26/09/2023 | 06:00
Amnistia és la paraula de moda. La investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo donarà pas a unes setmanes de negociació entre el PSOE i els partits independentistes catalans per aconseguir el suport d’ERC i de Junts a Pedro Sánchez. I, en aquest estira-i-arronsa, l’amnistia serà la peça clau del puzle. Sumar, a través de l’advocat i fins fa poc diputat Jaume Asens, està exercint una mediació amb Junts i Carles Puigdemont, peça fonamental d’una majoria renovada per investir Pedro Sánchez. Les negociacions existeixen, aspiren a ser discretes, però tremolen cada cop que apareix alguna filtració mediàtica. Sense Junts i Puigdemont no hi haurà legislatura. I sense amnistia no hi haurà (en principi) suport de Junts i d’ERC.
(Asens, líder dels Comuns a Madrid en la legislatura anterior, va retirar-se de la primera línia durant la configuració de les llistes electorals del 23-J en un gest que va ser interpretat per molts com una renúncia anticipada davant de l’operació que va fer Jaume Collboni alcalde de Barcelona amb els vots de BComú i del PP. Asens va mantenir un silenci discret sobre aquesta qüestió, i mesos després, quan molts el donaven per amortitzat, ha tornat a la primera línia com a negociador clau. Asens, heterodox dins del món dels Comuns, però fidel al projecte polític d’Ada Colau, sempre ha mantingut un fil de comunicació amb Waterloo. L’advocat és amic personal de Toni Comín, a qui va acompanyar a l’exili belga el 2017.
Amnistia (i no referèndum) és la paraula de moda. Ni Junts ni ERC no posen ara el referèndum en la primera plana de l’agenda política, tot i que el mateix Puigdemont i els juntaires ho havien fet fins fa quatre dies. En plena campanya electoral, la candidata de Junts, Míriam Nogueras, proposava a ERC no investir Sánchez si no cedia les competències per fer referèndums. Gabriel Rufián, amb més agudesa visual que Nogueras, no va picar l’ham. Maleïda hemeroteca.
El diable és en els detalls, i són els detalls el que hauria de preocupar els independentistes a l’hora de definir la llei d’amnistia
Maleïda hemeroteca també la del PSOE, que s’ha negat per activa i per passiva durant els últims anys a admetre la possibilitat d’una amnistia i ara no només no la descarta, sinó que una gran part del seu entorn mediàtic, jurídic i intel·lectual ha començat a dibuixar-ne els límits i les costures. El diable, ja se sap, és en els detalls. I aquests detalls són els que haurien de preocupar els independentistes.
El concepte amnistia és molt genèric. “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” era el lema de l’Assemblea de Catalunya durant el tardofranquisme. L’amnistia era llavors un anhel en boca de molts. Avui, la llei d’amnistia del 1977, que impedeix la investigació dels crims del franquisme, és percebuda per una gran part de la societat com una llei de punt final. El que avui pot ser entès com un èxit de l’independentisme d’aquí a dues dècades pot revelar-se com una renúncia històrica a l’autodeterminació.
Per això és important que es comenci a parlar des d’ara mateix de quin model d’amnistia defensarà cadascú. Perquè el rellotge començarà a córrer a partir del moment en què Núñez Feijóo no assoleixi els vots per ser president, i hi haurà només dos mesos per arribar a un acord. Un acord sobre l’amnistia en dos mesos, o noves eleccions. Aquest serà el marc en què s’instal·larà la política espanyola durant les pròximes setmanes. A Catalunya, la competició entre Junts i ERC tornarà a la primera plana. Amb un Puigdemont al centre dels focus, a Sumar preocupa el paper que pugui tenir ERC durant els pròxims dies: els republicans s’avindran a facilitar l’acord, o tensaran la corda?
Una “amnistia VIP”?
Una de les claus del debat serà els límits de l’amnistia i quins fets abastarà. Al març del 2021, els grups independentistes amb representació al Congrés van presentar una Proposició de llei orgànica d’amnistia “i resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol”. La Mesa del Congrés, llavors presidida per Meritxell Batet, va refusar tramitar-la. Però el text sintetitzava la proposta d’ERC, de Junts, del PDeCAT i de la CUP.
La redacció de la llei preveia l’aplicació de l’amnistia en una doble direcció: d’una banda, aquells delictes relacionats amb l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la consulta del 9-N de 2014; de l’altra, els fets que s’haguessin produït en el marc de protestes al carrer derivades de la defensa del referèndum o de la crítica de “les actuacions de les autoritats governamentals o jurisdiccionals”. Aquesta ha estat sempre la visió que ha defensat l’independentisme i especialment Òmnium Cultural, que ha mantingut alçada la bandera de l’amnistia quan ningú no la veia possible.
Amnistia de doble carril: d’una banda, els càrrecs polítics que van organitzar el referèndum des del Govern o des del Parlament; de l’altra, els manifestants anònims que van fer resistència activa a la intervenció policial durant l’1-O, i les accions de protesta al carrer després de la sentència del procés, des del Tsunami Democràtic fins als fets de la Via Laietana. La proposta de Sumar incorpora aquesta idea. Però… està el PSOE en disposició d’assumir-la?
Represaliats de primera i represaliats de segona: un escenari difícil de digerir per a l’independentisme
Sobre la taula hi haurà de ben segur altres opcions: per exemple, una amnistia limitada als delictes relacionats amb l’organització del 9-N i de l’1-O, deixant-ne fora tot el que fes referència a protestes al carrer. Una amnistia més selectiva o limitada, d’un únic carril de via estreta, però circulable. Per a alguns, una amnistia VIP. Aquesta amnistia, si s’aprovés, afectaria bàsicament els càrrecs polítics i tècnics del Govern, des del mateix Carles Puigdemont fins a funcionaris públics encausats en els diferents processos judicials, passant per tot el sottogoverno del Govern de coalició del 2017 (càrrecs d’ERC, com ara l’avui portaveu parlamentari Josep Maria Jové o el director actual del port de Barcelona Lluís Salvadó, llavors sota el comandament de Junqueras a Economia. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart podrien no entrar dins d’aquest esquema d’amnistia: no formaven part del govern ni del Parlament).
Retorn de Puigdemont, però judicis i condemnes per als manifestants de la Via Laietana. No serà difícil que dins de l’independentisme algú interpreti que hi ha represaliats de primera i represaliats de segona. Hi podria haver matisos. Una tercera opció intermèdia: que l’amnistia inclogués els actes de protesta al carrer que s’haguessin produït com a conseqüència directa de l’1-O, però no els que s’haguessin esdevingut setmanes o anys després. Potser hi entrarien els fets de la vaga general del 2017. Però no se’n beneficarien els qui van ocupar l’aeroport en la protesta del Tsunami Democràtic. El dilema és clar. És millor una amnistia de 1.000 persones que una amnistia de 10 persones. Però és millor una amnistia de 10 persones que cap amnistia.
Fonts jurídiques que han seguit de prop les deliberacions divergeixen sobre la idoneïtat tècnica d’aquesta amnistia de carril únic. Hi ha qui fa notar que aquest model selectiu planteja riscos tècnics. La Constitució prohibeix de forma explícita l’indult general. El Tribunal Constitucional (TC), diuen aquestes veus, podria interpretar una amnistia limitada a càrrecs polítics com un indult general encobert. Altres veus apunten que aquest fet no seria un problema de cara al TC: que, al final, el que compta és el principi d’igualtat davant la llei, i que la norma estigui ben argumentada i redactada. Sense fissures. Una llei d’amnistia ha de ser política i ambiciosa. Si no es fa bé, se servirà en safata a la dreta i l’extrema dreta judicial la possibilitat d’impugnar-la.
Policies i fatxes també han de ser amnistiats?
Un dels punts que han causat més polèmica en l’àmbit independentista entorn de l’amnistia ha estat la idea que la llei havia d’incloure també les accions dels policies encausats pels fets de l’1-O. Així ho ha deixat entreveure Yolanda Díaz en una entrevista a TVE. Jaume Asens també ha apuntat en diverses intervencions en mitjans en aquesta direcció. Per quin motiu, però, s’hi haurien d’incloure policies? Segons Asens, per blindar l’amnistia davant d’un recurs segur al Tribunal Constitucional, i que no s’interpreti que és una llei “de part”. De nou, blindar la llei davant l’extrema dreta judicial.
En tot plegat, Asens hi veu matisos: no serien amnistiables aquells delictes comesos per agents de l’autoritat que impliquessin delictes contra la integritat moral. Perquè s’entengui: una cosa és aplicar-la a un cop de porra, i una de molt diferent amnistiar l’agent que va treure un ull a Roger Español. Incloure aquest tipus d’accions policials greus en la llei d’amnistia podria ser contraproduent per a la legitimitat de la mateixa norma, perquè la jurisprudència internacional no preveu les amnisties en delictes relacionats amb la tortura o contra els drets humans. Però no tota acció policial és tortura. Equiparar un cop de porra amb un acte de tortura seria banalitzar-la.
Juristes de l’entorn de la CUP admeten que la llei hauria de preveure també l’amnistia a manifestants d’extrema dreta
Des de l’entorn jurídic de la CUP s’apunta en una altra direcció similar, però també polèmica. L’amnistia no hauria d’incloure delictes comesos per agents de l’autoritat, perquè tota acció d’aquest tipus comesa per un funcionari públic entra en un terreny pantanós que podria contradir la jurisprudència internacional sobre els delictes de tortures. En canvi, sí que podrien entrar dins la llei d’amnistia accions que hagin pogut cometre persones contràries a la independència en el marc de protestes espanyolistes. Aquí hi entrarien, per exemple, manifestants d’extrema dreta com els que es congregaven a la plaça d’Artós i que van agredir alguns independentistes.
La idea la va verbalitzar l’advocat i exdiputat Benet Salellas en una entrevista a Vilaweb, i no és nova: ja ho deia el mateix Salellas (i altres juristes) l’any 2021 al llibre Amnistia. Propostes per a un debat necessari (Tigre de Paper). “La Llei d’amnistia s’ha de materialitzar entenent que no hi ha tracte diferenciat entre amics i enemics, de manera que totes les parts implicades en el conflicte han de rebre el mateix tractament”, diu el llibre. És una idea valenta, que té com a objectiu blindar la llei davant del TC. Menys de cinc contradiccions és dogmatisme.
Els girs de guió de la Catalunya del postprocés
Per tot plegat, és probable que d’aquí a poc temps vegem independentistes en contra de l’amnistia. De fet, ja n’hi ha. L’organització Alerta Solidària, referent de l’esquerra independentista en l’àmbit antirepressiu, va publicar al principi de setembre un comunicat amb un posicionament molt crític: “Ni la campanya per l’amnistia va suposar més mobilització, sinó desconcert, ni suposarà cap reconeixement efectiu del conflicte polític. No volem més favors a Espanya ni més enganys a l’independentisme!”, afirmen. “El temps ens ha donat la raó”.
Ara com ara, la posició d’Alerta no és la de la CUP, que continua a favor de l’amnistia. Però Alerta Solidària és un espai referent dins del món de l’esquerra independentista i el seu posicionament no és menor. A l’Escola d’Estiu de la CUP, el diputat Carles Riera va demanar a Junts i a ERC que mantinguessin “en les seves actuals negociacions” la proposició de llei del 2020, que van presentar conjuntament tots tres partits. La posició d’Alerta és contundent i hi ha qui dirà que posa la bena abans de la ferida, però serà escoltada. La CUP no té avui representació al Congrés espanyol, després dels pobres resultats del 23 de juliol, i la seva capacitat de maniobra és limitada.
En el rerefons dels recels envers una amnistia ‘soft’ hi ha la llei de 1977, que assenta un mal precedent
En el rerefons dels recels envers una amnistia soft hi ha la llei de 1977, que assenta un mal precedent. L’amnistia del 77 és la que ha blindat les tortures i els crims del franquisme, com a mínim fins ara: la Fiscalia ha demanat per primera vegada investigar formalment cinc policies torturadors arran de la querella de Carles Vallejo, historiador, extreballador de Seat i militant de Comissions Obreres, torturat a la Via Laietana durant 20 dies. Vallejo s’ha acollit a la nova Llei de memòria històrica, aprovada pel PSOE i per Unides Podem amb el suport de Bildu i l’abstenció d’ERC.
Jaume Asens considerant l’opció d’amnistiar policies. Benet Salellas reflexionant sobre que potser caldria amnistiar ultres. El PSOE que no descarta aprovar una llei d’amnistia. El català, el basc i el gallec es parlaran al Congrés. Carles Puigdemont, que fa dos mesos va dir que no compraria a Pedro Sánchez ni un cotxe de segona mà, valorant seriosament l’opció d’investir-lo. Són els girs de guió sempre imprevisibles de la Catalunya del postprocés.
