Crític Cerca
IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Marta Tafalla “Apropar-se a la natura ens produeix plaer, ens fa felices i ens dona salut”

Marta Tafalla (Barcelona, 1972) és doctora en Filosofia i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fa anys que investiga la relació que establim els éssers humans amb la natura i els animals, des d’una perspectiva ètica i estètica.

15/12/2020 | 06:00

Som part de la natura, la necessitem, ens fascina, però l’acció humana sovint la ignora o la depreda. Una dinàmica que provoca assassinats cada any, destrucció i la darrera pandèmia mundial. Apressa, amb urgència, l’assaig de nous vincles.

Durant el confinament, arreu del planeta es van viralitzar les imatges d’intrèpids animals salvatges que exploraven ciutats desertes d’humans. Al mateix temps, una amiga engegava un petit projecte a Instagram en el qual, des del balcó, fotografiava els brots verds que veia néixer a les escletxes de l’asfalt. D’altres dormíem poc i somniàvem molt capbussades al mar i bivacs a la muntanya. Qui sap si, en moments d’angoixa i d’aïllament, ens tranquil·litza saber que la natura sempre hi és.

És possible apropar la natura a les ciutats? Ruralitzar-les, com proposava Ildefons Cerdà? En el seu pla inicial, les illes de cases incorporaven un ampli espai obert entre els edificis que s’havia de destinar a horts i jardins. Una fórmula a través de la qual la natura no solament s’inseria dins la ciutat, sinó que la vertebrava. El pla, però, va quedar desvirtuat per les pressions dels propietaris del sòl per maximitzar beneficis augmentant l’edificabilitat. Això va provocar que diversos carrers s’estretissin, les illes es tanquessin i els horts i els jardins fossin sacrificats.

A l’Estat espanyol, el 79% dels habitants viu en zones urbanes. Quins efectes té la desconnexió del medi natural i dels seus processos? Com es relacionen els urbanites amb el món rural? Quin impacte tindrà l’èxode d’aquelles persones que, arran del confinament, estan marxant a viure a un món rural que fa dècades que agonitza per la manca d’inversions públiques i pel despoblament? Com poden contribuir aquests neorurals a revifar-lo?

Segons l’organització Global Witness, l’any 2019, 212 persones van ser assassinades al món pel fet de defensar el seu territori de l’economia extractivista i de la destrucció del medi ambient. És el nombre més gran d’activistes ambientals assassinats en un sol any. Què és la natura? Com l’entenem i ens hi relacionem col·lectivament?

Estimem la natura?

No, de fet, la majoria de les persones no només no estima la natura, sinó que l’odia profundament. La nostra civilització ens educa en el menyspreu cap a les altres espècies. És una civilització molt antropocèntrica que considera que l’ésser humà, en tant que és superior a la resta de les espècies, té el dret d’humiliar-les i maltractar-les. De fet, moltes persones creuen que els altres animals són ignorants, estúpids o que no pateixen i per això se’ls pot menysprear. No suportem veure’ls com a subjectes amb capacitats cognitives i emocionals, amb relacions familiars i socials. Amb les plantes també passa, però no és tan evident.

Com hauria de ser una escola que ens eduqués per estimar la natura?

És una pregunta clau. Si mires els llibres de text, veuràs com s’educa en aquest menyspreu… Per començar, la resta de les espècies i la biosfera no s’haurien de mostrar com una mercaderia. També hauríem de posar fi al model d’escola tradicional on els infants passen tantes hores asseguts a l’aula i impartir les classes a l’aire lliure, en un trosset de bosc, per aprendre de tot el que hi passa.

I, des de casa, podem ensenyar a estimar-la?

I tant, només contemplant allò que tenim més a prop. Per exemple, la majoria de les persones no coneix les espècies que viuen al seu barri, com els ocells, tot i que n’hi ha molts que viuen i crien a la ciutat. Estem tan desconnectats de la natura que ni els veiem ni els escoltem, no hi prestem gens d’atenció. El mateix passa amb els arbres del barri: en sabem ben poc dels seus processos. Si no entenem el funcionament de les poblacions que viuen prop nostre, com hem d’entendre temes més complexos, com el canvi climàtic?

“Hem d’assumir que la pandèmia l’hem provocat nosaltres maltractant la natura”

Per què necessitem tenir la natura a prop?

Apropar-se a la natura ens produeix plaer i ens fa felices, però també ens dona salut. Un estudi realitzat a l’Estat espanyol fa un parell d’anys va demostrar que viure prop d’una zona verda urbana reduïa el risc de patir càncer de mama. Segons l’estudi, viure a menys de 300 metres d’un parc o d’un jardí disminueix el risc en un 35%, mentre que viure-hi a menys de 100 metres suposa una reducció d’un 44%. L’associació és lineal. En canvi, quan danyem la natura, ens danyem a nosaltres. Això és el que ha passat amb la pandèmia, que neix de la pèrdua sistemàtica de biodiversitat, i, més concretament, en un mercat d’animals vius de Wuhan. Aquests mercats, on animals domèstics i salvatges que són sacrificats allà comparteixen espai amb humans, s’han demostrat com un focus per al desenvolupament de malalties. La pandèmia ens demostra que la manera com ens relacionem amb la natura no només és immoral èticament, sinó que biològicament és suïcida, perquè el mal que fem torna cap a nosaltres.

Però, tot i els continus desastres naturals, l’emergència ecològica mai se situa en la primera posició de l’agenda política i social. Quan serà prioritària?

Jo soc molt pessimista, perquè, si encara no ho hem fet, quan ho farem? Després de la pandèmia, cap govern ha apostat per prendre mesures dràstiques en aquest sentit. Assumir que la pandèmia l’hem provocat nosaltres maltractant la natura requereix un nivell d’autocrítica molt profund. Implica assumir que les idees bàsiques que articulen la nostra cosmovisió són errònies i, per tant, que la nostra civilització està podrida en els seus fonaments. Això és molt difícil d’acceptar.

“Cal posar fi a la ramaderia i disminuir la superpoblació d’humans. Som en una situació molt perillosa”

Hi ha propostes que t’ajudin a ser optimista?

El rewilding, alguna cosa així com ‘renaturalització’ o ‘tornar a fer salvatge’, és una proposta de diversos científics per la conservació de la natura que consisteix a deixar de gestionar grans ecosistemes perquè els gestioni la fauna salvatge. Com a concepte, té els seus orígens als anys noranta a l’Amèrica del Nord, però des de fa uns quants anys ha anat creixent i consolidant-se a Europa. Hi ha biòlegs que defensen que aquesta proposta és l’última alternativa per aturar la crisi ecològica. Però moltes persones rebutgen la idea perquè implicaria renunciar a dominar, perdre poder. Jo penso que, només deixant de dominar, ens podrem salvar. També crec que cal posar fi a la ramaderia i disminuir la superpoblació d’humans. Això últim, òbviament, s’ha de fer de manera voluntària. Amb poblacions tan elevades d’humans i de mamífers domesticats ens col·loquem en una situació molt perillosa. Una investigació del 2018, The Biomass distribution on Earth, comptabilitzava la distribució de la biomassa entre les diferents espècies. L’estudi mostra que de tots els mamífers que hi ha a la Terra només un 4% són salvatges. De la resta, un 36% som humans i un 60% animals criats per la indústria ramadera. De les aus, només un 30% són salvatges i un 70% restant són criades per la indústria. Estem destruint la vida salvatge. La situació és molt greu, perquè només un 4% d’animals salvatges no poden gestionar l’ecosistema. És obvi que patirem pandèmies, l’una darrere l’altra.

Què ens pot ensenyar la natura, si aprenem a contemplar-la, per afrontar els anys que venen?

Si aprens a observar la vida salvatge, aprens com funciona el món. La natura ens ensenya que les espècies cooperen entre elles, i n’hi trobem milions d’exemples. Cada espècie té unes funcions dins dels ecosistemes que ajuden les altres. Per exemple, els elefants creen xarxes de camins de milers de quilòmetres. Són vies que connecten zones on hi ha aliment amb zones on hi ha aigua. Cada vegada que hi passen, les cuiden, perquè les netegen i les mantenen. Doncs bé, aquesta xarxa de camins la utilitzen moltíssimes altres espècies més petites per desplaçar-se. En canvi, els humans construïm xarxes de carreteres que la resta dels animals no pot utilitzar; de fet, hi atropellem milers d’animals cada any. Per tant, encara que els enginyers de carreteres diguin que vertebren el territori, qui de debò vertebra el territori són els elefants.

* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies