Crític Cerca
Opinió
Adriana Llena

Adriana Llena

Politòloga i candidata per la CUP de Barcelona a les eleccions municipals de 2023

‘No future’

La fórmula seguida fins ara per qui té el poder ens condueix cap al col·lapse. Però i si hi ha alternativa? I si existeix esperança en el fet que les regles del joc canviïn perquè perdi qui sempre guanya?

04/11/2022 | 06:00

Foto: JORDI BORRÀS

“Déu salvi la reina/ el règim feixista/ fan de tu un idiota/ bomba H en potència/ Déu salvi la reina/ ella no és un ésser humà/ i no hi ha futur/ als somnis d’Anglaterra. Que no et diguin què vols/ que no et diguin el que necessites/ No hi ha futur/ No hi ha futur / No hi ha futur per a tu.”
God save the queen“, Sex Pistols

De tant en tant es repeteix una mateixa situació: es cremen quatre contenidors, hi ha aldarulls i actes de “vandalisme”, i es genera alarma social. S’omplen titulars i tertúlies amb alarmisme, cridòries d’inseguretat, criminalització, i algú fa la gran pregunta: què els passa als joves? En general, les respostes tenen poc recorregut, poca profunditat i, sobretot, zero conseqüències. Sempre és més fàcil mirar el símptoma que la malaltia, perquè mirar la malaltia implicaria reconèixer que vivim en un sistema malalt, que fa temps que provoca poca cosa més que carros de desesperança.

La generació que viuria pitjor que els seus pares, la del 15-M, mantenia viu un horitzó en què aquesta situació es revertiria, perquè no era normal. Amb encerts, i una bona quantitat d’errors, va convertir aquesta afirmació en un moviment polític que, a hores d’ara, ja ha esgotat el seu cicle. Com a mínim, en termes d’un horitzó de transformació radical de la realitat. Ara ja no imaginem, ni tan sols ens plantegem, si és més o menys lògic que visquem pitjor que els nostres pares, perquè ja no hem tingut cap expectativa de viure d’una altra manera. No és la història d’un somni trencat, d’un xoc amb la farsa de la meritocràcia; és una vida de crisi en crisi, sense cap expectativa prèvia, sempre a pitjor i sense la nostàlgia de res de millor, ni viscut ni somiat.

No només som joves que sortim en massa de festa; som també una generació protagonista de lluita i organització popular

No ens enganyem: no només som joves que sortim en massa de festa, ens emborratxem i rebentem uns aparadors; som també una generació que ha estat protagonista de lluita i organització popular. Des d’un 2017 incipient, fins a una Barcelona en foc contra les sentències de l’1-O i fins a l’empresonament de Pablo Hasél. Joves mobilitzats, organitzats en defensa d’un dret a l’habitatge que no tenim, protagonistes de vagues feministes, planter d’Arran, del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i de moviments de base. Ens trobem, però, que aquella escletxa oberta, la possibilitat de millora, l’escenari de canvi i l’horitzó d’esperança, es tanca, i és llavors quan la turba es despolititza i la ràbia s’expressa com es pot.

Aquells que es dediquen a mirar el dit i no la lluna acusen aquests cicles de mobilitzacions d’haver ensenyat els joves a enfrontar-se a la policia i a no respectar l’autoritat. Com si això fos dolent per si mateix. Com si aquest fos l’únic motiu que porta algú a la ràbia. Ningú no assenyala, en canvi, com la ràbia és alimentada pels qui defensen aquest ordre injust de les coses, els qui han tancat els conflictes en un despatx i els qui, una vegada més, estan fent de topall a les esperances de canvi.

Però, ep, no patim pas, que diuen que ampliaran la T-Jove fins als 30. Això segur que ho resol tot. On vas a parar! Molt millor regalar-nos la joventut perpètua que admetre que no saben què fer, veient com s’acumulen nous treballadors pobres sense capacitat d’estalvi, ni de res. Que, si els diem joves, potser no s’adonen que el que fem és allargar les condicions de precarietat esperades en el jovent a gent que fa anys que ha deixat de ser-ho.

Vivim cagats de por: canvi climàtic, agressions, el lloguer pels núvols, cap expectativa laboral, i les coses només poden empitjorar

Confessarem una cosa: vivim cagats de por. Canvi climàtic, agressions i punxades, el lloguer i la compra pels núvols, cap expectativa laboral i les coses només poden empitjorar. No future.

La distopia no és bona companya de la proposta política, i un món en flames que mostra signes d’acabar-se s’assembla massa a una distopia. En direm ecoansietat per no parlar de l’angoixa que provoca viure en un sistema que devora els recursos necessaris per a la nostra pròpia existència, portant-nos a un escenari de devastació, de pobresa i de desigualtat. La por és un camp adobat per a l’autoritarisme i la cerca de culpables. Però els culpables sempre són els de fora, els d’esquerres que collen massa, o les feministes que molesten. Mai el neoliberalisme, que és el que destrossa comunitats, ni una socialdemocràcia mesella que fa temps que no suposa una alternativa a res. Representa, de fet, neoliberalisme amb banderetes de colors, però aplica les mateixes polítiques econòmiques que la dreta de tota la vida.

La ràbia no és l’única reacció a aquesta por i a aquest context. Si volem preguntar-nos què passa als joves, cal veure també com, de cop, s’ha tornat a posar de moda casar-se. Aquesta pràctica que quedava antiga, que era un mer tràmit, de cop i volta torna a estar en auge. No deixa de ser, com tantes altres coses, una ficció d’estabilitat, la recerca de certeses en un món que tentineja sota els nostres peus: la família de sempre, que ens acompanya en penes i glòries, com a últim refugi de comunitat.

La recerca de la bona vida va més enllà de ‘pa, sostre i treball‘; també va d’imaginaris i d’afectes

Perquè la recerca de la bona vida va més enllà de pa, sostre i treball; també va d’imaginaris i d’afectes. El neoliberalisme és soledat, aïllament i un bon terreny de joc per a la desconfiança. La nostàlgia, però, tampoc no és bona companya de viatge, no ens enganyem. Ni la família, ni la parella no són la gallina dels ous d’or, com ja ens ha ensenyat el feminisme, ni el passat tampoc no ha estat sempre millor. Davant la desesperança imposada només podem avançar, no caure a romantitzar històries.

Si volem donar sortida a les nostres frustracions, si no volem continuar jugant en el camp d’una por perillosa per les seves possibles reaccions més desesperades, potser només ens queda una opció. No és una fórmula màgica, ni ho pretén ser. Però cal començar per algun lloc. I aquest lloc només ens serveix si representa una alternativa. La fórmula seguida fins ara per qui té el poder ens condueix cap al col·lapse. Però i si hi ha alternativa? I si resulta que existeix esperança en el fet que les regles del joc canviïn perquè, per fi, guanyi qui ha de guanyar i comenci a perdre qui sempre guanya?

Expropiar els rics, repartir-ho tot i produir el que necessitem. Construir vincles, xarxes i espais. Reconstruir comunitats trencades. No sona tan boig i segurament ens farà més feliços. Però potser, perquè això passi, caldrà que la turba ens mengem els rics. Comencem per algun lloc, que el camí no és fàcil, però farem que valgui la pena viure.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies