El programa ‘Crims’ i el marc mental de la dreta

El programa Crims, de TV3, és un èxit sense precedents. El capítol de dilluns passat, el primer de la nova temporada, va batre tots els rècords, amb més d’un milió de teleespectadors d’audiència acumulada i un espectacular 30,9% de share, xifres avui a l’abast de molt pocs. El programa, dirigit per Carles Porta, va abordar el cas de Marina Ruiz, assassinada l’any 1999 a Cervera.

El periodisme de crims i de successos viu la seva època daurada a Catalunya. Les periodistes expertes en matèria policial i judicial tenen seccions i col·laboren amb els programes de màxima audiència a la ràdio i a la televisió pública. El Nacional, el mitjà més llegit del país, inclou dins del seu grup editorial El Caso, una capçalera dedicada a parlar exclusivament de successos. En paral·lel, programes de televisions espanyoles com Equipo de Investigación, o els informatius de Tele 5 o d’Antena 3, continuen focalitzant en aquest àmbit una gran part de la seva producció.

A Catalunya hi va haver un total de 60 homicidis el 2022, una xifra menor que el 2019 i el 2017 i en la línia habitual dels últims anys

És curiós que aquest èxit espaterrant del periodisme de successos passi en un moment en què les dades sobre delictes a Barcelona i a Catalunya es van reduint de forma progressiva, en especial en tot el que fa referència als crims més violents. En el global de Catalunya, el 2022 hi va haver, segons l’últim recompte de Mossos del passat mes de febrer, un total de 60 homicidis. Una dada que, si mirem l’històric des de l’any 2016, no destaca especialment: van ser menys morts que 2017 i 2019 i en la línia habitual dels últims anys. Les dades són molt lluny del que passa en altres metròpolis globals dels Estats Units (sense anar més lluny i per esmentar un clàssic, a Baltimore hi va haver 333 assassinats el 2022) i en la línia de la majoria de les grans ciutats europees. De fet, Barcelona sempre ocupa bones posicions en els rànquings de seguretat que publiquen mitjans com The Economist.

No només els assassinats i crims més violents van a la baixa; també la resta dels delictes. Els informatius ens pinten un panorama desolador en ciutats com Barcelona, però… segons les darreres dades publicades per la mateixa policia catalana, els delictes van disminuir un 14,6% a la ciutat durant el 2022 respecte al 2019, el darrer any abans de la pandèmia. Es parla molt de robatoris, però… els furts, que són la meitat de tots els delictes a la ciutat, van baixar un 26,6%, i els robatoris amb força van baixar un 19,1%. La dada més greu i preocupant és que es van incrementar les agressions masclistes (un 27%)… però no hi ha cap programa en horari de màxima audiència a TV3 per documentar i relatar feminicidis.

Tot i aquestes dades, la percepció social sobre la manca de seguretat segueix a l’alça. El Baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona del desembre apunta que el 24% dels enquestats consideren que la seguretat és la seva màxima preocupació. És lícit preguntar-se si aquesta centralitat de la percepció d’inseguretat pot ser conseqüència també de l’auge del periodisme de successos. Segur que no n’és l’únic responsable, i segur que no n’és la causa principal: si no hi hagués delictes, no hi hauria periodisme sobre successos ni existiria Crims (i els informatius d’Antena 3 i de Tele 5 durarien 10 minuts). Però és clar que hi té un impacte innegable i creixent, i més veient les grans audiències que es generen.

Pot estar contribuint l’actual auge del periodisme de successos a reforçar els marcs de la dreta i de l’extrema dreta?

La inseguretat serà un tema central de la campanya electoral de les eleccions municipals. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, reflexionava sobre el tema en una entrevista aquesta setmana a CRÍTIC: “Hi ha una campanya per associar Barcelona al caos i a la inseguretat. Sánchez Llibre, des de Foment del Treball, ha atacat Barcelona amb mentides quan diu que la ciutat és decadència i caos. És molt irresponsable”. La inseguretat i la mà dura són els marcs mentals clàssics de la dreta i de l’extrema dreta, que s’hi mou com un peix a l’aigua. Pot estar contribuint l’actual auge del periodisme de successos a reforçar aquests marcs?

Que els programes de màxima audiència parlin de crims, d’assassinats, de tirotejos, de navalles i d’agressions és molt rellevant, perquè delimita el camp d’allò que és important i d’allò que no ho és tant. És el que els periodistes anomenem agenda temàtica. Sí, en un mitjà de comunicació s’hi pot parlar de tot, existeix la llibertat d’expressió, hi ha opinadors i analistes de diferents tendències i l’audiència és lliure de triar allò que vol veure i allò que no… Però no és el mateix que un tema ocupi portades i programes en hora punta que relegar-lo a un peu de pàgina irrellevant.

En canvi… què passaria si féssim un programa Crims, però centrat a explicar els casos de corrupció dels principals partits catalans? O una sèrie dedicada a seguir el dia a dia de les famílies que han de passar per un desnonament? CRÍTIC va publicar la setmana passada que hi ha hagut 11 morts sota custòdia dels Mossos des del 2016. Què passaria si féssim un programa a TV3 d’11 capítols per canalitzar cadascun d’aquests casos? Tot periodisme té intenció i punt de vista. I el periodisme de successos i judicial també. I el model que tenim a casa nostra és un model basat en el periodisme de filtració (que no té res a veure amb el periodisme d’investigació).

Hauria de ser possible un periodisme social que posés l’accent en les causes dels crims i no en el ‘morbo’

Està molt bé tenir bones fonts que et passin temes. Tant de bo CRÍTIC pogués publicar moltes de les exclusives judicials i policials que treuen cada dia els periodistes de tribunals amb contactes i fonts a la Fiscalia, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i als Mossos. Però el periodisme de filtració sempre parteix d’un filtrador, que té uns interessos i uns objectius concrets i delimitats. Quan un periodista (o un programa de televisió, o un diari) s’ancora en excés a unes determinades fonts, això té riscos: pots acabar esdevenint una simple corretja de transmissió.

Hauria de ser possible fer un altre tipus de periodisme de successos. De fet, ho és: el mateix programa Crims ens ha deixat bons exemples de com tractar la crònica negra amb una clau social, amb investigacions com la de l’assassinat trànsfob de Sonia Rescalvo per part d’un grup d’extrema dreta, o amb la tasca de recuperar el cas d’Helena Jubany, que la desídia policial i judicial amenaçava de deixar impune.

Cal fer un periodisme no de successos, sinó social. Que posi l’accent no en el morbo o l’espectacularització, sinó en les causes. I la major part dels fets delictius tenen un origen social: la més important és la pobresa. No és cap secret que les presons són plenes de pobres. Perquè, admetem-ho, si ens ho mirem des d’un altre punt de vista, a Catalunya i a Barcelona existeix molta inseguretat. És molt insegur viure en una ciutat on un fons voltor et pot fer fora de casa i encara hi hagi partits que estiguin en contra de regular els lloguers. És inseguretat que a Barcelona hi hagi 3.000 morts l’any producte de la contaminació i encara hi hagi qui es resisteix a pacificar la ciutat i reduir vehicles. També podria ser objecte d’una investigació criminal el fet que l’esperança de vida sigui 10 anys superior a Pedralbes que a Torre Baró, o que les grans empreses paguin un 5% d’impostos sobre els seus beneficis, quan l’impost sobre societats és del 25%.

Aquests petits crims quotidians, molt més estesos, assumits i normalitzats, no se solucionen amb més policia ni amb reformes del Codi penal, sinó amb polítiques públiques que posin en qüestió els privilegis dels grans poders econòmics. L’esquerra no pot ser una simple espectadora de tot plegat. Si no vol acabar captiva dels marcs de la inseguretat i la mà dura policial, ha de passar al contraatac.

Fe d’errades: en la versió inicial de l’article s’esmentava que el 2022 hi havia hagut 42 assassinats, dada recopilada per El Nacional el gener de 2023. Amb posterioritat Mossos va confirmar la xifra de 60 homicidis.