Xavier Domènech “La reconstrucció de les esquerres no vindrà per la via electoral”

Fa 100 anys de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líder de la CNT, i referent de l’esquerra catalana avui dia. Se’l va acusar de radical i, alhora, se’l va acusar de reformista i de pactista. 

Salvador Seguí és un personatge polièdric. Hi ha un Seguí que modernitza el sindicalisme català, a partir del sindicalisme únic i amb grans victòries on s’aconsegueix una CNT catalana amb gairebé mig milió d’afiliats; en aquell moment, la UGT en tenia 240.000 a tot l’Estat. Hi ha un Seguí revolucionari, en la conjuntura de la vaga general del 1917, on es plantegen posar fi al sistema de la Restauració borbònica en aliança amb els partits republicans i, fins i tot, el catalanisme conservador. I hi ha un Seguí frontpopulista, el més desconegut, que veu el gran poder del moviment sindical a Catalunya als anys vint i, alhora, entén que el seu poder només està concentrat a Barcelona i que no tenen prou força per assaltar els cels. El moment clau de Seguí és quan, durant la vaga de La Canadenca, convenç una assemblea general amb 20.000 persones a la plaça de toros de Les Arenes: en aquella assemblea, la majoria de gent creu que controlen la ciutat de Barcelona i que han d’anar al tot pel tot, a la revolució, i, davant d’aquesta disjuntiva, ell veu que no tenen forces per aconseguir el poder a tot Espanya i, aleshores, davant el perill d’una revolució aïllada i reprimida a Catalunya, defensa que han de preservar les victòries que han aconseguit, que no són poques, entre les quals, la jornada de 8 hores per a tots els treballadors, la pujada dels salaris, l’alliberament de tots els presos i que els paguin la meitat dels jornals perduts durant la vaga. Seguí, i molts de la seva generació, fan una reflexió aquells dies: necessiten molta més força a l’estat, però el problema és que només són forts a Barcelona i en una part de Catalunya. Davant la força repressiva i coercitiva que té l’Estat, decideixen frenar. Aleshores, el mateix Seguí en persona comença una gira per tot Espanya per expandir la força de l’anarcosindicalisme i opta, alhora, per aprofundir en les relacions de la CNT amb la UGT.  

Ostres, Seguí és molt actual, no? 

Se’n podria fer una lectura en aquest sentit. Sobretot perquè Seguí, i els seus companys de generació, s’avancen en l’anàlisi de la realitat: veuen abans que pràcticament ningú que el cicle revolucionari europeu, que havia començat el 1917, estava acabant-se i que el que vindria seria una onada conservadora i reaccionària duríssima. En aquell moment era difícil veure-ho: eren en els anys de la Revolució Russa, del Soviet de Baviera, de la República Soviètica d’Hongria de Béla Kun, del consellisme i del Biennio Rosso italià… i, en canvi, Seguí és un dels pocs dirigents d’esquerres europeus, amb Antonio Gramsci i pocs més, que s’adonen que no són en una fase ofensiva, sinó que la patronal s’està transformant alhora que emergeix un nou tipus de fenomen reaccionari. La patronal catalana no només demana la repressió total contra el moviment obrer… sinó que ja comencen a pensar en un nou tipus d’Estat corporatiu, com el que està impulsant Mussolini a la Itàlia feixista. I, efectivament, la cosa acaba amb la dictadura de Primo de Rivera. El Noi del Sucre, percebent el canvi de cicle, estableix la necessitat d’una lluita configurada per àmplies aliances en termes de classe i polítics, en termes de configuració d’una nova hegemonia on l’anarcosindicalisme fos el seu nucli central, però no per abandonar el seu projecte revolucionari, sinó per fer-lo possible, des d’un frontpopulisme que sent defensiu establís les bases per a una ofensiva futura. Això portarà que Seguí fos un dels dirigents obrers més perseguits per la patronal. 

Tot això que dius, de veritat, ressona molt en l’actualitat!

[Riures.]

“Vivim una onada reaccionària conservadora. Qui no sàpiga veure la reacció que ve s’estimbarà”

Canviant els noms de Seguí i de Gramsci per altres noms… i el de Mussolini i els feixistes espanyols per altres noms… em ressonava a moments de l’actualitat política catalana i espanyola! Estem al·lucinant? 

Hi ha diferències clau entre el passat i el present, però és clar que, des del 15-M i el procés, hem viscut una gran onada de canvis… i, també és clar que avui vivim una onada reaccionària conservadora. La dècada que va del 2011 al 2019 es va convertir en un moment de grans esperances de canvi i, també, de moltes grans conquestes polítiques i socials. Però ara som en un altre context: el de la reacció. Qui no sàpiga veure l’onada de reacció s’estimbarà. Hi ha qui pot creure que no tornem al 15-M o a l’octubre del 2017 per manca de voluntat… i no és així. S’ha de dir, però, que Seguí no abandona els anhels de la seva generació: està posant l’accent en el fet que la CNT es converteixi en quelcom més que un sindicat, que es creïn escoles de formació per als obrers a cada fàbrica, que es teixeixin aliances amb altres partits… perquè, en algun moment, es pugui fer el pas cap a una economia col·lectivitzada. I, de fet, això, en gran part, s’acabarà produint l’any 1936. El que passa a l’estiu del 1936 a Catalunya demostra, com va observar Trotski, que els obrers catalans estaven més preparats per passar a una economia col·lectivitzada que els russos l’any 1917. S’havia fet un treball sindical i cultural, cooperatives, de creació de contrapoders… Seguí no va fer cap renúncia als objectius màxims… sinó que pensa que, per arribar-hi, cal crear noves aliances, i fa coses com ajudar a crear la Unió de Rabassaires perquè creu que l’aliança camp-ciutat serà clau, o es preocupa molt per les classes mitjanes, perquè té por que s’uneixin a la reacció. Construeix un front defensiu, però pensant en una ofensiva posterior. 

Als anys vint i trenta… aquelles grans revoltes europees, però, acaben truncades pel feixisme i pel nazisme. Els van acabar arrasant. Ara veiem lluny un retorn del neofeixisme al poder a Europa com als anys trenta; però, amb l’excepció espanyola, elecció rere elecció, la nova extrema dreta hi és cada cop més a prop. La història es repetirà?

Bona part dels dirigents d’esquerres i sindicals a Europa als anys vint estaven tan convençuts que tenien la raó històrica i que la lògica del progrés estava de la seva part que creien que aquella reacció conservadora o feixista seria curta, transitòria i, fins i tot, que ajudaria la revolució perquè mostraria les contradiccions del sistema. Alhora, bona part dels polítics conservadors i liberals europeus, de fet, ni tan sols veuen malament aquella primera onada reaccionària. El primer Churchill o Francesc Cambó elogien la Itàlia de Mussolini als anys vint. L’atracció fatal del liberalisme cap al feixisme és un element clau per entendre el moment. Només uns quants alerten que el que està venint és una cosa nova, amb una gran capacitat orgànica, i que, per tant, no es podia mantenir el rumb revolucionari peti qui peti. Els qui veuen el perill proposen canviar l’estratègia. Un exemple posterior d’aquest canvi estratègic seran els fronts populars, aliances de partits per governar l’Estat i no deixar-lo en mans de l’enemic. Això va quallar electoralment a França, a l’Espanya de la Segona República i a Xile. Però el frontpopulisme va molt més enllà d’una aliança electoral; en el cas dels Estats Units, el moviment frontpopulista s’establia entre una àmplia aliança de les esquerres, que anava des dels sindicats, les cooperatives, fins als nous cantants de folk i el món de Hollywood, que va ser en la base de la possibilitat del New Deal de Roosevelt, i la seva radicalització, als anys trenta. Alhora fou la llavor de les grans resistències europees durant la Segona Guerra Mundial.

Quina anàlisi fas de les últimes eleccions espanyoles? El PP i Vox, que, segons gairebé totes les enquestes, s’hi imposarien, no han aconseguit la majoria per governar. Hauria sigut un nou èxit de l’onada reaccionària a Europa. 

Tothom estava convençut que la dreta i la ultradreta governarien l’Estat espanyol. Això demostra que la dreta i la ultradreta política i mediàtica, el Tea Party espanyol, té una capacitat de performar la realitat impressionant. Se’ns va imposar una gran operació de construcció de la realitat i se’ns va dir que no hi havia alternativa. 

“És una paradoxa: la victòria al 23-J es dona per Catalunya, i el bloqueig es pot donar per Catalunya”

Com s’ha pogut aturar, de moment, aquesta ofensiva de la dreta i l’extrema dreta?

Catalunya és qui atura l’ofensiva de la dreta. El lloc d’Espanya on el Govern de coalició aconsegueix millors resultats és a Catalunya: amb la victòria del PSC i amb Sumar en el segon lloc. No sé si es volia premiar el Govern del PSOE i de Podem… o es volia frenar la possibilitat d’una victòria del PP i de Vox. Ja ho deia Gabriel Alomar, després de la derrota sorprenent de la Solidaritat Catalana el 1908, que Catalunya sempre vota a favor del color de la llibertat. I, en aquest cas, van decidir que el color de la llibertat passava per aturar la possibilitat d’un govern amb els fills i els nets del franquisme. 

Tanmateix, els resultats electorals no asseguren la reedició del Govern del PSOE i de Sumar: el neofeixisme podria tenir una segona oportunitat. 

És una paradoxa: la victòria contra aquesta possibilitat es dona per Catalunya, i el bloqueig es pot donar per Catalunya. Catalunya, problema i solució. Seria trist, però és una opció bastant probable que hi hagi noves eleccions a la tardor. 

Al teu llibre Un haz de naciones parles de l’Espanya plurinacional. En aquestes eleccions hem constatat de nou la importància dels partits sobiranistes catalans, bascos i gallecs, que són clau per a una majoria que pugui fer president Pedro Sánchez. No hi ha manera que el PSOE entengui aquesta realitat, no?

Jo crec que l’entén; altra cosa és que la comparteixi i, sobretot, el que passa és que no s’atreveix a explicar-la. Catalunya, per al PSOE, com hem dit, és el problema i la solució. És la solució per frenar un Govern del PP i de Vox, però és un problema perquè aquesta possibilitat només es consolida si es troba una solució al conflicte polític català. Agafem el debat Feijóo-Sánchez. Va ser pesat, irreal, gairebé de cartó pedra. El debat real sobre la governabilitat del país va ser el debat a set amb Bildu, el PNB, ERC… Però els dos grans partits creuen que mostrar aquesta pluralitat va en detriment seu. En el cas del PP, perquè ha esdevingut una força isolada que no pot teixir aliances amb cap partit que no sigui Vox. Els socialistes, perquè creuen que les aliances amb ERC o Bildu són penalitzades per una part de la seva base electoral. Però, si això passa, és perquè no expliquen la realitat. No pots fer un discurs fent veure que tot això no existeix, i a la pràctica que sigui clau. Cal explicar bé què fas i quin és l’horitzó final. L’únic que ho ha expressat de forma desacomplexada durant la campanya ha estat José Luis Rodríguez Zapatero.

“A Catalunya hi ha una pulsió antifeixista i una pulsió nacional, però no sempre s’han d’expressar unides”

Tu coneixes bé ERC i la història del partit, les seves ànimes diferents. Quina pulsió dins d’ERC creus que és més present en l’actualitat?

Resumint-ho molt, hi ha l’ànima de Macià, que és la pulsió més nacional, i l’ànima de Companys, la més antifeixista. Són dues pulsions molt potents compartides en certa manera pel conjunt de Catalunya. A Catalunya hi ha una pulsió antifeixista i una pulsió nacional, però no sempre s’han expressat unides. I en aquesta ocasió, per exemple, ha guanyat la pulsió antifeixista. Se’n pot trobar la síntesi? Sí, però no sempre. ERC fa una lectura dels mals resultats de les municipals com una certa demanda de retorn a la unitat de l’independentisme. Però fins ara havia fet una proposta estratègica que basculava cap a teixir aliances explícites amb el món de l’esquerra. L’expressió més avantguardista i coherent d’això és en Joan Tardà. Si hi hagués hagut un Govern PP-Vox, aquest dilema d’estratègia hauria quedat subsumit per una dinàmica d’aliances antifeixistes de caràcter nacional més àmplies. En tot cas, les dinàmiques històriques no són botons que tu toques i s’activen. No funciona així. No retornes a la union sacrée i al discurs que feies llavors i de cop ets en el 2017. La gent ja ha viscut el procés i n’ha tret lliçons i les ha metabolitzat.

Quin és el context de fons que impregna el moment polític actual? 

La batalla d’aquests moments és per evitar un Govern PP-Vox, i no per una transformació radical del país. Hi ha un tancament de dècada. Tant entre les esquerres a l’Estat… com amb el procés independentista a Catalunya. El 2015 volíem assaltar els cels; el 2016 volíem fer el sorpasso al PSOE; el 2019 volíem fer un Govern de coalició amb el PSOE, i el 2023 volíem evitar un Govern de la dreta passant per davant electoralment de Vox. Tot és important, no hi trec valor. Però hi ha hagut una baixada de les expectatives de canvi. De fet, l’únic espai de les esquerres que surt de les eleccions clarament reforçat és Bildu i, d’una altra manera i des d’altres coordenades, el PSOE, tot i que queda lluny dels seus millors resultats electorals. Tot això es produeix en un moment en què els mateixos reptes de fons que van obrir la dècada de canvis del 2010 són més grans que mai: crisi de model econòmic global, crisi ecològica, crisi energètica, crisis nacionals… Allò polític no només pot quedar en la reedició constant de batalles electorals on allò mediàtic esdevé central. Totes les batalles són importants, sí, però la reconstrucció de les esquerres no vindrà per la via electoral. 

Ah, i aleshores, per on pot arribar ara la reconstrucció? 

La clau serà el paper que hi tinguin els moviments socials. Hi ha d’haver una recuperació del carrer i de tot l’espai de creació de xarxes alternatives. Allò institucional fa un canvi, ja fos en l’eix 15-M o en l’eix independentista, perquè hi va haver un moviment molt potent, massiu i generacional que va aconseguir canviar la conversa pública i l’agenda política. Ara cal tornar allà, on molts no han deixat de ser-hi. Tanmateix, no és el mateix parlar del camí que caminar-hi; no hi ha respostes màgiques aquí.

Quin paper han de tenir els moviments socials?

Durant la darrera dècada han passat coses brutals, però la pulsió del canvi i del debat polític s’ha expressat centralment en l’espai institucional. I no ho dic només pels qui hi érem: la mirada principal de la majoria de l’esquerra orgànica mirava cap allà. Fins i tot ara l’independentisme més radical en alguns moments sembla només demanar que els seus representants polítics tinguin una altra actitud o trobar-ne de nous: torna a ser una delegació institucional de la solució. I amb això no n’hi ha prou, cosa que molts activistes socials ja deien. Agafem l’actual campanya electoral: és inimaginable que, estant en la pitjor crisi climàtica des de la Revolució Industrial, amb la sequera i les onades de calor… el tema climàtic pràcticament no ha estat present en els debats. Al debat de TV3 no va tenir ni un bloc propi. Hi havia representants en aquests debats que en parlàvem, però la possibilitat que aquest tema se situï en l’agenda només pot imposar-se quan apareix una força fora de les institucions que obligui que es produeixi. Igual que el 15-M va imposar el debat sobre la sortida justa de la crisi i la fallida del sistema o l’onada feminista del 2018 va capgirar-ho tot.

