“Mare, vull un capibara!”

* Aquest article va sortir publicat originàriament en castellà a Climática – La Marea, el 6 de juny de 2025.

“Mare, vull un capibara!”, diu un nen a la seva mare a la sortida de l’escola. Al seu costat, una nena balanceja amb les mans un ninot de peluix marró amb una mena de globus rosa enganxat al nas. Cada vegada que la nena estreny el cap del ninot de peluix, el globus s’infla. “Això, què és?”, pregunta amb cara d’esglai la mare. 

El capibara és el rosegador més gran i tranquil del món. Viralitzat a través de vídeos a les xarxes socials, el capibara causa sensació des de fa uns mesos entre els nens i les nenes del món occidental, les famílies dels quals s’han vist “obligades” a pelegrinar per les botigues dels seus barris a la recerca del preuat animal, esgotat en molts establiments.

L’anècdota inicial, que es repeteix també amb altres animals exòtics com els axolots –molt buscats en el món del joc Minecraft–, pot ser una bona oportunitat per parlar d’aquestes espècies en la vida real i de com la pèrdua de biodiversitat pot fer que s’esgotin, no només a les botigues regentades per xinesos, sinó a tot el planeta.

Originari de l’Amèrica del Sud, el capibara és un animal herbívor semiaquàtic —el seu nom científic és Hydrochoerus hydrochaeris, que vol dir alguna cosa així com porc d’aigua– i pot créixer fins a 1,30 metres de llarg i arribar a pesar 65 quilograms. Com alguns altres rosegadors, a vegades ingereixen els seus excrements, dels quals extreuen el màxim de nutrients.

Els capibares no estan en perill d’extinció, però l’acció humana destrueix a marxes forçades els seus hàbitats

Anomenats també carpinchos en castellà, als capibares els agrada viure en comunitat, són molt socials, resistents i es van adaptant als canvis causats per l’activitat humana. No obstant això, i malgrat no estar en perill d’extinció, la desforestació de boscos, la caça, l’augment de les superfícies agrícoles i, per descomptat, l’avanç del canvi climàtic, estan destruint a marxes forçades els seus hàbitats, la qual cosa, finalment, fins i tot amb el seu fort caràcter d’adaptabilitat, comprometrà el seu mode de supervivència

Aquests animals, a més, tenen un paper fonamental en els ecosistemes aquàtics on habiten: com que són herbívors, controlen el creixement d’algunes plantes aquàtiques, la qual cosa contribueix a la millora de la qualitat de l’aigua als rius i als llacs.

L’home que es va convertir en axolot

En el cas dels axolots, també molt abundants en l’actual mercat de joguines, la situació real és pitjor. Estan catalogats com una espècie en perill crític d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Les amenaces principals que tenen són, també, la pèrdua del seu hàbitat, la contaminació i la introducció d’espècies invasores.

Originari dels llacs de Xochimilco, a Mèxic, l’axolot és conegut per la seva sorprenent capacitat de regeneració, que li permet reconstruir extremitats, òrgans i, fins i tot, una part del cervell, explica l’Aquari de Sevilla, que acaba de presentar una nova instal·lació dedicada a aquesta espècie. Actualment, hi afegeixen, “és un model d’estudi clau en recerques sobre regeneració cel·lular i medicina regenerativa“. Però les seves brànquies externes i, sobretot, els seus ulls, han despertat sempre un interès especial. I servirien, a més, per a les classes de Literatura.

“Va ser la seva quietud el que em va fer inclinar fascinat la primera vegada que vaig veure els axolots”, escrivia Julio Cortázar en un conte extraordinari, titulat “Axolotl”, sobre com un home, fascinat per aquests amfibis hipnòtics, es va convertir en un d’ells.

“Els ulls dels axolots em deien de la presència d’una vida diferent, d’una altra manera de mirar”, explicava Julio Cortázar en el conte “Axolotl”

El relat continuava així [l’original és en castellà]: “Obscurament em va semblar comprendre la seva voluntat secreta, abolir l’espai i el temps amb una immobilitat indiferent. Després vaig saber millor, la contracció de les brànquies, el tempteig de les fines potes en les pedres, la sobtada natació (alguns d’ells neden amb la simple ondulació del cos) em va provar que eren capaços d’evadir-se d’aquest sopor mineral en què passaven hores senceres. Els seus ulls, sobretot, m’obsessionaven. Al costat d’ells, en els aquaris restants, diversos peixos em mostraven la simple estupidesa dels seus bells ulls semblants als nostres. Els ulls dels axolots em deien de la presència d’una vida diferent, d’una altra manera de mirar”.

És justament això, una altra manera de mirar. I és, al cap i a la fi, una altra manera d’aprofitar que la moda dels capibares i dels axolots serveixi per conscienciar sobre la importància de la biodiversitat, sobre la necessitat d’una major educació ambiental a les escoles.