Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

La pròxima onada ja ha començat i no l’estàs veient

Vivim un moment històric de conservadorisme i de por que pot dur l'extrema dreta al Govern, però tenim les eines i l'experiència per construir-ne una alternativa

21/07/2023 | 06:00

Desallotjament del Bloc Ruth / Sindicat d'Habitatge de Gràcia

Abans-d’ahir hi havia un desallotjament programat al costat de casa. Un ampli dispositiu dels Mossos va desallotjar un bloc d’habitatges ocupat al carrer de Nàpols, al barri del Camp d’en Grassot, de Barcelona. Era el Bloc Ruth, ocupat pel Sindicat d’Habitatge de Gràcia. Hi vivien tres famílies en situació de vulnerabilitat. L’edifici era propietat del fons d’inversió Cerberus, el segon supertenidor de Catalunya. Un centenar de persones s’hi van concentrar des de primera hora per impedir el desallotjament, però no se’n van sortir. Fort desplegament policial, crits i tensió. Cap al migdia, el Bloc Ruth ja era història.

Al bar del costat, alguns veïns feien el cafè entre crits de “resistència” i empentes policials. Caço una conversa al vol: “És clar, és que te’n vas de casa i, quan hi tornes, trobes que ja no hi pots entrar”. El Camp d’en Grassot és un barri menestral i catalanista a tocar de Gràcia, on els partits independentistes sempre fan bons resultats (en les municipals va guanyar Trias, els Comuns hi van quedar molt a prop, i ERC i la CUP van tenir bons registres). Constato per enèsima ocasió que el discurs de l’extrema dreta sobre les ocupacions s’ha instal·lat a meravella en el sentit comú de la gent. No importen els nostres fact checkers i articles de dades. Podem repetir fins a l’avorriment que l’any 2019, dels 2.288 casos d’ocupació detectats per l’Ajuntament de Barcelona, només tres dels habitatges ocupats no eren buits; que el 99,9% de les ocupacions van ser en cases que no tenien cap inquilí, i que només el 10% afectaven petits propietaris. No importa: “Te’n vas de casa i, quan hi tornes, trobes que ja no hi pots entrar”.

La conversa de bar amb el desallotjament de fons és una anècdota que explica una època. I explica també els motius pels quals el bloc format per la dreta i l’extrema dreta espanyola està en disposició d’assolir una majoria absoluta diumenge, 23 de juliol, si finalment es confirmen algunes de les enquestes que s’han publicat. Han guanyat la partida del sentit comú.

Ressaca política i sentit comú conservador

El context social a Catalunya i a l’Estat espanyol no té res a veure amb el moment 15-M o les sacsejades del procés sobiranista i de l’1 d’Octubre de 2017. Vivim un moment de ressaca política que ha cristal·litzat en un sentit comú conservador. Des de les nostres microbombolles progres, d’esquerres i indepes potser no ho sabem veure, però és així. L’auge de l’extrema dreta global i el context internacional, amb la guerra europea d’Ucraïna, ho han acabat de rematar. Si fa alguns anys el sentit comú era la possibilitat d’un canvi fort, ara el tema és la involució. Sí, vivim en una era de conservadorisme i de por que pot dur l’extrema dreta al Govern… Però al mateix temps tenim les eines i l’experiència per desactivar aquesta amenaça i construir-ne una alternativa. Perquè ja ho hem fet abans, i en circumstàncies potser més adverses.

La història és cíclica, i podem estar temptats a pensar que tot ens passa per primera vegada, però no és així

Ja que parlem d’ocupacions i d’habitatge, el moviment okupa dels anys noranta i 2000 és un bon exemple de com el sentit comú es pot escapar del control de les classes dirigents. La criminalització de l’ocupació, de fet, era molt més forta quan aquest moviment va començar a fer eclosió a mitjans dels noranta, amb “espais alliberats” (se’n deia així) com el Cinema Princesa, la Kasa de la Muntanya o l’Hamsa. En aquells anys de governs del PP i de CiU, els okupes eren el dimoni. De fet, el frame del moment era que el moviment estava connectat directament amb ETA. Autocars de Jarrai descarregaven prototerroristes antisistema a Barcelona cada dos per tres (no és una broma: es van publicar titulars amb aquests conceptes en mitjans seriosos). Qualsevol cosa que fos mínimament alternativa era ETA per al govern de José María Aznar i la seva virreina local, Julia García-Valdecasas.

