Crític Cerca
Notícies

Vint idees amb sentit crític d’Arcadi Oliveres

Pensaments i reflexions sobre el capitalisme, la independència, l'economia social i solidària, les utopies o la unitat de l'esquerra transformadora

06/04/2021 | 07:00

Foto: IVAN GIMÉNEZ

La mort d’Arcadi Oliveres a l’edat de 75 anys ha deixat òrfena una generació de lluitadors i d’activistes. Economista crític, pacifista, antimilitarista i divulgador, Oliveres mai no havia fet vida política de partit, i va estar sempre vinculat al món de les ONG, de la defensa del pacifisme, del rebuig al capitalisme salvatge i en favor del desenvolupament dels pobles del Sud, això que ara anomenem justícia global. Oliveres, subscriptor de CRÍTIC, va donar suport al projecte en la seva fase fundacional i des d’aquest mitjà vam conversar amb ell en diverses ocasions. Aquí us oferim vint idees amb sentit crític d’Arcadi Oliveres extretes de les entrevistes que li vam fer.

El capitalisme: “Un sistema assassí i prou”

“L’única prioritat a escala global és destruir el capitalisme. Mentre tinguem aquest sistema criminal i assassí, no hi tenim res a fer. El capitalisme és un sistema d’explotació constant de la gent, i, mentre el mantinguem com a sistema econòmic, mentre s’expliqui a les facultats d’economia, a les escoles de negocis i, des de fa algun temps, al batxillerat quan es fa introducció a l’economia als vailets, no farem res”.

“El rescat bancari de la crisi del 2008 ha significat 10 bilions de dòlars, 200 vegades el que l’ONU demana per erradicar la fam. Tu creus que un sistema que protegeix una banca corrupta i a la qual se li donen aquestes quantitats de diners és un sistema que té solucions? És un sistema assassí i prou”.

L’emergència climàtica no és res més que el fruit del capitalisme desmesurat que estem patint des de fa temps, especialment els últims 50 anys. Ens hem de treure de sobre el capitalisme perquè el planeta pugui sobreviure”.

“Les facultats d’econòmiques no ensenyen la idea bàsica de l’economia, que és que les necessitats de les persones han de ser cobertes pels productes que ens dona la naturalesa degudament transformats. Si a mi em diuen ‘economia’, el primer que responc és: necessitat de les persones. Si tu avui en dia preguntes a qualsevol per economia, et dirà ‘borsa’, et dirà ‘PIB’, ‘inflació’, et dirà ‘balança de pagaments’ i tot de coses que no necessàriament responen al fet que una persona visqui més bé o més malament. I, per desgràcia, és el que s’ensenya a reproduir constantment a les facultats d’econòmiques i, encara pitjor, a les escoles de negocis. Em sembla un error.

“Soc de naturalesa optimista. Jo crec que hi ha hagut potser un canvi en la manera de pensar. Abans calia criticar el capitalisme. Ara, també la gent se n’ha adonat que cal treballar les alternatives. Per exemple, aquí a Catalunya hem de seguir criticant el capitalisme però també hem d’anar a la Fira de l’Economia Social i Solidària que organitza la XES cada any. No ens quedem només amb la crítica; també hem de construir”.

La independència: “El camí és lent i cal molta força”

“Ara mateix, tot i ser independentista fervent, estic convençut que, si hi hagués un referèndum, Catalunya no decidiria independència. No hi ha encara una digestió social important perquè la gent ho admeti; hi hauria confusions, hi hauria pors, trencaments… Per tant, el camí és lent perquè, si volem obtenir aquest objectiu, cal molta força”. 

“Tothom parla d’una Catalunya independent, però vull que em diguin si serà monarquia o república, si hi haurà exèrcit o no, si la banca serà pública o privada, quina organització social volem, quins límits tindran les empreses, si serem o no a l’OTAN, si serem o no a la UE…”.

“Hem d’anar per les Espanyes explicant què és la independència de Catalunya. Sempre he pensat que hem de seguir sent solidaris econòmicament amb Espanya, amb les regions que ho necessitin. Per damunt de tot, ha d’haver-hi la solidaritat“.

“Aquesta independència buida de contingut, aquesta independència que acaba afavorint la dreta, que pensa molt en nosaltres i poc en la resta, que no farà canviar les estructures econòmiques, que és egoista…; tot això a mi no m’agrada gens”.

La justícia global: “A Catalunya no ens podem posar cap medalla”

“A Catalunya hi ha un sentiment de món global: hem sortit contra la guerra de l’Iraq, hem organitzat el Fòrum de la Mediterrània, hem fet un ‘Volem acollir’, hem articulat el moviment antiglobalització… Però, des del punt de vista pressupostari, no ens podem posar cap medalla: Navarra o Euskadi aporten més diners a la cooperació que nosaltres”.

“Cal acceptar les migracions perquè és una obligació ètica de qualsevol ciutadà. Tancar les fronteres és un delicte. Cal explicar a la gent que històricament sempre ha estat així, que demogràficament és rendible, que econòmicament és beneficiós; però, per damunt de tot, que totes les cultures del món al llarg de la història han nascut de les migracions”.

“Les campanyes sobre el 0,7% per a cooperació al desenvolupament ens van servir per parlar del colonialisme, del comerç injust, del poder de les multinacionals, de la immigració, del deute extern. Així vam poder posar damunt de la taula temes que avui en dia són plenament vigents“.

Les lluites per canviar el món: “Hem de perdre la por”

“Tenim un món malalt i, per fer-hi front, cal saber què té. Ens hem d’associar, perquè tot sol no fas res. Hem d’actuar un cop estiguem associats. I, últim i molt important, perdre la por. I amb aquest perdre la por hi ha altres elements, com la desobediència civil. A Catalunya l’hem exercida fa poc, l’1 d’octubre, però l’hauríem d’exercir més sovint.

“Cal un canvi de mentalitat. Jo tinc una obsessió total cap als mitjans de comunicació. Mentre no canviem el pensament de la gent sobre aquestes coses, serà difícil. El que ens falta, en resum, és una sola paraula: pedagogia política. A les famílies, a les escoles, als mitjans i a les xarxes socials”.

“No tinc gaires virtuts. L’única virtut meva que penso que és interessant és llegir el diari i explicar-lo a la gent. Per generar consciència, protesta i, a partir d’aquí, acció”.

“Jo soc un cristià heterodox. Faig una mica el que la meva consciència em dicta en aquest sentit. Et diré, però, que el missatge evangèlic, si el basem en les benaurances, és perfectament alliberador”.

Els partits: “Sempre he treballat amb voluntat unitària”

“Quan em preguntaven si això del moviment del 15-M havia d’esdevenir un partit polític, jo els deia que no, que havia de ser un grup de gent amb la força suficient per pressionar els diferents partits polítics. Sempre he partit d’un criteri, no sé si equivocat o no, que diu que ‘partit’ vol dir ‘part’ i a mi m’agrada el tot. Sempre he treballat amb voluntat unitària, des de l’Assemblea de Catalunya fins al Procés Constituent”.

“Com a Procés Constituent hem intentat crear aquesta unitat de l’esquerra. Si t’he de ser sincer, després d’anys de parlar amb l’un i amb l’altre, el més calent és a l’aigüera. Ara, jo encara no he perdut les esperances. La dreta ho té molt senzill: primer, perquè només miren una cosa, que és la cartera; segon, perquè no tenen cap mena d’escrúpol. I per això es posen d’acord de seguida”.

“Sobre Podem tinc un pensament molt ambigu. Estic convençut que, per les maneres que apunten a hores d’ara, serien molt pactistes en moltes coses. Em sap greu dir-ho i no vull ser dolent, perquè dins del Procés Constituent tenim gent que simpatitza amb Podem; però, segons les polítiques que creen, a mi em fa pensar una mica en aquell any 82 en què Felipe González va aixecar unes expectatives i després es van frustrar totes. Tinc una mica de déjà vu”.

La Transició: “Va ser frustrant”

“Sempre m’he penedit i culpat a mi mateix d’haver reivindicat l’amnistia durant aquells anys [de la Transició] i que aquesta servís per perdonar tots aquells criminals a qui ningú mai ha buscat les pessigolles després del franquisme. A la llarga vam veure que era una veritable enganyifa. La Transició va ser frustrant. L’Assemblea de Catalunya era una iniciativa preciosa; però, com ja s’ha dit moltes vegades, i amb això repeteixo la doctrina de Xirinacs, fortament boicotejada pels partits polítics més importants”.

[Fragments extrets de l’entrevista publicada el 29 de desembre de 2019, signada per Anna Palou; de l’entrevista publicada el 16 d’agost de 2017, signada per Joan Carbonell, i de la conversa entre Itziar González i Arcadi Oliveres, “Converses ‘per canviar les coses'”, publicada el 23 d’abril de 2015 i signada per Blanca Blay i Caralp Mariné.]

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies