16/11/2023 | 06:00
Les plaques tectòniques del subsol independentista es tornen a moure. Els acords de Junts i d’ERC per investir Pedro Sánchez i aprovar la llei d’amnistia deixen via lliure als partidaris d’impulsar una nova candidatura que reculli l’essència “octubrista”, ab referència a l’esperit de l’1 d’Octubre. És el que alguns han batejat com el quart espai: el partit de l’independentisme autèntic, al marge dels republicans, juntaires i cupaires, les tres formacions que fins ara han conviscut —o competit— dins del món sobiranista.
Qui formaria part d’aquesta hipotètica candidatura del quart espai? En aquest univers s’hi mou l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que encara fa bandera de la denominada “llista cívica” que hauria de superar els partits. Però també l’exconsellera Clara Ponsatí, fins fa poc alineada amb Junts. També personalitats amb bona entrada als mitjans de comunicació com el filòsof Jordi Graupera.
El quart espai no és una cosa nova, i fins ara cap dels intents per consolidar-lo no ha tingut èxit
En el rerefons ideològic del quart espai hi ha la idea que, després de l’1 d’Octubre i la gestió posterior, Junts, ERC i la CUP han quedat desacreditats, que cal “foc nou” i que això passa per un partit nou que s’obri camí electoralment i reculli el descontentament social d’una part de les bases indepes. Un partit que també ha de superar els debats ideològics de dretes o d’esquerres per centrar-se en una única qüestió: la independència.
Sobre el paper sembla una idea que pot tenir èxit. Però el quart espai no és una cosa nova, i l’experiència històrica demostra que fins ara cap dels intents que s’han dut a terme per consolidar-lo no ha estat exitós. Això no vol dir que no hagin tingut conseqüències: durant els primers anys 2000, les escissions i noves plataformes electorals independentistes que van sorgir com a reacció a les “renúncies” de l’ERC del tripartit no van aconseguir ni grup parlamentari propi. Però van debilitar ERC i van servir de tallafocs a una CUP que en aquells moments començava a plantejar-se fer el salt de la política municipalista al Parlament.
Aquests són els quatre intents històrics els últims 40 anys —tots fallits d’una manera o d’una altra— per consolidar una candidatura del quart espai. Serà diferent ara? Hi ha potencial per articular una candidatura independent i exitosa? Hi podria haver fins i tot un “cinquè espai”, el de l’extrema dreta independentista de Sílvia Orriols?
La prehistòria del quart espai: el bluf de Colom i Rahola
En la prehistòria del quart espai hi hem de situar el Partit per la Independència (PI), l’artefacte electoral creat per Àngel Colom i Pilar Rahola el 1996, quan Colom va ser desplaçat de la direcció d’ERC arran de l’ascens de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Semblava que el PI s’havia de menjar el món: actes multitudinaris (van reunir 2.000 persones al cinema Coliseum per celebrar el primer aniversari de la formació), presència mediàtica (Colom i Rahola van conservar les seves actes de diputats tot i deixar ERC)… I referents internacionals: al congrés constituent de la formació, l’any 1997, hi va assistir el líder de la Lliga Nord, Umberto Bossi. En aquells anys, ERC acabava de fer el gir a l’independentisme, CiU pactava amb Felipe González (i després amb Aznar) i l’esquerra independentista era extraparlamentària.
Els resultats electorals del PI l’any 1999, però, van ser molt pobres. Va obtenir només 12.000 vots arreu de Catalunya (0,44%, una desfeta èpica). La candidatura de la mediàtica Rahola com a alcaldable a Barcelona va resultar un bluf total. El partit es va acabar dissolent ple de deutes, i Colom i una gran part de la direcció del partit es van integrar a Convergència. Durant la instrucció del cas Palau, sobre el finançament irregular de CDC a través de la Fundació del Palau de la Música, Colom va reconèixer haver rebut 72.000 euros de Fèlix Millet per pagar els deutes del PI.
Reagrupament: candidatura fallida i èxit pòstum
El PI no va ser l’única escissió que ha hagut d’afrontar ERC els últims 30 anys. L’aposta dels republicans pel Govern tripartit amb el PSC i ICV-EUiA entre el 2003 i el 2010 va implicar convulsions internes enormes, a més d’una pressió externa creixent en uns moments en què les batalles culturals i polítiques en l’entorn digital començaven a prendre força. Eren els anys en què un sobiranisme cívic incipient començava a fer-se un lloc en l’agenda política catalana, a través d’iniciatives transversals com la Plataforma pel Dret de Decidir i, posteriorment, de les consultes ciutadanes per la independència celebrades en diversos municipis entre el 2009 i el 2011.
En aquest context va néixer Reagrupament, primer com a corrent crític d’ERC i després com a formació política amb personalitat pròpia. El va impulsar Joan Carretero, conseller de Governació durant el Govern de Pasqual Maragall, díscol amb l’estratègia de Carod i Puigcercós. Carretero es va presentar per presidir ERC en un congrés fratricida l’any 2008 (hi va haver fins a quatre candidatures). Va quedar segon, per darrere de Joan Puigcercós, amb un 25% dels vots. El 2009 va acabar donant-se de baixa d’ERC.
Reagrupament no va aconseguir representació, però el seu gran èxit pòstum va ser l’elecció de Quim Torra
Reagrupament s’acabaria presentant a les eleccions, però amb un èxit escàs. El 2010 va recollir 39.922 vots a tot Catalunya i es va quedar sense representació. Posteriorment, s’ha presentat en coalicions diverses i ha obtingut alguns regidors. Carretero acabaria fent mutis polític, però el seu gran èxit polític arribaria anys més tard: Quim Torra, que havia mostrat simpaties per Reagrupament (de fet, va escriure un article titulat “Per què sóc d’El Matí i de Reagrupament”), acabaria esdevenint president de la Generalitat per indicació de Carles Puigdemont.
Solidaritat: fitxatges mediàtics amb resultats modestos
Una de les raons del fracàs de Reagrupament i de l’ensulsiada d’ERC del 2010 va ser l’èxit relatiu de la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència, que aquell any va aconseguir 102.921 vots en el global de Catalunya i quatre diputats. Una gran part de l’èxit de la formació va raure en la incorporació de Joan Laporta com a número 1 per Barcelona. Després del seu primer pas per la presidència del Barça, l’advocat Laporta va decidir fer el salt a la política. Al cap de poc temps, però, acabaria deixant Solidaritat i fent via en solitari al Parlament.
En aquells anys, Solidaritat era moda entre un ampli ventall de representants del sobiranisme social amb una certa projecció mediàtica. Entre els noms que van simpatitzar-hi en un grau o un altre destaquen escriptors com Patrícia Gabancho o Víctor Alexandre, el professor de dret constitucional Hèctor López Bofill, l’escriptora Isabel-Clara Simó, l’economista Xavier Sala i Martín, que havia estat al Barça de Laporta… Solidaritat també va exercir atracció sobre persones referents de l’esquerra independentista que van integrar-s’hi, com la periodista Núria Cadenes o Josep Guia, un dels fundadors del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).
Rere la idea de Solidaritat hi havia les ments pensants d’Uriel Bertran (que havia estat diputat d’ERC i secretari general de les JERC) i el jurista Alfons López Tena, fins llavors a Convergència (López Tena va ser ni més ni menys que vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU entre el 2001 i el 2008). El partit va ser hàbil a utilitzar els mitjans de l’ecosistema digital incipient per projectar-se i menjar terreny a ERC, que el 2010 acabaria reduïda a 10 diputats després de la derrota del segon tripartit. Solidaritat acabaria perdent pes polític, i en les eleccions del 2012 perdria tota la representació després de l’ascens de la nova ERC d’Oriol Junqueras i de la irrupció al Parlament per primer cop en la història de la CUP, encapçalada per David Fernàndez.
Primàries: l’última experiència fallida
El 20 de març de 2018, el filòsof Jordi Graupera, habitual en diversos espais dels mitjans de comunicació catalans, va proposar davant d’un Teatre Victòria ple de gom a gom que l’independentisme es presentés en una sola candidatura a les eleccions municipals del 2019 a Barcelona. L’objectiu a batre era Ada Colau. Graupera va suggerir unes primàries obertes a tot l’independentisme per elegir candidats municipals. l’ANC hi va donar suport, però el PDeCAT, ERC i la CUP no hi van jugar.
A Barcelona, Jordi Graupera va guanyar les primàries i es va presentar a les eleccions municipals amb el nom de Barcelona és Capital. Hi va obtenir 28.253 vots (3,7%), però no va aconseguir cap regidor perquè no va arribar a la barrera del 5%. Les eleccions les van guanyar ERC i Ernest Maragall, però la CUP va perdre la representació al consistori i la candidatura de Junts va quedar reduïda a sis regidors. L’impacte de Barcelona és Capital va ser notori per al vot independentista: Junts, ERC, la CUP i Barcelona és Capital van obtenir 297.000 vots el 2019, gairebé 10.000 vots més que els que van registrar CiU, ERC i la CUP el 2015. En canvi, van veure reduïda la seva representació institucional de 18 a 16 regidors.
En l’actualitat, com consta a la pàgina web del Parlament Europeu, Jordi Graupera és assistent local de l’eurodiputada electa per Junts Clara Ponsatí. Els assistents locals són persones físiques que firmen contractes de treball amb els diputats per assistir-los en els estats membres on han estat elegits. Ponsatí, que en els darrers temps s’ha separat de la disciplina de Junts i ha criticat obertament el pacte entre Puigdemont i Sánchez, és una de les veus que han sonat com a possible candidata del nou partit del quart espai.
L’extrema dreta independentista: hi haurà un “cinquè espai”?
Més enllà d’aquesta hipotètica candidatura, hi ha una altra incògnita: què passarà amb l’extrema dreta independentista? L’èxit de Sílvia Orriols aconseguint l’alcaldia de Ripoll propiciarà una candidatura d’abast català del seu partit, Aliança Catalana?
Els precedents de l’extrema dreta indepe al Parlament són nefastos. En les eleccions del 2021, el Front Nacional de Catalunya (res a veure amb el partit homònim de l’antifranquisme) va aconseguir 4.976 vots (un 0,18%) i cap escó. El seu cap de llista tenia un cert recorregut mediàtic: Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis. Tot i això, va ser un fracàs rotund.
El context actual és diferent: Orriols ha gaudit de presència mediàtica gràcies a les seves aparicions a 8TV i un ús hàbil de les xarxes socials. I el descontentament d’una gran part de les bases independentistes també li juga a favor. Podria existir, fins i tot, un “cinquè espai”? Com afectaria això partits com Junts? Cal tenir en compte que, a Ripoll, l’ascens d’Orriols ha anat en paral·lel a la caiguda juntaire.
