Cerca
Opinió
Xavier Domènech

Xavier Domènech

Historiador i activista social

La nova majoria (im)possible: més enllà de la Catalunya del PSC i de Junts

Tot i la davallada forta en diputats en les últimes eleccions, la suma d'ERC, dels Comuns i de la CUP continua sent la fórmula preferida pels votants de menys de 50 anys, segons les dades del CEO

16/10/2024 | 06:00

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va rebre l'expresident Artur Mas al Palau de la Generalitat, el 19 de setembre passat / MARIONA PUIG – ACN

Fa una setmana, l’amic, i una de les ments polítiques més brillants que conec, Manu Simarro, m’escrivia: “La suma d’ERC, dels Comuns i de la CUP és la primera força política fins als 50 anys. Necessitava compartir-ho amb algú i he pensat en tu”. I és cert. Si ens refiem de les dades que aporta el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), aquesta possible majoria de l’espai de les esquerres sobiranistes és la més sòlida en la franja d’edat dels 18 als 24 anys (el 21% davant l’11,4% del PSC i de Junts i el 7,4% de les extremes dretes), dels 25 als 34 anys (el 33,2% davant el 8,5% i el 5,5% del PSC i de Junts i l’11,5% de les extremes dretes) i dels 35 als 49 anys (el 25% davant l’11,2% i el 7,1% del PSC i el 6,5% de les extremes dretes). De fet, els partits que han quedat primer i segon tan sols són majoritaris a partir dels votants de 50 anys cap amunt i concentren la franja principal del vot en els més grans de 64 anys. Són clarament, així, partits amb greus problemes de suports en les franges anteriors al mig segle.

Tot això és cert. Però, sent-ho, cal constatar també que les forces conjuntes de l’espai real o imaginat, ja que com a espai mai no ha actuat conjuntament, de les esquerres sobiranistes va passar de 50 a 30 diputats en el temps que va de les eleccions de 2021 a les de 2024. El 2021 haurien pogut ser, sens dubte, la majoria minoritària del Parlament de Catalunya, sense gaires impediments per formar una majoria de Govern, atesa la clau que tenien alhora en la governabilitat de l’Estat. Si hagués estat així, haurien constituït el Govern més a l’esquerra de tot Europa. Però, si llavors això no fou possible, ara és impossible després de la patacada electoral conjunta d’ERC, dels Comuns i de la CUP. El que no volgué ser llavors i no pot ser ara serà possible en algun moment? És a dir, realment hi ha futur per a aquest espai?

Junts i el PSC són els pols d’atracció centrals i inamovibles de la política catalana, però hi ha hagut altres majories possibles

La conjugació en passat i en futur d’aquesta possible nova majoria demana poder imaginar un escenari pel qual no ha passat mai la política catalana des de la II República i el frontpopulisme avant la lettre que va posar en marxa el primer Govern de Lluís Companys i Joan Comorera a finals de 1933. En les últimes dècades, a Catalunya només s’han imaginat dues majories possibles, la que passa pels governs d’unitat patriòtica, legitimitats per l’objectiu immediat de la independència, o els tripartits entesos com a governs d’esquerres. Dues majories en les quals sempre hi ha dos pols d’atracció centrals i inamovibles: Junts i el PSC (tant és així que sempre que plana per sota una tercera possibilitat passa també per ambdós: la sociovergència).

Tots els camins, fins i tot quan la resta de les forces poden acariciar el somni d’esdevenir hegemòniques en aquest joc, acaben duent irremeiablement cap a aquests dos partits. És un imaginari binari certament desgastat, fins al punt que els dos darrers governs que hem tingut han acabat sent d’una sola força política. Quan Junts per primer cop no fou la força majoritària –però no per això deixa de ser hegemònica culturalment dins del camp independentista–, s’acabà de facto la unitat patriòtica, deixant sola ERC en un Govern que s’havia “constituït” per fer “efectiva” una majoria independentista; quan el PSC ha aconseguit el Govern amb tan sols 42 diputats (a 26 de la majoria absoluta), ho ha fet operant en el miratge del tripartit, però governant en solitari. Però, per molt desgastat que estigui aquest imaginari dual —o tripartit o unitat patriòtica—, segueix sent operatiu, satel·litzant la resta dels actors polítics i erosionant-los també amb ell. No hi ha altres majories possibles, bàsicament perquè aquestes són “impensables”.

Els actors polítics que podrien implicar aquesta majoria no hi pensen, i menys ara, que no els queda res més que llepar-se les ferides

Tanmateix, aquesta hegemonia basculant en les últimes dècades entre les dues forces “principals” del sistema polític català té poc ja de realment hegemònica. Certament, semblaria que el socialisme ha retornat com una força “inevitable”. Ha obtingut el Govern d’Espanya, el de Catalunya i el de Barcelona en el mateix moment a les seves mans. És una força institucional increïble i, tanmateix, precària. Al Govern de l’Estat es mou amb una majoria precària, alhora que no manté pràcticament cap Govern autonòmic —els famosos barons han quedat reduïts a l’irredempt García-Page— ni cap gran capital. Li queda tan sols el mateix Govern de Catalunya (ara el fet diferencial català es tradueix en el fet que ja pràcticament tan sols Catalunya és socialista). És difícil, en aquest context, pensar, ara mateix, com i què serà el PSOE post Pedro Sánchez. El seu camí és, com ha estat en el cas de la resta dels socialismes europeus, la seva pràctica desaparició o es transmutarà en una nova realitat? Mentrestant, Junts, malgrat que les seves crisis internes pràcticament no li suposen cap cost pel que fa a mitjans, encara és una incògnita. Bascula cap a recuperar el seu paper de representant dels grans interessos econòmics o ser el jòquer de la política catalana i espanyola. El PSC pot representar en aquest sentit millor que ningú el Nou Ordre —no se n’amaga pas—, però amb unes bases que no s’albiren gaire fortes a mitjà termini, deixant un gran espai a la seva esquerra, si els altres actors no se satel·litzen al seu voltant.

Però, mentre tot això s’esdevé, els actors polítics que podrien implicar aquesta majoria no hi pensen, si no és a voltes subsidiàriament quan la realitat gairebé els ho imposa o bé per poder enfortir la imatge que poden jugar amb diferents majories. Menys ara, on pràcticament no els queda res més que llepar-se les ferides, tot incorrent en aquest procés en el perill de generar-se’n de noves. No obstant això, el Manu té raó: quan es despertin, aquesta majoria seguirà allà, disponible per al futur, al bell mig de tot allò de què no parlem, mentre sols parlem de l’ascens de l’extrema dreta —malgrat que l’hem de tenir present— sense oposar-hi gairebé res més que fórmules del passat recent. Poden esperar, poden treballar i cooperar per fer-ho possible o poden, efectivament i legítima, agafar els camins ja coneguts. Les esquerres existeixen en part per la seva traducció partidària, però existeixen bàsicament per la gent que se’n sent i actua en conseqüència i ara mateix es torna a activar al carrer. Al final, tot acaba i comença allà per construir el futur. Davant del pessimisme o posar l’extrema dreta en el centre de tot el debat, hi ha present i futur.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies