04/02/2026 | 18:56
Una quantitat notable d’enginyers, de dissenyadors d’interacció i de gràfics, de caps de producte i de persones que provenen del camp de la Psicologia i àrees adjacents tenen com a objectiu dia a dia millorar el disseny persuasiu de les interfícies de les xarxes socials. La clau aquí és el concepte “millorar”. Millorar per optimitzar què, amb quin objectiu?
La resposta és: per millorar les mètriques que interessen als anunciants, que són els qui paguen la festa. El concepte i l’aspecte visual de les notificacions estan optimitzats per maximitzar la manipulació de l’atenció visual i cognitiva, de forma que, si n’havies marxat, tornis a entrar a l’app. La reproducció automàtica de vídeos passa per sobre del principi d’autonomia de l’usuari i et col·loca contingut negatiu i d’incitació a l’odi, que és molt rendible per a la publicitat a les xarxes socials (com explica La Quadrature du Net), motiu pel qual tots els algorismes de recomanació hi tenen tendència i esperonen les fake news.
L’any 2019, Meta, propietària de WhatsApp, d’Instagram i de Facebook, va provar d’amagar el comptador dels “m’agrada” de les publicacions dels usuaris. No ho amagava sempre, però sí de vegades, com a prova, amb la intenció declarada de reduir l’ansietat. L’anàlisi posterior (que es va acabar fent pública a causa d’un procediment judicial) va indicar que l’eliminació d’aquesta mètrica reduïa mètriques interessants per als anunciats (l’engagement general), de manera que Meta va decidir que l’ocultació passava a ser opcional, en comptes de predeterminada.
Un govern espavilat amb preocupació sincera pel benestar de la població hauria tingut una pista de valor incalculable en aquesta recollida de cable. Dues conclusions clau aquí: la primera, les empreses de xarxes socials sempre prioritzaran els ingressos publicitaris, fins i tot quan la balança entre aquests i la salut mental es desplaça només molt lleugerament cap al benestar, i la segona, amagar els “m’agrada” és efectiu per minimitzar la comparació social negativa. Prohibir mostrar aquesta mètrica està a l’abast dels governs, però això significaria perjudicar el mercat publicitari.
Un mercat poderosíssim com el de les xarxes socials i el benestar de la població tenen interessos contraposats
Un mercat poderosíssim i importantíssim i el benestar de la població tenen interessos contraposats. Tota optimització feta per millorar les mètriques que els anunciants valoren –temps de permanència, visibilitat, compromís amb determinats continguts, etcètera– neix de dissenys d’interfície i d’experiència que maximitzen els ingressos a força de promoure comportaments obsessius, que dificulten la desconnexió, que emprenyen i que et fan enganxar-t’hi.
Això és un problema per al conjunt de la població, és clar, però molt especialment per als menors. Les xarxes socials tenen més interès que els adults formin part de la seva base d’usuaris immediatament que no pas els menors, en el sentit que els adults solen tenir més poder adquisitiu, i es tracta eminentment d’un negoci publicitari. Però això no significa que els tentacles d’aquestes estratègies no arribin als menors i encara menys que no els afectin d’una manera especialment dura.
És evident que cal cercar maneres de protegir la salut i el benestar dels adults del futur i de les persones joves. Ahir el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar que Espanya prohibirà l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. La qüestió rau, doncs, no en el fet de si és una mesura necessària, sinó si és adient, responsable, proporcionada i efectiva.
Cal usar l’opció menys restrictiva disponible per aconseguir la protecció dels menors
La mesura de prohibir a tota la població menor d’una certa edat l’accés a una determinada eina no és dolenta perquè el lloc al qual els impediran l’accés sigui un oasi idíl·lic i no tingui problemes; és dolenta perquè, a més d’ineficaç, és un obstacle a l’exercici de certs drets que es podrien protegir —i, per tant, aconseguir el mateix objectiu— a través de mesures d’un caràcter diferent.
La Comissió dels Drets Humans d’Austràlia, un organisme que depèn econòmicament del Govern australià, però n’és independent pel que fa als seus dictàmens, identifica el risc que mesures com la prohibició d’accés a les xarxes socials a menors d’una certa edat lesionin la llibertat d’expressió i l’accés a la informació, la llibertat d’associació, els drets a la cultura, l’educació, el joc i el desenvolupament, entre d’altres.
És difícil pensar que la Comissió expressa això perquè opini que les xarxes socials són el súmmum de l’educació, de la informació i del joc: en el mateix dictamen, l’organisme identifica també que la problemàtica existeix i que una solució enfocada a la prohibició tindria, aïlladament, algunes conseqüències positives, de les quals la societat està molt necessitada, com ajudar els mestres o els pares a posar límits amb major autoritat.
El que preocupa la Comissió de Drets Humans és que “tot i que una prohibició pot ajudar a protegir nens i joves a internet, també limita drets humans importants”, per la qual cosa “si hi ha opcions menys restrictives per aconseguir l’objectiu de protegir els menors de danys, són preferibles a una prohibició general”. El cas australià és molt interessant perquè la prohibició d’accés a menors de 16 anys a les xarxes socials ja hi és en vigor.
La pregunta és: hi ha alternatives? El mateix text n’assenyala una de moltes: “Posar en marxa una obligació de diligència [a les empreses de xarxes socials] seria una manera proactiva d’incrementar el rendiment de comptes de les empreses de xarxes socials i millorar la seguretat de tothom”. Això va en la línia de l’Observació general 25 de 2021 dels drets de la infància en el context digital de les Nacions Unides, que també reconeix, és clar, que el problema existeix, però reclama que es tracti d’una forma proporcional que no discrimini una part de la població de l’accés a una eina que, si bé té els seus riscos, també té el potencial d’afavorir la comunicació i l’intercanvi d’idees.
Els governs podrien prohibir els elements dissenyats específicament per enganyar o manipular els usuaris
En un sentit similar, donat que tota la capacitat de fer mal de les xarxes socials deriva dels vasos comunicants “mètriques que volen els anunciants” versus “benestar de la població”, una altra cosa que el Govern podria fer és prohibir els anomenats patrons foscos, és a dir, els elements d’interfície de les xarxes socials dissenyats específicament per enganyar o manipular els usuaris perquè facin accions que podrien ser contràries als seus interessos: la reproducció automàtica, mostrar els “m’agrada”, dificultar donar-se de baixa d’una xarxa social, les recomanacions de contingut algorítmiques que estenen notícies falses, etcètera.
A la llei europea coneguda per DSA, sigla en anglès de Llei de serveis digitals (Digital Service Act), Europa ja prohibeix, molt tímidament i de forma molt insuficient, aquestes pràctiques, però només en l’àmbit de les botigues electròniques i no en tots els casos. Fer una cosa equivalent a les xarxes socials faria desaparèixer completament la disseminació de notícies falses. En posar al centre les preferències de l’usuari, no hi hauria pèrdua percebuda de funcionalitat: les xarxes socials podrien continuar tenint recomanadors, només que vinculats explícitament al que l’usuari tria i no a allò que enfada més o és més cridaner. I, a més, permetria continuar usant les xarxes socials com un espai d’accés a la informació i de conversa. Malauradament, les empreses amb botigues en línia venen un producte físic o un servei i no publicitat, i, per tant, el mercat publicitari quedaria molt més perjudicat per la mesura: aquesta és, segurament, la raó per la qual els governs no legislen en aquesta línia, i prefereixen mesures ultrarestrictives i ineficaces, però molt populars.
Amb tot, pot semblar exagerat titllar les xarxes socials d’un lloc amb aspectes positius, fins i tot amb els matisos que calgui. És un neguit comprensible, especialment quan s’observa en què s’han convertit i quina mena de comportaments i de discursos amplifiquen. Davant d’això, hi ha dues coses a tenir en compte que resulten fonamentals: de què parlem quan parlem de xarxes socials, i fins a quin punt no tenen ja tant de poder que una part del discurs públic hi circula.
