26/02/2024 | 06:00
En els últims anys s’ha dit sovint que el viratge republicà i independentista de la dreta catalana havia estat un dels grans èxits del Procés. Tanmateix, el sorgiment d’una petita extrema dreta independentista ha estat suficient perquè aquesta mateixa dreta republicana i independentista torni a un discurs virulent, racista i classista. Això ja passa en altres llocs d’Europa, com França, on la dreta republicana ha obert les portes de la República a l’extrema dreta.
En vista d’aquesta dinàmica, sembla difícil sostenir les aliances que van imperar durant el Procés. Es pot sospitar que o bé realment el Procés no ha servit per civilitzar la dreta catalana o bé que, per a aquesta, la República només té sentit si exclou els pobres i els migrants.
No es tracta només de Ripoll, on Junts va investir la ultradretana Sílvia Orriols, sinó d’una dinàmica més general que impregna també el progressisme oficial, quan s’afirma que “a Europa no pot venir tothom“, com ha dit Salvador Illa [primer secretari del PSC]. Passa arreu d’Europa: les dretes republicanes franceses, com comencen a fer les alemanyes o ja han fet les italianes, abdiquen de fer qualsevol cordó i s’alien amb l’extrema dreta, un mirall d’allò que també fa el PP amb Vox. Cal dir, en aquest aspecte, que el comportament de la dreta republicana catalana és el mateix que el de la dreta monàrquica espanyola. Aquesta lepenització dels esperits, com ha avisat Miguel Urbán en el seu darrer llibre (Trumpismos: neoliberales y autoritarios, Verso Libros, 2024), també parteix del progressisme europeu quan assumeix postures racistes.
No és cap secret l’admiració manifesta de la dreta republicana catalana pel programa econòmic d’Ayuso
No és cap secret tampoc l’admiració manifesta de la dreta republicana catalana pel programa econòmic d’Ayuso [presidenta de la Comunitat de Madrid, del PP], en termes de reducció d’impostos directes i progressius, com l’eliminació de l’impost sobre successions que Junts ha reclamat per enèsima vegada. Però ha estat el racisme la clau de volta que ha homogeneïtzat Junts amb el gir ultradretà de les dretes europees.
Per això, el Front Ampli que proposava Joan Tardà a En defensa pròpia (Pòrtic, 2021), d’acord amb un mínim denominador comú sobiranista i antirepressiu que inclogués la dreta republicana, sembla inviable. L’expulsió de Junts del Govern de la Generalitat a l’estiu de l’any passat, en canvi, és un colofó inevitable que, malgrat tot, no s’ha traduït en un gir a l’esquerra.
De fet, en un dels exemples locals que esmentava Tardà al seu llibre, Sant Cugat del Vallès, la ciutat més gran de l’àrea metropolitana on governa Junts, es palesa el gir ultradretà de la dreta republicana. Del front progressista al consistori del mandat anterior s’ha passat a un ajuntament que pregunta als seus ciutadans si “posar límits a una arribada de persones immigrades és una política xenòfoba?”, o bé si “Sant Cugat ha de ser una ciutat que aculli immigració fins al màxim de les seves possibilitats?”, dues qüestions que apareixen en el baròmetre municipal. Són preguntes d’extrema dreta fetes no a Ripoll, sinó a Sant Cugat, on Junts governa amb el suport d’ERC.
El desplaçament ultradretà del republicanisme conservador català té una retirada amb la deriva del president Macron a França
La dreta republicana tampoc no amaga les seves preferències en política internacional: militarista, otanista i negacionista del genocidi del poble palestí. De nou, ha estat a Sant Cugat del Vallès on s’ha lluït en obligar una escola a treure un mural del Guernica fet amb els colors de Palestina. Aquesta doble vara de mesurar no és la mateixa que han trobat les mostres de solidaritat amb Ucraïna.
Aquest desplaçament ultradretà del republicanisme conservador català realment té una retirada amb el que ha passat a França, on Emmanuel Macron, el líder del republicanisme liberal que va arribar al poder prometent frenar l’extrema dreta francesa de Le Pen, ha acabat aliant-se amb ella per pactar la llei d’immigració. Aquesta llei facilita les vies d’expulsió, dificulta enormement el dret de ciutadania per a les persones nouvingudes i posa en el Codi penal “l’estada irregular”, per esmentar alguns dels articles d’una llei saludada per Le Pen com “una victòria ideològica” en tota regla.
El gir francès de la dreta republicana catalana sembla evident sense cap mena de dubte i no només per l’aliança amb l’extrema dreta a Ripoll, sinó per la voluntat decidida d’apropiar-se del seu programa i aplicar-lo allà on governa. Si a França la resposta de les esquerres republicanes ha estat clara, solidaritat amb Palestina, oposició al militarisme i defensa del dret de ciutadania per a les persones migrants (amb el seu líder Jean-Luc Mélenchon defensant la regularització massiva de tots els treballadors sense papers), no es pot dir el mateix del republicanisme progressista català. En aquest cas, ni la solidaritat amb el poble palestí, ni el pacifisme, ni la garantia de drets als migrants no s’han verificat en una acció de govern. De fet, en el cas santcugatenc persisteix un suport incondicional, malgrat la deriva ultradretana de Junts.
Davant d’aquest gir, la millor solució és atrevir-se a ser d’esquerres en totes les qüestions
Aquest trist paper contrasta amb la tradició constitucional pròpia. Així, si l’Estatut de Núria [redactat pels parlamentaris catalans del 1931, amb majoria d’ERC] proclamava en el preàmbul l’aspiració a la pau entre les nacions, la denúncia de l’imperialisme i la condemna de tota guerra ofensiva, no era menys avançat pel que fa al dret de ciutadania en establir en l’article 9 que “tindran la condició de ciutadans de Catalunya els que la tinguin avui, i l’adquiriran aquells que per raó de residència guanyin veïnatge administratiu”.
Davant del gir francès de la dreta republicana catalana que prepara el caldo de cultiu per normalitzar les idees d’extrema dreta, també a Catalunya, potser la millor solució és ser fidels a les tradicions pròpies i atrevir-se a ser d’esquerres en totes les qüestions. Perquè, tenint present la dinàmica bel·licista europea i el genocidi del poble palestí, “avui la política internacional, més que política internacional, en tots els països és una qüestió de política interior”, com reblava el republicà Francesc Layret.