“El final de cicle de l’esquerra es va donar el 2019 amb la pèrdua de la majoria d’ajuntaments del canvi”

Després de les eleccions municipals i ara les estatals, estem vivint un final de cicle de l’espai polític dels Comuns i de Podem?

El final de cicle en realitat es va donar el 2019. El 2015 hi va haver un terratrèmol de dimensions colossals que encara no hem entès del tot: els ajuntaments del canvi. I no només Barcelona: imagineu què representa per a la dreta espanyola que en ciutats simbòliques com Santiago de Compostel·la governés Compostela Aberta o El Ferrol “del Caudillo” es convertís en El Ferrol en Común. O a Saragossa. Madrid, València, Cadis… Milions de persones de tot l’estat passen a votar nous ajuntaments formats per forces polítiques que s’han creat mesos abans de les eleccions. En termes comparatius d’història política europea, és un fet inèdit: des de la Segona Guerra Mundial, cap moviment polític d’un sol assalt havia aconseguit el mateix. Aquella primera onada va ser seguida d’una segona: el final del bipartidisme a Espanya amb les eleccions generals del 2016, en què Podem obté 71 diputats. Tot això passa en dos anys. I llavors de cop, el 2019, es perden tots els ajuntaments. Dels grans, només sobreviuen Cadis, València i Barcelona. I Barcelona, sense quedar primers en les eleccions, ja que ho farà ERC i en aquell moment jo vaig defensar que el millor camí era precisament una aliança Comuns-ERC. Això no vol dir que en el segon mandat de Barcelona no s’aconseguís mostrar més clarament el model de ciutat que es volia construir o que els Comuns, Sumar o Podem no tinguin futur; vol dir que som en un cicle diferent en què les velles receptes pot ser que serveixin de poc i hem de pensar no en una centralitat politicoelectoral, sinó en unes esquerres pericèntriques.

Per què va passar això?

És una pregunta que no ens hem fet gaire i està per respondre. Una possible clau és que és molt difícil consolidar un espai polític només des del municipalisme sorgit en grans capitals sense imaginar un espai més ampli que l’integri. Però segurament hi ha altres causes, i és un diagnòstic que tenim pendent. El que passa és que tot això té continuïtat en forma d’un epíleg final, que és que, després de les eleccions generals del 2019, tot i la davallada de Podem, hi ha una voluntat de ferro, la de Pablo Iglesias, per constituir un Govern de coalició i no ser a l’oposició. I és justament quan s’està tancant el cicle que s’aconsegueix per primer cop des de la Guerra Civil un Govern de coalició amb una força que està situada a l’esquerra del PSOE.

“Yolanda Díaz i Pablo Iglesias parteixen de formes diferents de construir la política”

Tu coneixes bé tant Pablo Iglesias com Yolanda Díaz… D’on surt la seva divergència i enemistat, cada cop més evident?

Ells eren molt amics, però han acabat en posicions diferents. A vegades penses que és una enemistat el que provoca una divergència estratègica o tàctica, i no és així. Ara, com que soc fora d’aquesta dinàmica, crec que el que pugui dir és irrellevant; no m’agrada dir gaire què cal fer. A més, no es pot construir el problema com una dialèctica Pablo-Yolanda; primer, perquè aquí hi ha molts més noms en joc. Però la supervivència de l’espai depèn del fet que arribin tots plegats a acords estratègics importants o desenvolupin els seus projectes de forma ja completament autònoma. No pot ser que en certs moments la narrativa principal de cara enfora sigui que t’oposes al que tens més a prop o que n’exclous parts.

Però quines són, aquestes divergències estratègiques?

Crec que parteixen de formes diferents de construir la política. El món de Podem entén que cal fer una contraposició forta al conjunt de la dreta i al mateix PSOE, i una altra concepció és que, si l’espai polític de l’esquerra es construeix a partir de contraposar-se de forma molt forta, això genera una mobilització de la dreta i es perd la capacitat de conquerir grans majories. En concret, la meva sensació és que la campanya va millorar i connectar millor per part de Sumar quan en la darrera setmana es va entrar més en una fase de contraposició amb la dreta.