Això es va traduir en moments durs. Desallotjaments molt violents, ulls buidats, detencions, empresonaments… Durant el mandat de Valdecasas es van produir 550 detencions d’activistes socials en cinc anys. Aviat és dit. Una operació policial cada tres mesos amb detencions, escorcolls de matinada i en alguns casos empresonaments i denúncies de maltractament. De forma periòdica, els mitjans publicaven informes policials intoxicadors de manera acrítica. Identificacions, seguiments i detencions arbitràries eren el pa de cada dia. També les infiltracions, llavors molt menys documentades. Tot això passava al tombant de segle… i ara sona estranyament familiar, oi? La història és cíclica, i podem estar temptats a pensar que tot ens passa per primera vegada. Però no.

Agents de la Brigada d'Informació detenen un jove antifeixista el 12-O de 1999 / MIREIA COMAS

Com els moviments socials van girar la truita

La història també ens explica que aquells okupes amb k dels noranta van aconseguir girar la truita. I si en un primer moment se’ls va considerar uns delinqüents, amb el pas dels anys la percepció social sobre el moviment va canviar. Amb el pas del temps, l’opinió pública va passar d’assumir el discurs criminalitzador implacable a contemplar la veu d’aquells joves d’una forma més oberta. El tema de debat ja no eren només els disturbis i les detencions. També problemàtiques com l’accés a l’habitatge o la precarietat laboral. És així com va emergir un nou actor polític influent més enllà dels partits tradicionals.

L’aposta dels moviments socials dels noranta no passava per la institució, sinó per la generació d’una cultura dissident

El moviment també va modificar les seves formes d’actuació, vinculant-se a altres espais com l’antiglobalització o l’antimilitarisme, dinamitzant les protestes contra la guerra de l’Iraq que van desgastar el PP. Va apostar per la creació de xarxes de comunicació pròpies (la Directa, que avui publica excel·lents reportatges d’investigació sobre infiltracions policials, és filla d’aquells anys), però també per incidir en els mitjans generalistes. Va fer un ús intel·ligent de les incipients xarxes socials (algú se’n recorda d’Indymedia?). Del seu si en van sorgir activistes, professionals i intel·lectuals que van anar guanyant espais en llocs de referència a l’acadèmia i a les organitzacions socials. Molts projectes del cooperativisme i de l’economia social i solidària d’avui estan liderats per persones que venen d’aquest món.

Una de les claus dels moviments socials d’aquells anys és que no ho van fiar tot a l’aposta institucional. De fet, hi havia molt recel amb la política partidista parlamentària. L’aposta no passava per la institució, sinó per la generació d’una cultura dissident als marges d’allò establert, sovint a partir de les activitats programades als centres socials okupats i a les festes alternatives de barris i de pobles. Es va generar un circuit crític, dissident i autofinançat que va tenir capacitat per irrompre en la vida quotidiana de molts joves. Les persones que van tenir contacte amb aquests espais de socialització no eren totes militants i activistes. Però van esdevenir simpatitzants o de vegades prescriptores.

La pròxima onada ja està començant

Tot això pot ser llegit com una batalleta d’abuelo cebolleta. I segurament ho és. Però també és una experiència històrica que no podem menystenir i que ens transmet un missatge potent: que els grans canvis no es fonamenten només en un resultat electoral o sobre uns escons de més o de menys. Són canvis culturals que van molt més enllà de la demoscòpia, del màrqueting i de la comunicació política. La política institucional importa. Ocupar espais als parlaments i als governs importa. Però els canvis estructurals necessiten més ingredients.

La nova onada la cavalcaran persones noves que hi posaran el cervell, el cos i l’ànima

És per això que, segurament, la pròxima onada de mobilitzacions ja està començant, ja és aquí. El terra tremola sota els nostres peus de forma imperceptible, però molts encara no ho sabem veure. Perquè la pròxima onada no la protagonitzaran aquells que van prendre part de forma activa en el cicle mobilitzador que va desembocar en el 15-M i l’1-O. Igual que aquest cicle no el van protagonitzar les persones que van liderar les lluites del tardofranquisme i de la Transició. La nova onada la cavalcaran altres persones que hi posaran el cervell, el cos i l’ànima. De vegades, i si cal, fent esmena a allò que la generació precedent va construir. Toca entendre-ho i respectar-ho. Traslladar experiències i també callar i deixar espai.

Aquest matí he tornat a passar pel davant del Bloc Ruth. Ara hi ha una porta gruixuda que hi impedeix l’accés. A la paret del costat, una pintada que els operaris han esborrat, però que encara es llegeix: “Força Sindicat”. Sobre la planxa metàl·lica que hi impedeix l’accés, algú hi ha pintat un vell lema dels noranta amb un retolador: “Okupa i resisteix”. Al costat, el dibuix d’una clau i d’una palanca. Diumenge es vota en unes eleccions molt importants, però la pròxima onada potser ja ha començat i no l’estàs veient.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies