04/12/2023 | 06:00
A principis d’aquest segle, l’ambientalista anglès Norman Myers va definir 35 punts calents de biodiversitat o hotspots arreu del planeta. Aquestes zones van ser seleccionades perquè albergaven una gran quantitat d’espècies endèmiques i, per tant, perquè eren bàsiques per a la preservació de la biodiversitat al planeta, i alhora també pel fet de tenir els seus hàbitats en procés de destrucció. Catalunya i l’entorn mediterrani formen part d’aquesta llista. L’àmplia geodiversitat del territori i la multitud de paisatges i d’hàbitats naturals són l’espai idoni per a la coexistència d’almenys 33.000 espècies, i tot un indicador de la riquesa biològica i natural d’aquesta part del planeta.
Malauradament, tot i ser-ne conscients, a Catalunya, en només 20 anys, s’ha perdut, en conjunt i de mitjana, una quarta part de la biodiversitat. Aquest fenomen és global a tot el planeta, però és especialment greu a Europa i, en particular, a la regió mediterrània. Si tenim en compte que un dels criteris per entrar a la llista dels hotspots de biodiversitat globals era que a l’inici dels anys 2000 el territori ja hagués perdut el 70% de la seva vegetació original o primària, el risc de col·lapse per a la fauna i la flora autòctones és encara més perillós.
A Catalunya han desaparegut un 25% d’individus de 300 espècies animals estudiades
A través de les dades que ens brinda l’informe de l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, titulat Estat de la natura a Catalunya 2020, CRÍTIC recull vuit dades concretes que ens ajudaran a comprendre la crisi de la biodiversitat.
1. Perdem biodiversitat de manera molt ràpida
El Living Planet Index, l’indicador emprat per les Nacions Unides per fer el seguiment del grau d’assoliment de l’objectiu global de mantenir la diversitat al planeta, assenyala que a Catalunya (LPI-Cat) hem perdut, de mitjana, el 25% d’individus de 321 espècies analitzades, entre animals autòctons vertebrats i invertebrats. És una tendència greu, emmarcada en una realitat global en què la davallada de les poblacions d’animals vertebrats salvatges és d’una mitjana del 60% entre el 1970 i el 2014 a tot el planeta.
Tanmateix, aquest descens no és uniforme, sinó que varia en cada hàbitat natural. Segons l’estudi esmentat, entre el 2002 i el 2019 hem perdut més de la meitat dels individus d’espècies que habiten rius, llacs i aiguamolls, el que es coneix per aigües continentals. Aquests entorns humits són els més perjudicats, amb un 54% de pèrdua. En canvi, en les espècies que habiten entorns agrícoles i de prats, la pèrdua és menys important (un 34%). Les que depenen de boscos i de matollars només han tingut una davallada del 12%. En el gràfic següent, es pot veure aquesta tendència decreixent, però de diferent intensitat.
2. Les aigües continentals, els hàbitats més perjudicats
La meitat dels hàbitats d’aigües continentals d’interès comunitari a Catalunya i quasi el 80% de les 45 espècies animals avaluades, pròpies d’aquests hàbitats, presenten un estat de conservació desfavorable. Entre el 2002 i 2019, les poblacions silvestres en rius, llacs i aiguamolls s’han reduït de manera alarmant: un 54% del nombre d’individus de mitjana.
En alguns entorns, l’entrada d’espècies invasores, sigui de manera accidental o intencionada, per a finalitats de pesca, ha alterat les cadenes tròfiques i ha afectat la dinàmica de les poblacions autòctones. Això ha provocat que algunes espècies desapareguin gairebé totalment, com és el cas de l’anguila, que ha perdut el 90% de la seva població en només dues dècades.
3. Moltes zones humides no compleixen els objectius de sostenibilitat de la UE
Els darrers dos anys han estat els més secs des que en tenim registres a Catalunya. Més enllà de les afectacions de l’estacionalitat del clima mediterrani, la reducció de precipitacions i l’augment de les temperatures causats per l’escalfament climàtic evidencien sequeres més intenses del que era habitual. Això fa preveure que la disponibilitat de reserves d’aigua per a les dècades vinents continuarà baixant. Per tant, aquests ambients naturals no tindran la capacitat per recuperar la biodiversitat perduda. Prop de la meitat dels hàbitats d’interès comunitari propis d’aigües continentals presenten un estat desfavorable, i gairebé el 80% de les espècies avaluades, també. Els cursos fluvials són els més afectats, i les poblacions de peixos autòctons han disminuït dràsticament.
Les poblacions de peixos autòctons als nostres rius han disminuït dràsticament
Tot i que el Pla de sanejament de Catalunya ha millorat substancialment la qualitat de l’aigua dels rius en els darrers 40 anys, encara hi ha un 43% dels rius catalans i un 38% de les zones humides i dels estanys que es troben en un estat químic, ecològic i hidromorfològic considerat dolent, amb estructures i funcionaments inadequats. Només el 45% dels rius i de les zones humides compleixen els objectius de sostenibilitat fixats per la Directiva marc de l’aigua que requereix la Unió Europea.
De cara al futur immediat, això té visos d’empitjorar, ja que, mentre la demanda d’aigua a Catalunya augmenta, la mitjana anual de precipitacions mostra una tendència clara a la baixa. El 73% del consum hídric el destinem a usos agrícoles. El percentatge restant (27%), a usos urbans. Això té un impacte clar sobre el cabal dels rius i les seves comunitats biològiques, ja que el 80% del volum de l’aigua que necessitem prové de rius i d’embassaments. El 20% restant és subterrani i afecta el 86% dels aqüífers.
A més, la captació d’aigua provoca l’assecament de fonts i de pous, així com la intrusió de sals en els aqüífers costaners. L’abandonament dels usos tradicionals agrícoles i ramaders també ha comportat una davallada sostinguda del cabal dels rius en un 8% per dècada, aproximadament. Totes aquestes pressions degraden directament la quantitat i la qualitat de l’aigua, la morfologia dels ecosistemes i la composició de les comunitats biològiques que hi viuen. En el mapa següent es pot veure clarament com els espais en vermell (hàbitats d’interès comunitari amb més risc de desaparèixer) coincideixen amb els cursos fluvials de l’àmbit de les conques internes, i també amb zones costaneres, com ara el delta de l’Ebre, el delta del Llobregat o els aiguamolls de l’Empordà, tot i que també afecten cursos fluvials pirinencs.
4. Les espècies invasores malmeten els ecosistemes petits
Actualment, a Catalunya, trobem espècies exòtiques invasores en el 64% dels cursos fluvials i en el 73% de les zones humides, amb un total de 100 d’aquestes espècies catalogades en el conjunt del territori. La falta de depredadors provoca que les seves poblacions augmentin de manera sostinguda en detriment de les espècies autòctones.
A la cara sud dels Pirineus, més de la meitat dels estanys han estat marc de la introducció i la proliferació de diverses espècies de peixos, principalment la truita i el barb roig. La seva forta pressió depredadora afecta la cadena tròfica i altera la població de la majoria d’espècies autòctones dels estanys. Si, dins de l’aigua, la depredació directa sobre crustacis planctònics de mida gran comporta un canvi en la biomassa del zooplàncton i del fitoplàncton i l’extinció local de macroinvertebrats, també hi ha efectes indirectes sobre els ecosistemes terrestres adjacents, on disminueix l’emergència d’amfibis i d’insectes.
Projectes com el LIFE+ LimnoPirineus treballen actualment en la restauració ecològica d’estanys d’alta muntanya dels Pirineus, especialment a través de l’eliminació dels peixos introduïts, mètode que permet la recuperació de l’ecosistema original de manera relativament ràpida. “És una d’aquestes situacions que, de vegades, generem els humans que provoca un problema tan complex que sembla difícil trobar-hi una solució ètica”, explica Marta Tafalla, doctora en Filosofia, especialitzada en l’estudi de la nostra relació amb la resta d’espècies. Accions de restauració com aquesta tenen un efecte de compensació concentrat i puntual, però caldrà una actuació més profunda i a gran escala si es vol fer revertir la tendència negativa d’aquests hàbitats.
5. La pèrdua del saber tradicional agrícola
A les zones agrícoles, la conservació de la biodiversitat està estretament lligada a les pràctiques agrícoles i ramaderes tradicionals i extensives. En els darrers 100 anys, i més accentuadament des dels anys setanta del segle passat, Catalunya ha viscut un procés dual. A les zones menys productives, s’ha produït un abandonament de l’agricultura i de la ramaderia tradicionals i extensives, mentre que a les zones més planes i amb més potencial productiu, s’hi ha produït l’efecte contrari: una intensificació dels conreus (més extensos i d’una sola espècie vegetal). “Des de la revolució neolítica, mai en la història hem tingut tan poca proporció de població activa agrària”, explica Josep Maria Mallarach, doctor en Biologia i Medi ambient i membre de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, que agrupa 1.400 organitzacions i 15.000 experts de tot el planeta. El procés d’industrialització ha comportat un “trencament cultural amb la transmissió de coneixement de tots els sistemes tradicionals”, i hem perdut així també el “coneixement d’aquesta agrobiodiversitat”.
“Hem perdut el coneixement de l’agrodiversitat”, es lamenta Josep Maria Mallarach, doctor en Biologia i Medi Ambient
A més, aquest procés ha anat acompanyat d’un augment important de l’ús de fitosanitaris (s’ha doblat entre el 2006 i el 2020), que ha causat una forta davallada de la riquesa d’espècies arvenses, també greument afectada per l’ús de purins procedents de la ramaderia intensiva porcina. Com a conseqüència, l’índex LPI-Cat indica una disminució del 34% en les poblacions d’espècies pròpies de prats i d’ambients agrícoles entre el 2002 i el 2019, així com un estat de conservació desfavorable en el 88% d’aquestes espècies, les incloses en les directives europees.
Tot i que les poblacions d’ocells que depenen d’ambients agrícoles i de prats són encara estables, les poblacions d’ocells estèpics han disminuït un 27% en aquest període. També ho han fet les poblacions de papallones diürnes, que mostren una tendència negativa acusada, amb la pèrdua del 71% dels seus individus. Un cas alarmant és el de la papallona escac ferruginós (Melanargia occitanica), que ha reduït les seves poblacions en més del 90% en menys de 20 anys. Això és causat per la reducció de la superfície de guarets dels quals són dependents, xifrada en el 21% en només 10 anys.
En els dos gràfics següents es pot veure, d’una banda, com ha canviat l’ús del sòl agrícola a Catalunya en tan sols 20 anys, i de l’altra, com això ha repercutit negativament en l’estat de conservació de les espècies i dels hàbitats que hi estan relacionats.
6. La destrucció del litoral
Des del 2001, la població de Catalunya ha augmentat més d’un 22%, fins a arribar als prop de 7,7 milions d’habitants actuals. Ara bé, gairebé la meitat d’aquesta població, concretament el 43%, viu concentrada principalment a la costa. La manca de polítiques que evitin la urbanització de la franja litoral, la falta de límits imposats a l’explotació pesquera (que ha comportat una davallada de les poblacions d’espècies locals), més la pressió demogràfica i socioeconòmica accentuada durant els períodes amb més afluència de turistes, provoquen que avui tinguem aproximadament el 70% de les platges destruïdes i vora el 80% d’hàbitats litorals i costaners en estat desfavorable, i això implica una inevitable pèrdua de biodiversitat associada.
La presència de contaminants a l’aigua, les deixalles d’origen terrestre, l’alteració de la dinàmica dels sediments per culpa de la construcció de més de 47 ports, que comporta l’extracció continuada de sorres al 60% de la costa catalana, també alteren els hàbitats marins i la qualitat de l’aigua costanera. El 27% d’aquestes masses d’aigua es troben en estat desfavorable. Ara bé, avui dia encara manquen cartografies i programes de seguiment exhaustius per quantificar l’abast dels impactes de la nostra activitat en la vida marina del litoral.
En el mapa següent, la gradació de colors fa que es vegi perfectament com la concentració de població es dona a la zona litoral i prelitoral, amb una incidència més intensa a la regió metropolitana de Barcelona i al Camp de Tarragona, i amb l’única excepció important de la zona central del Pla de Lleida.
7. L’escalfament climàtic, molt present a la costa catalana
El mar català se situa en un dels racons més freds de la Mediterrània, però les onades de calor cada cop més intenses, duradores i freqüents generen episodis d’escalfament, que dibuixen una tendència general a pujar. Per exemple, espècies com el musclo mediterrani (Mytilus galloprovincialis), a les badies del delta de l’Ebre, han patit episodis de mortalitat massiva en moments en què la temperatura de l’aigua supera els 28 °C durant més d’una setmana i disminueix la concentració d’oxigen.
Això també passa a l’aigua del litoral, on l’escalfament es fa evident fins a fondàries de 80 metres i provoca la mort massiva d’espècies com la posidònia o la desaparició de la garota. També ho veiem amb el descoloriment i la mort de les gorgònies a les illes Medes, o en l’augment de la població d’espècies de peixos tropicals o típics d’altres regions més càlides de la Mediterrània, com és el cas del fadrí, la bavosa banyuda o l’espet.
8. Els boscos creixen, però els manca maduresa
En l’actualitat, a Catalunya comptem amb l’extensió de massa forestal més gran des que en tenim registres. L’abandonament de pastures i de conreus, en benefici d’una menor extensió de producció intensificada, ha comportat que creixin la superfície i la quantitat de vegetació en els boscos. Però aquest creixement no ha estat contrarestat amb un aprofitament més gran de la producció forestal (fusta, suro, etc.) en els darrers 20 anys. El resultat és una clara reducció de biodiversitat d’espècies pròpies de boscos madurs o d’aquelles que necessiten zones més obertes o matollars, com les papallones. En canvi, les poblacions d’espècies generalistes, adaptades al procés de simplificació funcional que pateixen els nostres ecosistemes, amb efectes com la disminució de depredadors, sí que es mantenen estables o milloren sensiblement, com és el cas de la població del senglar, fins al punt d’esdevenir un problema greu de convivència amb els humans.
La maduresa d’un bosc incrementa substancialment la seva biodiversitat. L’increment de fusta morta genera l’hàbitat per a molts fongs, insectes i animals i les noves condicions microambientals que milloren la complexitat de l’hàbitat. Atès que és difícil arribar a estats madurs del bosc, aquesta flora i aquesta fauna són escasses i vulnerables, i caldria extremar les mesures de protecció legal per preservar-les. En els dos gràfics següents podem veure, en primer lloc, l’estat de conservació de les espècies i dels hàbitats forestals en el període 2013-2018 i, en segon lloc, com ha disminuït en poc temps el grau mitjà de maduresa dels boscos catalans, tenint en compte que l’Inventari forestal nacional (IFN), d’àmbit espanyol, es va fer a Catalunya en els períodes 1997-2001 (IFN3) i 2013-2016 (IFN4).
Reflexió final: no serà fàcil, però encara hi som a temps
La degradació dels hàbitats naturals, el canvi climàtic, la introducció d’espècies invasores i la contaminació són les causes directes de la destrucció de la biodiversitat al nostre país. També ho són el canvi en els usos del sòl i la intensificació dels sistemes productius, accions vinculades al fet que ha crescut la necessitat d’obtenir més recursos, atès que la població ha continuat augmentant en les darreres dècades.
Al rerefons, hi ha causes més profundes i complexes, de tipus socioeconòmic, cultural, polític, que han anat configurant una societat enquistada en un sistema de creences i uns hàbits de consum insostenibles. Josep Maria Mallarach, doctor en Biologia i Medi ambient i membre de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, diu que la dinàmica general i la comprensió de la realitat en la nostra societat és “errònia”. En altres paraules, “la manera en què ens despleguem destrueix la base d’allò que ens sosté. És un problema de visió del món”, hi afegeix el biòleg.
Marta Tafalla, especialitzada en la relació amb altres espècies, aconsella: decreixement i ‘rewilding’
Segons Mallarach, la crisi de biodiversitat, la crisi climàtica, l’energètica, la política i la social són totes elles dimensions interdependents d’una sola crisi sistèmica en la qual estem immersos. Per fer revertir la tendència negativa d’algunes espècies, hàbitats i llocs d’interès a Catalunya, poden ser eficaços projectes de mitigament d’impactes, conservació i regeneració d’alguns ecosistemes. Però les xifres extretes de l’informe Estat de la natura a Catalunya 2020 ens evidencien que aquests projectes no han estat suficients per aturar la davallada i la destrucció general de biodiversitat al nostre país. Per tant, convé analitzar les causes d’arrel i probablement, més enllà d’apel·lar als hàbits de consum de cada ciutadà o ciutadana, fer un canvi dràstic de voluntats polítiques.
Des de la seva expertesa, Marta Tafalla, doctora en Filosofia, especialitzada en l’estudi de la nostra relació amb la resta d’espècies, aconsella dues coses: decreixement i rewilding (terme anglès que vol dir ‘tornar a deixar en estat salvatge’). En altres zones d’Europa, s’ha demostrat que la recuperació de pràctiques tradicionals i l’ús del rewilding han pogut generar ecosistemes més resilients al canvi climàtic, que fan i presten més funcions ecològiques. Tafalla també exposa la necessitat d’una reflexió col·lectiva sobre el valor intrínsec de la natura, és a dir, que la societat entengui que no pot continuar anhelant un creixement infinit, sempre a costa d’altres espècies i a costa de fer desaparèixer molts ecosistemes. La majoria d’experts en biodiversitat consideren que cal reduir dràsticament els recursos més escassos i d’efectes irreversibles, com ara els combustibles fòssils.
Mallarach també reforça la idea que cal conservar l’esperança compromesa en la capacitat de transformació que els éssers humans tenim sota certes circumstàncies extremes en què ens veiem obligats a canviar. Quin motiu pot ser més urgent que la preservació de la vida d’allò que ens sosté a nosaltres i una part important de la diversitat del planeta?
