Complicitats amb Israel a Catalunya

Catalunya destaca per la constància i pel compromís amb la solidaritat amb Palestina. La causa palestina és part del nostre imaginari col·lectiu i travessa les lluites socials. Fa dècades que moviments socials, col·lectius, organitzacions, partits polítics i sindicats han estat clau en les mobilitzacions, convertint Catalunya en un pol de referència internacional de solidaritat. La intensificació del genocidi a Gaza ho ha tornat a evidenciar: manifestacions, campanyes de boicot, accions i mobilitzacions setmanals a tot el territori. Aquesta persistència forma part d’una cultura popular catalana marcada per un compromís històric amb les causes de justícia social amb vocació internacionalista.

La mobilització sostinguda per Palestina a Catalunya està donant fruits. Entre d’altres, la pressió al carrer i l’autoorganització popular han aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona trenqui l’agermanament amb Tel-Aviv i aprovi una instrucció per no contractar empreses que col·laboren amb l’ocupació. També que la Generalitat de Catalunya tanqui l’oficina d’Acció a Israel. Coordinades amb col·lectius a Euskadi, hem aconseguit que Sidenor deixi de vendre acer a Israel. Són avanços importants, però conviuen amb una realitat difícil: històricament, bona part de les elits catalanes han estat afins al sionisme, tot donant suport estructural i legitimant vincles polítics i econòmics que han reforçat l’apartheid, l’ocupació i el colonialisme israelians.

D’una banda, el poble s’organitza i omple els carrers; de l’altra, partits polítics, mitjans (per silenci, banalització o suport), sectors socials i elits empresarials mantenen la complicitat amb Israel i sostenen el sionisme. Entendre aquesta tensió en clau catalana és essencial perquè el clam popular es transformi en canvis reals i pressió política efectiva.

Forces polítiques i mediàtiques: complicitats persistents

Les declaracions recents de Carles Puigdemont, que considera un “error” que Israel no participi en el Mobile World Congress, n’és un exemple. Mostren un cop més que per a Junts per Catalunya la prioritat no són els drets humans, sinó el negoci i la projecció econòmica, encara que sigui amb un Estat que aplica un règim d’apartheid i perpetua un genocidi reconegut pels principals experts internacionals i per una comissió d’investigació de l’ONU.

Junts per Catalunya podrà carregar el cost polític i moral de no prendre posició en contra del genocidi? 

Això no és nou. La tradició sionista de Convergència i Unió i, després, de Junts per Catalunya ve de lluny: recordem els viatges d’Artur Mas a Israel l’any 2013, o Puigdemont afirmant que Catalunya i Israel tenen projectes nacionals semblants. 

A l’Estat espanyol, la campanya per l’embargament d’armes a Israel és una de les demandes clau que estem duent a terme per tal d’exigir que es posi fi al comerç militar entre Espanya i Israel. Si aconseguim que el Govern espanyol aprovi l’embargament d’armes a Israel –el que es va aprovar ahir no és un embargament d’armes integral que posi fi a la relació militar entre l’Estat espanyol i Israel– via proposició de llei o via reial decret llei, trenta dies després necessitarà els vots de Junts al Congrés.

Estar en contra d’un embargament d’armes o de posar fi a qualsevol complicitat amb Israel és estar a favor del genocidi contra el poble palestí. Junts podrà carregar el cost polític i moral de no prendre posició en contra del genocidi? 

Mitjans com Ràdio Flaixbac banalitzen el genocidi amb vídeos que menyspreen el patiment del poble palestí

La complicitat no és només política. Hem vist mitjans com Ràdio Flaixbac banalitzar el genocidi a la Franja de Gaza, amb vídeos que menyspreen el patiment del poble palestí i que busquen ridiculitzar la Flotilla. No és acceptable que aquest vídeo encara continuï a les xarxes. Tampoc no es pot obviar el paper de figures com Pilar Rahola en mitjans públics i privats, que des de fa anys actuen com a altaveu de la propaganda israeliana, defensant el sionisme com a model a capa i espasa, mentint, fent demagògia i promovent un model d’apartheid, intentant tapar els crims de l’ocupació. Aquesta actitud no és anecdòtica: la impunitat d’Israel només és possible perquè compta amb la cobertura mediàtica que normalitza la violència i deshumanitza les persones palestines i perquè es dona en un context mundial d’islamofòbia estructural imperant. 

Les grans organitzacions catalanes: silencis dolorosos

També cal subratllar la manca de posició. Encara hi ha grans organitzacions de la societat civil catalana que no han pres una posició clara contra el genocidi del poble palestí. D’altres ho han fet, però de manera tímida. Aquesta absència és especialment greu, ja que moltes d’aquestes entitats s’han definit històricament com a defensores de l’autodeterminació dels pobles.

Quin sentit té defensar l’autodeterminació de Catalunya i callar davant el genocidi contra el poble palestí?

La pregunta és inevitable: quin sentit té defensar l’autodeterminació de Catalunya i callar davant el genocidi contra el poble palestí? Per què prenen posició en contra de la repressió, però no davant un Estat colonial que ataca el sistema de justícia internacional i que exporta aquestes eines repressives arreu? Recordem que Pegasus és tecnologia israeliana desenvolupada i testada sobre el poble palestí, la qual ha estat utilitzada contra personalitats polítiques catalanes. No pots estar en contra de la repressió i obviar el context on es crea i es desenvolupa aquesta eina. 

Tenim molta feina per tal d’aconseguir que les grans estructures de la societat civil assumeixin la causa palestina com a pròpia i deixin enrere els silencis còmplices. A més, no prendre posició davant d’un Estat genocida és no representar el sentir de la gran majoria de la població de Catalunya, la qual ha demostrat que està amb Palestina.

Emmirallar-se amb l’ocupant i no l’ocupat 

Dins d’alguns sectors de l’independentisme català, i encara més amb l’ascens de l’extrema dreta profundament racista i islamòfoba com Aliança Catalana, persisteix una tradició d’emmirallar-se amb Israel i no amb Palestina, amb l’argument que Israel és un poble petit sota amenaça que ha sabut construir el seu Estat propi. Però aquesta visió és profundament racista i problemàtica: normalitza un règim colonial, d’apartheid i de neteja ètnica, alhora que invisibilitza el poble oprimit, el palestí.

Emmirallar-se amb Israel significa compartir relat i interessos amb l’extrema dreta

Erradicar aquesta lectura distorsionada és una tasca urgent. Cal posar fi al mite d’allò que en el passat alguns van veure en Israel —la revitalització de la llengua, la creació d’un Estat— i entendre que tot això s’ha fet a costa de robar terres, assassinar i massacrar el poble palestí. El sionisme és un projecte colonial i racista.

Aquest relat és el que avui sostenen i difonen les forces d’extrema dreta arreu del món, que es presenten com a aliades incondicionals d’Israel. Emmirallar-se amb Israel, doncs, no només és incoherent amb la defensa de l’autodeterminació dels pobles, sinó que significa compartir relat i interessos amb l’extrema dreta. Per això, la defensa de Palestina no pot tenir fissures.

Deures en clau catalana

El que passa a Palestina no és aliè a Catalunya. La israelització del món ens afecta a totes, i la participació d’Israel en esdeveniments com el Mobile World Congress és un exemple concret de com la complicitat amb l’apartheid israelià té impactes directes al nostre territori. 

No pot ser només la pressió de la societat civil la que nega l’entrada a Israel: ha de ser una posició clara de les institucions catalanes. 

Necessitem que la complicitat amb el sionisme generi costos polítics i socials reals. Per això, cal convertir el suport popular en pressió efectiva. Les mobilitzacions són imprescindibles, i portem mesos manifestant-nos incansablement. Però encara no hem vist una manifestació a Catalunya a l’altura de l’envergadura dels horrors que Israel està imposant a Palestina. Quan assaltin la Flotilla i el 4 d’octubre, tenim la responsabilitat de desbordar els carrers. Hem de deixar clar que la complicitat amb Israel no té cabuda a casa nostra. Cal la manifestació multitudinària per Palestina que encara no hem vist. I cal que la nostra mobilització abordi les complicitats que continuen imperant a Catalunya. Algunes d’aquestes són: a Catalunya opera ICL, una empresa israeliana amb vincles amb l’exèrcit israelià, que destrossa el territori mentre rep subvencions públiques. La Generalitat de Catalunya encara no ha trencat relacions amb Israel, tot i haver aprovat el Parlament de Catalunya una resolució el 24 de juliol passat que així ho establia. A la Fira de Barcelona —un consorci de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya— hi ha previst un pavelló dedicat a Israel el 4 i el 5 de novembre vinents, i existeixen altres esdeveniments amb empreses còmplices. A Catalunya continuen operant empreses internacionals que es lucren del genocidi, de l’ocupació, del colonialisme i de l’apartheid d’Israel contra el poble palestí. El 15 d’octubre hi ha un partit de bàsquet a Manresa contra un equip israelià. Al port de Barcelona hi continuen atracant vaixells involucrats en el trànsit d’armes amb Israel.

Hem de posar el cos i no permetre la normalització de les massacres d’Israel a Palestina, ni la complicitat que les possibilita. Com han fet les companyes a Figueres, a Olot i a la resta de l’Estat amb La Vuelta ciclista, tot impedint que la cursa transcorregués amb normalitat, per denunciar la presència d’un equip que representa un Estat genocida. Les companyes d’Astúries, d’Euskal Herria i de Madrid i de tots els indrets per on ha passat La Vuelta han deixat el llistó molt alt, i ara, entre totes, l’hem de convertir en el mínim a replicar: no permetre la normalització de la presència de representants del genocidi als nostres territoris. 

Catalunya amb Palestina

Cal que la solidaritat a Catalunya es tradueixi en pressió per aconseguir decisions polítiques i institucionals que posin fi a la complicitat. Tenim deures: no permetre que Junts bloquegi l’embargament d’armes ni qualsevol altra iniciativa per posar fi a la complicitat, exigir a les entitats que callen que prenguin posició, denunciar els mitjans que legitimen el genocidi, i aconseguir que es trenquin totes les relacions amb Israel. 

La història demostra que només la mobilització popular sostinguda pot trencar la impunitat. El que ja estem aconseguint —que Israel comenci a sentir-se incòmode i no benvingut a Catalunya— és fruit de la nostra pressió i persistència als carrers. La pressió popular funciona, i per això l’hem de mantenir i fer créixer molt més.

Però cal anar més enllà: hem de fer que donar suport al sionisme sigui sinònim de pèrdua de legitimitat, de rebuig social i polític. Les complicitats han de tenir un preu molt alt. I fer-ho des de la convicció antiracista. Només així podrem estar a l’altura del que Palestina necessita de nosaltres i del que la dignitat humana exigeix.