Pagesia i ramaderia, clau de volta per a la gestió i l’equilibri territorial

És difícil escriure quelcom quan se’t crema la terra. Aquell paisatge tan sentit i estimat, ple de records, un ecosistema viu, casa teva. Avui, ens trobem davant d’un dels grans reptes que no només ateny el nostre petit entorn, sinó que s’articula a escala global: la despoblació de les zones rurals i les seves conseqüències.

Mentre ens sobrevolen ininterrompudament els mitjans aeris que intenten apaivagar el desastre a marxes forçades, nosaltres, com a Cooperativa, ens reformulem les preguntes: què podem aportar al nostre territori?; de quina manera podem contribuir al seu desenvolupament i, sobretot, a la seva conservació? Ho tenim clar: continuar acompanyant els nostres agricultors i ramaders; fomentant la producció local de manera sostenible, facilitant-los eines, recursos i assessorament, apostant per la formació, ferms contra la deslocalització i convençuts que només amb preus justos la vida al camp pot ser digna per assegurar el tan necessari relleu generacional.

El debat món rural – societat urbana ha existit des dels inicis de l’època industrial i, encara ara, és una carpeta oberta sobre la taula de totes les administracions. Volem i dolem. Aquesta és la realitat. Com a societat, volem ciutats que ofereixin equipaments tecnològicament avançats i serveis diversificats a l’abast de la seva ciutadania i confiem que hi haurà boscos, platges, aiguamolls i muntanyes que ens acolliran amb els braços oberts quan tinguem vacances i vulguem desconnectar del frenesí i de l’estrès dels grans nuclis urbans. Però aquí ve el gran error: no comptem que aquests paratges necessiten també cures i gestió continuades, per poder-nos acollir de manera òptima, evitant que el nostre pas malmeti encara més el seu entorn.

Els boscos, les platges, els aiguamolls i les muntanyes que ens acolliran quan tinguem vacances també necessiten cures i gestió continuades

No és una equació fàcil. Però, des del nostre punt de vista, no val que el progrés només sigui per a una part, encara que representi la part més gran. Tothom ha de poder participar, de manera racional, de les millores en les condicions de vida que ens aporta el coneixement modern, independentment del lloc on vivim. I, perquè això passi, no només es tracta de promoure noves construccions i equipaments (que potser en alguns casos sí i en d’altres no)… sinó que cal un nou replantejament de com vivim (potser ara ho fem per sobre de les nostres possibilitats), quins recursos estrictes necessitem, què volem com a país. Cal que tinguem clar que tot el que posem en marxa s’ha de mantenir i tot el que ja existeix s’ha de preservar. Ho haurem de mantenir i preservar, aquí i allà, a la ciutat i a rural. I, per fer-ho, és imprescindible l’equilibri. Un autèntic equilibri territorial que permeti cuidar i gestionar de la millor manera possible cada gran àrea i també cada petit racó de casa nostra; de nord a sud, d’est a oest.

Com a cooperatives, un dels objectius que més hem treballat, arreu, és precisament el fet de crear valor al nostre entorn per tal de mantenir la gent al territori. Un territori habitat és un territori connectat. L’agricultura i la ramaderia, que tantes i tantes vegades s’han posat en qüestió, poden contribuir de manera decisiva a la regeneració i vitalització dels sòls i dels boscos, i evitar que aquests es degradin. També a preservar la biodiversitat a través de pràctiques agrícoles sostenibles.

En el cas dels incendis, per exemple, una bona gestió de la massa forestal ens permet controlar el foc i reduir el risc de propagació. En un territori habitat, es faran aquestes tasques de manera natural. Quan s’aixequi una columna de fum, el primer avís serà ràpid i determinant per al desenvolupament de l’incendi. La tasca dels pagesos llaurant els camps perimetrals de la ignició permetrà establir tallafocs i encerclar les flames, com està passant ara en l’incendi de Baldomar (Artesa de Segre), en què l’esforç dels pagesos ha evitat mals majors.

L’agricultura i la ramaderia poden contribuir de manera decisiva a la regeneració i vitalització dels sòls i dels boscos

A banda de les condicions climatològiques extremes que estem patint a tot arreu, en un territori deshabitat, els boscos seran bruts i seran un polvorí. És així. No hi ha receptes màgiques: és qüestió d’optimitzar entre tots els recursos que tenim, posar-hi sentit comú i sobretot, sobretot, molta empatia. Una empatia que, també ho hem de dir, sovint hem trobat a faltar quan se’ns apliquen (i llavors se’ns acumulen) legislacions i normatives executades d’esquena al territori, sense tenir-ne en compte la realitat. Pagesos i ramaders estem d’acord que hi ha d’haver un marc legislatiu que reguli qualsevol mena d’activitat, també la nostra, però lamentem que aquest marc es converteixi massa sovint en traves econòmiques, administratives o de gestió a l’hora d’aplicar-lo que, finalment, impossibilitin la feina al camp i accelerin l’abandó de la professió. I de retruc, és clar, l’abandó de la gestió d’una part del territori.

Parlem de medi ambient, però perfectament, ho podem traslladar a l’alimentació. En el context actual de postpandèmia, guerres obertes a tot el món i crisi climàtica, hem pres consciència, més que mai, que la producció pròpia, local, de quilòmetres 0, és la que hem d’incentivar, a través d’una economia social basada més en les persones i en el respecte al medi ambient, que no pas en termes estrictament de producció i rendibilitat. No perquè estigui de “moda”, sinó perquè és la més sostenible i respectuosa per a la nostra salut i la del planeta. En aquest sentit, un dels grans problemes que arrosseguem és, precisament, que molts dels nostres agricultors i ramaders venen a pèrdues, és a dir, per sota del preu de cost, cobrant menys del que han pagat. Digueu-ne com vulgueu. Actualment, és el pa de cada dia.

Molts dels nostres agricultors i ramaders venen a pèrdues, és a dir, per sota del preu de cost, cobrant menys del que han pagat

Amb tot, sembla que les actualitzacions que l’actual executiu espanyol ha fet a la nova Llei de la cadena alimentària estan encaminades a aconseguir un preu digne per a tots els actors que hi participem. La teoria i la pràctica no sempre van de bracet. Per si de cas, nosaltres vetllarem pel fet que es compleixi i continuarem empenyent per preservar el món rural i per fer pedagogia que la seva continuïtat és cosa de tothom, de tota la societat. Ho farem amb la humilitat dels nostres pares i padrins, que treballaven la terra amb les mans, però també amb la determinació de saber que és a les nostres mans revertir la situació, transformant les paraules buides en accions concretes, realistes i adaptades a cada territori.

Aquests dies, cremen les nostres arrels; les sentimentals i les de la nostra flora i fauna… Enmig d’una boira espessa de fum i d’impotència, volem creure, necessitem creure, que el rebrot és possible. Gràcies a tots els pagesos i pageses, famílies del món rural, per persistir.