Jo també

Quan vaig sentir per primer cop la notícia que una periodista de 23 anys havia denunciat Saül Gordillo per agredir-la sexualment al sopar d’empresa, vaig sentir alegria. Alegria. No pel que li havia passat a la Mar Bermúdez, evidentment, que és una cosa que lamento profundament. Era alegria de veure que la Mar havia pogut denunciar: no només havia entès que estaven intentant abusar d’ella, sinó que havia pogut demanar ajuda i posar un límit a la violència que el seu jefe estava exercint cap a ella. Que bé, vaig pensar, no li passarà com a mi!! Les coses han canviat!! No haurà de passar per l’aro!!! No haurà de fer res que no vulgui fer!!! Només ha sigut una agressió!!!! Com si fos poca cosa, oi?

Em sap molt de greu el que li va passar a la Mar: no només la violència que va rebre el desembre de 2022, sinó tota la que s’ha hagut de halar des de llavors per part de periodistes negligents, mitjans irresponsables i tones i tones de tuits indignants. Alhora, també celebro viure en un món on hem après a posar paraules a la violència, on sabem identificar clarament el que és una agressió i el que és l’abús de poder; on tenim les eines, el suport i l’acompanyament necessaris per denunciar-ho. Perquè el món que jo somio és un on a ningú li toqui viure el que ens va passar a la Mar, a mi i a tantes altres que encara avui no han pogut o no han volgut parlar (i no passa absolutament res, estimades companyes, no devem res a ningú, només a nosaltres mateixes). 

Per fi he entès que la culpa i la vergonya que fa anys que carrego no són meves

És per això que avui he decidit parlar. Perquè, gairebé una dècada després, puc fer-ho. Perquè per fi he entès que jo no tinc absolutament res a amagar, que la culpa i la vergonya que fa anys que carrego no són meves. Que, si el primer que penses quan el teu jefe se’t tira a sobre és “no em puc apartar”, la realitat és que voler, voler, no volies. 

Vull donar les gràcies al feminisme, que m’ho ha donat absolutament tot, entrant a la meva vida com un torrent d’aigua clara i sanadora pels volts de 2017. El feminisme em van donar la nitidesa, la confiança i la xarxa que no tenia quan el meu jefe va decidir que estava bé liar-se amb la seva becària de 24 anys, sense fer-se càrrec ni de la seva posició de poder, ni dels seus privilegis. I vull donar les gràcies a totes i cadascuna de les companyes que cada dia el fan possible, a totes les persones que han apostat per mi, a la meva família, a les meves amigues i a les magnífiques professionals que m’han acompanyat en el meu procés terapèutic, perquè sense totes elles jo mai hauria pogut entendre el que m’havia passat, ni hauria reunit les forces per creure en mi, per lluitar pel que volia, per construir la meva carrera pas a pas.

Gràcies al feminisme he entès que la romantització de la violència rebuda és un mecanisme de supervivència, un treure ferro al que t’ha passat de tota la vida, un refugi mental i emocional per tirar endavant. L’abecé del manual de la víctima. Per això vaig estar quatre anys treballant al mateix programa que el meu abusador, sota l’embruix d’una espècie de síndrome d’Estocolm: enormement agraïda, perquè ell m’havia donat la primera oportunitat laboral de la meva vida, i alhora torturada per haver-la aconseguit fent tot el contrari del que jo volia. En unes condicions terribles, fosques i brutes, que em mortificaven per dins i m’anaven fent petita i insegura primer, i rebel i profundament enfadada després; mentre ell intentava collar-me, dominar-me i mantenir-me a ratlla, com si jo fos una fera a qui s’ha d’ensinistrar..

Sé que hi haurà molta gent que necessitarà saber que no està sola, que som moltes les que ho hem patit

Es veu que calladeta estava més guapa. Que era més mona quan només li reia les gràcies. Per sort, avui sé que la primera oportunitat laboral de totes, en realitat, me la vaig donar jo a mi mateixa, fent bé la meva feina quan estava de pràctiques i sent la professional que soc. 

Sé del cert que hi haurà qui no em vulgui entendre i preferirà pensar que soc una trepa mediocre sense talent, amargada, exagerada, bla, bla, bla. Whatever. Ja hi compto. Sou molt previsibles. Haters gonna hate. Però també sé que hi haurà molta gent que no només em voldrà entendre, sinó que necessitarà saber que el que li va passar no era normal, que no estava bé, que no està sola, que som moltes les que ho hem patit. I aquí, estimades, m’hi trobareu sempre. Fins que el món que somiem es faci realitat i totes sense excepció puguem ser lliures.