Deixeu de criminalitzar els joves

Escolto “Des del sofà”, de Ginestà, mentre llegeixo que tornem a tenir toc de queda. Calculo que tindré, exactament, sis hores i mitja de vida el dia abans que tanquin els bars i hagi de ser a casa a dos quarts d’una de la nit. Les vuit hores anteriors les he passades treballant, com la resta dels joves afortunats que tenen feina; això sí que se’ns permet i ningú en diu res, si produïm. La cinquena onada, diuen alguns, és culpa dels joves, que són ara la franja més contagiada. També són la menys vacunada: fa tot just dues setmanes que es va obrir la vacunació massiva per a persones de 16 a 29 anys i n’hi ha que encara estan rebent missatges de text de Salut per demanar hora. “Ho sentim, no hi ha noves dates per a aquest centre i franja.”

De les 219 hospitalitzacions a les UCI de què va informar fa alguns dies la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, el 77,6% no estan vacunats i només 10 són menors de 30 anys. La gestió de la pandèmia per part del Govern queda al marge del debat; és millor culpar la joventut del país, criminalitzada estiu rere estiu pel fet de sortir al carrer i intentar recuperar la vida que la pandèmia, i, al cap i a la fi, el capitalisme i la seva febre de productivitat, els ha robat. Recordem que a l’estiu passat va passar el mateix: es va estigmatitzar els joves per l’alta taxa de positius: molts mitjans es van omplir de titulars que vinculaven els joves amb botellons i festes il·legals, com si es tractés d’un bloc de persones homogeni sense criteri ni consciència del que passa al nostre entorn. Segons l’informe Estudi del tractament mediàtic dels joves en la premsa digital catalana, realitzat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i l’Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat, el 34,5% de les notícies analitzades aboca algun tipus d’estigma sobre els joves, amb predominança de connotacions com la violència o la inseguretat. 

Però mentre una part de la societat assenyala els últims de la cua de vacunació com a infecciosos i irresponsables, han passat moltes coses: s’ha reobert i retancat l’oci nocturn, l’Estat ha estès els braços al turisme a favor de l’economia, la mascareta ja no és obligatòria al carrer i s’han deixat de fer proves de detecció de la Covid als contactes de positius. També s’han celebrat tres festivals musicals massius que la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, ha avalat, i dies després, quan el negoci estava fet i el patrocini amb Estrella Damm estava cobrat, s’han limitat les festes majors i els petits festivals que sobreviuen com poden a l’embat de la pandèmia. Vaja, la Covid som els joves, diuen.

Tot desemboca en la imatge immòbil d’una joventut inactiva, acrítica i egoista que no es correspon amb la realitat

“Movem tot el món, però no tenim dret al pastís”, canta la veu de la Júlia Serrasolsas, la vocalista de Ginestà. Digues-ne pastís, digues-ne vacunes, digues-ne un tracte d’igual a igual: tot desemboca en la imatge immòbil d’una joventut inactiva, acrítica i egoista que no es correspon amb la realitat. Donem-li la volta a l’estigma. Darrere d’aquesta massa anònima de joves que semblen el dimoni, a qui tothom demana explicacions sobre la situació pandèmica actual, però a qui ningú pregunta què necessita per sobreviure a la crisi que travessem, hi ha persones que inverteixen energia i temps a moure la societat.

Hi ha, per exemple, un abundant nombre del que Carles Capdevila va batejar com a “entusiastes sospitosos”, és a dir, monitors d’esplai i cau que estan fent malabars per mantenir en condicions les activitats d’estiu, i sense cap tipus de reconeixement. A ells, per cert, els vacunaran la setmana vinent, gairebé un mes després que hagin començat els casals i amb molts grups ja confinats perquè ningú els ha considerat essencials fins que s’han trobat el problema de cara. També hi ha altres joves que segueixen aturant desnonaments i desallotjaments (a l’Esquerra de l’Eixample, per posar-ne un exemple, les veïnes han defensat el Casal Popular Lina Òdena).

Hi ha jovent organitzat, que participa fins i tot quan només té sis hores i mitja de vida el dia

Hi ha jovent organitzat, que participa fins i tot quan només té sis hores i mitja de vida el dia per fregar, cuidar les amigues i la família i defensar l’associacionisme i el seu dret a seguir endavant. Aquests joves que durant el confinament del març del 2020 sostenien i coordinaven les xarxes de suport mutu que portaven menjar i medicaments a casa de les persones que no podien sortir. També ells s’han queixat quan han vist com se’ls imposava l’educació a distància mentre els adults tornaven a la presencialitat, o els que han obert l’oci alternatiu en l’espera que les institucions plantegessin formes de socialització segures.

Doncs sí: s’han obert els bars, i hi hem anat. S’han organitzat festivals i concerts, i hi hem anat. Hi hem anat seguint majoritàriament totes les mesures de seguretat, i hi hem anat per recuperar la nostra vida, que és molt més que les 8, 10 o 12 hores de feina precària i patiment per pagar un lloguer cada cop més inassumible. I no ens volem sentir culpables de viure la vida després de ser sempre els últims de la cua i els qui més estem patint les conseqüències socials de la pandèmia. Prou de culpabilització adultocèntrica. Menys discursos criminalitzadors, menys moralina, i més vacunes i més inversió en l’atenció primària. I, com diuen els Ginestà, a gaudir, que ens van dir que som massa joves per patir.