La proposta del Govern espanyol per impedir-hi l’accés de menors de 16 anys no està publicada, i, per tant, no podem saber quina definició de “xarxa social” pensen fer servir. Però, en un sentit més ampli, el legislatiu fa molts anys que treballa per regular internet, i podem tenir una primera idea inicial de sobre què s’està intentat legislar.
El Reglament (UE) 2022/1925 del Parlament Europeu i del Consell, de 14 de setembre de 2022, sobre mercats disputables i equitatius en el sector digital, i pel qual es modifiquen les directives (UE) 2019/1937 i (UE) 2020/1828, té un nom tan llarg que, per evitar la hipòxia, sovint se l’anomena popularment Digitals Markets Act, és a dir, Llei dels mercats digitals, o DMA. Fins ara, l’actual Govern espanyol ha mostrat una identificació i una adhesió completes a les lleis de regulació d’internet que venen d’Europa. D’acord amb aquesta Llei, xarxa social és qualsevol “plataforma que permet que els usuaris finals es connectin i es comuniquin entre si, comparteixin continguts i descobreixin continguts i altres usuaris a través de múltiples dispositius i, en particular, mitjançant xats, publicacions, vídeos i recomanacions”.
Al Regne Unit, volen aplicar la prohibició a la Wikipedia en considerar-la una xarxa social
Donada aquesta definició, qualsevol dubte de si una mesura com la que es planteja pot ser lesiva o no queda força esvaït: només cal veure el cas del Regne Unit, on ja tenen una llei aprovada recentment i el Govern pretén aplicar-la a la Wikipedia. Amb la Wikipedia no s’ha dut a la pràctica al 100% encara perquè està en un procés administratiu i judicial.
D’altra banda, les xarxes socials són tan omnipresents que la gent comparteix apunts a Facebook, usa Telegram per reparar bicicletes, i llegeix titulars de premsa d’una publicació finançada per la Generalitat de Catalunya a Instagram. Impedir per llei l’accés a totes aquestes informacions a un subconjunt notable de la població només tindria sentit en el cas que, realment, fos l’única alternativa, i aquest no és el cas.
Algunes persones en surten encara més perjudicades que d’altres
Per a les opcions sexuals i de gènere històricament situades per la societat com fora de la norma, la xarxa ha operat en algunes ocasions com un refugi, especialment per a aquelles persones que viuen en àrees menys poblades. La institució Brookings o la investigadora Mariel Povolny, del Columbia SIPA Institute of Global Politics són dos dels noms que han escrit anàlisis en detall sobre com les lleis de verificació d’edat per accedir a internet estan afectant de manera desproporcionada la població amb identitats de gènere i sexuals dissidents.
De forma similar a com els refugiats pateixen exclusió digital en els països que demanen documentació governamental per registrar una targeta SIM, com passa a Espanya, les persones apàtrides o en situació administrativa irregular reben desproporcionadament les conseqüències de lleis d’aquest tipus, perquè no poden acreditar la seva edat.
El Govern espanyol busca vigilància i censura d’internet des de tots els fronts
Si alguna mesura és necessària, però aquesta mesura concreta és tan lesiva, per què es proposa? Aquest és el punt on neix la sospita que la intenció declarada del problema que aborda aquesta llei i la intenció real van per camins diferents.
La iniciativa del Govern espanyol d’impedir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys no està aïllada ni internacionalment ni legislativament, i està aixoplugada en altres iniciatives legals com la censura d’internet cada cap de setmana per ordre de LaLiga o la iniciativa europea ChatControl. Són projectes que s’emmarquen en un conjunt d’iniciatives que, amb millor o pitjor èxit, des de la perspectiva dels governants, s’han posat en marxa en els darrers anys en diferents estats i molt particularment a Espanya.
L’estiu de 2024, el Govern de l’Estat espanyol va anunciar el projecte “Cartera Digital Beta” en fase de proves. Es tractava d’un sistema pensat per a visitants adults de webs pornogràfiques legals: en entrar-hi, el web hauria de mostrar un codi QR que l’usuari hauria d’escanejar amb el seu telèfon mòbil i una aplicació governamental, la qual cosa engegaria un sistema de verificació d’edat que passaria per l’ús d’un certificat. Per tant, en última instància, són dades del document d’identitat que el Govern espanyol expedeix, i això confirma l’edat. Un cop confirmada l’edat, l’usuari tindria “autoritzat” aquell “accés” concret. Curiosament, el nombre de cops que un usuari havia de tenir permès fer això era formalment il·limitat, però calia demanar autorització per a una espècie d’”abonament” d’accessos limitats que es renovaria indefinidament.
La proposta de verificació d’edat obligatòria per entrar a les xarxes socials s’adreça en realitat als adults
Aquesta proposta no ha prosperat (de moment): les empreses que tenen mercats d’aplicacions mòbils no van voler publicar una cosa en fase de proves; la indústria afectada va resistir-s’hi, i hi va haver molta contestació i protesta als mitjans. Però sí que evidencia un patró: el Govern espanyol busca maneres de posar fi a l’anonimat a internet, amb excuses diferents cada cop, però excuses molt ben elaborades, i totes nascudes en àmbits en què recolliran un gruix de suports.
La proposta de verificació d’edat obligatòria per entrar a les xarxes socials diu estar destinada als menors, però s’adreça als adults. Els sistemes de verificació d’edat són, de facto, sistemes de vigilància massiva. Per distingir un menor de 16 anys d’un adult, la plataforma no en té prou amb una casella de verificació (fàcilment falsificable) i necessita una prova sòlida. Implica obligar tots els ciutadans a lliurar el seu document d’identitat, passaport, targetes de crèdit o fins i tot dades biomètriques facials a empreses tecnològiques privades o a intermediaris de verificació i, de fet, el precedent de “Cartera Digital Beta” permet entreveure que la proposta va en aquesta línia: involucrar els serveis de certificació com la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i els mecanismes d’identificació del Govern.
Amb una mesura així, es crea un vincle irrevocable entre la identitat civil real d’una persona i el seu historial de navegació, i potencialment altres dades, com els seus “m’agrada” i les seves interaccions. També, i inevitablement, es generen bases de dades centralitzades d’un altíssim valor amb documents d’identitat de milions de ciutadans, i això converteix aquestes empreses en objectius llaminers i prioritaris per als ciberdelinqüents.
Els governs prefereixen posar fi a l’anonimat a internet, tot i saber els riscos que això comporta
No és que els governs no sàpiguen que aquest risc existeix: ho saben perfectament; de fet, avui mateix s’ha sabut que un ciberatac va aconseguir filtrar a criminals dades d’inscrits a la Borsa d’Habitatges de Lloguer de Barcelona de l’Ajuntament de Barcelona. El que passa és que els governs prefereixen posar fi a l’anonimat a internet, un àmbit que pensen que no controlen, molt per sobre dels riscos que els mecanismes per aconseguir-ho introdueixen.
Una altra conversa seria si cal posar fi a l’anonimat a internet. N’hi ha que en són partidaris. L’anonimat és una eina que històricament ha protegit la dissidència i el debat: els editorials dels diaris, en què l’opinió la firma un col·lectiu per allunyar les represàlies envers els autors, n’és un exemple prominent. Tot i que, com tot, té els seus riscos, qui segur que no vol anonimat és qui té el poder, és a dir, qui té la capacitat de represaliar algú: vol poder trobar sempre qui és el responsable de certes opinions, de certes paraules.
La mesura no és bona per als menors: l’exemple de la Wikipedia al Regne Unit n’és un testimoni evident, i les pors de la Comissió de Drets Humans d’Austràlia ho confirmen. Però sobretot és dolenta per als adults, per les seves conseqüències directes i indirectes. Directament, desprotegeix la privacitat dels adults, n’impedeix l’anonimat i els exposa a més ciberdelinqüència. Indirectament, embruta la discussió pública perquè s’aprofita d’una problemàtica real i urgent, la protecció de la salut i del benestar dels menors, per a un objectiu espuri.
