nivell de cinisme és extraordinari.
“Madrid ja és Madrid Districte Federal: xucla joves d’arreu d’Espanya i canvia la morfologia del país”
Però si considerem que el territori marca diferències de vots, i d’un Madrid ciutat passem a un Madrid DF, com tu l’anomenes, pot augmentar l’extrema dreta? Com si parléssim d’un cas similar al del Gran París.
Madrid està xuclant molts dels joves professionals d’arreu d’Espanya. Un bon estudiant valencià és possible que somiï prosperar a Madrid. M’entens, oi? Viu un moment dolç, i xucla de tot arreu, excepte de Barcelona, de la qual xucla poc. La massa gravitacional de Barcelona encara té capacitat, sí, no de forta atracció de fora, però sí per retenir la que té. Encara. Però hi haurà un moment que això presentarà problemes de descapitalització humana. Madrid xucla i canvia la morfologia del país. La costa és forta, i la indústria turística espanyola és molt potent, a banda que ha tingut una sort brutal: que el nord d’Àfrica se n’ha anat en orris. El fracàs de les primaveres àrabs és el bingo de la indústria turística espanyola.
T’ho pregunto perquè escrius que la pulsió autoritària a Espanya és recent, i alhora expliques que el PSOE és una de les poques formacions socialdemòcrates que superen el 30% dels vots a la UE.
Això m’ho va dir el meu amic portuguès Gabriel Magalhães: a Espanya i a Portugal encara es conserva la temperatura d’aquell moment nefast. El feixisme italià acaba l’any 1945. Han passat 80 anys, i la memòria s’ha anat refredant. Molts que ho van viure ja són morts. En canvi, aquí, la memòria és més propera i tèbia. Ara bé, si, a això, hi sumes el consens transversal de la pertinença de la UE; apareixen dos factors que ajuden a entendre el fenomen del PSOE, entès com un partit associat a Europa i a una certa garantia social. Pedro Sánchez ha refermat aquesta percepció: ens en sortim gràcies a Europa. De fet, un dels hàndicaps de Feijóo és la manca d’aquest diploma europeu.

“L’amnistia i els indults són un factor de pacificació de la societat espanyola i catalana”
I si parlem de política interna, què definirà la política espanyola? Tu parles de la vella batalla Madrid-Barcelona
El fet important són els indults i l’amnistia. La societat espanyola ho comença a assimilar. Però els indults i l’amnistia han evitat que la societat catalana, durant aquests complicats 25 anys que s’apropen, visqui lligada sentimentalment a l’aspror del ressentiment, perquè una part d’aquesta societat catalana se sent castigada. Imagina’t que, en aquest món estrany que ho travessa tot, ara haguéssim de parlar de presos i de judicis. Entraríem en una roda que no s’acabaria mai. Ho deia Antonio Gramsci: un govern s’ha de jutjar per les seves accions, però també pel que evita que passi. L’amnistia i els indults són un factor de pacificació de la societat espanyola i catalana. Jo vaig escriure un article, el mateix dia del pacte, de títol “Tots dins“. No hi parlava d’un acord històric, sinó que, per primer cop, des de feia molt de temps, en la vida política espanyola tothom es mou dins, que significa lliurement. I, pot ser, ho estem observant ara, que els interessos i les visions de Junts siguin més a prop del PP que del PSOE.
I s’està normalitzant aquest apropament?
Sí, perquè l’amnistia ha creat una nova dinàmica. Ara bé, amb la paradoxa del PP, que, al matí, sosté que l’amnistia no pot ser, i, al capvespre, secretament, desitja que el Tribunal Constitucional validi l’amnistia per poder fer un pas més.
“Torna el bipartidisme? Vox aguanta. El trencament de confiances anirà a parar a l’extrema dreta”
Estem tornant al bipartidisme, si el PP i el PSOE sumen el 60% dels vots?
Ho hem de veure. El que està fent figa ara és el pilar esquerre de la coalició: Sumar i Podem, que no arriba ni al 12%. Ni 31 diputats. Alguns del PSOE creuen que ells poden cobrir tot l’espai, i presentar el PSOE com el partit democràtic espanyol. D’altra banda, Vox aguanta més del que el PP creia; i, amb el drama de València, hi ha hagut un repunt d’aquest vot, perquè el trencament de confiança amb l’Estat anirà a parar a l’extrema dreta. Ara bé, el dia que ens fotin aranzels, no sé si serà gaire presentable ser d’extrema dreta a Espanya, perquè seran els que et collaran; i això val també per a un sector polític català a qui agrada Trump. Veurem si gaudeixen el dia que posin aranzels al fuet de Vic.
“Els interessos de Junts són més a prop del PP que del PSOE. Algunes coses que fan porten el segell de la patronal Foment”
Dues preguntes més per acabar. Com contemples l’escenari polític català?
La causa de la independència no ha mort i seguirà existint, amb persones que creuran racionalment que la independència és la millor fórmula. Si la cosa es complica a Europa amb un espetec, apareixerà gent que voldrà reprendre el moment. Però som en un món estrany, i jo només m’aventuro a dir que, si la Unió Europea esclata, nosaltres som americans. I, quan dic nosaltres, parlo de tots.
I punt?
Això mateix. Els americans impulsen el pla d’estabilització. Havien de donar una sortida econòmica; i això ara no es pot convertir en una olla de pressió. No volen merder. Recorda-ho: l’habitació de l’Estat Major nord-americà. Hi ha un mapa a la paret. Les base de Rota i de Morón. Els partits independentistes no poden deixar de ser independentistes, però a la vegada han de ser una altra cosa. ERC és socialdemòcrata, més o menys; però, de moment, la socialdemocràcia la representa el PSOE. Això sí, ERC ha evitat la ruptura, i és important, perquè, quan els partits es trenquen, després ja no pots tornar enrere. I Junts descobreix que és l’hereva de Convergència Democràtica, i que, per tant, els seus programes socials, un dia, poden coincidir amb els del PP. En aquests moments, Junts té una relació excel·lent amb la patronal Foment del Treball, que actua d’organisme guia. Això és una novetat. La patronal feia molt que no tenia al davant algú amb mirada política. Algunes coses que fa Junts porten el segell de la patronal. I això ho veurem amb la reducció de la jornada laboral.

“Aliança Catalana pot créixer perquè un sector independentista se sent traït”
I Aliança Catalana?
Pot créixer sobre dos elements de nutrició: un sector independentista que se sent traït, i gràcies a un dels efectes del Procés, el component utòpic. El Procés va arribar a tenir tal capacitat d’encantament, que, de cop i volta, a Catalunya tot són gemecs, perquè durant 10 anys no s’ha governat. De sobte, l’escola està en crisi; arriben immigrants, etcètera. Però, és que no ho veien, això, fa cinc anys? Però, a veure, el Procés, amb quin vocabulari es fa? Parla el llenguatge de l’esquerra. De sobte, Junts, amb la seva insuperable capacitat de mimesi, parlen com si fossin d’esquerres. Va ser fascinant veure’ls parlar de radicalitat democràtica.
Suposo que perquè vivim en un món estrany, oi?
Sí. El component utòpic va ser com l’encanteri dels contes, oi?
Però el llibre del Procés s’ha acabat.
Sí, i el príncep torna a ser…
Un gripau?
Sí, torna el gripau de la història, de les coses, oi?
Última, ara sí. Expliques que hi ha més accidents geogràfics entre Cadis i Irun que de París a Moscou. La geografia ibèrica convida al pacte o, en canvi, a la fúria?
Espanya, els anys vinents, es mourà. Està més comunicada. Pensa en l’AVE. De fet, de totes les cartes repartides, potser no té les pitjors. Té cartes a favor, com la de l’energia. Avui dia, la meitat de la producció elèctrica és d’autoproducció, un fet nou. Les plantes fotovoltaiques i els parcs han modificat la geografia. Catalunya, per exemple, en termes reals, depèn de Roma. I per què? Perquè la meitat de l’energia elèctrica que consumim la fabriquen les centrals nuclears d’Endesa, propietat a la vegada d’Enel, una companyia pública que depèn del Govern italià. Si un dia a Meloni li agafa un rampell i prem el botó, ens quedem a les fosques. I, és clar, et preguntes: què hem fet aquests anys per revertir això? Tot dependrà del pacte i de la fúria.