Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Qui té por de Sílvia Orriols?

L'independentisme està preocupat per la possible aparició a escala catalana d'un nou partit sobiranista contrari a la immigració

12/01/2024 | 06:00

Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll / ACN

Ja fa temps que les aigües baixen tèrboles al món indepe. El desenllaç del procés ha deixat un panorama farcit de retrets, de traïcions i d’agror. Els partits d’àmbit estrictament català van registrar al juliol del 2023 el pitjor resultat en unes eleccions espanyoles des del 1982. I les eleccions municipals del mes de maig van tenir una sorpresa d’última hora: la victòria del partit Aliança Catalana a Ripoll, liderat per Sílvia Orriols, amb un discurs obertament xenòfob. En plena època daurada de Vox, Ripoll és el municipi més gran de l’Estat on ha guanyat una candidatura d’extrema dreta.

L’èxit d’Orriols va encendre totes les alarmes de l’independentisme. Quin impacte podria tenir una candidatura d’Aliança Catalana d’àmbit nacional? A tot estirar, hi haurà eleccions al Parlament al febrer del 2025. Vivim un context global en què els partits d’extrema dreta han recollit èxits notables. El moment històric, a diferència del 2011, és conservador i de replegament identitari. La inseguretat és un marc que dona vots. Ho hem vist a França, ho hem vist al nord d’Europa, ho hem vist a Espanya… Per què no hauríem de veure’n també una versió catalana?

Junts i la temptació d’acomodar el discurs

A Ripoll, la victòria d’Orriols va venir precedida d’una forta davallada de Junts. I la direcció juntaire n’ha pres nota. Durant els últims mesos, els de Carles Puigdemont han enviat missatges al seu electorat per deixar clar que la immigració és ara un tema central en la seva agenda. El darrer i més clar l’hem vist aquesta setmana al Congrés: Junts ha donat llum verda als “decrets òmnibus” del Govern espanyol a canvi de la transferència de les competències en immigració (caldrà veure quines i amb quin abast, perquè la Constitució espanyola les reserva a l’Estat). Jordi Turull ha reblat el clau en una entrevista radiofònica: “Catalunya ha de poder decidir sobre l’expulsió d’immigrants multireincidents”.

Més missatges: al desembre passat, els alcaldes juntaires del Maresme van demanar l’expulsió dels migrants “en situació irregular que siguin delinqüents reincidents”. El 4 de gener, Junts va anunciar que a finals del 2024 faria un conclave per decidir el seu discurs sobre la immigració. El tret de sortida, però, va ser el discurs de Carles Puigdemont en què anunciava el suport de la formació a la investidura de Pedro Sánchez. L’anunci va anar embolcallat també llavors amb referències al control de la immigració, que van passar desapercebudes davant de l’anunci de l’acord per la llei d’amnistia: “Tenim la taxa d’immigració més alta de tota la Península, el 16,2%, més de dos punts per damunt de la de Madrid, i no tenim competències ni recursos per gestionar-la”, va dir el líder juntaire.

La política catalana fa moltes giragonses: al febrer del 2021, la llavors presidenciable de Junts Laura Borràs va liderar una concentració davant del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca per exigir-ne el tancament. “Venim aquí a denunciar el fals progressisme del govern de socialistes i comuns”, deia Borràs.

Els simpatitzants de Junts, més reticents amb la immigració

Cap enquesta, de moment, no ha previst l’entrada d’Orriols al Parlament. Però el caldo de cultiu hi és. Si posem el focus en la immigració… les dades del darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) diuen que el 65% dels simpatitzants de Junts estan d’acord o molt d’acord amb la idea que hi ha massa immigració a Catalunya. La xifra és lleugerament superior a la mitjana del país (60%) i similar a la de simpatitzants del PSC que opinen el mateix (64%). En canvi, la resta de l’independentisme combrega menys amb aquesta idea: el percentatge baixa al 51% en el cas dels simpatitzants d’ERC i al 22% en el cas dels de la CUP, una xifra molt similar a la dels Comuns (21%).

El CEO també preguntava als enquestats si estaven d’acord amb la idea que els immigrants haurien de mantenir la seva cultura o, per contra, haurien d’integrar-se plenament en la societat catalana. En una escala de 0 a 10, en què 10 significa estar d’acord amb la idea que els immigrants no haurien de mantenir la seva cultura i s’haurien d’integrar del tot, els simpatitzants de Junts s’ubiquen en un 7,3, per sobre de la mitjana del país (6,9). Els d’ERC, en canvi, se situen en un 6,7, els de la CUP en un 5,7 i els dels Comuns en un 5,6. La posició dels simpatitzants de Junts en aquesta pregunta està lleugerament per sobre dels del PP (7) i del PSC (7,1).

Les temptacions de l’esquerra davant l’ascens de l’extrema dreta

No només el centredreta té la temptació de modular el seu discurs quan apareixen partits d’extrema dreta; també la té el centreesquerra, com s’ha vist a escala europea i, en part, també a l’Estat espanyol i a Catalunya. Han estat diversos els alcaldes del PSC que s’han pronunciat públicament contra la ubicació per part de la Generalitat de centres per a menors no acompanyats als seus municipis: Badalona, Sant Adrià de Besòs o Rubí en són alguns exemples.

Si el PSC té aquesta temptació… podria caure-hi també ERC? Fa poques setmanes, Ignasi Garcia Plata, secretari de Política Educativa, assegurava que a Catalunya arriba “molt alumnat immigrant” i “hi ha moltes famílies en situació de pobresa”, i això havia condicionat els resultats de l’informe PISA. La consellera d’Educació, Anna Simó, va rectificar-ne el discurs: “Això va de pobresa infantil i segregació escolar”.

I si ERC ho fa… podrien caure-hi també els Comuns i la CUP? A priori, aquests dos espais semblen els més impermeables contra aquesta mena de discursos. Però a escala europea i també estatal han aparegut les veus crítiques amb la “deriva multicultural” d’una esquerra que hauria perdut el seu rumb autèntic: la defensa de la classe obrera per sobre de qüestions “identitàries” com el feminisme, l’antiracisme o l’ecologisme. A Alemanya, Die Linke ha patit una escissió en aquesta direcció. A Espanya, de moment, només existeix el Frente Obrero, un partit minoritari amb un discurs roig-i-bru. Però el caldo de cultiu intel·lectual, en forma d’analistes, opinadors i activistes digitals, hi és. També a Catalunya.

Acomodar el discurs a l’extrema dreta no funciona (i ho diuen les dades)

Resulta habitual que, quan apareixen partits d’extrema dreta, els partits de centredreta o de centreesquerra vulguin limitar les fugues de vots acomodant-se als marcs més durs contra la immigració. El que passa és que això no sol funcionar. Aquesta investigació, per exemple, ha analitzat 350 estratègies de partits mainstream en 108 contextos electorals diferents a Europa entre el 1976 i el 2017, en un total de 12 països. Els seus autors expliquen que no han trobat cap dada que avali la idea que el vot a l’extrema dreta disminueixi quan els partits principals promouen polítiques més dures en matèria d’immigració o d’integració. Per contra, les dades mostren que lluitar contra partits d’extrema dreta adoptant les seves polítiques migratòries és en el millor dels casos infructuós, i en el pitjor, contraproduent.

El panorama no pinta bé i no hi ha receptes miraculoses. Però repetir la mateixa fórmula que sabem que no funcionarà sol ser garantia de fracàs. Una alternativa històrica a l’ascens del feixisme ha estat la política de fronts populars. Però, a Ripoll, Junts, ERC, el PSC i la CUP van ser incapaços de posar-se d’acord per bastir una alternativa a Sílvia Orriols. Els números donaven, però el bloc antifeixista no es va consolidar. Junts se’n va desmarcar i les desavinences entre l’esquerra i la dreta van facilitar l’alcaldia als ultradretans. De moment sembla que no hi haurà moció de censura per desbancar Aliança Catalana.

Arriben poques notícies de les valls de Ripollès, i les que arriben s’han de llegir amb atenció. Al juliol passat, Amadeu Rosell, d’ERC, va ser elegit president del Consell Comarcal amb els vots d’ERC, del PSC i també de la CUP. Aquell dia, Aliança Catalana va donar els seus vots a la candidata de Junts a presidir el Consell, Manoli Vega, també alcaldable a Ripoll. Sobre aquesta coincidència no es van fer gaires preguntes, no se’n va parlar en gaires tertúlies ni tampoc se’n van escriure grans titulars a la premsa nacional.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies