SOS famílies

Sense ser intencionat, El juego del calamar ha tingut un mèrit gens menyspreable de cara a l’educació dels infants: ha posat sobre la taula el debat sobre el control per part de les famílies dels continguts digitals que consumeixen els fills. Del control o del descontrol, vaja, perquè la sèrie ha permès constatar que molts nens miren moltes coses que els seus pares no saben, i que moltes de les coses que miren són pornogràfiques, literalment o moralment.

Els pares han descobert que els seus fills veuen el que els fa venir curiositat o el que és moda si ells no hi posen atenció i restriccions. Algunes famílies s’han plantejat que tenir accés a continguts del món adult sense filtres quan un és petit no és adequat perquè no es tenen els marcs mentals que permetin relativitzar els impactes, o perquè algunes actituds es normalitzen i es deshumanitzen davant el dolor aliè. Això ha fet que aquestes famílies es demanin com ho han de fer per controlar o, en el millor dels casos, per educar per a un bon ús dels continguts digitals.

Però, ai las! Hi ha moltíssimes famílies que encara no s’ho han plantejat. Igual que hi ha moltes famílies que no prenen en consideració com parlen dels fills davant d’altres persones. O que tenen amb ells una actitud servil i els faciliten la vida fins al punt de no obligar-los (o de no permetre’ls) a fer cap esforç. O que per sistema resolen els seus problemes de relacions socials. O que no els fan esperar gairebé mai, si no és patint inquietud per no poder-los satisfer quan ells ho exigeixen. O que es deixen dominar per la voluntat dels fills de fer o no fer, tota la família, això o allò. O que els regalen coses abans que les demanin i que les esperin. O que els donen diners a canvi de res. O que es deixen insultar. O que troben que, si la criatura no vol saludar, no cal que ho faci.

Aquests pares i mares no són culpables de no estimar els seus fills. Tampoc no mereixen ser objecte de crítiques fàcils que sovint no tenen en compte els contextos i les dificultats. Avui, a casa nostra, educar és molt difícil. Sí, hi ha qui dirà que només caldria fer aflorar el sentit comú i aplicar-lo amb un punt de fermesa per fer bé les coses en matèria educativa a les cases. I és veritat, però també ho és que les circumstàncies fan que siguin mals temps per al sentit comú en temes educatius.

Molts pares han malentès que fer feliços els fills implica concedir-los el que desitgen i deixar-los formar part de la massa

La lògica del mercat ho impregna tot, i molts pares han malentès –quina llàstima que s’hagi instal·lat aquest equívoc– que fer feliços els fills implica concedir-los el que desitgen i deixar-los formar part de la massa. Estan massa cansats per discutir amb la criatura que, pesadament, vol el que tenen els altres. Desconeixen el que passa a l’altre costat de les pantalles, necessiten temps per descansar de la doble jornada, creuen que l’escola ja farà la seva feina, i sovint no estan disposats a fer segons quins sacrificis per educar millor. Altres vegades, estan massa disposats a fer sacrificis per fer content el nen.

A tot això hi hem d’afegir la multitud de teories educatives que circulen i la llei del pèndol, que ha fet que d’una educació autoritària i disciplinària hàgim passat a un model que, pretenent el respecte a la lliure manera de ser de l’infant, dimiteix de guiar-lo per esdevenir millor i més lliure en el futur (lliure d’haver de viure condicionat pels impulsos que no hagi après a contenir i dels desitjos que no pugui reprimir).

El problema –que és de tota la societat, perquè els fills d’avui són els ciutadans que prendran les decisions sobre com seran el món i les relacions de demà– és que els pares tenen molt poca ajuda davant les circumstàncies. D’una banda, el mercat sedueix les criatures. De l’altra, certa moda educativa censura frustrar els nens. A més, la família sovint té altres problemes urgents. I finalment, i sobretot, els pares no tenen formació que els permeti fer bones opcions educatives quan tots els elements de l’entorn perjudiquen l’aplicació del sentit comú.

Aquest és el moll de l’os de la qüestió: de fer de pare se n’aprèn; un no esdevé un bon educador per ciència infusa en el moment de tenir una criatura. I se n’aprèn amb l’experiència –ep, si aquesta va acompanyada d’una reflexió que permeti aprendre dels errors!–, i se n’aprèn també amb l’acompanyament dels professionals de l’educació. De la mateixa manera que va bé passar per l’autoescola, per aprendre a conduir, també va bé una formació per educar criatures quan entomem una responsabilitat tan gran com ajudar algú a créixer.

Les famílies necessiten ajuda. Cal que se’ls facilitin entorns de formació i reflexió sobre la manera d’educar, o aquells pares que no tenen els talents ni les estratègies necessàries no podran ajudar ni els seus propis fills a créixer lliures i responsables, ni la resta de la societat a comptar amb persones reflexives i compromeses.

Organitzem espais de formació de famílies i plantegem com promoure-hi la participació. És una necessitat imperiosa i no és difícil. Forma part de la responsabilitat política i social de dirigents, agents socials i institucions educatives.