Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Raons per entendre el final de cicle dels Comuns a Barcelona

De la poca participació als barris populars a l’onada conservadora global: set claus que expliquen la davallada d’Ada Colau a les urnes

02/06/2023 | 07:00

Ada Colau la nit de les eleccions del 28-M / ACN

Final de cicle als Comuns. La candidatura encapçalada per Ada Colau va perdre en les eleccions del 28-M un total de 25.000 vots i un regidor respecte al 2019. Colau va quedar en la tercera posició, en un empat tècnic amb Jaume Collboni (en l’espera del recompte definitiu de vots, que podria deixar-ho tot tal com està o decantar un edil que ara és del PSC a favor dels Comuns).

Més enllà dels pactes hipotètics que puguin esdevenir-se, a Barcelona en Comú li toca fer autocrítica i reflexió sobre els perquès d’aquesta davallada després de vuit anys al capdavant de l’alcaldia. Els Comuns diuen que lluitaran fins al final per fer possible un acord progressista que avui en dia sembla quimèric davant el cop de porta d’Oriol Junqueras a fer alcalde Jaume Collboni. Ernest Maragall també ha dit que correspon a Xavier Trias formar govern. Tot i això, les converses al més alt nivell existeixen, i en més d’una direcció.

ERC i Ernest Maragall no se sumaran a l’aventura tripartida si no tenen un fort incentiu

Collboni ha manifestat de forma reiterada l’aposta per liderar una majoria progressista que de facto existeix (el PSC, els Comuns i ERC sumen 24 regidors, tres per sobre de la majoria absoluta). I algunes veus del PSC apunten a la Diputació de Barcelona com a possible ganxo per atraure els republicans. L’empat tècnic de vots entre el PSC i els Comuns indica que, en cas que hi hagi acord, serà difícil que cap partit tingui l’alcaldia en exclusiva. I és obvi que ERC i Ernest Maragall no se sumaran a l’aventura tripartida si no tenen un fort incentiu perquè el pacte d’esquerres li surti a compte.

Més enllà d’això, què és el que ha provocat la derrota dels Comuns? En aquest article apuntem set claus per a la reflexió.

Les classes populars no voten prou Barcelona en Comú

Barcelona en Comú pateix un retrocés global en nombre de vots, però aconsegueix la victòria en els districtes de Ciutat Vella i de Sants, que és on obté els millors resultats, per sobre del 30% en algunes seccions censals. També tenen bons registres en barris de renda mitjana com la Vila de Gràcia, Sant Antoni o algunes parts de l’Eixample. Però es queden curts en el que hauria de ser el seu graner de vots natural: els districtes més populars com Sant Martí o Nou Barris. En aquests barris ha guanyat el PSC.

Agradi o no, el PSC torna a ser el partit que voten les classes populars de Barcelona. El seu major percentatge de vot es concentra a Nou Barris, on supera el 40% en algunes seccions censals de Torre Baró, Ciutat Meridiana i les Roquetes, i mai no baixa del 30%. També obté bons resultats a les seccions censals d’Horta i Sant Genís dels Agudells, i en barris de Sant Martí com la Verneda o el Bon Pastor.

L’any 2015, els Comuns van assolir els seus millors registres a Nou Barris i a Sant Martí, on ara guanya el PSC

Si mirem el mapa electoral del 2015, en la primera victòria d’Ada Colau, veiem que les coses van ser molt diferents. En aquella ocasió, els Comuns van obtenir els seus millors registres a Nou Barris i a Sant Martí. A Nou Barris, van guanyar les eleccions amb un contundent 33,7% dels vots, i el PSC hi va tenir un 16,2% (el 28-M hi va guanyar el PSC amb un 31% dels vots, i els Comuns es van enfonsar fins al 17%). A Sant Martí, hi van aconseguir el 29,3% dels vots, i el PSC va enfonsar-se fins a l’11,3% (ara han quedat molt igualats amb el PSC al davant).

El repte principal dels Comuns és esbrinar per què s’ha produït aquesta desconnexió (potser no total, però sí parcial) amb la que hauria de ser la base social del seu vot.

Xavier Trias va ser votat massivament a Sarrià – Sant Gervasi / ACN

Quan els pobres no voten, guanya la dreta

La participació d’aquestes eleccions municipals ha baixat sis punts en el global de la ciutat respecte a les del 2019, però no de manera proporcional: en realitat, s’ha mantingut o ha baixat lleugerament en els barris i districtes de renda alta, i ha caigut amb més força en les zones menys benestants de la ciutat. Els barris populars sempre voten encara menys que els barris rics; però, si voten encara menys del que és habitual, llavors les formacions conservadores hi tenen tots els números de guanyar.

El 2023, la participació a Nou Barris ha estat del 51,7%, mentre que el 2019 va ser del 57,8%

Un exemple és la comparativa entre la participació a Nou Barris i a Sarrià. Aquest 2023, la participació a Nou Barris s’ha situat en el 51,7%. En canvi, el 2015, any de la victòria de Colau, va ser del 55,4%, i el 2019, del 57,8%. En canvi, la participació més alta d’aquest 2023 s’ha registrat a Sarrià, amb un 70,7% dels vots. El 2015, en aquest districte, que és sempre el que més vota de la ciutat, la participació es va situar en el 66%, i el 2019, en el 72%.

El patró és semblant a la resta dels barris populars. Al districte de Sant Martí, el percentatge de vot el 2023 ha estat del 60,1%, cinc punts per sota del del 2019 (66,5%) i unes dècimes per sota del del 2015 (60,4%). A Ciutat Vella, districte de la ciutat amb participació més baixa, ha votat el 47,2% del cens, mentre que el 2019 va fer-ho el 52,9%. Com explica Sergi Picazo en aquest article… “L’esquerra té un problema: els pobres no voten“.

No només els rics voten Xavier Trias

Xavier Trias fonamenta l’èxit de la seva candidatura en la victòria aconseguida als districtes de Sarrià, les Corts, l’Eixample i també Gràcia. El seu autèntic bastió electoral és Sarrià – Sant Gervasi, districte que va assolir una de les quotes de participació més altes. La “marea turquesa” és especialment contundent en les seccions censals més cèntriques d’aquests barris, on la llista de Trias s’aproxima al llindar del 50% dels vots.

Però no només a l’Upper Diagonal voten Trias: també a l’Eixample la seva candidatura és molt competitiva, assolint el 40% en les seccions censals més pròximes a la Diagonal i superant amb facilitat el 30%, i guanya en el global del districte de Gràcia (tot i que al nucli de la vila BComú aconsegueix la victòria). La victòria de Trias no cavalca només sobre les classes altes: també els barris de classe mitjana i menestral han votat amb ganes la candidatura de l’exalcalde, que ha sabut donar resposta a les inquietuds crítiques d’aquests segments socials amb algunes polítiques dels Comuns. Els exvotants d’ERC a Barcelona del 2019 podien decantar-se a l’esquerra i votar Colau, o fer una aposta més d’ordre. Trias ha guanyat la jugada.

Santiago Abascal i Ignacio Garriga, líders de Vox, en un acte a Cornellà de Llobregat / GEMMA SÁNCHEZ – ACN

Una onada conservadora travessa Catalunya i Espanya

La victòria de Xavier Trias a Barcelona s’ha d’inscriure en un context global d’auge de les opcions conservadores, a l’Estat espanyol i al món. Estem immersos en una contraofensiva de les forces d’ordre. Bufen bons vents per a la dreta. Tota acció suposa una reacció en contra, i els avenços que ha aconseguit l’esquerra en els últims temps en matèria de feminismes, clima o drets socials estan trobant ara la seva contestació.

Les eleccions del 28-M han significat una estocada molt definitiva al cicle polític nascut del 15-M i del procés. Això ha tingut conseqüències profundes com a mínim en tres plans diferents: a Espanya, amb la victòria del PP i l’auge de Vox, cavalcant sobre la idea del “que te vote Txapote”; a Catalunya, amb la forta caiguda d’ERC, que perd 300.000 vots respecte a les municipals del 2019, i a Barcelona, amb la victòria de Trias, amb un discurs d’ordre i desacomplexadament convergent. Com va dir ell mateix durant la campanya: “Si això és ser de Convergència, foteu-vos”.

L’anticolauisme com a motor de mobilització

Ada Colau és el gran actiu dels Comuns. Però la seva figura ha polaritzat l’opinió pública. Colau té molts adeptes, però també molts crítics des de molts fronts diferents. L’alcaldessa ha estat criticada des de la dreta, des del centre i des de l’esquerra: ha estat al punt de mira dels nazis de Desokupa, ha estat víctima de campanyes de trumpisme desacomplexat i fake news, els empresaris l’han acusat de desactivar l’economia; els hotelers, d’estar en contra del turisme… També se l’ha criticat des de l’esquerra radical per moderada i tova.

Trias s’ha erigit en el vot útil d’un anticolauisme sociològic que ha estat alimentat des de molts eixos

En un debat sensat sobre la pacificació, les superilles i el verd urbà, les propostes dels Comuns eren raonables. Però, en l’era del mem, guanyen la simplificació i els llocs comuns. Els arguments de cunyats contra les polítiques de Colau s’han difós àmpliament per les xarxes socials: no hi ha manera de circular per Barcelona, el trànsit està fatal, els ciclistes fan el que volen, estan deixant la ciutat plena d’obres i tot és un desastre… De fet, ho deia la seva pròpia rumba de campanya: “Tot és culpa de Colau”.

Trias ha aconseguit erigir-se en el vot útil d’aquest anticolauisme sociològic que ha anat calant en algunes capes de la societat barcelonina i que ha estat alimentat des de molts eixos.

Sí, era cert: els ‘lobbies’ polítics i mediàtics estan contra Ada Colau

No podem dir que sigui una sorpresa, però sí: efectivament, els lobbies econòmics, polítics i mediàtics s’han posicionat en contra d’Ada Colau. Des de la presentadora Ana Rosa Quintana demanant el vot obertament per Jaume Collboni fins a les portades de La Vanguardia o d’El Periódico sobre la Barcelona bruta i insegura. Cap gran mitjà de comunicació no ha comprat el discurs de Barcelona en Comú i el frame ha estat la inseguretat i els okupes.

Com diu el pensador i exministre dels Comuns Manuel Castells, “els mitjans no són el quart poder, sinó l’espai on es crea el poder”. Pablo Iglesias ho resumia bé fa uns dies: “Les batalles culturals i mediàtiques són els terrenys de combat polític que defineixen aquesta època”. Fer una llei d’habitatge molt progressista no serveix de res si tots els mitjans de comunicació estan comprant el marc del “que te vote Txapote”.

La vicepresidenta segona del Govern espanyol i ministra de Treball, Yolanda Díaz/ IVAN GIMÉNEZ

Les batalles de l’esquerra espanyola afecten l’espai dels Comuns

La victòria d’Ada Colau el 2015 va produir-se un any després de la irrupció per sorpresa de Podem al Parlament Europeu i de l’auge mediàtic de les figures de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. El cicle mobilitzador del 15-M va cristal·litzar a nivell institucional aquells anys, primer amb múltiples confluències municipals i després al Congrés espanyol. No és només que Colau guanyés les eleccions el 2015: és que Xavier Domènech va guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya amb En Comú Podem i que el grup confederal d’Unides Podem va arribar a tenir 70 diputats.

El panorama avui és molt diferent. El món de Podem fa anys que està dessagnant-se en una sèrie de lluites fratricides i caïnites cada cop més difícils d’entendre. Aquest soroll intern ha afectat les expectatives de les seves candidatures i també la de Barcelona en Comú, que, de fet, si mirem el global de l’Estat, aguanta dignament una situació de retrocés generalitzat, en l’espera de què pugui passar en les eleccions espanyoles del 23 de juliol.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies