29/04/2022 | 06:00
Et sents bastant sol i un dia t’encreues amb un tal Andreu; us feu amics. L’Andreu és tot el que necessitaves, bon amic i bona companyia, i, quan heu establert un lligam fort i incondicional, descobreixes que és un robot dissenyat per combatre la teva soledat. El nom d’Andreu ve de la paraula androide, i t’has enganxat a la seva amistat de la mateixa manera que ets addicte als algoritmes de les xarxes socials. Encara que pugui semblar-te una situació inversemblant, l’existència d’autòmats de companyia ja és una realitat i la dependència de la tecnologia és el pa de cada dia. Que hi hagi “un Andreu a cada casa” per no sentir-nos sols no és una situació tan llunyana; per això la Sala Beckett ha volgut reflexionar-hi a través de l’obra L’altre, de Roc Esquius, una producció pròpia dirigida per Sergi Belbel amb Cesc Casanovas i Àlex Ferré a la interpretació. Aquest espectacle es podrà veure del 28 d’abril al 5 de juny i forma part del cicle Màquina Persona, coorganitzat per l’equipament del Poblenou juntament amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
L’altre no és una distopia perquè, per tal de ser-ho, hauria de ser fictícia i nosaltres som molt a prop d’haver de comptar amb robots per satisfer les nostres necessitats afectives: “El futur probable és distòpic”, diu l’autor del text, Roc Esquius. El dramaturg, però, no afirma que el futur serà distòpic perquè cregui que les màquines robaran el control de les nostres vides, sinó perquè nosaltres els estem donant el comandament. “L’ètica de la tecnologia, la posem nosaltres; és important que hi hagi persones que dominin l’ètica i amb una sensibilitat especial vetllant aquests processos de disseny”, expressa l’autor, que també és enginyer informàtic.
Qui també és addicte a la tecnologia és en Bruno, un dels tres protagonistes de La màquina de parlar, una altra de les novetats de la Sala Beckett en el marc del Màquina Persona que es podrà veure fins al 8 de maig. Aquesta obra, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg i que es va estrenar per primera vegada l’any 2007 a la Beckett de Gràcia, presenta una “societat posttecnològica” en què les màquines ja no existeixen i on els humans han de treballar fingint que són autòmats. Per exemple, un dels personatges treballa com a màquina de parlar, i l’altre, com a gos que dona plaer, però ho fan imitant els comportaments d’un robot. “En aquest futur hipotètic, les persones de classe alta compren o lloguen altres persones que fan veure que són màquines perquè els usuaris no se sentin incomodats, perquè, si algú treballa per a tu i el deshumanitzes, et sents menys culpable d’estar-ne abusant”, explica l’autora del text, Victoria Szpunberg. Els actors que donen vida als personatges són Jordi Andújar, Marc Rosich i Vanessa Segura.
La dependència de les persones
Si posem la mirada en els personatges d’ambdues obres, tant en l’humà que s’ha fet amic de l’androide Andreu com en el Bruno, el propietari que té dos individus treballant de màquina de parlar i de gos, podem veure-hi un problema social que transpira més enllà del seu cas particular: no volen perdre els seus robots perquè se senten sols, els manca afecte i en són dependents. Es calcula que el 43,6% de les persones majors de 65 anys viuen en soledat no desitjada, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), i que només a Barcelona cada dos dies mor una persona gran en soledat. El 26% dels infants de 10 a 12 anys indica que sent que no té suficients amics, i el 6% dels adolescents, que no en té cap. Tenint en compte aquestes dades i el fet que “la tecnologia va ocupant cada vegada més el que pertanyia a les persones”, en paraules d’Esquius, què hi ha de fer l’ésser humà per mitigar aquesta pandèmia del segle XXI? És necessari que s’hi impliqui la intel·ligència artificial o és suficient amb les persones?
L’obra L’altre planteja el dubte de si els robots han de cobrir les necessitats afectives que abans suplien les persones. Potser, diu Belbel, “un robot t’ha de fer veure que hi ha altres maneres de combatre la soledat que depenent d’un robot”. El text, hi afegeix el dramaturg, és “la reivindicació de l’altre individu que ens fa sentir acompanyats”, és a dir, que vol ressaltar la importància de l’amistat en un món cada vegada més automatitzat on trobar companyia resulta més difícil com més gran et fas.
Segons el director, l’espectacle “et fa baixar al nivell humà per veure quins són els nostres altres”, les persones que ens fan sentir bé, per tal que les cuidem i que no hàgim de necessitar una màquina per substituir tot el que ens aporten. “Si hi ha un tema a l’obra, és el de l’amistat més enllà dels interessos”, sentencia Belbel, que no dubta a citar al filòsof Montaigne per explicar els motius que causen l’amistat: “Perquè tu ets tu i jo soc jo”. De la mateixa manera, Szpunberg reivindica també la importància de la companyia dels humans i afirma que La màquina de parlar no tracta tant de la dependència de les màquines, sinó de “la dependència emocional de les persones, que són el focus de l’obra”.
La distopia d’actualitat
Un dels fils comuns d’ambdues peces teatrals és precisament “el sistema de deshumanització” de la societat actual, que per a l’autora de La màquina de parlar sobrevola tots els individus de l’espectacle: “El conflicte que planteja l’obra és el de la deshumanització d’un sistema que jo plantejo com un futur hipotètic”, afirma. La dramaturga expressa que amb aquest text va construir un món teatral que no tenia la intenció de ser ciència-ficció, tot i que pugui semblar-ho, sinó que va partir de relacions molt reconeixibles en l’actualitat. “En totes les relacions laborals hi ha deshumanització, precarietat, humiliació i poder; és una extrapolació d’un món probable, més vigent ara que fa 15 anys, i encara més ara, amb la guerra de fons, quan estem veiem mons molt destruïts”, diu.
De manera complementària a les reflexions de Szpunberg, Sergi Belbel, director de L’altre, considera que un dels temes que vertebren l’espectacle d’Esquius és l’addicció a les màquines, provocada per les mancances humanes i per un món empresarial que ens n’ha fet dependents. “La tecnologia ens fa esclaus per inserir-nos en un sistema on manen els que obtenen beneficis. Aquest tema no és distòpic: és absolutament actual!”, expressa Belbel. De fet, el director posa d’exemple les grans farmacèutiques estatunidenques que venen medicaments per al dolor i que van promoure l’anomenada “crisi dels opioides”, un tipus d’analgèsics molt potents que poden crear addicció.
L’escenografia i els personatges de L’altre estan també pensats al mil·límetre, explica Belbel: l’escenari llueix molt buit, per augmentar la sensació de soledat, i, pel que fa als personatges, tots compten amb una parella que els complementa, amb un “altre” que els fa companyia. A més, tots els noms comencen per la “C” o per la lletra “A”: els que interpreta Cesc Casanovas són el Claudi, el Conrad i el Carles, i els d’Àlex Ferré són l’Andreu, l’Agustí i l’Adrià. “Tot és binari com el llenguatge informàtic!”, fa broma Belbel fent referència a la professió de l’autor del text. Aquest canvi constant de personatges per part dels actors, apunta el director, implica una gran feina i esforç per part dels intèrprets, ja que han de canviar de personatge amb molta freqüència i de manera molt ràpida fins a arribar, fins i tot, a escenes amb un punt de “frenesí”, diu Belbel.
Tot això es fa sota el gènere de la comèdia, que ajuda a vehicular tots els debats ètics i les reflexions sobre la relació de les màquines i dels humans. D’aquesta manera, diu Esquius, gairebé no t’adones que s’està parlant de temes tan transcendents. “Vas rient i rebent estímuls”, ho defineix Belbel. “La idea de l’obra és que la vegis i passis una bona estona i, quan s’apaguin els focus, et quedi la reflexió dins. No és una comèdia de tesi: tens el debat després, mentre ets al bar”, apunta el dramaturg.
En el cas de La màquina de parlar, diu la mateixa autora i directora, fins i tot també hi ha un punt d’humor que contrasta amb la serietat dels conflictes de què s’hi tracta. Aquesta visió, de fet, coincideix completament amb la de Susanna Tesconi, una de les comissàries del cicle Màquina Persona juntament amb Pau Alsina: “El teatre ens pot donar eines per entendre’ns des d’un punt de vista no alarmista”. L’art i els amics són l’aposta d’aquesta primavera de la Beckett per afrontar les pors de tot allò desconegut.
