18/04/2018 | 18:41
S’acosta Sant Jordi i encara no teniu clar quin(s) llibre(s) triareu? Una novetat, un clàssic, un autor o autora nostrat o bé forà? Una novel·la, un assaig, un llibre de pensament, un recull de contes…? CRÍTIC ha demanat a nou persones rellevants de diferents àmbits una tria personal que fugi del convencional, tingui en compte els marges i busqui els corrents de fonts. Aquí teniu nou llibres per a un Sant Jordi amb esperit crític!
Marina Garcés
Recomano ‘Istanbul, Istanbul‘ (Edicions del Periscopi, 2018), acabat de sortir, de l’escriptor i professor Burhan Sönmez, perquè està escrit des de les presons de l’ànima humana. Presons reals que recorren el subsòl d’Istanbul i on subsisteixen una sèrie de personatges, resistents, que amb els seus contes i les seves paraules són capaços d’alliberar, encara, un bri de dignitat.
Ruben Wagensberg
Em fa especial il·lusió recomanar ‘Fora de classe‘ (Arcadia, 2016), de la Marina Garcés. Aquest és l’únic llibre de la meva vida que no m’he llegit, sinó que m’han llegit. Va ser aquest estiu passat, anant i tornat de Grècia, al cotxe, mentre creuàvem els Balcans i ens aturàvem en diversos camps on malvivien persones a la recerca de refugi. Coneixent persones o històries que busquen asil o que n’han buscat, com a Bòsnia. Temps diferents, històries calcades. Sarajevo. Srebrenica. Segurament vam descobrir la Marina massa tard, però ho vam fer amb una intensitat especial i en un context que ens portava a reflexionar i a lligar cada paràgraf al moment que vivíem com a viatgers, com a ciutadans o com a col·lectiu. Allà i aquí. Quin estiu. Només tornar, casualitats de la vida, la vam conèixer. Quins nervis! No li vaig saber dir el títol del llibre que ens havia marcat l’estiu (coses de no llegir-lo), així que ho aprofito ara per acabar aquella conversa en condicions: Marina, el llibre era ‘Fora de classe’!
Montse Santolino
Ja quasi no parlem de refugiats. Només de la gent a qui no deixen ajudar les persones que volen arribar a ser persones refugiades. Per això és molt important llegir aquest llibre ara: ‘No somos refugiados‘ (Círculo de Tiza, 2017). No és d’un periodista paracaigudista. Deu anys, disset països, 200 entrevistes. I no és d’històries humanes reclam. De les que els periodistes busquen per vendre “com si fossin mercaderies”. L’Agus explica la història comuna de tantes històries distintes i mira de donar la volta als clixés i les idees preestablertes. L’Agus no parla “dels refugiats”, sinó de “l’experiència refugiada” de milions de persones, “perquè cal reforçar la seva identitat humana, per davant de la seva identitat de refugiats”.
Enric Juliana
Recomano ‘Els vulnerables‘, el darrer llibre de Julià de Jòdar. Aquesta novel·la és el tercer títol de la col·lecció “Matar el monstre”, una iniciativa de set literats catalans, amb l’editorial Comanegra. Set novel·les autònomes que comparteixen un personatge misteriós i un escenari: la ciutat de Barcelona en diferents èpoques de la seva història. Un homenatge a ‘Frankenstein‘, de Mary Shelley, escrit ara fa dos-cents anys, després d’una juguesca entre literats. De Jòdar situa la història en la Barcelona del 1929, l’any del gran crac econòmic mundial i d’una Exposició Internacional que va prendre possessió de la muntanya de Montjuïc. La font lluminosa i les barraques. Els desvalguts de Barcelona i les fantasies sobre la capacitat de l’Estat modern per engendrar “l’home nou”. Un Julià de Jòdar cent per cent. Complex, tècnic i entremaliat. Premi per a qui descobreixi un poema de Pasolini entre línies vulnerables!
Bel Olid
Clara Queraltó debuta amb ‘El que pensen els altres‘ (Editorial Proa, 2018), un recull de contes sobre ser i semblar, viure i sobreviure. Teixeix la por i la possibilitat de ser amb precisió, amb tendresa, amb tot el pes de la literatura. Us diran que és una jove promesa; no us ho cregueu. Compleix des del primer conte i va ser premi Mercè Rodoreda 2017!
David Fernàndez
Estava molt temptat de triar ‘Ciutat Princesa’, de Marina Garcés –perquè parla d’un nosaltres col·lectiu fet de marges i de tangents–, o ‘Ser o no ser (un cuerpo)’, de Santiago Alba Rico. Però, rebobinant la biblioteca i atenent el fet que sigui el llibre que més he subratllat de forma ininterrompuda durant els darrers dos anys, m’obliga a triar ‘Peces fuera del agua’, de Jorge Riechmann (Baile del Sol, 2016). Hi ha nits que no podia dormir i matinades que m’havia de desvetllar per endinsar-me en les esmoladíssimes reflexions sobre el segle XXI que fa i en les afinadíssimes urgències que reclama sobre el que encara ens queda per fer. Paraules sublims per no acostumar-nos mai a l’inacceptable.
Àngels Martínez Castells
Em sap greu pensar que anem oblidant l’obra de José Saramago, i us animo a llegir-lo i rellegir-lo, perquè necessitem molt la seva lucidesa, la seva crítica i les seves propostes, tan humanes, d’alliberament, de reflexió i de canvi. Finalment, m’inclino per ‘A caverna‘ (Porto Editora, 2000), que es va publicar en portuguès l’any 2000, però és encara fàcil de trobar en traducció al català o al castellà. De fet, no us estic recomanant un llibre, sinó una trilogia que comença amb ‘Ensaio sobre a cegueira‘ (1995) i segueix amb ‘Todos os nomes‘ (1997). Tres textos de l’esplèndida maduresa literària de Saramago. Si podeu, llegiu l’original. Però, sigui en l’idioma que sigui, us recomano de manera especial el text final d’aquest tríptic en el qual el premi Nobel portuguès ens explica com veu la nostra societat, com ens aliena, i com l’autor conclou que no canviarem de vida si no canviem la vida.
Javier Pérez Andújar
Us recomano llegir ‘Diccionario de la bohemia. De Bécquer a Max Estrella (1845-1920)‘, de José Esteban (Ed. Renacimiento, 2017). És ple de citacions, referències literàries, anècdotes, per descomptat noms i cognoms, i revistes. Té entrades com “proletaris de la premsa” i “l’últim bohemi”, i d’aquesta manera és un llibre heroic sobre una gent i un temps en què l’escriptura era un dessagnar per la ploma i escopir sang per la boca. Molts van morir joves, altres amb prou feines van publicar, ja gairebé ningú es recorda de la majoria d’ells i d’elles, i en la seva època tot just els coneixien fora dels cafès i de les redaccions de la premsa canallesca que els va acollir. Escriure és molt seriós.
Javier Pérez Andújar és escriptor
Mònica Planas
Svetlana Aleksiévitx és una periodista bielorussa que al llibre ‘La guerra no té cara de dona‘ (Raig Verd, 2018) recull els records de centenars de dones que van lluitar a les files de l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. És una novel·la construïda a base de veus individuals i en resulta un retrat global rigorós, ple de detalls i molt real. La memòria pot ser tan meticulosa, tan pulcra, tan potent en situacions de conflicte, que ‘La guerra no té cara de dona’ es converteix en un llibre amb un llenguatge molt directe i ple de petites històries que et sacsegen l’ànima.
“Va començar el combat. Hi havia ràfegues de foc enemic. Els soldats estaven amb el cos a terra. L’ordre va ser: ‘Endavant! Per la Pàtria!’, però ells continuaven ajaguts. Un altre cop l’ordre i encara a terra. Em vaig treure el barret perquè veiessin que era una noia, qui s’havia alçat… Llavors es van posar tots drets i van entrar en combat… Em van concedir la medalla i aquell mateix dia vam sortir en una missió. I per primera vegada a la vida vaig tenir… això… coses de dones… Em vaig veure plena de sang i vaig bramar:
—Estic ferida!
Amb nosaltres a la missió hi havia un practicant, un senyor gran. Em va dir:
—On t’han ferit?
—No ho sé… però tinc sang…
M’ho va explicar tot, com un pare”.
