Crític Cerca
Notícies

Què hauria de passar perquè el Front Republicà entrés al Congrés?

Analitzem amb dades les opcions de la candidatura que lidera Albano-Dante Fachin per obtenir escons en les eleccions espanyoles del 28-A

17/04/2019 | 19:03

Albano-Dante Fachin, Mabel Rodríguez, Roger Español i Mireia Caldés, a l'inici de la campanya. / BLANCA BLAY

El Front Republicà ha començat a treure el cap, tímidament, en les darreres enquestes electorals del 28-A. La majoria d’aquestes enquestes, des del ‘tracking’ diari d”El Confidencial‘ fins a la del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per a ‘El Periódico‘, els donen un escó, el del seu cap de llista per Barcelona, l’exlíder de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachin. La candidatura, que uneix Poble Lliure –partit vinculat a la CUP–, Pirates i Som Alternativa, podria ser decisiva al Congrés en cas d’un hipotètic empat entre el bloc de les esquerres i dels sobiranistes i el bloc de la triple dreta del PP, de C’s i de Vox. Però… què hauria de passar perquè el Front Republicà entrés al Congrés? On tindria més possibilitats de sortir? Té alguna opció a les demarcacions més petites com Tarragona, Lleida o Girona? 

L’aparició del Front Republicà és una de les grans incerteses de la nit electoral del 28-A juntament amb l’entrada o no d’altres partits fins ara inèdits al Congrés, com l’extrema dreta de Vox –amb opcions d’obtenir escons per la província de Barcelona– i els animalistes del PACMA –que, segons algunes enquestes, té també opcions d’entrar justament a Barcelona. Als sondejos, sobretot els que tenen poc corpus d’enquestats catalans, els costa detectar l’aparició de nous partits, sobretot si, com en el cas del Front Republicà, no es va saber que s’hi presentaria fins fa poc més d’un mes. Aquesta llista de l’esquerra independentista és una candidatura desconeguda per la població en general, ja que es presenta amb una marca inèdita i no té presència als debats dels mitjans de comunicació públics, tot i que el seu cap de llista, Albano-Dante Fachin, sí que sigui relativament mediàtic a Catalunya.

El politòleg i professor de la UB Jordi Muñoz confirma a CRÍTIC que és “molt i molt difícil” que el Front Republicà pugui aconseguir sortir a les demarcacions de Lleida, de Tarragona i de Girona i, en canvi, sí que “podria tenir algunes opcions” per la de Barcelona. A la província de Barcelona hi ha en joc 32 escons i el Front en podria aconseguir un només superant el llindar del 3% dels vots… I, en canvi, a les altres tres es reparteixen pocs diputats (4 a Lleida, 6 a Tarragona i 6 més a Girona) i, per això, per aconseguir rascar un sol diputat allà sovint s’ha necessitat superar el 10% o el 13% dels vots vàlids. Per tant, els vots al Front Republicà d’aquelles províncies on no aconsegueixi diputat es perden, tal com li ha passat històricament a ICV-EUiA o, a la resta de l’Estat, li passava a les províncies petites a Izquierda Unida i ara els passa a Unidas Podemos i a Ciutadans.  

Jordi Muñoz creu que és “molt difícil” que el Front Republicà pugui tenir escó a Lleida, a Tarragona i a Girona

El Front Republicà, tot i que té el rebuig explícit del secretariat nacional de la CUP, aspira a recuperar una part del votant de l’esquerra independentista radical que habitualment en les eleccions espanyoles anava a parar als Comuns o a ERC. Tanmateix, ara la CUP ha tornat a cridar a l’abstenció els seus militants. De fet, cap militant destacat de la CUP, amb excepció dels de Poble Lliure i de l’exdiputada Mireia Boya, ha participat en mítings, ha donat mostres de suport o ha anat a actes de campanya de la candidatura. Tot i això, la llista de Poble Lliure, Pirates i els expodemites d’Albano-Dante Fachin i Marta Sibina també poden recollir vot de l’independentisme cabrejat amb ERC i els convergents i, fins i tot, d’una part dels sectors podemites o comuns independentistes crítics amb Ada Colau. Hi haurà, doncs, probablement, un vot d’indignació i de cabreig cap a ells.

