L’experiència immersiva que et porta a la capella de moda de la Barcelona del segle XIV

Pels volts de l’any 1343, l’abadessa del Monestir de Pedralbes, Francesa ça Portella, que era la neboda de la reina Elisenda, va voler fer-se una cel·la privada. Però no una cambra qualsevol: una capella decorada que es convertiria en el primer exponent de la pintura italiana del trecento a la Península. Avui, segles més tard d’aquell encàrrec i després d’un procés de restauració i de recuperació, es poden veure les pintures en viu, així com a través d’una experiència immersiva que en permet observar més detalls d’una forma més propera. 

Les pintures de la capella de Sant Miquel del Reial Monestir de Pedralbes remunten el visitant a un ressorgiment de les ciutats europees al segle XIII, entre les quals hi havia Barcelona. Aquell context de desenvolupament social i econòmic es va plasmar en la construcció i la decoració de molts edificis de la ciutat com el mateix Monestir. En aquest cas, i en ser una pintura religiosa destinada a un convent de clarisses, la decoració havia de mostrar el nou sentiment religiós de l’orde, centrat en les capes socials més marginades. Per això van quedar enrere les figures inexpressives i estàtiques que es relacionaven amb el passat, i l’estudi del pintor Ferrer Bassa, a qui es va l’encàrrec, hi va plasmar les tècniques pictòriques més recents arribades d’Itàlia.

Les cares amb fortes expressions, les figures amb moviments més exagerats i efectes visuals com la profunditat o el joc de llums dotaven la capella de nous recursos pictòrics, però també d’una impressió molt més gran en l’espectador. A la cel·la de l’abadessa hi són representats la passió de Crist, els goigs de la Mare de Déu i diverses figures de sants, coronades a la porta d’accés amb l’escena del judici final. 

Totes aquestes representacions estaven destinades a commoure l’abadessa; per això la reobertura de la capella restaurada, que s’ha estrenat en el marc dels 700 anys del Monestir de Pedralbes, s’ha acompanyat d’una nova exposició complementària que vol traslladar l’emoció al visitant i que porta el nom de “Tocar l’ànima. Els murals de la capella de Sant Miquel”. 

L’experiència immersiva permet al visitant posar-se en la pell de l’abadessa en els moments d’introspecció i d’oració

Entrar dins les pintures

El nou espai museogràfic que complementa la capella disposa de dos espais diferenciats. La primera sala aporta el context històric del moment, tant a Europa com a la Corona d’Aragó i, més específicament, a Barcelona, per situar el visitant en l’expansió del franciscanisme i en la gran proliferació dels edificis públics que es van construir a la ciutat durant el segle XIV.

D’altra banda, la segona sala, que té diverses parts, desenvolupa el procés de restauració de la capella, que va acabar l’any 2018. A més, mostra a través d’una experiència immersiva i interactiva l’interior de la capella amb tots els seus detalls, incloent-hi també el sostre. Ester Comenge, de Burzon*Comenge, l’estudi creatiu que ha creat l’experiència immersiva, afirma que aquesta darrera sala proposa un canvi de registre: “Tracta no només d’informar, sinó de fer viure l’experiència, posar el visitant al centre i convidar-lo a posar-se en la pell de l’abadessa en un moment d’introspecció i d’oració. Es tracta d’una interpretació subjectiva de què podia sentir davant la contemplació de les escenes pictòriques, connectant amb la dimensió espiritual i emocional de l’espai”. 

Comenge hi afegeix que aquesta experiència permet recrear situacions fins ara impossibles com entrar a la capella a les fosques amb una espelma, endinsar-se en les escenes fins a alts nivells d’abstracció o observar detalls ampliats de les parts més elevades fins a percebre la pinzellada i els pigments. “Tot això es fa sense malmetre els originals, garantint-ne la conservació alhora que se’n potencia la difusió”, diu.

L’immersiu que s’ha instal·lat compta amb un sensor de moviment amb el qual el visitant pot navegar lliurement per una recreació 3D: pot ampliar i allunyar les pintures de la capella, fixar-se en els rostres o els acabats i mirar algunes peces audiovisuals que arrodoneixen l’experiència. 

Amb aquest factor participatiu, el visitant deixa de ser un espectador passiu i passa a ser un usuari actiu, fet que genera més implicació emocional i intel·lectual que afavoreix un aprenentatge més natural. “Això permet que cada persona construeixi el seu propi recorregut: pot triar què vol veure, quina escena li interessa més, quins detalls vol ampliar o des de quina perspectiva vol observar-los”, explica una de les creadores.

Malgrat l’espectacularitat de l’immersiu, des de Burzon*Comenge han treballat amb rigor perquè la tecnologia no eclipsi el protagonisme i el significat de les pintures del segle XIV: la tecnologia no és la protagonista, sinó la mediadora per arribar a la comprensió de l’obra de la capella de Sant Miquel. “Tots els recursos digitals, com la imatge, el so i la interacció, han d’estar justificats i alineats amb el relat, evitant efectismes gratuïts que puguin desviar l’atenció. La dimensió immersiva pot generar una connexió més profunda amb el visitant, però sempre ha d’estar al servei del discurs patrimonial, no substituir-lo”, comenta Comenge.

La capella de Sant Miquel també es va utilitzar com a guarda-roba i cel·la abacial, i aquests usos van protegir les pintures de la llum i de la humitat

Recuperar els originals

La combinació de les dues sales amb la capella de Sant Miquel original permet entendre la dimensió innovadora de la cel·la que va encarregar l’abadessa, però també la importància de la tasca de recuperació i de restauració que s’ha dut a terme. Després de ser utilitzat com a capella privada, aquell espai va passar a ser l’arxiu del Monestir de Pedralbes i, segles més tard, ja cap al segle XIX, fins i tot es va convertir en un guarda-roba i en una cel·la abacial. El punt curiós de tots aquests usos és que els murals van quedar tapats pel mobiliari que va albergar la capella, de manera que les pintures van quedar aïllades de la llum, de la humitat i de la pols, que les haurien pogut fer malbé i n’haurien pogut provocar la pèrdua de manera definitiva. 

La recuperació de les pintures, però, es va iniciar el segle XX, quan alguns experts van veure en les pintures de Ferrer i Bassa el caràcter innovador de l’estil i la tècnica utilitzades. No va ser fins a l’any 2005 que es va engegar un procés de recerca i d’estudi i, posteriorment, de restauració i consolidació de les pintures, que va constar de diverses fases. Tot plegat va finalitzar l’any 2018, quan es van recuperar els repintats que cobrien els originals, que van poder veure la llum altra vegada, especialment els marbrejats que tenia la capella. 

L’aplicació de les noves tecnologies aplicades en la museografia i la tasca de la restauració i l’estudi dels elements patrimonials que ha desenvolupat el Reial Monestir de Pedralbes és un exemple de l’ús que està fent el sector cultural de les noves eines que existeixen, moltes de les quals estan destinades a millorar l’experiència del visitant o a facilitar processos en l’àmbit de la gestió museística. Les experiències immersives com la que ha inaugurat l’equipament sobre la capella de Sant Miquel s’estan situant com una aposta pel desenvolupament de la cultura i per apropar el patrimoni a més públics d’una manera més experimental. 

Per visitar l’exposició “Tocar l’ànima. Els murals de la capella de Sant Miquel” i interactuar amb aquestes noves tecnologies, no cal fer reserva prèvia, però pots reservar les entrades en línia al web del Reial Monestir de Pedralbes.