Qui explica la història del poble gitano?

“Soc gitano i soc català. Som artistes i venedors, i volem ser-ho per molts anys sense haver de donar explicacions”. Amb aquesta frase comença el documental Amaro Drom. Veus i memòria del poble gitano, que ha presentat el Museu d’Història de Catalunya en el marc de l’exposició “El poble gitano de Catalunya: història i cultura”, que ha acollit l’equipament els darrers mesos. El documental és un recull de memòries de gitanos i gitanes de diferents generacions i territoris dels Països Catalans que celebren la cultura i la identitat gitana i que denuncien el racisme i la discriminació que pateix el poble gitano fins i tot sis segles després de la seva arribada a Catalunya.

Amaro Drom reivindica les formes de continuïtat cultural que han permès al poble gitano preservar la memòria col·lectiva. La família, la tradició oral, la llengua i el respecte hi apareixen com a elements importants de la vida comunitària. “Una de les coses més importants que tenim els gitanos és el respecte”, hi afirma un dels testimonis. La família és descrita com un centre d’organització de la vida, mentre que l’oralitat ocupa un espai essencial en la transmissió del coneixement i de la memòria, sobretot perquè les seves històries no han format part dels relats històrics oficials. 

La llengua caló és un altre exemple d’identitat i transmissió de la cultura gitana, malgrat que el seu ús no està estès al llarg de tota la comunitat gitana, sobretot entre les franges d’edat més joves. Vinculada a la història del poble gitano a la península Ibèrica, el caló conserva el lèxic d’origen romaní, però compta amb estructures gramaticals de llengües com el castellà o el català. L’audiovisual, de fet, aborda la repressió lingüística i les conseqüències de les prohibicions que van perseguir les formes d’expressió pròpies de la comunitat gitana. 

“Si el poble català va patir, imagineu què significava ser gitano català”, diu un dels testimonis del documental

Persecució del poble gitano des del segle XV

La primera llei en contra dels gitanos data de 1499, quan els Reis Catòlics van aprovar la primera pragmàtica contra la població gitana. La norma exigia als gitanos que visquessin d’oficis reconeguts, s’establissin en una localitat i abandonessin la mobilitat col·lectiva. “Visqueu d’oficis coneguts, establint-vos als llocs on decidiu residir […] i no aneu més junts vagant pels nostres regnes”, ordenava el text.

Segles més tard, la persecució contra el poble gitano va tenir un dels seus episodis més greus el 1749, durant el regnat de Ferran VI, que va comportar la detenció massiva de milers de gitanos i gitanes. Segons apunten alguns testimonis del documental del Museu d’Història de Catalunya, dels aproximadament 12.000 gitanos censats, uns 9.000 van acabar empresonats. L’operació va formar part d’un projecte de persecució que pretenia separar les famílies, immobilitzar la població i desarticular-ne les formes de vida.

Durant el franquisme, la vigilància i la persecució policials van continuar condicionant la vida de les famílies gitanes. “Si el poble català va patir, imagineu què significava ser gitano català”, diu un dels testimonis. La persecució política, lingüística i cultural de la dictadura s’afegia, per a les persones gitanes, a una història molt més llarga de control institucional i d’estigmatització. “El franquisme va aconseguir acovardir bona part del poble gitano, perquè tenim gravada a la sang i a la pell la repressió de la policia i de l’Estat franquista”, hi afirma una altra veu. 

“L’antigitanisme és una forma de racisme molt present encara avui a la nostra societat, després de sis-cents anys”, assenyala un dels entrevistats

Antigitanisme en l’actualitat

La discriminació contra el poble gitano, però, no és una cosa del passat. “L’antigitanisme és una forma de racisme molt present encara avui a la nostra societat, després de sis-cents anys”, assenyala un entrevistat en el documental. La persistència d’aquest racisme és un dels fils conductors del film i una de les claus per connectar la memòria històrica de la identitat gitana amb les desigualtats contemporànies que viu la seva població.

Aquest antigitanisme es manifesta amb agressions explícites, però també, expliquen els participants, a través de prejudicis que condicionen l’accés a un habitatge, les oportunitats laborals, el tracte rebut en els serveis públics o les expectatives que la societat diposita en els infants i joves gitanos.

Les dades disponibles apunten a la dimensió del problema. Segons xifres presentades pel Govern de la Generalitat en la nova Estratègia catalana del poble gitano 2026-2036, un 85% de les persones gitanes afirma que ha experimentat situacions de discriminació, un 60% de les llars gitanes es troben en situació de privació material i la taxa d’atur és d’un 36%, més del doble que en la població general.

Aquestes realitats, contextualitzen les veus del documental, posen en evidència les desigualtats que viu actualment la població gitana a Catalunya. No es pot explicar l’abandonament escolar, que en els adolescents gitanos és d’un 65%, sense parlar de desigualtats educatives, expectatives i condicions materials. Com tampoc no es pot abordar l’atur sense preguntar-se quins prejudicis intervenen en els processos de selecció, quines oportunitats laborals tenen les persones gitanes i quines barreres els dificulten accedir a una feina estable. 

La comunitat gitana parla

En el documental que ha estrenat el Museu d’Història de Catalunya, diversos representants de la comunitat gitana denuncien aquestes discriminacions i expliquen la història del poble gitano de primera mà. Amaro Drom parteix de la constatació que sovint la població gitana ha estat explicada des de fora, com a objecte de regulació, de control i d’estigmes. 

Poques vegades, la comunitat ha estat el subjecte dels seus propis relats; per això la peca audiovisual estrenada pel Museu d’Història de Catalunya ha volgut partir d’un centenar de testimonis de gitanos i gitanes que es van recollir també per a l’exposició. La coordinadora de l’exposició, Raquel Castellà, en matisa els motius: “Des del principi volíem que els gitanos i les gitanes no fossin només l’objecte del relat, sinó els seus protagonistes; que poguessin explicar la seva història amb les seves pròpies veus, des de la diversitat i també des de la discrepància”. 

Es tracta d’un audiovisual dirigit i muntat per Guillermo Cruz i produït pel Museu d’Història de Catalunya, amb la producció executiva de Jordi Principal, director de l’equipament, i amb la coordinació, l’assessorament i la recerca de Raquel Castellà. L’exposició vinculada ha esdevingut la mostra temporal més visitada de la història de l’equipament, amb més de 70.000 visitants.