Comparar els seus resultats d’ara amb els de la CUP en altres comicis al Parlament pot tenir la seva lògica; però, atès el context de crisi en el si de l’independentisme i els canvis sobtats de vot entre els neoconvergents, els republicans i els postcupaires, pot ser complicat i, fins i tot, podria ser relativament poc útil. Però, com a mínim, és un bon termòmetre per analitzar, província a província, quina és la magnitud del vot que hauria de mobilitzar el Front Republicà aquest 28-A.

Barcelona: hi tindran representació si engresquen el votant cupaire

El Partit Animalista contra el Maltractament Animal (PACMA), en les darreres eleccions generals del 26 de juny, va quedar fora tot i aconseguir 47.000 vots a la província de Barcelona. Només va obtenir un 1,8% del vot. I, en les eleccions espanyoles anteriors, les del 2015, es van quedar a les portes de l’últim escó per Barcelona tant Unió Democràtica, amb 48.000 vots i un 1,6% del vot, i el PACMA, que n’havia aconseguit 34.000 i es va quedar en l’1,2% del vot.

Segons els càlculs del politòleg Jordi Muñoz, “si la participació fos la mateixa de les últimes generals, al Front Republicà li caldrien 79.318 vots per superar la barrera electoral del 3% i, amb això, entraria gairebé segur al Congrés”. La xifra dels 79.000 vots representaria exactament el 3% dels vots vàlids a Barcelona. Amb una participació més baixa que el 26-J, si ara fos entorn del 50%, el Front Republicà ho tindria, segons Muñoz, “una mica més fàcil” perquè només necessitaria mobilitzar uns 62.000 votants barcelonins. En canvi, si la participació fos del 70%, “els caldrien 87.000 vots per arribar al llindar del 3%”.

Les referències més properes, per poder fer una comparació mínima, serien els resultats de la CUP a la província de Barcelona en les últimes dues eleccions al Parlament català. El 2017, la CUP, amb Carles Riera de cap de llista, va obtenir 143.000 vots i un 4,3% superant per poquet el 3% mínim; però el 2015, amb Antonio Baños de candidat i en el punt de màxim auge de l’esquerra independentista després de l’etapa de David Fernàndez, va enfilar-se fins als 255.000 vots i un 8%. Per tant, si el Front Republicà aconseguís mobilitzar almenys la meitat del votant cupaire, sí que tindria opcions d’aconseguir l’escó per Barcelona. No és senzill perquè, a més de fer això, ha d’aconseguir arribar al 3% del vot a la província, i, si hi hagués una alta participació, ho tindrien més complicat. Això podria semblar senzill, però no ho serà. Segons el mateix Muñoz, partits com Convergència o ERC –que no tenen un referent estatal– “sempre tenen més problemes per retenir el seu electorat en les eleccions generals” i, habitualment, no superen mai el 80% dels vots que havien tingut en les catalanes. És a dir, que fins i tot en el cas que la CUP s’hi presentés, probablement es deixaria una part dels seus votants en unes catalanes.

Girona: han de superar el PP i C’s per entrar-hi

A la resta de demarcacions electorals és molt més difícil aconseguir escons, i no tots els partits que tenen representació al Parlament n’aconsegueixen al Congrés. Per exemple, en les últimes eleccions espanyoles, el PP i C’s es van quedar sense escó per Girona, tot i que els populars van sumar 30.000 vots i un 10%, i els d’Albert Rivera, 23.000 vots i un 7%. Tots aquests vots van anar directament a la paperera, ja que només hi van aconseguir representació ERC, Convergència, En Comú Podem i el PSC.

Si hi hagués una participació igual que el 26-J a Girona, és a dir, un 62%, l’últim escó a repartir costaria uns 35.000 vots, entorn de l’11%. Aquell se’l van endur els convergents. Per tant, aquest seria un possible llindar perquè el Front Republicà pugui aconseguir un escó per Girona. Serà molt i molt difícil, ja que la CUP, que ara no dóna suport al Front Republicà però que serveix com a termòmetre comparatiu, va aconseguir sumar a Girona en les eleccions catalanes 21.000 vots –l’any 2017– i, com a millor resultat, 33.000 vots –del 27-S de 2015, quan la llista de Junts pel Sí va afavorir que molts votants d’ERC passessin a la CUP. El Front Republicà, per tant, com a mínim hauria d’igualar ara els millors resultats històrics de l’esquerra independentista en unes eleccions amb la que seria una de les candidates més joves de tots els partits, la membre de Poble Lliure Maria Besora, de només 25 anys.

La número 2 per Barcelona del Front Republicà, Mabel Rodríguez, de Pirates. Foto: ACN
Els candidats del Front Republicà Albano-Dante Fachin i Roger Español enganxant cartells en el tret de sortida de la campanya pel 28-A. Foto: ACN
Anterior Següent

Lleida: caldria duplicar-hi els vots de la CUP de l’any 2017

La batalla a Lleida de les últimes eleccions al Congrés va deixar sense ni un sol escó fins i tot el PSC… tot i aconseguir 22.000 vots i un 12%. L’últim escó se’l va endur el PP, que va tenir només 2.000 vots més que els socialistes, 24.000 vots i un 13%. El Front Republicà, que tindrà Joel Jové, de Poble Lliure, com a cap de llista, hauria d’enfilar-se, sempre depenent de la participació i dels resultats dels rivals, almenys fins a aquestes xifres per poder competir amb el PSC, el PP i, segurament ara, els Comuns per l’últim escó lleidatà.

Tanmateix, cal tenir en compte que la CUP a Lleida, en les últimes eleccions catalanes i amb un 77% de participació a la província, només va obtenir 12.000 vots i un 5%, i el seu rècord havia estat el 2015, amb 18.000 vots i un 8%. Per tant, el Front Republicà, com a mínim, hauria de duplicar els vots de la CUP i encara no ho tindria fet, ja que dependria d’altres factors com la participació o els resultats dels seus rivals per l’últim escó lleidatà.

Tarragona: un dels territoris més difícils per a l’esquerra ‘indepe’

A Tarragona és on teòricament és més complicat obtenir escó per al Front Republicà. Se’n reparteixen sis, dos més que a Lleida, però hi ha molta més competència, ja que els sis partits grans estan històricament bastant igualats en vot a la demarcació tarragonina. L’últim escó del 26-J se’l va endur Ciutadans, amb un 11% i 38.000 vots, i el penúltim va ser per a Convergència, amb un 13% i 47.000 vots.

El Front Republicà, que té com a cap de llista tarragoní un membre de Pirates, Ferran Reyes, ho té difícil, ja que el millor resultat històric de la CUP en unes eleccions a Tarragona van ser els 30.000 vots i un 7% en les eleccions del 27-S.  Ara, haurien de superar aquell resultat rècord per poder, com a mínim, competir per l’últim escó de la província.

Més enllà d’ERC: els fracassos del BEAN i de Nacionalistes d’Esquerra

L’independentisme d’esquerres més enllà d’ERC ha intentat l’assalt al Congrés en diferents ocasions, totes sense fortuna. A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta és quan va semblar més possible que ho aconseguís amb les propostes, primer, del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i, després, de Nacionalistes d’Esquerra. La candidatura del BEAN en les eleccions al Congrés del 1979 liderada per Lluís Maria Xirinacs a Barcelona (que havia aconseguit ser senador el 1977), Maria-Mercè Marçal per Lleida i Josep Guia per València va ser la primera entre les forces extraparlamentàries a Catalunya, i es va quedar amb prop de 56.000 vots d’aleshores.

L’any 1982, el de la gran victòria del PSOE de Felipe González, va arribar el moment per a Nacionalistes d’Esquerra en les eleccions al Congrés. Els caps de llista per Barcelona eren Jordi Carbonell, Magda Oranich i Joan Josep Armet. Van tenir el suport de nombrosos artistes i intel·lectuals del moment. Tot i això, el resultat va ser decebedor i es van quedar en prop de 30.000 vots al Congrés. A qui li va anar millor va ser al seu candidat al Senat per Barcelona Avel·lí Artís-Gener, popularment conegut per ‘Tísner’, que va aconseguir gairebé 70.000 vots.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació